Cuando me he levantado, esta mañana, me he dado cuenta de que había dormido en una habitación infecta y mugrienta. He dormido en «La Perla», casa de viajeros de la calle de Preciados. En la habitación había dos camas, una de ellas desvencijada y rota y esto es ya una cosa muy triste.
Dudo que se pueda inventar algo más densamente sobado, manoseado i sudado que una casa de viajeros con vistas a la Puerta del Sol.29
en 1929, en Madrid. Un dietari esdevingui:
Quan mhe llevat aquest matí mhe adonat clar que havia dormit en una habitació greixosa i horrible. He dormit a La Perla, una casa de viatgers del carrer de Preciados. A lhabitació hi havia dos llits: el meu i un altre. Aquest altre era un llit romput i desarticulat, sense matalàs, amb unes molles antigues de somier que feien uns bonys terribles al reixat. Això és molt trist.
Dubto que es pugui inventar res més densament suat, tacat i oliós que una casa de viatgers amb vistes més o menys llunyanes a la Puerta del Sol.30
per a finalment, el 1957 i 1966, en Madrid 1921. Un dietari derivar en:
És evident: aquest matí, en llevar-me, he tingut la plena confirmació del que ahir vespre, en arribar, tan cansat, em semblà vagorós i incert.
He dormit a La Perla, una casa de viatgers del carrer de Preciados. A lhabitació hi havia dos llits: el meu i un altre. Aquest altre era un llit romput i desarticulat, sense matalàs, amb unes molles antigues de somier que feien uns bonys terribles al reixat. I la palangana.
Això, si voleu, és trist. Però resulta que ja no és tan trist, si hom pensa el prestigi que pot arribar a tenir una casa de viatgers amb vistes més o menys llunyanes a la Puerta del Sol. De seguida està dit! La situació és la situació i la qualitat és la qualitat.31
Certament, la voluntat de realisme no pot ser lúnica justificació de lexistència o no duna palangana en una pensió madrilenya, avui desapareguda però on, en el seu moment, van suar tinta alguns dels escriptors catalans més importants de lèpoca. Resulta difícil pensar que, aquest objecte, esmentat de manera tan i tan precisa, però en canvi sense presència en les pàgines originals, aquesta palangana aïllada en el text, no sigui alguna cosa més que un receptacle per a laigua amb què netejar-se. Si algú havia llegit les dues versions anteriors del llibre i tenia certa memòria de la seva pròpia lectura, sens dubte sentiria una certa indignació en veure que els judicis severs sobre la capital dEspanya quedaven suavitzats; però aquesta manipulació tan evident, en ser subratllada per aquest nou objecte, donava a entendre a aquest lector, dotat de memòria moral de la seva pròpia lectura, que aquesta era una manipulació en una escriptura constreta per les mateixes poderoses raons per les quals no podia, en 1957 i en 1966, construir-se a Espanya cap edifici més alt que la Torre de Madrid.
Com tot assagista, Pla sexplica ell mateix; en escriure sobre allò que mira, dóna la mesura de la seva mirada, no de les coses. En aquest sentit, Fuster considera que la societat, en reflectir-se en lescriptor al capdavall com en qualsevol altre dels seus contemporanis, sestà reflectint en una part viva daquesta societat: la diferent empremta que en queda, daquest reflex, és el que farà valdre aquest reflex, que Fuster sestima més danomenar testimoniatge, noció que inclou el testimoni dins la contemporaneïtat intemporal de lescriptura i, alhora, remarca la seva radical actualitat. La primera obligació dun escriptor, segons Pla, «és observar, relatar, manifestar lèpoca que li ha tocat viure. Això és infinitament més important que les inútils i estèrils temptatives per arribar a una originalitat salvatge i primigènia. La literatura és el reflex duna societat determinada en un determinat moment».32 Però, en cap moment suggereix aquesta idea planiana que aquest reflex hagi de cristal·litzar, necessàriament, mecànicament, en aquelles pàgines que lescriptor dedica a la seva època, a la seva societat. Fuster, tot comentant Pla, va saber distingir força eficaçment aquestes diferents perspectives demmirallament: no es pot oblidar que «entre la societat i el seu presumpte reflex literari hi ha, interferida, alguna cosa important: precisament, allò en què sha de produir el reflex, lescriptor. I lescriptor no reflectirà mai objectivament, perquè ell no és un objecte, com lespill, sinó tot un bon o mal subjecte».33 Aquesta qüestió és fonamental per a no confondre versemblança amb realisme, realisme amb realitat, realitat amb veritat i veritat amb veritat literària.34 Lobjectiu de Pla és duna altra mena; sassembla al que assenyala Habermas pensant en Walter Benjamin,35 la tasca daquell que se situa entre el llenguatge i la memòria per a rescatar fragments dexistència consisteix en la descripció duna imatge abreujada del món que sigui capaç de salvar, esotèricament, allò amenaçat pel decandiment inexorable dun temps homogeni i buit. No sembla una altra cosa el que es proposava Josep Pla quan afirmava que:
mhauria agradat de viure en un ambient literari caracteritzat per una gran profusió de documents personals: memòries records, reminiscències que són les ombres de les ombres dels records, biografies, correspondències, retrats literaris. () La literatura no és més que un esforç contra loblit. () El gran problema dun escriptor arrelat en un país és contribuir a la lluita contra loblit.36
De fet, no deixa de sorprendre la manera com sexpressa aquest desig, perquè, comptat i debatut, el gruix de la literatura catalana de començaments del segle XX es caracteritza precisament per no ser una altra cosa que això, amb una especial preeminència del periodisme literari. Ara bé, cal entendre aquí que el periodisme literari és una sòlida estructura literària en el cas de la literatura catalana com en el cas de la literatura vienesa en un altre sentit en virtut duna excepció. Tal com el concep el mateix Pla al prefaci de La vida amarga, el vincle entre periodisme i narració ni és fàcil ni està mancat de renúncies, tensions, derrotes. Però daquí ve també una part important de la seva força:
Aquest és un llibre de literatura narrativa, que és la literatura que mhauria agradat de cultivar si no mhagués dedicat al periodisme, és a dir, si la dispersió angoixant del periodisme mho hagués permès. Però no fou possible. El problema de saber si hauria tingut alguna habilitat per dedicar-me a la narració està, naturalment, per veure. Linterès, el gust, per aquesta classe de literatura, el sentia. Però això és tan poca cosa! Sóc dels qui creuen que tota posició, diríem literària, prové duna capacitat personal per la intuïció de la realitat exterior servida per una llarga, permanent, inacabable experiència dobservació, de memòria i de treball. () El periodisme té una cosa bona: obre un camp vastíssim a lobservació i provoca contactes humans molt variats, alguna vegada plens dinterès. A les persones propenses a vagabundejar i a sentir-se una ombra tènue i inconsistent que passa, un moment, sobre la terra i aquest és el meu cas els permet, a més a més, quan el propi signe monetari té una certa duresa, desplaçar-se ad libitum.37
Potser una clau interpretativa daquesta aparent contradicció la trobem en la comparació entre el primer gran llibre de reportatges literaris de Pla, el ja esmentat Madrid. Un dietari, i el resultat del seu primer gran viatge a París, les cròniques del qual són un indici força aclaridor de les distincions que fa Pla.
Cal tenir present la diferent naturalesa daquests dos viatges, encara que els faci com a corresponsal, amb molt poc temps de diferència, entre 1920 i 1921. Tant el viatge a Madrid com el viatge a París dels molts que va fer i explicar al llarg de la seva vida a aquestes dues ciutats els fa com a periodista. Però mentre el viatge a la capital dEspanya es realitza sota el signe de la prioritat política, o intel·lectual-política, en el cas del viatge a la capital de França, el seu caràcter és intel·lectual-literari. En el cas de Madrid, la descripció forma part duna discussió que les versions dels anys cinquanta i seixanta actualitzarien, mentre que en el cas de París, el debat intel·lectual sarticula amb la descoberta de noves formes literàries i la confirmació del que la lectura de la premsa i la literatura francesa li havia anat suggerint en els anys anteriors; i és amb aquestes formes amb el que sestableix un diàleg que, per molta curiositat que produïssin en el seu ànim algunes pàgines dAzorín, de Pío Baroja, fins i tot de Julio Camba, no podia desenvolupar-se en el cas del viatge a Madrid. A més a més, hi havia, en la corresponsalia a París, un sentiment de continuïtat en la refutació literària amb Desde el Molino, de Santiago Rusiñol, que calia respectar i superar alhora. Limpressionisme de Rusiñol havia obert una porta que Pla, necessàriament, ha deixat enrere; però cal assenyalar, en tots dos casos, el fet descriure sobre París com uns periodistes singulars, en un moment també singular de les seves trajectòries: Rusiñol en un moment en què descobreix la seva escriptura periodística com una interrogació fundacional sobre el camp literari i intel·lectual català a partir de lexperiència del camp artístic parisenc; en el cas de Pla, a partir de la consciència de lexistència dun camp literari ja plenament constituït a Catalunya, que li permet incidir en la importància de les lletres franceses sense haver dentretenir-se a presentar-les. A Gaziel, per raons diferents la Gran Guerra li havia passat una cosa semblant, però que la força dels esdeveniments organitza duna altra manera en Diario de un estudiante en París.
Una de les coses més importants que li va passar a Pla en aquell primer viatge a París va ser assistir al debat sobre Marcel Proust, que Joaquim Borralleras lhavia animat a llegir, però que segurament va decidir de fer-ho en trobar-se la defensa que en va fer Léon Daudet a les pàgines de LAction Française. Proust és una lectura que va resultar determinant en la seva idea del memorialisme, però també del periodisme. Sense aquesta lectura, la seva idea destar fent literatura contra loblit no resulta comprensible. Els diaris de dia el periodisme van acabar fent possible els diaris de nit el memorialisme, alhora que el diaris de nit donaven una forma de mirada especial als diaris de dia. Arribats aquí, la lectura de Proust sha de considerar un punt dinflexió.
Alguns anys més tard, el 19 de desembre de 1928, Pla publica «Marcel Proust vell i nou»; Proust ja és mort i en 1927 sha publicat el darrer volum de la Recherche; el debat sobre Proust ha fet tot un gran recorregut a França, i lestà fent a Europa, fins al punt que es permet afirmar que «daquí a vint anys tothom veurà clar, probablement, que Proust és el més gran novel·lista europeu aparegut després de Tolstoi. A França, per a trobar un novel·lista semblant, sha de saltar fins Stendhal».38 Per a entendre la importància daquesta afirmació cal relacionar-la amb la reticència a la novel·la en Pla, que unes ratlles més avall el porta a considerar que, entre aquests dos autors, «Flaubert queda com un estilista i Balzac com un creador dautòmats a laigua de roses», a banda de considerar que, quant a la tècnica literària, el seu ofici supera els russos, Joseph Conrad i Samuel Butler. De fet, pràcticament la meitat de larticle és un acarnissament contra la novel-la russa, especialment Dostoeivski, i una mica també els narradors nòrdics: el primer, per fer creure tota una generació de lectors que, perquè una novel·la sigui interessant, hi havia daparèixer un assassí, un desequilibrat i un anormal, mentre que els segons, si més no, no havien estat tan pessimistes i es limitaven a una institutriu, un professor estrany i un senyor més o menys tocat. Proust, partint de la relativa respectabilitat dun saló distingit de París, hi fa passar, a lentendre de Pla, «coses tan interessants i tan dignes désser explicades com en una presó o en un ambient incert i de mal mirar». Certament, pot semblar que Pla encara no havia llegit tots els volums de la Recherche; Sodome et Gomhorre no li permetria fer aquestes afirmacions sense afegir alguna recança.
La vehemència daquestes paraules sha dentendre per labsoluta convicció en 1928 que el que ell esperava de la prosa no de la novel·la, de la qual no esperava gaire respodia situar-se en lespai que havien construït Stendhal i Proust. Referint-se a aquest, escriu:
lambició de lescriptor és la mateixa que la de tots els descriptius que han existit fins ara: arribar a fer un retrat dun home vivent i posar-lo sobre un paisatge i a dins duna atmosfera operant i real. () No heu de fer sinó recordar el relleu enorme que tenen certes figures de Proust: Charlus, Françoise, la cuinera, Odette SwanLlegiu el llibre i sentiu aquestes figures que respiren al vostre costat.39
Si tenim present que, en aquell moment, Pla es dedica fonamentalment a escriure llibres a partir de lexperiència periodística, de les coses vistes, i del reportatge de circumstàncies, i que ja té unes quantes pàgines amagades que, reescrites fins a lextenuació, esdevindran El quadern gris, sentén que Stendhal i Proust linteressen tant perquè li permeten una refundació periodística del memorialisme literari i una refundació narrativa del periodisme. En el cas de Stendhal, per les Promenades, en el cas de Proust, per la manera com la seva prosa es relaciona amb la matèria: «La gran novetat de Proust lúnica, potser, de la seva obra es troba en el material humà que manipula»;40 però en aquesta afirmació, tan important és la idea de material com la idea de manipulació. Aquesta manipulació no és merament tècnica, dofici, sinó que parteix dun fet completament diferent, que és la gran aportació de Proust que Pla subratlla:
Proust crea interferències de realitat imaginada o somiada i de realitat sensorial. Té una traça prodigiosa que us deixa bocabadat. És per això que laspecte exterior que té lobra daquest novel·lista désser quelcom difús, desdibuixat i llarg, us resulta, una vegada hi heu entrat a dins, purament aparent; quedeu, de fet, acarats que sou davant lobra, enlluernats per la precisió, el dibuix i la justesa del que teniu al davant.41