La idea de somieig, importantíssima en Proust, evidentment, no és ben bé el que Pla necessita, no és el que deixa més empremta en la seva escriptura. En canvi, en la descripció que fa de la forma dels llibres de Proust forma que havia estat, precisament, una de les claus del debat arran del premi Goncourt, es troba la clau duna pregunta oberta que Pla fa als seus propis lectors, al debat sobre els seus llibres i sobre la prosa a Catalunya. En Proust, aquesta precisió és inseparable del caràcter difús; allò que shi dibuixa no pot ser sinó desdibuixat, la desmesura és justesa i tot plegat exigeix la creació interior en el lector duna actitud de lectura, que ja no és la que sacarava als llibres durant el realisme del segle XIX, sinó el seu enfonsament en una altra mena de relació amb la realitat.
Anys més tard, amb motiu de la publicació del volum quart de les Obres Completes, Sobre París i França, oblidades i irrescatables aquelles cròniques de lany literari 1920, les escriu de nou segons confessa en una entrevista: «está hecho de nuevo, todo. Fíjese. Estos periódicos están en bibliotecas y sitios así. Yo no tengo tiempo de ir husmeando lo que escribí. Los he redactado de nuevo»42, i els comentaris que fa de Proust, com els que podem llegir també en El quadern Gris, resulten molt aclaridors:
Marcel Proust no és un realista de la realitat directa i crua i de vegades poetitzada. És un realista dels records de la realitat el temps retrobat, cosa sensiblement diferent, sovint més complicada. La realitat dels records se li dóna amb un realisme molt més ric que el realisme directe i immediat. En la base de lobra de Proust hi ha un onanisme esborronador, microfònic persistent, deliberat, continuat, infinitament petit, infinitament gran, transcendental.43
El realisme dels records de la realitat sintegra, així, a la poètica de Pla: si en Proust «no hi ha cap frase que no tingui un origen concret ni cap paràgraf que no tingui la seva història»,44 en ell podríem apreciar el mateix. Però, per alegria de Joan Fuster expressada amb entusiasme escèptic en el pròleg a El quadern gris i decepció dels historiadors marxistes dels anys seixanta, aquesta història és duna altra mena:
Proust resol lesquematisme pueril del realisme del seu temps posant de manifest, amb una acuïtat única i amb mitjans expressius literalment fabulosos, una realitat infinitament més rica delements espirituals i sensibles.45
La memòria del memorialista és una memòria moral que sassaja amb la matèria dels dies, en els dies entesos com a matèria, i en la materialitat de la vida; una materialitat fragmentària, reconeguda en la seva fragmentarietat per lescriptor. Però, com diu Pla de Proust,
en aquest sentit no es pot dir que Proust sigui purament un memorialista. () Hi ha fragments de la seva obra que són dun realisme aclaparador, dun naturalisme realista al qual cap escriptor daquesta escola (els conec una mica) no podrà arribar en els seus millors moments. En aquest sentit es podria afirmar que Proust és un dels més grans escriptors realistes de tots els temps. Però a més del realisme hi ha tot un món de pensaments i didees suggerides de vegades pel contacte físic, de vegades pel contacte espiritual, del món exterior, de vegades per la societat o altres per lart i que en formen el complement. Proust és un gran escriptor realista, però un realista superior, molt més complet i infinitament més complex que aquesta classe descriptors.46
En què es basa aquesta superioritat del realisme de Proust respecte a la gran tradició literària que culmina i enfonsa alhora? Pla ho explica amb el que esdevindrà una peça clau de la seva pròpia poètica: els detalls. Els detalls, entesos com la unitat mínima impossible de reduir i, alhora, capaç de concentrar la mesura de la mateixa possibilitat de mirar el món i, fins i tot, la possibilitat de la literatura. Pla es diu, sobretot, a través de les coses insignificants, banals, en tant que en una prosa literàriacom ha assenyalat Roland Barthes47, la insignificança del més petit detall ens obliga a interrogar-nos, precisament, sobre la pròpia insignificança de les coses, en una interrogació que desvelarà la seva vital importància. El realisme de Pla, com el de Proust en la seva lectura, fa descansar recaure tot el pes del món en aquests detalls:
Lacumulació de detalls, en els escriptors estrictament realistes, és tan gran que arriba a fatigar. Arriben al naturalisme, al fotografisme. En lobra de Proust, la quantitat de detalls és encara més gran que en aquests escriptors. De vegades nhi ha tants que fan lefecte duna ensulsiada que us cau a sobre una ensulsiada copiosa, abundantíssima. Els detalls són la quinta essència de tota obra escrita. Linterès de tota obra literària linterès diríem bàsic, primari es troba en els detalls.48
Un realisme dels detalls, que acumula paraules, milers de paraules innecessàries per poder salvar el món en una descripció que se li assembli. I, tanmateix, aquests detalls, són els que sescapen de la Història.
1.Walter Benjamin, El origen del drama barroco alemán, trad. cast. de José Muñoz Millanes, Madrid, Taurus, 1990, pp. 28-29.
2.Marcel Proust, El temps retrobat, trad. cat. de Joan Casas, Barcelona, Edicions 62, 1986, p. 198.
3.Vitorio Gregotti, El paisaje de la arquitectura, Barcelona, Gustavo Gili, 1972, p. 111.
4.W. G. Sebald, Vértigo, trad. cast. de Carmen Gómez, Barcelona, Debate, 2001, p. 38.
5.Túa Blesa, «Textimoniar», Prosopopeya, 2, 2000, pp. 75-91.
6.J.V. Foix, «Notes sobre la mar, 6», Gertrudis, ed. de Jaume Vallcorba, Barcelona, Quaderns Crema, 1983, p. 63.
7.Georg Simmel, «Los Alpes», Sobre la aventura. Ensayos filosóficos [Philosophische Kultur (1911-1923)], trad. esp. de Gustau Muñoz, Barcelona, Edicions 62/Ed. Península, 1988, pp. 125-131.