La primera de la víctimes catalanes fou Juan Gabriel Rodrigo Knafo, mort a Tarragona en el transcurs duna manifestació de condemna dels fets de Vitòria al crit de «!Vitoria hermano, nosotros no olvidamos!». Les circumstàncies dels fets que succeïren a la vora de la Rambla tarragonina encara avui no han estat aclarits. Cert és que el jove impactà contra el terra en caure des dun terrat, on havia pujat per refugiar-se quan el perseguien dos policies, i també és ben cert que aquests tornaren al carrer després de baixar lescala i Juan Gabriel no. El segon es produí en algun moment de 1976, com a conseqüència de les ferides que va rebre per limpacte duna bala de goma, durant una manifestació per la vaga general sabadellenca del mes de febrer del mateix any. Es tracta de David Wilson, que no participava en la protesta. Tot i les investigacions fetes en diversos registres i arxius, no sha pogut certificar la data ni la raó exacta de la seva defunció, que només la informació proporcionada per la família podria aclarir. Però aquesta no ha volgut col·laborar en aquesta recerca. La tercera víctima fou Gustavo Frecher, un treballador gallec que el capvespre de la Diada de 1977 es dirigia a un bar proper al seu domicili a comprar tabac, quan fou sorprès per la contundent actuació policial que alterà la part final de la multitudinària manifestació. Allí rebé una ferida greu per limpacte duna bala de goma, i moriria pocs dies després. La darrera de les víctimes, la més jove, lubiquem just un any després. Un militant del PCE(i), ladolescent Gustau Adolf Muñoz Bustillo rebé un tret de bala quan es produiran forts enfrontaments amb la policia, als voltants de la plaça de Sant Jaume. Fet i fet, la meitat dells, Wilson i Frecher, no eren manifestants. La seva mort fou el resultat de larbitrarietat i la brutalitat amb què les forces policials carregaven contra les manifestacions per dissoldre-les. Un fet molt generalitzat atès que dels quaranta-un morts hi haguts durant la Transició per actuacions policials contra protestes col·lectives daquest tipus, deu no hi prenien part, és a dir, un significatiu 24 per cent.
Passem ara a veure de forma detallada les sis víctimes catalanes que hi hagué en manifestacions que tingueren lloc a Espanya entre 1969 i 1982. El total de víctimes daquests anys fou de cinquanta-cinc, per tant els sis catalans objecte destudi en aquest capítol hi representarien un 11 per cent.
LOBRER DE LA SEAT, ANTONIO RUIZ VILLALBA
El primer mort com a conseqüència de la conflictivitat laboral a Catalunya del tardofranquisme es va produir el 1971. La víctima fou Antonio Ruiz Villalba, treballador de la Seat, empresa on treballava des de feia sis anys. Concretament com a soldador de segona, a la secció 33 del taller número 1. Havia nascut a Jerez del Marquesado (Granada), tenia 33 anys i estava casat. Fou ferit per trets de bala durant els greus enfrontaments que tingueren lloc dins de les instal·lacions de la fàbrica el 18 doctubre, quan la policia intentà desallotjar la factoria. Com a resultat de les ferides va patir diverses perforacions als intestins, però tot i les intervencions quirúrgiques que li feren a la clínica Provenza, va morir el primer de novembre al vespre. Al certificat de defunció consta «peritonitis traumàtica». Lendemà mateix, a primera hora de la tarda, fou enterrat al cementiri de les Corts, amb una discreció total i una important presència de policia.13 La premsa no informà del succés o la que ho va fer restringí la notícia a una notra breu i marginal en què indicava que havien sorgit complicacions intestinals i renals.14
1. Full volant amb la imatge dAntonio Ruiz, de 33 anys, treballador de la Seat, que va rebre limpacte de vuit trets per part de la Policia Armada, en el decurs de lintent de desallotjament de lempresa el 18 doctubre de 1971. Com a conseqüència daquestes ferides, moriria el primer de novembre següent
Lany 1971 va marcar un punt dinflexió en levolució de la conflictivitat a lempresa Seat, ja que shi va passar, segons Andrea Tappi, duna tradició dabsència de conflictes importants a una situació de mobilització permanent.15 El resultat daquest canvi de conjuntura obeïa tant a circumstàncies generals com a la dinàmica interna de lempresa. Durant la segona meitat de 1969, al voltant de la negociació del conveni col·lectiu es va produir un cert salt qualitatiu en les formes de mobilització, una de les quals va ser la proliferació dassemblees. A principis de lany següent shi acomiadà deu treballadors, dels quals la Magistratura va ordenar-ne la reincorporació de sis, després duns judicis que assoliren una veritable dimensió ciutadana, situació que col·locà lempresa a lepicentre de la lluita obrera i de les mobilitzacions del moment. Arribats al 1971, es va obrir un nou escenari de creixent conflictivitat, amb
inusitadas formas de lucha y de represión con la ocupación de la fábrica y el asesinato de un obrero. Desde principios de año la tensión era muy alta, con manifestaciones en los talleres apoyando a cinco trabajadores identificados por la empresa, con razón, como activistas sindicales que habían sido primero detenidos y luego despedidos a finales de 1970.16
A finals dabril sorganitzaren les candidatures per a les eleccions sindicals, que havien de celebrar-shi un mes després. Aquestes sarticularen al voltant duna plataforma reivindicativa de set punts, que recollia tant aspectes econòmics (increment lineal de 3.000 pessetes), com laborals (40 hores setmanals) a més de reivindicar els drets de reunió i assemblea, i sollicitar la dimissió de la meitat dels delegats sindicals del Sindicat Vertical que havien de romandre als seus càrrecs després de les eleccions. Un cop celebrades, es va aconseguir lelecció de cinc candidats de CCOO dun total de divuit que formaven el jurat dempresa, en un context que com més anava es feia més tens després que lempresa hagués augmentat unilateralment el torn nocturn i hagués acomiadat un seguit de treballadors entre els quals hi havia enllaços sindicals i vocals recentment elegits. En aquest context la readmissió de sis dels acomiadats va esdevenir lepicentre de la reivindicació obrera, mentre que, de forma paral·lela, la policia ja començava a fer detencions.17 El 28 de juliol, la Magistratura es pronunciava en contra dels acomiadaments i els treballadors afectats es van presentar a la porta de lempresa el 30 dagost, amb una carta en la qual en sol·licitaven la readmissió immediata. La resposta de lempresa va ser acollir-se al dret de no readmetrels i pagar-los la indemnització corresponent. Poc després, en una reunió de la Comissió Obrera es va acceptar la proposta docupar la fàbrica així com la paralització daquesta, fins que lempresa nacceptés la readmissió.
Així, durant les dues darreres setmanes de setembre i les primeres doctubre els acomiadats feien acte de presència a les portes de la fàbrica cada canvi de torn del migdia, per explicitar així la seva actitud i impulsar-ne el debat a les assemblees. Davant daquesta situació, el governador civil, Tomás Pelayo Ros, ordenà que hi hagués un servei permanent policial a lexterior de la fàbrica. I el 5 doctubre el jurat dempresa en proposà també la readmissió, i per a això emprà com excusa lindult que shavia atorgat per commemorar el 35è aniversari de laccés de Franco a la Jefatura del Estado.
Així, durant les dues darreres setmanes de setembre i les primeres doctubre els acomiadats feien acte de presència a les portes de la fàbrica cada canvi de torn del migdia, per explicitar així la seva actitud i impulsar-ne el debat a les assemblees. Davant daquesta situació, el governador civil, Tomás Pelayo Ros, ordenà que hi hagués un servei permanent policial a lexterior de la fàbrica. I el 5 doctubre el jurat dempresa en proposà també la readmissió, i per a això emprà com excusa lindult que shavia atorgat per commemorar el 35è aniversari de laccés de Franco a la Jefatura del Estado.
En la reunió del 17 doctubre a la tarda, es decidí fer-ne una ocupació lendemà. Lestratègia consistia en despistar la seguretat de la fàbrica mitjançant aldarulls en una porta, i així aprofitar lavinentesa i permetre que els acomiadats en les lluites del mes de juny poguessin entrar per les portes dels tallers 1 i 5. A continuació, un darrere laltre es recolliria els treballadors dels altres tallers per acabar convergint davant les oficines centrals, on una comissió demanaria a la direcció la readmissió immediata dels acomiadats.
Poc després de les cinc de la matinada del 18 doctubre lacció es va posar en marxa.18 Els acomiadats aconseguiren entrar a lempresa, vestits amb granotes que altres companys els hi deixaren. Llavors, a partir del taller número 1, on hi hagué una breu assemblea, es recorregueren les instal·lacions de lempresa i, al temps que shi aturava la producció, shi sumaven més treballadors, «después de cortos mítines de explicación»: «del taller 1 al 2, daquest al 3, 4, 7, la fundació (sic)». La majoria del personal doficines també shi incorporà, tot i que hi hagué situacions «de tensa hostilidad entre trabajadores y oficinistas, pero cuando estos se han sumado a la asamblea, a la marcha, han sido recibidos con aplausos». Jaume Font ho recordava així: «¡Vamos compañeros!, ¡Vamos a las oficinas centrales a exigir la readmisión de los despedidos!, ¡Vamos compañeros!, ¡Vamos! ¡Vamos!». La suma provocà una veritable «marea de granotes blaves», silenciosa, que ocupava lamplada del carrer interior de la fàbrica: «Allò era inenarrable. Grandiós. Érem milers. No ho he calculat mai, però segur que hi ha prop de dos km de distància entre el principi del taller 1 i el final del 7».19 Quan els milers de treballadors que shi havien aplegat arribaren a lesplanada del davant de les oficines centrals, trobaren que aquestes estaven protegides per un cordó de vigilants. Després duns moments de tensió, sels informà que es volia negociar amb la direcció, mentre que la resta de congregats, uns vuit mil, seia a terra i començava una gran assemblea en què, al voltant de les deu del matí, es va llegir i aprovar la plataforma del conveni. Aviat, un helicòpter de la policia sobrevolà, ben baix, la concentració dels treballadors. De fet, des de les 7 del matí hi havia un gran desplegament defectius policials a la porta principal i als voltants de la fàbrica, sota el comandament del capità Castro. Aquest estava format per dues seccions de la 2a companyia de la 41 bandera, que tenia la seu a la caserna de la plaça dEspanya, amb un total de setanta-sis efectius. Completaven el desplegament un escamot d«agressius químics», en la terminologia oficial; és a dir, tretze homes més, dotats de pots de fum i gasos lacrimògens, a més de dues esquadres a cavall procedents de la caserna de la fàbrica Casaramona del carrer de Mèxic (disset policies). Amb un total de cent sis policies.20
Dos inspectors de treball intentaren negociar amb els concentrats, però no hi arribaren a cap acord. La direcció tampoc savenia a reunir-se amb els manifestants, que corejaven «¡Readmisión, readmisión, que baje dirección!». Atès el caire que prenien els esdeveniments, els efectius policials foren reforçats per una tanqueta llançadora daigua i tres esquadres més d«agressius químics». Quan els treballadors devien ser-hi vora una hora i mitja concentrats, cap al migdia, la megafonia de lempresa requerí els treballadors a reincorporar-se al seu lloc de treball en quinze minuts o bé a abandonar les instal·lacions. Si no ho feien, tenien a sobre lamenaça que la policia els desallotjaria. Davant la negativa dels treballadors a deixar la concentració, la policia shi desplegà: tres seccions en línia i una quarta al darrere, en reserva. A un quart duna sinicià lacció policial. Els treballadors, davant lavanç policial, abandonaren la plaça pacíficament. La policia tornà a replegar-se a la porta, però una secció va romandre dins de la fàbrica. Molts treballadors aprofitaren la treva per marxar, encara que un contingent important seguia concentrat al taller número 1, tal com shavia escampat que shavia de fer durant la concentració. Consol Moreno recordava aquest moment amb les paraules següents: «I nos vam quedar poca gent. [] i al quedar-se poca gent [], a la Seat podria haver 3.000, 4.000 o 5.000 persones, això és la poca gent». En aquella situació arribaren, amb els autobusos de lempresa, des de la plaça dEspanya, els treballadors del segon torn, que havia dentrar a les dues de la tarda, i que foren immediatament retornats al seu punt dorigen.
En aquell moment feren acte de presència a les instal·lacions el cap superior de Policia i el tinent coronel Apestegui, cap de la 4a circumscripció de la Policia Armada. Amb ells arribaren més reforços: un escamot, tres esquadres dagressius químics i dues esquadres de cavalleria. A dos quarts de tres de la tarda es donà lordre de desplegar la força i desallotjar la fàbrica. Dues seccions es dirigiren cap el taller número 1, sota el comandament del capità Melero, on entre dos mil i quatre mil treballadors, segons les fonts, continuaven lassemblea. Sintentà negociar una sortida col·lectiva de la fàbrica, però la policia exigia que els ocupants shaguessin didentificar al sortir. Això feu que sincrepés la policia al crit de «!Sinvergüenzas!, ¿No os da vergüenza atacarnos?», «!Y todo por un salario de miseria!». Al respecte, lesmentat butlletí extraordinari, Asamblea Obrera posa especial èmfasi en la «tasca pedagògica» que es va voler fer amb la policia, que era interpretada «com una constante en nuestra actitud»:
el esfuerzo político para neutralizar su función represiva explicando (sobre todo a los policías sin graduación, pero también a los oficiales) PORQUE HACÍAMOS HUELGA, QUÉ QUERÍAMOS, CUÁLES ERAN NUESTRAS REIVINDICACIONES, preguntándoles SI TENÍAMOS O NO RAZÓN, explicándoles que CONTRA ELLOS NO TENÍAMOS NADA si ellos (la policía) no nos atacaba. Pero a su vez explicándoles también que si nos atacaban NOS DEFENDERÍAMOS (majúscules i subratllat en loriginal).
Encara que també sassenyala en el text que una minoria de treballadors eren partidaris de lenfrontament.21
A les quatre de la tarda, la policia va començar a pressionar llançant cada quart dhora un ultimàtum perquè sabandonés el taller, o bé en serien desallotjats. Vora les cinc de la tarda, van rebre ordres taxatives del governador civil: «Desalojar como sea».22 En aquell moment, un escamot de la policia va entrar en formació a la nau i sels va intentar tornar a convèncer que
los ladrones y fascistas del gobierno intentan convertirles en asesinos del pueblo, les decimos vosotros también tenéis mujer e hijos, también sabéis lo que cuesta vivir, vuestras mujeres también van al mercado, si estuvierais en nuestro sitio haríais lo mismo [] NO OBEDESCÁIS LAS ÓRDENESde los que intentan enfrentaros con el pueblo! pasan cabizbajos, no contestan [.] y salen por la otra puerta [en majúscules a loriginal].23