El far de Løndstrup - Antoni Martí Monterde





El far de Løndstrup guanyà lany 2013 el III Premi dAssaig «Càtedra Blasco», atorgat per la Càtedra de Filosofia i Ciutadania Josep Lluís Blasco de la Universitat de València, amb un jurat integrat per Vicent Alonso, Cèlia Amorós, Gustau Muñoz, Josep Maria Terricabras i Tobies Grimaltos.

Aquesta obra va obtenir un ajut a la creació literària de la Institució de les Lletres Catalanes lany 2006.

© Antoni Martí Monterde, 2015

© Daquesta edició: Universitat de València, 2015

Publicacions de la Universitat de València

Arts Gràfiques, 13 46010 València

Disseny de la col·lecció i maquetació: Inmaculada Mesa

Il·lustració de la coberta: Daniel Muñoz Mendoza, El far (2015)

Lespace entre les choses a la forme de mes parolesLa forme des paroles dun inconnuDun vagabond qui dénoue la ceinture de sa gorgeEt qui prend les échos au lasso

Entre des arbres et des barrières,Entre des murs et des mâchoires,Entre ce grand oiseau tremblantEt la colline qui laccable,Lespace a la forme de mes regards.

PAUL ÉLUARD

Vivir es crear pasado.

MACEDONIO FERNÁNDEZ

Escriure és recordar, o en tot cas, inventar records.

JOAN FUSTER

Índex

EL FAR DE LØNDSTRUP

LITERATURA, PAISATGE, DESCRIPCIÓ

I.Paisatge i silenci

II. La desaparició de la descripció (Patrick Modiano)

III.De la memòria involuntària a la memòria moral (Marcel Proust en Josep Pla)

LES PÀGINES DEL VIATGE

XAVIER DE MAISTRE, EXTRATERRITORIAL

UNA ESTRANYA AVENTURA. GOETHE, FLÂNEUR A ITÀLIA

EL SIGNIFICAT DE VENÈCIA

I.Venècia i la memòria involuntària: Henri de Régnier, precursor de Marcel Proust

II. Mirar de mirar Venècia

WALTER BENJAMIN: la biblioteca com a autobiografia

JOSEPH BRODSKY: la cambra exiliada

EN LLOC DE CONCLUSIONS, AMB JOSEPH CONRAD I W. G. SEBALD

El far de Løndstrup

El far de Løndstrup

La literatura és una forma de coneixement que es caracteritza, precisament, per canviar constantment la perspectiva, per desplaçar-la dels grans enunciats descriptius i explicatius als petits relats que assenyalen els aspectes aparentment insignificants en la història, però que, sense la seva ajustada descripció, la complexitat i densitat de la història resultaria incomprensible. El domini de la literatura no implica la dominació; és un àmbit i, com a àmbit, ha de ser habitable; sobretot en silenci. Tot al contrari que la Història.

Amb aquest canvi de perspectiva, la literatura permet la descripció dels aspectes invisibles dels llocs, aquells que només a través del testimoniatge autobiogràfic, desenvolupat en forma de literatura, permeten parlar dun únic lloc com a espai de la memòria i de la història. Cal entendre, en aquest punt, que un lloc històric es donaria allà on la cruïlla desdeveniments individuals i col·lectius ha deixat una traça de sentit que roman, espacialment, com a memòria, desafiant la història i establint-se com a frontera entre èpoques històriques, la qual cosa es concreta, entre daltres formes possibles, com la necessitat que aquests llocs siguin conservats i respectats com a testimoniatge material i col·lectiu de tots els testimoniatges personals que en determinen la significació. Cal, doncs, fer possible que un lloc històric pugui ser pugui no deixar de ser-ho, mai també, un lloc de memòria. La transformació dun lloc en lloc de la memòria estaria determinada pel fet que, des de la perspectiva històrica, aquests llocs esdevenen una cruïlla de la relació entre passat i present, però que aquesta cruïlla exigeix una tensa i profunda reflexió sobre el que significa rememorar i relatar el passat, més enllà dels fets; no serveixen quatre consignes banals repetides de manera instrumental per a parlar-ne. El seu sentit inesgotable constitueix leix de lètica de les èpoques, entenent per ètica de les èpoques la manera com un determinat moment és reconegut a través dels imperatius categòrics que emanen dels seus esdeveniments i dels seus fets, i que sustentaran la possibilitat dun futur digne per a la societat, un futur que ha comprès i comprèn el seu passat.

Però un lloc de la memòria podria desenvolupar-se de manera inversa, i no menys necessària, a la proposada per Nora, perquè la relació entre passat i present registri aquesta ètica de les èpoques. No té per què ser un lloc històric prèviament identificable, no resulta necessàriament nítida la seva condició de fita o de cruïlla; en realitat, ni tan sols és imprescindible que representin un escenari col·lectiu on les traces dels fets hagin quedat més o menys marcades, on els esdeveniments es palesin a cada racó. És cert que poden complir aquestes condicions, però no en són requisit. Basta que un sol individu hagi viscut una transformació del sentit duna època en un espai quotidià perquè aquest canvi dèpoca sinscrigui en aquell lloc. Però, com que res no evidenciarà, en la materialitat daquest lloc, aquesta transformació, és el relat que sen pugui fer el que marcarà discursivament les empremtes que faran daquest lloc de la memòria un lloc històric. Si bé és cert que aquesta dialèctica estalvia als llocs de la memòria el setge de la museïtzació o la monumentalització tot i que no sempre, daltra banda la invisibilitat material de les empremtes en determina una desaparició discursiva que no pot ser considerada com a pèrdua, perquè no tenen una presència prèvia en el discurs, però que és irreparable en la imminència de la destrucció en loblit. Destruir en loblit significa permetre que un indret pugui desaparèixer sense que ningú se nadoni. Hi ha una fragilitat, una feblesa dels llocs de la memòria que requereix que la seva força vingui de les paraules amb què són assenyalats i descrits. Lespai de la memòria és constituït, alhora, pel lloc i la paraula.

En aquest punt cal tenir presents les categories que sobre la transformació dels llocs en espais va plantejar Michel de Certeau: «un lloc és lordre (qualsevol) segons el qual els elements són distribuïts en les relacions de coexistència (), una configuració instantània de posicions. Implica una indicació destabilitat», mentre que

hi ha espai a partir del moment en què es prenen en consideració els vectors de direcció, les quantitats de velocitat i la variable del temps. Lespai és un encreuament de mobilitats. Està, dalguna manera, animat pel conjunt de moviments que shi desenvolupen. Espai és lefecte produït per les operacions que lorienten, el circumstancien, el temporalitzen i el porten a funcionar com a unitat polivalent de programes conflictuals o de proximitats contractuals. Lespai seria al lloc el mateix que li esdevé al mot quan és dit, és a dir, quan es troba de ple en lambigüitat duna realització, transformat en un terme rellevant de múltiples convencions, plantejat com lacte dun present (o dun temps), i modificat per les transformacions degudes a successives proximitats. A diferència del lloc, en ell no hi ha ni la univocitat ni lestabilitat dallò «propi».

Aquesta qüestió, però, esdevé molt més complexa encara, si és possible, quan la relació amb el lloc queda travessada per la condició de lexili; no sols pel fet que, gairebé de manera tautològica, lexili implica una presència en un lloc determinada per labsència imperativa dun altre, i la relació que amb aquest darrer es manté, sinó per la dificultat per a establir, des de lexili, les relacions amb els petits espais, dominat com és lexili per les grans caracteritzacions de la despossessió: la terra del transterrat o del desterrat, la pàtria de lexpatriat, la ciutat del deportat, no tenen ben bé un terme equiparable pel que fa al barri, al carrer, a la casa, a lhabitació pròpia. En canvi, hi eren, quan lexiliat hi era i no nera; constituïen la seva quotidianitat imperceptible que, irrescatable, esdevé difícilment enunciada. Pot ser que en aquests llocs hi hagi aspectes de la definició dexili que esperen la seva explicació, hi ha maneres de considerar-los com a llocs de la memòria i, per tant, que puguin també sumar-shi, sense monumentalitats ni solemnitats, incommemorables perquè el seu temps pertany a un calendari que fa tard als llocs de la història.

Дальше