Encara que també sassenyala en el text que una minoria de treballadors eren partidaris de lenfrontament.21
A les quatre de la tarda, la policia va començar a pressionar llançant cada quart dhora un ultimàtum perquè sabandonés el taller, o bé en serien desallotjats. Vora les cinc de la tarda, van rebre ordres taxatives del governador civil: «Desalojar como sea».22 En aquell moment, un escamot de la policia va entrar en formació a la nau i sels va intentar tornar a convèncer que
los ladrones y fascistas del gobierno intentan convertirles en asesinos del pueblo, les decimos vosotros también tenéis mujer e hijos, también sabéis lo que cuesta vivir, vuestras mujeres también van al mercado, si estuvierais en nuestro sitio haríais lo mismo [] NO OBEDESCÁIS LAS ÓRDENESde los que intentan enfrentaros con el pueblo! pasan cabizbajos, no contestan [.] y salen por la otra puerta [en majúscules a loriginal].23
També entraren els policies a cavall, de poca utilitat en un taller ple de màquines i amb els corresponents passadissos. Tot seguit, la policia es va equipar amb màscares antigàs, senyal inequívoca que preparava lassalt al taller.
Lactuació va començar amb el prolífic llançament de gasos lacrimògens, i alguns daquests pots els hi tornaren els treballadors que es protegien la mà amb un drap. Tot i que hagueren de trencar els vidres de la nau i shaguessin de tapar la boca, el nas i els ulls amb mocadors humits, lambient aviat es feu irrespirable. Segons Jaume Font:
Finalment la policia va entrar al taller. I ho feu sobtadament, buscant lefecte sorpresa, en massa i carregant sense miraments. Es produí un gran terrabastall. Les bombes de fum i els gasos lacrimògens esclataven per tot arreu [] molts companys shi tornaven llençant a la policia una veritable pluja de barres, politges, pinyons, vàlvules, cargols i tot allò que tenien a mà. Tot era fum, soroll, cops i crits.24
El relat dels fets que fa Consol Moreno afegeix més detalls al que ben segur degué ser una veritable batalla campal dinusitada violència. Reproduïm literalment el seu testimoni:
I la policia a hòsties amb nosaltres []. Madre mía! A tiro limpio. Va ser molt bèstia. [] La policia a cavall, con las bergas donant al cavall. Ens pegaven a nosaltres. Entrar després al taller, com que hi havia greix es queien els cavalls, pobrets, em donaven una pena els cavalls. Es fotien cada hòstia els cavalls, bestial. I després la gent, com que allò era rodamientos de motor, la gent des de dalt [de les cadenes de muntatge] tirava això, això anava rodant així i com eren rodamientos que tenien dents, molts policies van sortir ferits, bastants policies [] Sobretot [van pujar] troscos, trostquistes, que normalment eren molt més violents que la gent de Comissions o del PSUC u otro tipus de gent. Sobretot los del MC i los trostquistes van ser los que van pujar cap a dalt a les cadenes i van començar a tirar engranatges de motors.25
Quan lambient ja era completament irrespirable, els treballadors es plantejaren abandonar el taller número 1 per dirigir-se al número 4, on hi havia un dipòsit de pintures, i per això creien erròniament que la policia no satreviria a disparar per por a provocar, com a mínim, un incendi. En el camí dun taller a laltre, passaren per un magatzem de ferros, on pogueren apoderar-se destris per augmentar la seva capacitat de defensa. Però el trajecte estava barrat pel desplegament dun fort destacament de la cavalleria. En aquells moments la policia ja estava emprant tots els seus efectius, incloent-hi els reforços que shavien sumat al dispositiu inicial: un helicòpter i una secció de la 42 bandera, amb seu a la caserna de la Verneda. Tot seguit, els treballadors travessaren cap al taller 4, alguns dells ja equipats amb barres de ferro i altres estris de defensa, i així tingué lloc el xoc més contundent de la jornada. Jaume Font ho recordava així: «Obreros a pie y policías a caballo mantenían una batalla que no había visto ni en el cine. La habilidad de algunos para meter la barra entre las patas del caballo y hacer saltar éste y al jinete por los aires era asombrosa. Me pareció oír un disparo». Probablement fou en aquest context, quan Antonio Ruiz Villalba va rebre els vuit trets que li costarien la vida, procedents de larma de policies de les unitats a cavall. Segons la versió oficial dels fets, dos policies havien estat a punt de ser linxats, després dhaver estat descavalcats, i havien hagut demprar-hi les armes de foc, abans de ser rescatats pels companys. Segons Consol Moreno, el tret fatal procedí dun policia que havia estat ferit i que es va espantar, situació que feu que fes ús de la pistola.26 I seguint amb el seu testimoni, quan van començar a escoltar-se trets, «la gent se va començar a dispersar, i llavors cada vegada érem menos, entre ellos estava jo. De noies van quedar poquíssimes». En aquest mateix context, un altre treballador va rebre un tret que li travessà la galta, i a un altre li arrencaren el cuir cabellut més que probablement en ser arrossegat per un cavall. Tots els ferits foren evacuats en ambulàncies.
Després dhores denfrontaments la policia havia après la lliçó del taller número 1, i ja no intentava desallotjar els treballadors amb la cavalleria, sinó que aquesta esperava per carregar en el trajecte dun a laltre taller, i deixava la tasca de fer els desallotjaments a les unitats llançadores de pots de fum o dagressius químics, en la terminologia policial. Després daquesta veritable batalla campal, només un miler de treballadors aconseguiren entrar al taller 4. En aquells moments, el rellotge marcava les sis de la tarda, i la situació començava a ser insostenible per als obrers. Uns membres de la BPS sadreçaren a aquests per exigir-los que sortiren i que sindentificaren, a la qual cosa es negaren. Altres, que de forma paral·lela a la dispersió que shavia produït, en la dinàmica denfrontaments/desallotjaments dels tallers, intentaven sortir de lempresa, també es trobaven que la policia els hi demanava el DNI. I, en conseqüència, decidien tornar a linterior de la fàbrica, per por de les possibles represàlies. En lesmentat taller hi havia pintures inflamables i mentre alguns proposaren calar-hi foc, altres consideraven que pel risc daquests materials, la policia no satreviria a disparar pots de fum. Els primers foren aturats i els segons sequivocaren, «Al ver pinturas calculamos que no dispararían porque le das un disparo a un bidón de pintura y aquello explota. Y qué va, siguieron disparando. Les importaba un churro. Si llegan a tocar un tonel de pintura volamos todos».27 Així doncs, la policia tornà a desallotjar el taller amb gasos lacrimògens:
Era imposible aguantar aquello. Entonces como había allí unas balletas (sic), unos trapos que utilizaban para pintura, pues los mojábamos con agua y nos poníamos en la boca y fuimos, fuimos aguantando bastante tiempo. Nos pasaríamos tres horas allí dentro más o menos. Pero se dieron cuenta que esto nos mantenía el agua, entonces cogieron y cortaron el agua. Y entonces ya era irresistible. Salíamos llorando por allí con los gases lacrimógenos [] que escuece eso a la vista [] bestial.
Però era precisament quan els treballadors sortien a laire lliure quan corrien més perill de ser copejats per la policia, tal com va succeir quan es van veure obligats a abandonar el taller en fer-se irrespirable laire: «Y allí aprovecharon para pegarnos otra tanda de porras y de porrazos con los bergajos de los Caballos».
En paral·lel, els treballadors del torn de la tarda que no havien arribat a traslladar-se a les instal·lacions de lempresa, improvisaren una manifestació en direcció a la seu dels sindicats, a la Via Laietana. Anaven pel lateral de la Gran Via, que llavors tenia el topònim de José Antonio Primo de Rivera, i aviat foren interceptats per la policia que no tardà a fer-hi càrregues. Dels dos mil treballadors inicials, només en baixaren pel carrer dUrgell uns cinc-cents, i ja sols uns tres-cents aconseguiren lobjectiu. A ledifici sindical feren una breu assemblea i, en acabar-la, tornaren a manifestar-se pels carrers del voltant.
Si tornem, però, a linterior de lempresa, després de cinc llargues hores denfrontaments, els treballadors començaren a replegar-se, tot i que encara en romania un important grup al taller número 7. López Provencio dona la xifra de tres mil treballadors que continuaven a la fàbrica a mitja tarda, però sobre ells ja feia efecte el cansament de la jornada: «La preocupación por la familia, la falta de comida, la presión de una fuerza policial descomunal [], empezaban a hacer mella en unas personas cuya experiencia era el trabajo y no la resistencia numantina». Sota les ordres del capità Melero, dues seccions procediren al desallotjament, situació que reproduí de bell nou les escenes de violència. Un cop més es llençaren gasos lacrimògens. Es desallotjà el taller, però en altres indrets encara seguien els enfrontaments, fins que a dos quarts de vuit la situació quedà normalitzada. Alguns treballadors forçaren sortides en massa, per evitar ser-ne identificats, i altres fugiren fins i tot per les clavegueres. Altres esperarien que es fes mitja nit, quan la policia es replegà. Finalment, segons fonts sindicals, al voltant de dos-cents treballadors foren identificats per la policia, mentre que els detinguts «son brutalmente apaleados en el mismo momento de ser apresados por la policía», segons la premsa obrera.28 El balanç de la batalla campal fou esgarrifós: un ferit de gravetat, Antonio Ruiz, i desenes de ferits i copejats que en fan impossible la quantificació atès que només els més greus anaren a les dependències hospitalàries a curar-se les ferides, ja que la policia els detenia in situ o, si més no, els identificava. La policia, de la seva part, també va fer públic un llistat de baixes important.29
Lendemà els treballadors hagueren daccedir a la fàbrica en fila índia i amb el carnet de lempresa ben visible, mentre passaven enmig duna doble filera de policies, que tenien les armes de foc en posició de prevengan. Una forma daccés que es perpetuaria durant un cert temps. Aquell dia també es reuní el jurat dempresa, on es notificà la suspensió de sou i feina per sis dies de tot el torn del matí.
Els fets del 18 doctubre i la posterior mort de Ruiz Villalba tingueren un ampli ressò, i generaren aturades solidàries, minuts de silenci, a més de recaptacions econòmiques destinades a ajudar a la família. Tal com es recollia a Asamblea Obrera,30 hi hagué actes solidaris a Siemens, Elsa,31 Hispano Olivetti, Tornillería Mata, Capalsa, les obres de la Universitat Autònoma, entre moltes daltres, a Catalunya. A Madrid, a Pegaso, Barreiros, Marconi, Kelvinator i Renfe; a València sinformà que shavia produït una manifestació de protesta, a ligual que a Ginebra, davant del consolat espanyol el 23 doctubre. També es feren actes de solidaritat a París el 3 de novembre i a Bordeus dos dies més tard. Al mateix butlletí es podia llegir:
DENUNCIAMOS de nuevo la responsabilidad criminal de la empresa, con SÁNCHEZ COSTES (procurador en Cortes por designación directa del caudillo) a la cabeza, del sanguinario CREIX (al frente de los torturadores de la brigada político-social), del gobernador civil p. ROS, del ministro de la Gobernación GARIZANO (sic) GOÑI, de este GOBIERNO DE LADRONES Y ASESINOS. ¡FUERA! LLAMAMOS a todos, i (sic) en primer lugar nos corresponde a nosotros los trabajadores de SEAT, a DENUNCIAR ESTE CRIMEN! A la clase obrera, a todo el pueblo, a la jerarquía de la iglesia, a los sectores profesionales e intelectuales ¡TODOS! Brazaletes negros, recogida de dinero, minutos de silencio, paros, sanciones [] QUE NADIE CALLE ANTE EL CRIMEN. (En majúscules a loriginal.)
El dia 20 La Vanguardia informava que «La factoria Seat sigue paralizada», i precisava:
Según nos comunican fuentes allegadas a la empresa Seat, el número de obreros y empleados que siguen trabajando en la factoría de la Zona Franca, es de unos 5.000, prácticamente los que componen la plantilla de administrativos, mandos intermedios y personal auxiliar. El resto del personal está en paro y sancionado; los del turno de mañana, con seis días de suspensión de empleo y sueldo, y los de tarde y noche, con dos días de suspensión de empleo y sueldo.
El dia 21, un full volant signat per CCOO feia una crida a la solidaritat amb els obrers de Seat i a generalitzar la lluita al carrer. Al mateix temps shi esmentava Ruiz Villalba, de qui es deia que es trobava hospitalitzat i molt greu, «con ocho orificios de bala en el vientre y una bala alojada en la cadera». També es deia que dos treballadors més es trobaven hospitalitzats com a conseqüència dun impacte de bala i per les contusions produïdes per la càrrega de la cavalleria, respectivament. I acabava aquest apartat afirmant que un policia de la BPS havia estat ferit de bala per un dels seus companys.32
Quan el dia 22 es va reincorporar el torn de la tarda, els treballadors romangueren «inactivos al pie de las máquinas», tal com es va poder llegir a la premsa del moment, per la qual cosa la direcció de lempresa va escometren el desallotjament i amplià la sanció fins dilluns següent. Daquesta manera equiparava la sanció del torn de tarda amb la del torn del matí. Durant les dues setmanes següents es perpetuaren les vagues i les protestes, i el 9 de novembre sis mil treballadors de lempresa van ocupar el centre de la plaça de Catalunya, tots ells equipats amb les granotes de feina. La policia shi desplegà, els va rodejar i els comminà a dissoldres, però en lloc dobeir lordre, els concentrats es van dirigir cap els voltants de la plaça de braus de la Monumental, per continuar debatent el document que havien de decidir si era aprovat. Llavors començaren a circular en grups més petits, fins que la policia, amb contundència, els dissolgué. Finalment, el conflicte es resolgué mitjançant un laude dobligatori compliment del Ministeri de Treball, fet públic a principis de febrer de 1972. També shi va aconseguir la readmissió de dos-cents cinquanta treballadors que havien estat acomiadats.
Des de mitjans sindicals i antifranquistes, la lectura que es va fer de la jornada del dilluns 18 doctubre fou molt positiva, en ser rebuda com el colofó dun seguit de lluites que shavien portat a terme en els darrers temps, «de combate reivindicativo, solidario, de luchas por los derechos y libertades de la clase obrera», que passaven per les actuacions dutes a terme contra el Procés de Burgos, la solidaritat amb els companys acomiadats, els resultats aconseguits en les eleccions sindicals, la vaga del mes de juny, les mobilitzacions de lestiu i lextensió de la lluita al Baix Llobregat i altres indrets. I tot plegat, feia creure als sectors més conscienciats dels treballadors que, a partir daquests fets i la gran onada de solidaritat que shi havia produït a continuació, «podemos golpear al enemigo». Fins i tot sarribava a loptimista plantejament que la vaga general mitjançant la qual es podria enderrocar al règim era a labast: «[Els fets] nos plantean como objetivo inmediato la conquista de la libertad liquidando la dictadura fascista (con Franco o con Juan Carlos)». Igualment es valoraven els successos del dilluns 18 doctubre com una fita històrica: