Entre els nombrosíssims treballs dedicats a la història de la literatura, que ací és impossible presentar amb detall, trobem una atenció privilegiada a tres nuclis temàtics: la Renaixença, la guerra civil i la postguerra. Hi ha una mena de continuum temporal iniciat amb lestudi del moviment renaixencista, seguit després per la investigació de la producció del primer terç del segle XX i la conclusió en dos moments clau: els tres anys de conflicte bèl·lic i les conseqüències del triomf franquista en la postguerra. I són aquests dos últims períodes, la guerra i la postguerra, els dos epicentres, íntimament relacionats, del seu interès investigador. Fins a tal punt que Josep Massot nés lestudiós de referència obligada, lautoritat a consultar. I no sols per als historiadors de la literatura, sinó també, com de seguida comprovarem, per als historiadors culturals, polítics, socials i militars. El fet de singularitzar alguns títols és, de fet, una injustícia per als silenciats, però amb afany només exemplificador esmentaré llibres com ara Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950), Els escriptors i la guerra civil a les Illes Balears (1990) o Els intel·lectuals mallorquins davant el franquisme (1992). En tots descobrim una vegada més aquella investigació de la literatura tenint en compte el context politicosocial. No voldria, tanmateix, deixar dindicar dos estudis adreçats a escriptors estrangers: lalemany Albert Vigoleis Thelen i el francès Georges Bernanos. Especialment important és la contribució de Josep Massot a aclarir fins al mínim detall els fets que envoltaren lestada de lescriptor francès a Mallorca i la redacció del llibre-denúncia Les Grans Cimitières sous la lune (1938). El llibre Georges Bernanos i la guerra civil (1989) ha conegut la traducció al francès, Bernanos et la guerre dEspagne (2001), i a lalemany, Georges Bernanos und Mallorca, 1934-1938 (2002).
Cal insistir a recordar que en tots els àmbits els seus estudis han contribuït a un avanç del nostre coneixement, bé omplint buits bibliogràfics bé matisant i aprofundint anàlisis prèvies.
Sé que el temps sem tira al damunt i que hauré de limitar-mhi. Per això em resignaré a citar alguns dels llibres dedicats als estudis històrics generals, per tal de mostrar les línies datenció preferent. Entre les publicacions dedicades a la història de lEsglésia podem anotar, entre altres, els llibres Aproximació a la història religiosa de la Catalunya contemporània (1973), LEsglésia catalana al segle XX (1975), Església i societat a la Mallorca del segle XX (1977), LEsglésia catalana entre la guerra i la postguerra (1978) o Església i societat a la Catalunya contemporània (2003). A pesar de la dificultat de separar les línies datenció al voltant de la guerra civil i la postguerra, ja que els aspectes polítics i socials són analitzats al costat dels aspectes més estrictament culturals o militars, en proposaré també ara algunes obres representatives a tall dexemple. Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950), Els escriptors i la guerra civil a les Illes Balears (1990) o Els intel·lectuals mallorquins davant el franquisme (1992), citats en comentar les aportacions a la història de la literatura, són llibres que aporten igualment capítols dedicats a la història cultural en general, com El primer franquisme a Mallorca (1996) o Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears (2002). Entre les obres de més fort contingut polític i social hi ha El cònsol Alan Hillgarth i les Illes Balears (1936-1939) (1995), El primer franquisme a Mallorca (1996), Antoni M. Sbert, agitador, polític i promotor cultural (2000), Aportacions a la història de la guerra civil a Mallorca (2009) o Menorca dins el dominó mediterrani (1936-1939) (2009). Finalment, entre els estudis més monogràfics dhistòria militar caldria tenir en compte llibres com El desembarcament de Bayo a Mallorca. Agost-setembre de 1936 (1987), Vida i miracles del «conde Rossi». Mallorca, agost-setembre 1936/Màlaga, gener-febrer 1937 (1988) o Els bombardeigs de Mallorca durant la guerra civil (1936-1938) (1998).
Voldria acabar la meua intervenció simplement recordant un aspecte de lactivitat investigadora de Josep Massot i Muntaner que no hauria doblidar-se en un acte com el present: latenció dispensada als escriptors i investigadors valencians. Es tracta duna dotzena destudis entre els quals cal distingir els dedicats a Joan Fuster, Manuel Sanchis Guarner, Teodor Llorente i Germà Colón. És la temàtica valenciana de la seua immensa obra.
Per fortuna, en aquest cas lesforç i els mèrits han rebut les recompenses honorífiques merescudes. Mallorca i les altres illes germanes lhan reconegut amb afecte i entre les diverses mostres de gratitud jo recordaria la investidura com a doctor honoris causa per la Universitat de les Illes Balears, lany 1998, i la Medalla dOr del Consell de Mallorca, lany 2009. També Catalunya lha distingit amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat, lany 1996, i el Premi dHonor de les Lletres Catalanes, lliurat per Òmnium Cultural, lany 2012. Els valencians ens hi afegim hui acollint-lo al si de la Universitat de València.
Pot ser que en les meues paraules shaja traslluït un cert apassionament. Confie que haja sigut així, perquè no faria una altra cosa sinó exterioritzar un viu sentiment: el sentiment de ladmiració més profunda davant un genuí representant de la recta erudició i la generositat intel·lectual. Enhorabona a Josep Massot i Muntaner per la distinció que li atorga la nostra Universitat i moltes gràcies a tots vostés per la seua atenció.
Lectio pronunciada pel Doctor Josep Massot i Muntaner
LOBRA DEL CANÇONER POPULAR I LES TERRES VALENCIANES
Excm. i Magfc. Senyor Rector de la Universitat de València,
excel·lentíssimes autoritats,
benvolguts col·legues i amics,
senyores i senyors,
Ara fa quaranta-un anys, el 18 dabril de 1975, vaig venir per primer cop a València, amb motiu de la presentació del segon volum de ledició catalana del Viatge pintoresc i històric dAlexandre de Laborde, que acabàvem de traduir i danotar a les Publicacions de lAbadia de Montserrat. Mhi va fer de padrí un il·lustre escriptor i erudit valencià, Joan Fuster, que ja coneixia de feia temps de Barcelona, gràcies a lamistat comuna amb Eulàlia Duran, amb Max Cahner i amb Teresa Lloret. Aquella nit, Fuster va ésser un excel·lent amfitrió, que no solament va parlar de linterès que tenien els capítols i les il·lustracions que Laborde va dedicar a les terres valencianes, sinó que em va fer damable cicerone per la València de nit, tant fent-me conèixer persones destacades del món cultural, com ensenyant-me alguns racons característics de la ciutat vella. Lendemà al matí, dia 19, vaig continuar la ruta per València, duna manera menys bohèmia però igualment agradable, en companyia dEnric Llobregat, amb qui havia fet una gran amistat (cap al 1961) a lhostatgeria de Montserrat, quan tots dos érem encara estudiants universitaris i a través del qual coneixia molt de prop la vida i els miracles de tots els professors de la Facultat de Lletres de València i moltes altres vicissituds de la València daquell temps. Llobregat, que llavors era director del Museu Arqueològic dAlacant, va venir expressament per fer-me companyia i per mostrar-me de prop els monuments i les institucions més importants de la ciutat, on coneixia tothom i on tenia entrada lliure sense cap dificultat. No cal dir que em va portar a aquest noble edifici, que era la seva alma mater, i en arribar prop del paranimf vaig tenir la gran sorpresa de trobar-hi el vell amic pare Miquel Batllori, que en aquells temps venia cada any uns quants mesos a Montserrat per treballar en la preparació de lArxiu Vidal i Barraquer, en la revisió i edició del qual jo havia passat i passaria tantes hores. Latzar Batllori potser en diria la providència va fer que la nostra visita coincidís amb linici de la solemne cerimònia dinvestidura de lil·lustre jesuïta com a doctor honoris causa daquesta casa i ell, amb una certa ingenuïtat, va pensar que hi havia anat a posta i en va quedar molt content i agraït, com mexpressà a la dedicatòria del seu erudit discurs «Algunos momentos de expansión de la historia y cultura valencianas», que vaig tenir el goig descoltar abans de continuar la ruta per les meravelles gòtiques o barroques de la vostra capital.
Daleshores ençà he tornat moltes vegades al vostre país i he tingut ocasió no solament de conèixer de prop València, Castelló i Alacant, sinó que mhe relacionat estretament amb valencians de totes les edats i totes les ideologies, i fins i tot he tingut ocasió de parlar i de mantenir intercanvis agradables i sempre positius a les universitats respectives i en indrets tan diferents com Sueca, Gandia, lAlcúdia, Alginet, Elx o Xàtiva. Però mai no hauria imaginat que un dia em tocaria de repetir la cerimònia a què vaig assistir el 1975, i que seria gràcies als bons amics que tinc a la Facultat de Filologia daquesta casa, amb els quals he col·laborat de moltes maneres al llarg dels anys. En tot cas, em correspon dagrair amb tot el cor lhonor tan immerescut que em concediu i, com deia el pare Batllori al discurs que he esmentat, lhe dacceptar com un doctorat amicitiae gratia, una gràcia deguda a lamistat sense límits de tantes persones i a la generositat extrema daquesta universitat, a la qual em sento lligat per tantes coses i que a partir dara serà per a mi una nova alma mater, al costat de la de Barcelona i de la de les Illes Balears, amb la qual tindré sempre un impagable deute de gratitud..
A lhora de triar un tema per a la breu lliçó que el protocol daquest acte demana, he pensat que fóra bo de resumir, duna manera molt succinta, les vicissituds duna gran empresa cultural a la qual, per circumstàncies ben inesperades, he hagut de dedicar molts anys de la meva vida i que, en la seva multiplicitat, inclou un bon nombre daspectes relacionats amb les terres valencianes. Em refereixo a lObra del Cançoner Popular de Catalunya, patrocinada a partir del 1921 pel mecenes Rafael Patxot i Jubert, col·lapsada per la guerra civil que va començar aviat farà vuitanta anys, tancada i barrada a Barcelona i a Suïssa durant tota lèpoca franquista i cedida al monestir de Montserrat per la família Patxot el 1991.
Rafael Patxot, mort ara fa cinquanta-dos anys a Ginebra, és un personatge singular i massa desconegut fins ara, industrial, astrònom, meteoròleg, literat i sobretot mecenes de la cultura catalana. Havia nascut a Sant Feliu de Guíxols el 1872 i pertanyia a una família amb inquietuds artístiques i literàries, que es guanyava la vida amb una fàbrica de taps de suro. Inicià una excel·lent formació científica i humanística, a Catalunya mateix, a França i a Anglaterra, però la mort primer de la seva mare i després del seu pare el va obligar a tornar a Sant Feliu per fer-se càrrec del patrimoni familiar i per assegurar la subsistència i leducació dels seus germans. Tant durant el temps que va continuar la fàbrica de Sant Feliu com sobretot quan sestablí a Barcelona i treballà en les empreses del seu sogre, continuà sempre els seus estudis ara duna manera autodidacta i es posà en contacte amb polítics i intel·lectuals de primera fila. Destacà sobretot per la seva protecció, amb diners propis o amb els que procedien de lherència de la seva cunyada Concepció Rabell i Cibils, a múltiples iniciatives de tipus social i especialment de tipus cultural. Sen beneficiaren entitats dedicades a la música com lOrfeó Català, a la literatura com els Jocs Florals, a la història com lAcadèmia de Bones Lletres de Barcelona, a lexcursionisme com el Centre Excursionista de Catalunya, a lastronomia i la meteorologia Duna manera especial cal posar en relleu la seva aportació a lInstitut dEstudis Catalans, que gràcies a lajuda de Patxot va poder continuar les seves publicacions durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930), i la seva col·laboració amb lOrfeó Català per a la preparació del Cançoner Popular de Catalunya i amb el Centre Excursionista de Catalunya per a la preparació dun estudi sobre la masia catalana.
Totes aquestes nobles empreses que foren realitzades a través de la Fundació Concepció Rabell i Cibils o a través de la Institució Patxot van acabar sobtadament el juliol de 1936 quan es va produir laixecament civicomilitar que va donar lloc a la guerra civil de 1936-1939 i al triomf del general Francisco Franco, que abolí lEstatut dAutonomia de Catalunya i va dur a terme una política anticatalana molt més agressiva que la de la dictadura de Primo de Rivera. Patxot, considerat «burgès» pels anarquistes, hagué de fugir el 1936, primer a França i després a Suïssa, protegit pel govern de la Generalitat, i el 1939 fou considerat «separatista» per les noves autoritats, que el sotmeteren a un expedient de responsabilitats polítiques pel qual hagué de pagar una enorme quantitat de diners. Tot això el va decidir a continuar voluntàriament un exili que fins aleshores havia estat en certa manera obligat, i en teoria va decidir de suprimir els seus mecenatges mentre durés el règim de Franco, bé que en realitat no els va abandonar mai encara que fos en to menor, tal com aconsellaven les circumstàncies i es va preocupar perquè tot el que shavia fet abans de la guerra es conservés amb la finalitat de poder-ho reprendre tan aviat com la situació política fos més favorable.
Patxot morí a lexili i el general Franco encara es mantingué al poder fins al 1975. Aleshores començà una difícil «transició democràtica», que a poc a poc va permetre un nou estatut dautonomia a Catalunya i va afavorir lestudi del català i el desplegament de múltiples iniciatives culturals, cíviques i polítiques al nostre país. A partir de llavors, els hereus de Patxot van anar facilitant la continuïtat dels seus mecenatges més importants. Els llibres publicats per la Institució Patxot que quedaven en estoc foren passats a lInstitut dEstudis Catalans que shavia beneficiat de lajuda del mecenes fins i tot durant els anys de la dictadura franquista, les fotografies i els papers referents a lestudi de la masia catalana foren deixats en dipòsit al Centre Excursionista de Catalunya i en aquest moment són conservats a lArxiu Nacional de Catalunya, que també ha rebut una part de larxiu personal de Patxot i tot el que la família Patxot custodiava del fons de lObra del Cançoner Popular de Catalunya repartit entre Barcelona i Suïssa fou cedit a lAbadia de Montserrat.1
Aquesta darrera iniciativa és potser la més important de les promogudes per Patxot i en tot cas la que va aconseguir uns resultats més considerables, encara que, com ja hem dit, quedés paralitzada per lesclat de la guerra civil.2 Patxot, en contacte des del 1921 amb els mestres de lOrfeó Català Lluís Millet i Francesc Pujol, va fer organitzar, el dia de Reis de 1922, al Palau de la Música Catalana de Barcelona, una magna reunió per mirar d«aplegar a son entorn la cooperació de totes aquelles entitats i persones que coneixen, conreuen i estimen la Cançó tradicional del nostre poble». Hi acudiren representants del Centre Excursionista de Catalunya, de lInstitut dEstudis Catalans, de lArxiu dEtnografia i Folklore de Catalunya que tenia la seu a la Universitat de Barcelona, de lEscola Municipal de Música, de lInstitut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona, de lEsbart Català de Dansaires, de lEsbart de Dansaires Martinenc, del Club Muntanyenc, de la Secció Folklòrica de lAteneu Enciclopèdic Popular, i altres persones rellevants a títol personal. Shi adheriren algunes altres entitats i persones, entre les quals un valencià (Eduard López-Chávarri), un mallorquí i un rossellonès. El mestre Pujol hi va exposar el «plan inicial de treball, que consistirà de moment en inventariar totes les cançons publicades, totes les inèdites recollides per lOrfeó [Català] i totes les que no dubtem aportaran les entitats i persones convocades i reunides en la present reunió». Anuncià també