* * * * * * *
Si nexceptuem el primer dels casos objecte destudi, els dinou restants cal emmarcar-los cronològicament en els darrers anys de la dictadura franquista i la Transició. Un període complex respecte al qual Pere Ysàs ja ha posat de manifest tant els avenços que shan portat a terme en làmbit de la recerca, com el perill que representa lexistència dun «assagisme sovint notablement desinformat i un debat massa condicionat per les posicions polítiques actuals», la qual cosa condueix a «visions simplistes, esbiaixades i políticament interessades» respecte daquesta etapa.19 Així, el nostre treball, Vides truncades, es troba emmacat en els anys finals del règim, caracteritzats tant per lincrement en la capacitat de mobilització dels sectors més dinàmics de la societat, amb un antifranquisme com més anava més estès i transversal, com per laccentuació dunes evidents mostres de discrepàncies internes en les instàncies governamentals. Malgrat la voluntat del règim dintentar limitar els efectes del desarrollismo a un àmbit merament econòmic, fou evident que aquesta evolució també havia de tenir conseqüències de caire social i polític, amb el desvetllament duns moviments socials de tipus estudiantil, veïnal o obrer, que de forma gradual i continuada, sense arribar a fer trontollar el règim, sí que van fer evident lexistència damplis espais de dissentiment en aquella societat. És a dir, la plasmació duna societat més conflictiva.
Davant daquesta situació, el règim va adoptar una resposta inequívoca, en la línia dampliar i reforçar el seu aparell de seguretat amb les mesures legislatives necessàries per a poder dur a terme la seva comesa. Ja fa anys, Diego López Garrido va palesar el creixement exponencial defectius de la policia armada, «la fuerza urbana de orden público por excel·lència», durant aquests anys, atès que les seves funcions repressives sexercien a les ciutats, lespai on de forma primordial tenien lloc les mobilitzacions contra el règim.20 Era evident que els canvis estructurals que hi havia hagut al llarg dels anys seixanta, havien impulsat el creixement dun antifranquisme, fos actiu o passiu, que més enllà dels marcs habituals dactuació daquest, estava assolint unes altes quotes pel que fa referència a la seva capacitat de mobilització. Dues de les víctimes estudiades en aquest treball són de 1971 i 1973 com a resultat daquest increment de la mobilització, en aquest cas, la que dugué a terme el moviment obrer. Tal com hem esmentat, aquest fenomen no fou capaç però de portar el règim a la seva fallida. Pere Ysàs, resseguint lestudi esmentat, posa sobre la taula tres aspectes que van limitar els efectes dunes mobilitzacions que, sense cap mena de dubte, van contribuir a accentuar la crisi de la dictadura fer trontollar el règim en dèiem, però no assoliren «lextensió i la intensitat per portar-la a la fallida»: lesmentada fortalesa de laparell repressiu, «una por extensa, alimentada per la memòria de la violència extrema del primer franquisme, traduïda en passivitat», i lefecte placebo que tenien en determinats sectors de la societat els innegables efectes de les millores econòmiques experimentades en els darrers anys.21
Un cop va desaparèixer el dictador, es va posar de manifest levident incapacitat del règim per a perpetuar-se fent uns canvis mínims, imprescindibles, però de caire merament cosmètic. Descartat el projecte merament continuista per inviable en aquell context de crisi, es va afaiçonar una via reformista, completament allunyada de qualsevol vel·leïtat democràtica. Però foren precisament els alts graus de mobilització política i social que va haver-hi durant el primer semestre de 1976, continuació corregida i augmentada de la dels mesos i anys precedents, el que va dinamitar aquest projecte del govern Arias-Fraga. Unes mobilitzacions que tingueren un alt cost en làmbit repressiu i que podríem exemplificar en els fets de Vitòria, i que en el cas de Catalunya es cobrarien dues víctimes mortals, una a Tarragona i una altra a Sabadell, que seran objecte de tractament en les línies que segueixen.
El fracàs del projecte impulsat per lexecutiu encapçalat per Carlos Arias Navarro va portar a la presidència del govern Adolfo Suárez, el qual, en arribar al govern, tampoc portava sota el braç un projecte reformista que conduís a lestabliment duna democràcia plena. Fou la pressió del carrer la que lacabaria forçant a anar molt més enllà del que planejava fer lestiu de 1976. Lamnistia concedida no va desactivar les demandes de democratització de loposició, que incloïa una «veritable» amnistia, que feia molts anys que havia esdevingut una peça axial de les seves reivindicacions. I si bé Suárez es va apuntar un èxit amb el referèndum de la Llei de reforma política del 15 de desembre, ben aviat es va adonar que sense el concurs de les forces de loposició, el seu projecte restava mancat de tota credibilitat, és a dir, de futur. Lexecutiu tenia a les mans tots els ressorts de laparell de lEstat franquista, però no tenia cap tipus de legitimitat democràtica. Una oposició que, daltra banda, també es va adonar dels seus límits a partir dels efectes limitats de la vaga general que havia convocat el novembre de 1976. Fou a partir de llavors, malgrat lobstacle que va representar el «gener sagnant», exemplificat amb la «matança» dels advocats laboralistes del carrer dAtocha a Madrid, quan la situació va fer un gir. El govern es va adonar que era inevitable pactar amb loposició, la qual cosa implicava cedir i avançar fins àmbits on feia uns pocs mesos ni es pensava que es pogués o shagués darribar, i, de la seva banda, loposició va poder copsar com el seu projecte rupturista esdevenia inviable, raó per la qual arribaren a la conclusió que calia negociar amb els franquistes reformistes del govern. A partir daquí va començar el que sha acabat qualificant com la ruptura pactada. Tal com ha assenyalat Santos Juliá:
La ruptura, que siempre se había entendido como vía pacífica a la democracia con el momento clave de una huelga general, comenzó a entenderse como vía negociada: ruptura dejó por completo de referirse al agente que debía conducir el proceso para designar únicamente su fin, una constitución. Sería, como la había bautizado Carrillo y la saludaron todos los demás, una ruptura pactada.22 I afegeix a continuació, El proyecto de ruptura, tal como fue formulado en declaraciones conjuntas por los diferentes organismos de la oposición, fue en definitiva el que acabó realizándose excepto en un punto: no fue la oposición democrática la que dirigió el proceso a la democracia.23
A partir daquí el procés avançà, amb sobresalts, però de forma irreversible. Hi hagué les primeres eleccions democràtiques el 15-J, es va obrir tot seguit un no previst període constituent i sassolí lanhelada amnistia per a tots, amb el llast dincloure en la seua redacció una veritable llei de «punt final», per emprar la terminologia emanada de les dictadures australs. Però tot aquest període anà acompanyat, en referència a làmbit que ens ocupa, de les dificultats que va representar adequar laparell repressiu de la dictadura al nou escenari que sestava construint. Una circumstància que cal valorar com una de les taques negres de la Transició, atès que significà la pèrdua de la vida de desenes de ciutadans com a resultat de la repressió policial a les mobilitzacions organitzades per aconseguir un règim de llibertats, així com per la pràctica del «gallet fàcil» per part dels membres daquests cossos o bé per la manca de garanties dels mateixos ciutadans quan es trobaven sota la custòdia de lEstat, ja fos als establiments policials o bé als centres penitenciaris. Precisament, en aquest treball i en referència al que acabem dexposar, sanalitzen els casos de dues víctimes de la repressió policial en el transcurs de manifestacions de 1977 i 1978, concretament durant la Diada, quatre casos de «gallet fàcil» entre els anys 1977 i 1980, a més duna víctima com a conseqüència de les tortures quan es trobava en un centre penitenciari el març de 1978.
A partir daquí el procés avançà, amb sobresalts, però de forma irreversible. Hi hagué les primeres eleccions democràtiques el 15-J, es va obrir tot seguit un no previst període constituent i sassolí lanhelada amnistia per a tots, amb el llast dincloure en la seua redacció una veritable llei de «punt final», per emprar la terminologia emanada de les dictadures australs. Però tot aquest període anà acompanyat, en referència a làmbit que ens ocupa, de les dificultats que va representar adequar laparell repressiu de la dictadura al nou escenari que sestava construint. Una circumstància que cal valorar com una de les taques negres de la Transició, atès que significà la pèrdua de la vida de desenes de ciutadans com a resultat de la repressió policial a les mobilitzacions organitzades per aconseguir un règim de llibertats, així com per la pràctica del «gallet fàcil» per part dels membres daquests cossos o bé per la manca de garanties dels mateixos ciutadans quan es trobaven sota la custòdia de lEstat, ja fos als establiments policials o bé als centres penitenciaris. Precisament, en aquest treball i en referència al que acabem dexposar, sanalitzen els casos de dues víctimes de la repressió policial en el transcurs de manifestacions de 1977 i 1978, concretament durant la Diada, quatre casos de «gallet fàcil» entre els anys 1977 i 1980, a més duna víctima com a conseqüència de les tortures quan es trobava en un centre penitenciari el març de 1978.
Leminent natura repressiva del franquisme es va perllongar durant força temps, en bona part per la resistència daquests àmbits policials a qualsevol tipus de transformació profunda de les seves estructures. El mateix Rodolfo Martín Villa deia a finals de 1978 que «Hay que romper el hielo entre la población y la policía».24 Un aspecte que no es pot deslligar de la seva clara imbricació amb lestament militar, resultat de la tradicional militarització dels cossos policials i de lordre públic en la història dEspanya, i que durant la dictadura va assolir un dels seus més alts graus. En conseqüència, els canvis en els rengles policials en el trànsit del règim dictatorial a un altre de democràtic, foren especialment lents. Els punts del Pactes de la Moncloa que feien referència a aquest àmbit quedaren en una anecdòtica declaració dintencions. La reforma empresa pel govern de la UCD el 1978, amb lesmentat Martín Villa al capdavant del ministeri, fou clarament limitada, a més de ser preconstitucional, i malgrat els lleus canvis hi haguts, va reeixir com el tret més distintiu el canvi de denominació en la fins llavors Policia Armada, que va passar a anomenar-se Policia Nacional, i duniforme, en abandonar el gris i passar a una uniformitat de color marró. De «chocolate con porras» el va qualificar Cambio 16.25 Però en conjunt, labast de les reformes fou molt insuficient, si el que es pretenia era aconseguir una democratització estructural i pràctica dels cossos policials que els fessin adequats a un estat de dret.
En conseqüència, caldria esperar fins el 1986, a les darreries de la primera legislatura socialista, quan, finalment, i després de no pocs problemes, es va posar fil a lagulla en la voluntat de fer una veritable reforma de les estructures policials espanyoles en un nou escenari democràtic. A aquesta lentitud en els canvis, lacompanyava una total manca de voluntat dels homes que pilotaren la nau durant la Transició per fer la més mínima depuració en els rengles policials. Una reivindicació que ben aviat restà associada només a les forces de lextrema esquerra extraparlamentària, atès que per al PSOE i el PCE aquesta aviat deixà de ser una qüestió cabdal en les seves agendes. La inexistència duna depuració va permetre la perpetuació en els cossos policials dantics servidors de laparell repressiu franquista, en els més foscos racons del seu magma repressiu. I amb ells, també els seus mètodes, per la qual cosa, per exemple, la xacra de les tortures i els maltractes a les dependències policials es va perllongar molt més enllà del que shauria desitjat en el nou projecte polític que sestava bastint. La Brigada Político-Social (BPS) fou suprimida loctubre de 1976,26 però els seus homes romangueren a les regnes policials, la majoria en la unitat que de facto va substituir a aquella, encara que amb funcions diferents, la Brigada Central de Información. Ja hem pogut llegir al pròleg daquestes pàgines la valoració que feia Martín Villa, ministre dInterior entre 1976 i 1979, respecte a la seva negativa de fer cap tipus de depuració als rengles policials.
Les paraules de lhome clau de la Transició en làmbit policial són prou significatives. No hi hauria cap procés de neteja en els rengles policials, per limitat que fos. Així el pas dunes estructures policials, on es prioritzava el control de lanomenat ordre públic a unes altres de renovades basades en el nou concepte de seguretat ciutadana, esdevindria un procés lent, esquitxat dexcessos policials, violència i víctimes. Igualment, una daquestes evidents insuficiències en la gestió dels temes relacionats amb la seguretat durant aquests anys, va procedir de la gestió de la conflictivitat al carrer, on les Compañías de la Reserva General, els antiavalots del franquisme, seguiren actuant en moltes ocasions com si res no hi hagués canviat. En aquest sentit, creiem que és molt significatiu que aquestes forces de xoc policial, estretament lligades a la repressió a les darreries de la dictadura i en els durs moments que es van viure als carrers durant la Transició, no fossin substituïdes per les Unidades de Intervención Policial fins el 1989.
Així doncs, es va haver desperar a la Llei orgànica 2/1986, de 13 de març, de Forces i Cossos de Seguretat, sis anys després del límit cronològic quan acaba aquest treball, per establir nous paràmetres en ladequació definitiva de les diferents policies a la nova realitat democràtica, i culminar així els petits canvis que shavien dut a terme fins aquell moment. De tota manera, cal assenyalar que la promulgació de la llei no va implicar la immediata postergació de les velles pràctiques, que en determinades ocasions shi van continuar produint. I és que lombra del franquisme en aquest àmbit fou molt allargada. Del que es tractava era destablir de manera definitiva i consolidada nous paràmetres dactuació en tots els nivells, especialment pel que feia a la gestió de la conflictivitat al carrer i a la utilització de les armes de foc per part dels policies, a més derradicar la pràctica de maltractes als detinguts, tal com denunciaven any rere any els anuaris dAmnistia Internacional.27 En definitiva, es tractava de fer un canvi profund de model respecte la protest policing, de forma paral·lela al que feia anys que sestava produint en altres estats europeus, i passar del que sanomenava una hard policy a una soft policy en la gestió de la conflictivitat al carrer,28 en un marc enfocat cap a una actuació policial preventiva, selectiva i legal, pròpia dels règims democràtics.29