I encara hauria de parlar de la relació que he tingut amb lInstitut dEstudis Catalans, que ha passat per la Societat Catalana dEstudis Històrics, per la Societat Catalana de Llengua i Literatura que vaig fundar per encàrrec del president Enric Casassas, juntament amb la revista Llengua & Literatura i per la Secció Històrico-Arqueològica de la qual en aquest moment sóc vicepresident. I de la relació amb lAcadèmia de Bones Lletres de Barcelona, de la qual actualment sóc secretari. He estat relacionat amb moltes altres institucions, però només nesmentaré una, la Societat Verdaguer, amb la qual tinc uns lligams que sobrepassen lestudi i lerudició i arriben al nivell de lamistat i de lafecte. Aquestes institucions, més lAssociació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes a la qual ja mhe referit abans i els contactes amistosos amb les universitats de tots els Països Catalans, mhan dut a estudiar temes concrets de la cultura catalana dels segles XIX i XX, que en bona part he recollit als deu volums apareguts fins ara dEscriptors i erudits contemporanis i en altres volums anteriors o posteriors.
Tota aquesta mena destudis de tipus cultural, que interrelacionen sempre llengua, literatura i història, no tenen evidentment el caràcter mediàtic que poden adquirir les novel·les o fins i tot els assaigs de divulgació sobre segons quins temes. La veritat, però, és que des de sempre han tingut un públic ampli i variat i han aconseguit un impacte considerable. Els mallorquins i la llengua autòctona, per exemple, el meu primer llibre aparegut el 1972, que va inaugurar ara fa quaranta anys Curial Edicions, juntament amb la Literatura catalana contemporània de Joan Fuster, va ser llegit voluntàriament o obligatòriament a les universitats on sestudiava català, sobretot a la Universitat de les Illes Balears i a la Universitat Autònoma de Barcelona, i més endavant va caldre publicar-ne una segona edició, que vaig aprofitar, com he mirat danar fent sempre, per posar-lo al dia i completar-lo duna manera considerable. Paral·lelament a aquesta segona edició, del 1985, va aparèixer un volum en certa manera complementari, titulat Antoni M. Alcover i la llengua catalana, que va tenir una gran difusió pel fet que formava part de les publicacions promogudes pel Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana, presidit pel meu venerat mestre i estimat amic Antoni M. Badia i Margarit.
Els diversos volums sobre la guerra civil a Mallorca han entrat a totes les bibliografies especialitzades fins i tot en obres escrites en espanyol, en italià, en alemany o en anglès, i el dedicat a Georges Bernanos no solament ha estat utilitzat per molts especialistes en algun cas arribant fins al plagi més o menys descarat, sinó que nhi ha versions en francès i en alemany, escurçades per una banda i ampliades per laltra, que parteixen de dues adaptacions desitjades pels editors: la francesa es refereix més a la biografia de Bernanos i lalemanya se centra més en el tema de la guerra civil.4 Una altra de les obres referents a aquest tema, Guerra civil i repressió a Mallorca, del 1997, va quedar ràpidament exhaurida i més endavant, el 2005, va ser inclosa a la Biblioteca dEscriptors Mallorquins del Diari de Balears, amb un tiratge molt elevat.
Ha tingut igualment una gran difusió el volum, encarregat per laleshores conseller de Cultura Max Cahner, Els Segadors, himne nacional de Catalunya, redactat en col·laboració amb els músics Salvador Pueyo i Oriol Martorell. La meva contribució en aquest volum tornarà a sortir aviat, posada al dia i augmentada amb informació important, al volum onzè dEscriptors i erudits contemporanis, a fi de contrarestar algunes hipòtesis mancades de fonament objectiu que va formular lany passat Jaume Ayats, en un llibre amb novetats en moltes de les seves pàgines, però simple resum del que ja sabíem fins ara en la majoria de punts importants.
El meu best-seller, tanmateix, és la Història de Montserrat, una síntesi publicada inicialment el 1931 per laleshores arxiver de Montserrat, pare Anselm M. Albareda, més endavant prefecte de la Biblioteca Vaticana i cardenal, que vaig posar al dia, com una de tantes feines dencàrrec exigides pel que en podríem dir lobediència monàstica, el 1972 i que daleshores ençà ha estat objecte de noves reelaboracions, cada cop més profundes, que han mantingut sempre el to i lesperit del pare Albareda, però que lhan actualitzat tenint en compte la bibliografia més recent i a partir de recerques pròpies, i que han allargat la seva narració fins al 2012 mateix. A hores dara, en successives edicions i reedicions normals, de butxaca, per a Caixes dEstalvi o de luxe, en deuen haver corregut més de trenta mil exemplars i continua essent un autèntic èxit de vendes. El complementa, pel que fa als segles XIX i XX, el llibre Els creadors del Montserrat modern. Cent anys de servei a la cultura catalana (1979), encàrrec de labat Cassià M. Just, que em va obrir de bat a bat els arxius fins aleshores inaccessibles dels abats Escarré i Brasó. Ple dinformació nova i amb notes abundants, ha arribat a un públic menys ampli, però molt interessat, i ha donat lloc a controvèrsies i polèmiques abundoses, més aviat en converses personals o en intercanvis epistolars. Aviat en farem, si no hi ha res de nou, una segona edició, sense modificar-ne res.
Parlar dun mateix és enormement incòmode. He escrit molt, massa i tot, molt sovint duna manera anònima o amb pseudònims sobretot en el cas de notes editorials, ressenyes, notes de lectura, cartes al director i traduccions, i he publicat articles no solament en català, sinó també en espanyol, en basc, en anglès, en francès, en italià i en alemany. Deixeu-me dir, però, que mai no estic content del que faig i que tinc la sensació que tot plegat és de poc gruix i sovint massa circumstancial o massa condicionat per les presses i pels compromisos ineludibles. Certament, com recorda labat de Montserrat, Josep M. Soler, al prefaci de la Bibliografia que els meus col·laboradors de les Publicacions de lAbadia de Montserrat mhan recollit aquest mateix mes en un volum preparat en un secret absolut,5 la mateixa saviesa oriental a la qual feia al·lusió al començament, aquest cop a lanomenat Cohèlet o Eclesiastès, sentencia amb tota la raó del món: «tingues present que fer molts llibres és mai no acabar, i que lestudi excessiu fa malbé la salut» (Ecl 12, 12). He pogut comprovar de debò tant una cosa com laltra.
En tot cas, els meus companys de col·legi ja em feien broma que havia nascut amb un llibre sota el braç, i la meva vida està unida indissolublement als manuscrits, a la galàxia Gutenberg i ara també a les noves tecnologies informàtiques i digitals, que faciliten moltes coses i en compliquen moltes altres. Espero que encara podré continuar en les meves dèries durant alguns anys i que tindré lavinentesa de posar en solfa si més no alguns dels molts projectes que al llarg del temps shan anat entrecreuant i que necessiten unes hores i una atenció que fins ara no els he pogut dedicar. Al capdavall, penso que és molt més útil treballar per als altres que no treballar per a un mateix, i per això la tasca editorial i el servei de moltes menes a què mobliga la meva condició de mallorquí i de monjo de Montserrat han passat sempre al davant de qualsevol altra consideració. Com deien els clàssics, feci quod potui, he fet el que he pogut, i com afegim a Mallorca, «el qui fa el que pot no està obligat a més». Si més no això és un consol en pensar en les múltiples coses que hauria volgut dur a terme i que, per una circumstància o per laltra, han restat en lesfera de les bones intencions. I és un consol també en pensar que lactivitat ininterrompuda de tants anys mha proporcionat tantes satisfaccions, mha permès de col·laborar en tantes iniciatives i sobretot mha donat loportunitat de crear-me un estol damics fidels i incondicionals que abasta tots els continents i que és format per persones de totes les edats, de totes les ideologies i de les professions més diverses.
* Text llegit per Josep Massot a la seu dÒmnium Cultural de Barcelona amb motiu de la recepció del Premi dHonor de les Lletres Catalanes (29 de maig de 2012).
1. Cf. Escriptors i erudits contemporanis. Setena sèrie (Barcelona, 2008), p. 234.
2. Cf. els meus llibres Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950) (Barcelona, 1978) i Els escriptors i la guerra civil a les Illes Balears (Barcelona, 1990), i larticle «El Llibre dels poetes de Mercè Massot», recollit a El primer franquisme a Mallorca (Barcelona, 1996), pp. 393-406.
3. Més endavant vaig poder deixar aquestes classes. Els darrers anys, però, mha tocat de substituir-les per cursos sobre història de Montserrat i sobre història de lEsglésia moderna i contemporània.
4. Complement daquesta obra, Georges Bernanos i la guerra civil, és el volum anterior, ja esmentat, Església i societat a la Mallorca contemporània, i el posterior El bisbe Josep Miralles i lEsglésia de Mallorca, per al qual vaig tenir el privilegi daccedir a larxiu secret del bisbat de Mallorca. Voldria citar també el pròleg i làmplia anotació de la traducció catalana dEls grans cementiris sota la lluna, publicada per Curial Edicions i reeditada no fa gaire, sense pròleg i amb una anotació alhora reduïda i ampliada i posada al dia, per La Magrana.
5. Bibliografia de Josep Massot i Muntaner, a cura de Joan Martí i Castell i Josep Moran. Prefaci de Josep M. Soler, abat de Montserrat. Pròleg dAugust Bover i Font (Barcelona, 2012).
PERFIL BIOGRÀFIC DE JOSEP MASSOT I MUNTANER
a càrrec de Rafael Roca
Al pròleg a la tercera sèrie dEscriptors i erudits contemporanis lestudiós Josep Massot i Muntaner afirma que concep la tasca investigadora com «una work in progress que no sacaba mai i que presenta constantment nous caires i nous desafiaments».1 És a dir, com un conjunt destudis i reflexions que dialoguen els uns amb els altres, es matisen i es perfeccionen; de manera que, al llarg dels anys i dels treballs, es van ampliant i complementant, sempre a la recerca de la veritat. Com un procés de revisió i construcció permanent marcat per lexigència intel·lectual que confereix a la seua obra una extraordinària fiabilitat i un gran sentit unitari.
Efectivament, una ullada a lextensíssima producció bibliogràfica de Josep Massot i Muntaner permet comprovar de seguida com aquest experimentat editor, promotor i estudiós polifacètic de la cultura filòleg, historiador, crític ha actuat amb leficàcia dun terrisser destre que va aixecant i modelant la seua obra amb ciència i paciència, conjugant la tècnica amb la constància i la passió, sempre amb anhel i estima. I que ha estat així, a força de fer girar el torn una vegada i una altra, com ha anat afaiçonant i arredonint una producció que, de dècades ençà, lacredita com un dels humanistes catalans més destacats de tots els temps.
Nascut a Palma el 3 de novembre de 1941, és fill duna família de músics, escriptors i folkloristes fortament atreta per les manifestacions artístiques. El fet de tenir, essent infant, la cultura tan a mà li permeté, entre daltres coses, d«aprendre a llegir tot sol en mallorquí perquè llegia pel meu compte les Rondalles de mossèn Alcover», tal com ell mateix ha recordat.2 «Des de menut vaig ser una rata de biblioteca [] i no és estrany que més dun cop pensés en la possibilitat desdevenir bibliotecari».3 Fou així com Josep, el major de quatre germans (el segueixen Joan, Guillem i Biel), entrà ben dhora en contacte amb diversos intel·lectuals mallorquins, cosa que li facilità seguir de prop els ensenyaments de filòlegs i historiadors de la qualitat del menorquí Francesc de Borja Moll, que posava fi al Diccionari català-valencià-balear, i el valencià Manuel Sanchis Guarner, per aquell temps exiliat a Mallorca.
Encara que la seua família era originària de Palma, el seu pare va començar a exercir de metge a Campanet, on visqué durant aproximadament un any i mig. Josep va nàixer més o menys al cap de sis mesos, a Palma per desig exprés de la seua mare. De fet, la família va conservar una casa a Ciutat, on a vegades estaven empadronats i on sojornaven sempre durant temporades llargues o curtes. Quan tenia al voltant dun any es traslladaren a Pòrtol, de manera que fou allí on passà la infància.4 Posteriorment, estudià el batxillerat a Monti-sion, el col·legi dels Jesuïtes de Palma, on coincidí, entre daltres, amb qui seria futur president balear, Gabriel Cañellas. En 1958 féu el salt a Barcelona per a iniciar la carrera de Filosofia i Lletres, cosa que li permeté establir noves relacions intel·lectuals i damistat amb dues persones que esdevindrien peces clau de la seua formació inicial: Josep Maria de Casacuberta, de qui aprengué lamor per ledició curosa i exigent, i Martí de Riquer, que el va introduir en el món de la investigació literària. I en 1959 ja va assistir als cursos clandestins de llengua i literatura que simpartien als Estudis Universitaris Catalans, on conegué dues personalitats més que també el marcarien de per vida: Joaquim Molas i Ramon Aramon i Serra.
En setembre de 1962 la seua vida experimentà un notable gir, ja que ingressà al Monestir de Montserrat, primer com a postulant i després com a novici; i al cap de dos anys hi féu la primera professió. En juny de 1963 es llicencià en Filosofia i Lletres. Secció de Filologia Romànica a la Universitat de Barcelona i defensà la tesi de llicenciatura, que tractava sobre el romancer balear. I en setembre daquell any obtingué el premi extraordinari de llicenciatura. «Eren els temps en què la Filologia Romànica tractava encara de tota la Romània, i no com ara, que sha anat dividint i subdividint fins al punt que els estudiants de Filologia Catalana no estudien ni provençal, ni francès, ni italià, llengües i literatures indispensables per a entendre com cal levolució del català i de la seva literatura, i pràcticament no shi dóna gens de llatí, igualment indispensable per a conèixer el català», ha afirmat recentment en una conversa informal.
Ja abans dacabar els estudis va publicar dos articles que encetaven la seua trajectòria intel·lectual, gràcies a un dels quals, dedicat al romancer tradicional espanyol a Mallorca, va establir relació epistolar amb Ramón Menéndez Pidal, mestre de filòlegs. Així mateix, a la Universitat de Barcelona va poder gaudir dexcel·lents professors, entre els quals, a més de Martí de Riquer, cal esmentar Antoni Vilanova, Antoni M. Badia i Margarit, Joan Bastardes, Joan Petit, Carlos Seco, José Manuel Blecua «Amb en Blecua [ha recordat també], un altre professor excel·lent, ens vàrem fer molt amics, fins al punt que volia que em quedés amb ell a la Universitat. Fins i tot, quan vaig entrar a Montserrat, els primers dies em venia a veure molt sovint i em deia: ¡Salte, que te necesito!».5 En 1965 Josep Massot esdevingué director de la revista internacional Studia Monastica, càrrec que va mantenir fins a 1994, i també intervingué en la celebració del II Congrés Litúrgic de Montserrat.
Entre 1962 i 1970, mentre feia classe als seus companys monjos, realitzà estudis eclesiàstics a Montserrat mateix, on tingué excel·lents professors de Bíblia, dHistòria Eclesiàstica, de Filosofia i de Teologia, cosa que li va permetre dampliar el ventall de coneixements i li facilità els estudis interdisciplinaris. Daltra banda, durant lestiu de 1966 i el primer semestre de 1970 realitzà estades als monestirs alemanys de Münsterschwarzach (Francònia) i de Sankt Bonifaz de Munic per a estudiar llengua i cultura alemanyes, i va seguir cursos intensius al Dolmetscher und Sprachen Institut, un equivalent de les actuals facultats de Traducció i Interpretació.