Caldria, doncs, tornar als llocs potser sense voler per trobar una memòria que no sabem que tenen, que no sabem que tenim; i no fóra bo que aquest retorn fos simplement propiciat per una mera renovació urbanística o una melangiosa enyorança no pas dun temps anterior sinó dedats prèvies de falsos malencònics. Ni per cap renovació, en realitat. Caldria assumir que, a tot arreu, hi ha el que lantropòleg de Chambéry anomena «llocs opacs»:
Sota lescriptura fabricant i universal de la tecnologia romanen els llocs opacs i tossuts. Les revolucions de la història, les mutacions econòmiques, les barreges demogràfiques hi són estratificades i hi romanen, entaforats en els costums, els rituals i les pràctiques espacials. Els discursos llegibles que els articulaven no fa gaire han desaparegut, o no han deixat en el llenguatge més que alguns fragments. Aquest lloc, en la seva superfície, sembla un collage. En realitat, es tracta duna ubiqüitat en la densitat. Un amuntegament de capes heterogènies. Cadascuna, com la pàgina dun llibre deteriorat, reenvia a una manera diferent dunitat territorial, de repartiment socioeconòmic, de conflictes polítics i de simbolització identificatòria.8
La literatura seria una manera de relacionar-se amb la densitat, amb lopacitat dels llocs, en un esforç que també seria relacionable als no llocs o als contraespais o heteroespais, en laccepció foucaultiana,9 en tant que espais oberts i tancats alhora, com un espai que pot contenir-ne daltres, que pot implicar-ne daltres fins i tot més enllà de les seves contradiccions, temporals i tot.
Si, com escriu Reyes Mate, «memòria significa considerar el passat declarat insignificant com a part fonamental de la realitat»,10 si tenim present que per a Benjamin «la memòria sassembla als raigs ultravioleta capaços de detectar aspectes mai no vistos de la realitat»,11 la literatura, i especialment en la seva textura autobiogràfica o assagística, pot ser concebuda com va ser escrita: per aconseguir que aquesta visibilitat esdevingui legibilitat, que la seva relació amb els llocs els faci significar incessantment.
En aquest punt la definició dètica dels espais no es pot aïllar de la concepció de la mirada moral, o de la memòria moral, i fa necessari afegir algun element determinant, que per a Josep Pla és la por, com per a Walter Benjamin seria linstant de perill, que posa en moviment el sentit, o que entén el sentit com a moviment:
La por es troba, em sembla a mi, a la base del mecanisme de la memòria. La memòria sembla especialment destinada a mantenir viva la por els moments de por que el cos es resisteix a digerir i a eliminar. El que fa donar el tomb a lorganisme humà, el que el fa passar de ladolescència a la cristal·lització definitiva, són aquests moments de pànic que no sesborren mai més. És una força que imprimeix caràcter. Implica laparició en lorganisme dun element que manté el record despert i en tensió angoixant i permanent. De jove se sol tenir poca memòria llevat de la sexual, dispersa i intercanviable encara que de vegades hi hagi un nen que pugui repetir una pàgina dun llibre o tocar el piano admirablement. La memòria moral lúnica que importa neix en un determinat moment de desenvolupament de lorganisme. La por de perdre el que hom té o de no arribar a tenir el que hom pretén és el que fereix, el que emmotlla la vida. La por neix de la injustícia biològica, és a dir, de la possible o real conculcació de la noció de justícia que tot organisme, pel fet de viure, posseeix.12
Lespai es relaciona amb la memòria moral com a esdeveniment, sorgeix de la sensació ineludible destar a punt de perdre el que estem veient, la manera com ho veiem, que participa també de lexcepcionalitat i el desbordament, però que sobretot es relaciona amb la desaparició.
La memòria determina la forma dels espais; especialment en lespai canviant per definició, la ciutat, la memòria exerceix un paper de resistència a la transformació com a forma de destrucció, més que doblit, del passat. Més enllà de la commemoració, que converteix un indret en un emblema, resulta interessant en aquest punt la història invisible, imperceptible dels llocs, però que permet que continuïn existint. A París hi ha un exemple molt clar que pot ajudar a comprendre aquesta idea: el Chemin de Fer de Petite Ceinture. Es tracta dun antic ferrocarril de circumval·lació que fa la volta sencera a la capital de França, una mica més endins de lactual Boulevard Périferique, enllaçant tots els barris dels afores. Quan es va inaugurar en el segle XIX, i fins als anys trenta del XX, era un mitjà de transport molt popular, no sols pel seu recorregut circular, sinó perquè posava en relació les línies de les grans estacions cèntriques entre si. La irrupció del metro, no sols amb un tipus de servei més urbà sinó també amb pressions polítiques de les companyies a les autoritats, va fer que el Chemin de Fer de Petite Ceinture senfonsés. Tot i que algun tram va ser recuperat per lactual servei del RER, i algun altre sha convertit en jardí improvisat la Petite Ceinture és una mena de jardí secret de París, un bosc lineal amb una llum daquari filtrada pels arbres que, a banda i banda, han crescut fins a aixecar un túnel de silenci, la infraestructura ferroviària continua existint, com un Ring vienès però ruïnós, testimoniatge dun segle abandonat i dun segle dabandonament. De la mateixa manera que Viena va construir el Ring i hi va quedar empresonada a dins, París va abandonadar-se a si mateixa dins dun anell de ferro fet malbé, que podria ajudar a explicar per què la capital de França travessa, a hores dara, un dels seus moments més difícils. Tanmateix, qualsevol humil fragment de balast de la Petite Ceinture conté tanta història de París, i fins i tot de França i dEuropa, com les pedres de marbre del monument més altiu: aquesta infraestructura ferroviària va ser clau, per exemple, per a lentrada dels nazis a París, el 1940.
Tot i ser territori propietat de la SNCF, la ciutat de París ha anat erosionant els seus contorns, enderrocant estacions i tallers, desferrant enllaços amb les altres línies i platges de vies senceres que ara només poden endevinar-se, deixant que es perdessin les andanes, ocultant-ne el traçat sobre el qual shan construït edificis sencers, deixant només lespai indispensable als fonaments perquè passin, encaixonades, les vies. En certs llocs, costa de retrobar-les; en daltres, és impossible, però hi són. Com a rescabalament, algunes de les antigues estacions shan reconvertit en Cafès, especialment al voltant de la línia dAuteil, darrer tram que va estar en funcionament fins als anys vuitanta, i que en realitat no formava part de la Petite Ceinture, sinó que discorria, en paral·lel, per una part del mateix traçat. En una daquestes sales despera que són els cafès vaig escriure la primera versió daquestes notes.
Però hi ha un indret concret daquest ferrocarril abandonat que, malgrat haver estat assetjat per pressió urbanística, ha ofert una estranya resistència: el pont de lantiga estació de Ménilmontant, ara desapareguda. Aquest pont unia les andanes daquesta estació, situada entre dos llargs túnels, al pas en trinxera del tren per aquesta part del barri de Belleville, al nord-est de la ciutat. Daquella estació ja no queda res: ni les andanes, ni ledifici daccés; tot sha fet fonedís, tret de les vies mig cobertes dherbei, una escala daccés des duna avinguda superior entaforada per les bardisses i poca cosa més. I el pont: un pont humil, amb uns graons de pedra i ciment en escorç i baranes de ferro, que utilitza ben poca gent per anar duna banda a laltra de la via per lentortolligada Rue de la Mare. Després dhaver recorregut a peu aquest traçat ferroviari diverses vegades en tota la seva extensió, en alguns moments posant en perill la meva integritat física i contravenint algunes severes interdiccions, puc afirmar que és lúnic pont daquestes característiques que no ha estat enderrocat. Lexplicació es troba en una senzilla placa de marbre: tres noms, tres morts.
Tot i ser territori propietat de la SNCF, la ciutat de París ha anat erosionant els seus contorns, enderrocant estacions i tallers, desferrant enllaços amb les altres línies i platges de vies senceres que ara només poden endevinar-se, deixant que es perdessin les andanes, ocultant-ne el traçat sobre el qual shan construït edificis sencers, deixant només lespai indispensable als fonaments perquè passin, encaixonades, les vies. En certs llocs, costa de retrobar-les; en daltres, és impossible, però hi són. Com a rescabalament, algunes de les antigues estacions shan reconvertit en Cafès, especialment al voltant de la línia dAuteil, darrer tram que va estar en funcionament fins als anys vuitanta, i que en realitat no formava part de la Petite Ceinture, sinó que discorria, en paral·lel, per una part del mateix traçat. En una daquestes sales despera que són els cafès vaig escriure la primera versió daquestes notes.
Però hi ha un indret concret daquest ferrocarril abandonat que, malgrat haver estat assetjat per pressió urbanística, ha ofert una estranya resistència: el pont de lantiga estació de Ménilmontant, ara desapareguda. Aquest pont unia les andanes daquesta estació, situada entre dos llargs túnels, al pas en trinxera del tren per aquesta part del barri de Belleville, al nord-est de la ciutat. Daquella estació ja no queda res: ni les andanes, ni ledifici daccés; tot sha fet fonedís, tret de les vies mig cobertes dherbei, una escala daccés des duna avinguda superior entaforada per les bardisses i poca cosa més. I el pont: un pont humil, amb uns graons de pedra i ciment en escorç i baranes de ferro, que utilitza ben poca gent per anar duna banda a laltra de la via per lentortolligada Rue de la Mare. Després dhaver recorregut a peu aquest traçat ferroviari diverses vegades en tota la seva extensió, en alguns moments posant en perill la meva integritat física i contravenint algunes severes interdiccions, puc afirmar que és lúnic pont daquestes característiques que no ha estat enderrocat. Lexplicació es troba en una senzilla placa de marbre: tres noms, tres morts.
Sense aquests tres noms, segurament aquest pont ja no existiria, i aquest racó de la ciutat tindria qualsevol altra forma. Lexistència de la Petite Ceinture va molt més enllà duns mapes que encara es veuen cartogràficament obligats a registrar el traçat dunes vies mortes.
La literatura permet, més enllà de la transformació de llocs en espais, més enllà de la relació entre el lloc històric i el lloc de la memòria, retornar a lindret: hi ha indret allà on la desaparició i loblit implícit en la transformació del lloc en espai resisteix a la desmaterialització, hi ha indret quan els llocs deixen de tenir la seva forma en loblit, però ja no poden recobrar la forma del que eren com a record o del que haurien estat com a record. De la mateixa manera que tot allò que en la mirada és distància és llunyania, la proximitat amb lindret és el retorn des daquesta llunyania, però pertany encara a aquesta llunyania, per més propera que pugui semblar. Ara bé: en el moment que un indret es fa present i permet albirar que conté tanta memòria com avenir, ja no és possible no considerar aquest indret com una cruïlla. Tot allò que en la transformació del lloc en espai no desapareix és lindret. Hi ha indret quan la darrera transformació dun lloc en un espai té en compte les anteriors, totes les anteriors, i shi relaciona fins al punt de reconèixer que tot espai és sempre semipropi i semialiè; fins i tot quan es tracta dun no-lloc, la consciència daquesta definició negativa ja permetria considerar-los espais en què la buidor és una forma de presència humana que no deixa dinterrogar-nos. Lètica dels espais és el retorn als indrets.
La resposta a aquesta interrogació és la literatura. En aquest sentit, la descripció ha de ser considerada com una peça clau de les possibilitats narratives de la memòria dels llocs. No tant per aconseguir una reconstrucció, o una restitució dels indrets, com per establir una relació de necessitat de fer-sen càrrec, i amb aquest gest de recolliment dels llocs, recollir també la seva potència imaginativa, sense oblidar que tota descripció es relaciona tant amb lobjecte descrit com amb els llenguatges amb què ha estat considerat abans. També el llenguatge amb què els havíem oblidat.
El far de Løndstrup és un assaig sobre la relació entre lespai i la literatura, especialment les formes autobiogràfiques de la literatura. El punt de partida daquest llibre, doncs, és doble: duna banda, caldrà realitzar una profunda reflexió sobre el sentit del relat i lassaig autobiogràfic, insistint en un aspecte que la teoria de lautobiografia no sol considerar: la seva relació amb làmbit material en què aquesta escriptura es dóna. Des daquesta consciència de lespai, que implicarà reflexions també sobre el paisatge i el desplaçament viatge, migració, exili; però també la figura del flâneur, es mostrarà la manera com la possibilitat descriure un relat autobiogràfic queda transformada precisament per aquesta intensificació de la relació amb lespai. Per tant, no es tracta danalitzar la representació de lespai, sinó la seva capacitat de modificar, de constituir el discurs. Això lligarà amb laltre aspecte fonamental daquest assaig: la constatació del paper fonamental daquesta relació en els discursos crítics sobre la modernitat, tenint present que els relats autobiogràfics que més importància han donat a lespai constitueixen un ventall heterodox dins la modernitat mateixa que permetrà mostrar algunes de les seves paradoxes menys visibles.
Si cal parlar a partir de llocs, el que dóna títol a aquest assaig i linspira, el far de Rubjerg, és al nord de Dinamarca, a Løndstrup, en una contrada plena de dunes i tossals sorrencs sotmesos a un vent fortíssim i constant que modifica i constitueix el paisatge, i naltera lorografia si és que es pot arribar a parlar dorografia i la geografia.
Quan aquest far es va construir, la línia del mar raïa a un centenar de metres de distància; en lactualitat, la línia del mar és a tocar mateix dels fonaments del far, que està pràcticament colgat sota una duna mòbil que hi ha trobat ancoratge. Primer van quedar ensorrades les cases i instal·lacions que hi havia a sota; lentament, però de manera imparable, la duna va anar ensenyorint-se de tota ledificació i a hores dara només es pot veure la part superior de la torre, amb el punt de llum cegat, que ja no fa de balisa, però que roman encara visible en la seva part més alta, si més no mentre no quedi completament oculta, com a referència del passat dun paisatge i de la derrota de lhome, que tanmateix shi reconeix com a història.
Arribarà un dia que, sense saber-ho prèviament, serà impossible tenir consciència que hom camina sobre un far, perquè tot serà duna. Tanmateix, aquest moviment resulta imprevisible, i potser el far serà cobert del tot, però reapareixerà al cap duns anys, segurament en un estat encara més ruïnós del que ara presenta, o es pressent, mentre hom camina en la sorra, per sobre dels seus edificis colgats. Deshabitat durant dècades, en canvi haurà estat possible caminar-hi per sobre, de manera conscient o inconscient.