Com tants altres estudiants del meu temps, vaig poder completar la formació rebuda a la Universitat gràcies als Estudis Universitaris Catalans semiclandestins, sostinguts en aquell moment per lInstitut dEstudis Catalans. Hi vaig seguir cursos de literatura catalana dun jove Joaquim Molas, amb el qual he continuat sempre amb una relació excel·lent i que considero un dels meus mestres més importants que ens va transmetre el mestratge de Jordi Rubió i Balaguer, complementat per Vicens Vives i per Arnold Hauser, i hi vaig fer amistat amb el secretari general de lInstitut, Ramon Aramon i Serra duna sòlida formació germànica, que tenia fama de sorrut, però que en realitat era tot cor i es delia per ajudar les persones que veia amb interès per lestudi del català. Gràcies a ell, vaig perfeccionar els meus coneixements lingüístics, iniciats sota el mestratge inoblidable de Francesc de B. Moll a través dels seus manuals i en casos concrets amb entrevistes personals o amb intercanvis epistolars, i vaig tenir la possibilitat de publicar els meus primers articles en català a la revista que Aramon dirigia, Estudis Romànics. Ell mateix em va demanar nombroses ressenyes per a la revista, que em van servir per a aprendre lofici al costat dun mestre incomparable, i la nostra col·laboració i la nostra amistat ja no es van estroncar mai i em van permetre de conèixer catalanòfils de tot arreu i dintervenir sistemàticament en els cursos destiu per a estrangers dels Estudis Universitaris Catalans. Encara durant aquests anys vaig tenir una altra gran oportunitat, decisiva en la meva vida intel·lectual: Martí de Riquer em va posar en contacte amb leditor Josep M. de Casacuberta, propietari i director de lEditorial Barcino, amb el qual vam fer molts plans que la meva decisió posterior dentrar a Montserrat va tirar enlaire. Però lamistat que vam establir, i que va durar també fins a la seva mort, em va permetre de tenir accés als immensos materials que conservava procedents de larxiu de Marià Aguiló i de començar a engrescar-me en lestudi de Jacint Verdaguer, del qual coneixia les obres des de ben jove. Casacuberta em va donar un exemple impagable de com havia dactuar un bon editor, dins la línia de l«obra ben feta» que propugnava el Noucentisme i sense mirar els aspectes crematístics de la feina que un feia, ni plànyer esforços perquè sortís bé, encara que fos a base de passar-shi moltes hores i de refer de cap a cap treballs que després signarien uns altres.
Mentre estudiava a Barcelona, vaig tenir lavinentesa danar unes quantes vegades, amb alguns companys del col·legi major o tot sol, a lhostatgeria de Montserrat i aviat vaig pensar que magradaria de quedar-mhi i de compartir la vida dels monjos. Aquesta decisió, en certa manera, va canviar radicalment el rumb de la meva trajectòria, ja que vaig haver de tornar a començar un cursus acadèmic, aquest cop dhumanitats, de filosofia i de teologia, que no sacabaria fins al 1970. De tota manera, el trencament no fou total. El primer curs que vaig passar a Montserrat el mes de setembre farà cinquanta anys que hi vaig entrar! vaig enllestir els estudis de la Universitat i vaig anar a Barcelona a examinar-me i més endavant, perquè labat Gabriel M. Brasó mho va manar, per aconseguir el premi extraordinari de llicenciatura. I al cap de pocs mesos ja em va tocar de treballar en la traducció i la revisió dun missal català-llatí, al qual vaig dedicar moltíssimes hores no prou reflectides als crèdits corresponents i tot seguit en la revisió dels quatre volums de lAntic Testament, de lanomenada Bíblia petita de Montserrat, en la duna nova edició del Nou Testament i en la de la Bíblia en un volum, tot això publicat per lEditorial Casal i Vall dAndorra. Mentrestant, dins els nous estudis que havia demprendre hi tenia també un lloc important la patrologia, la història de lEsglésia i molt en concret la història monàstica, unes matèries en les quals vaig tenir mestres de gran categoria, com ara Alexandre Olivar, Anscari M. Mundó, Cebrià Baraut, Garcia M. Colombàs, Evangelista Vilanova o Hilari Raguer, i fins i tot un jove Lluís Duch ens va fer un curs sobre història de les religions. Més endavant, vaig tenir el privilegi de passar moltes hores al costat dun altre mestre extraordinari, el pare Miquel Batllori, que em coneixia de quan residia al col·legi de Monti-sion de Palma i amb qui ja havia tingut relació durant els meus anys universitaris a Barcelona. Com és prou sabut, Batllori, durant una colla danys, va venir regularment un mes i mig o dos a Montserrat, on preparava ledició de limmens Arxiu Vidal i Barraquer, en la part referent a la Segona República espanyola, i li agradava de parlar llargament de omni re scibili i de comentar, a vegades molt críticament, els corrents historiogràfics en voga i els treballs de tota mena que li arribaven a les mans.
Ben aviat, em va tocar també de fer classes als meus companys de llatí, de català, de literatura universal i literatura catalana i de metodologia,3 que havia dalternar amb les classes que jo mateix rebia, i ben aviat també em van demanar que em fes càrrec duna revista internacional dhistòria, Studia monastica, que vaig dirigir oficiosament o oficialment durant molts anys i que poc o molt encara em dóna feina. Per circumstàncies internes de Montserrat, em va tocar també molt aviat dintervenir en la celebració del II Congrés Litúrgic de Montserrat, el 1965, durant el qual vaig descobrir que tenia uns dots organitzatius que mai no hauria imaginat i que daleshores ençà he anat cultivant, i en ledició dels quatre volums de les seves actes, que em va preparar, juntament amb altres feines per a lEditorial Estela o per a les Publicacions de lAbadia de Montserrat, per exercir la direcció daquesta darrera editorial i mirar de donar-li una forta empenta, tal com em va demanar labat Cassià M. Just el 1971, poc abans de la meva ordenació sacerdotal. Com que a Montserrat mai no ha mancat la feina, vaig haver dajudar també sovint el pare Miquel Estradé en els anomenats «Col·loquis de Montserrat», que se celebraven regularment al monestir i que em van permetre de tenir contacte amb moltíssimes persones i daprendre a conciliar parers i a moderar intervencions dels uns i dels altres. Més endavant, sense deixar la feina al monestir tant la de leditorial com la referent a conferències i a lacolliment de persones i de grups, vaig anar assistint a congressos i reunions de diverses menes, vaig fer cursets de catalanització de monges, de professors, de jesuïtes i de capellans, vaig prendre part unes quantes vegades en les sessions de la Universitat Catalana de Prada i en les Jornades del CIEMEN que se celebraven a Cuixà, encara durant la dictadura de Franco i que, pel seu caràcter internacional, em van permetre de conèixer moltes persones i de practicar el francès i litalià, al costat del sard o del cors, i, en un altre ordre de coses, vaig mantenir els lligams amb el món universitari, fent tres cursos al Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona, ajudant constantment persones que cercaven temes per a tesis de llicenciatura o de doctorat o que necessitaven assessorament en matèries concretes, i sobretot exercint durant vint anys la secretaria de lAssociació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, fundada el 1973 a Cambridge, com a conseqüència dun col·loqui anterior sobre català que havia tingut lloc el 1970 a Amsterdam, al qual vaig assistir de camí cap a Munic, on havia de passar un semestre fent un curs intensiu de traducció i interpretació dalemany.
En aquell temps es va iniciar la Gran Enciclopèdia Catalana, una aventura intel·lectual extraordinària, en la qual vaig intervenir des de molts punts de vista, com a assessor a petició del meu gran amic Jordi Carbonell, el 1970 mateix vaig fer-me càrrec oficiosament de tots els temes relacionats amb Mallorca, que teòricament coordinava Francesc Moll, i a petició de Max Cahner i Eulàlia Duran, amb els quals vaig fer aleshores una amistat que ha durat tota la vida, vaig suggerir i redactar nombroses entrades per a lEnciclopèdia, dels aspectes més diversos relacionats amb els Països Catalans, i vaig revisar-ne milers darticles, alguns dels quals calia refer de cap a cap o si més no completar i harmonitzar; en alguna avinentesa em va tocar també fer de mitjancer entre Jordi Pujol, lhome fort de Banca Catalana, i Max Cahner i la resta de la secció catalana de lEnciclopèdia, que no se sentien ben tractats pels executius nomenats per la Banca després de la crisi dEdicions 62. La relació amb Max Cahner es va accentuar a partir de la fundació de Curial Edicions, el 1972, i em va dur, el 1975, ja abans de la mort de Franco, a iniciar la revista Randa, dedicada a temes baleàrics, que encara perdura avui des de Publicacions de lAbadia de Montserrat, i que mha servit per mantenir un contacte constant amb els intel·lectuals de Mallorca, de Menorca, dEivissa i de Formentera.
Com podeu suposar, aquestes activitats es menjaven totes les hores de què disposava i per això el meu treball personal sempre ha estat fet en circumstàncies precàries i aprofitant hores perdudes: traient temps al descans, utilitzant tots els minuts possibles del dia i de la nit, i fent servir les escasses setmanes de vacances per estudiar i per redactar el que no podia fer durant el curs. Daltra banda, les necessitats de la casa em dugueren a treballar sobre temes que mai no havia tractat: la història religiosa i la història monàstica es van afegir a la història de la literatura i a la història de la llengua que inicialment mhavien ocupat i de moment representaren un parèntesi per als estudis sobre literatura popular amb els quals mhavia estrenat com a estudiós. Més endavant, però, vaig recuperar àmpliament aquest camp, quan la família Patxot va cedir al monestir de Montserrat lenorme arxiu de lObra del Cançoner Popular de Catalunya i em va tocar dordenar-lo de dalt a baix, de fer-ne el catàleg i de continuar els volums de Materials dabans de la guerra que contenien les memòries de les missions fetes entre el 1921 i el 1936 i una selecció de les cançons que hi havien estat recollides. Tot plegat nha resultat un corpus que consta de dinou grans volums, que cal afegir als tres ja apareguts abans de 1936, útil no solament per als etnomusicòlegs i per als historiadors de la literatura, sinó també per als estudiosos de la història de Catalunya i sobretot per als que tracten de lanomenada microhistòria, essent que lObra del Cançoner i les seves vicissituds permeten de conèixer múltiples aspectes de la vida de tots els Països Catalans especialment del Principat i de les Illes Balears durant els anys 1921-1936 i contenen un gran nombre de fotografies de persones, de pobles i dedificis concrets que en molts casos tenen un valor incalculable.
La meva pertinença a la comunitat de Montserrat va determinar també un altre dels meus nous temes destudi: la guerra civil. Quan vaig parlar per primera vegada amb el mestre de novicis de la casa, que aleshores era el pare Cassià M. Just, futur abat, em va preguntar què pensava de la visió de Mallorca que donava Bernanos a Les Grands Cimetières sous la lune. Li vaig haver de dir que es tractava dun llibre prohibit i que mai no havia tingut ocasió de llegir-lo. Es trobava, però, a la biblioteca de Montserrat, en diverses edicions, i tan aviat com el vaig devorar em va voltar dins el cap quina resposta caldria donar a la pregunta del pare Cassià. Al cap duns quants anys, quan, per iniciativa de Max Cahner, vaig pensar i tirar endavant la revista Randa, macabava de caure a les mans un número corresponent a lany 1938 de la revista dels jesuïtes francesos Études en el qual hi havia un article polèmic de Bernanos, desconegut en aquell moment pels seus biògrafs i oblidat a les seves obres completes. Shi defensava amb energia de la crítica que li havien fet des daquella revista sobre aspectes relacionats amb la guerra civil i sobre Mallorca. Vaig pensar que seria útil de donar a conèixer aquest article i, aprofitant que a Montserrat hi havia una biblioteca especialitzada en guerra civil, procedent de Francesc Cambó, vaig proposar-me de situar-lo des dun punt de vista històric i historiogràfic. En van sortir quatre articles de Randa els primers dels quals van aparèixer encara en vida de Franco, que es convertiren després, el 1976, en el llibre La guerra civil a Mallorca, que va tenir un gran èxit de vendes i va suscitar nombrosos comentaris i algunes inevitables polèmiques. Un any més tard vaig publicar, finalment, larticle de Bernanos, dins el llibre Església i societat a la Mallorca contemporània, que per primera vegada estudiava críticament la positura dels eclesiàstics mallorquins davant la pròpia cultura, matisava la seva intervenció en el moviment anomenat Renaixença i començava a traçar les grans línies de lEsglésia mallorquina durant la Segona República i durant la guerra civil, amb el bisbe Josep Miralles i Georges Bernanos com a protagonistes principals.
Tot i que la meva idea era treballar una temporada sobre Bernanos i tancar definitivament el tema, la veritat és que fins ara no nhe sortit, ni en sortiré mai. Des del 1974 fins ara he parlat amb centenars de testimonis, he aconseguit accedir a milers de documents dun valor incalculable entre els quals els papers de larxiu de Mussolini o els informes secrets adreçats al Foreign Office per lastut cònsol anglès a Mallorca Alan Hillgarth i he pogut bastir un fresc una saga magrada més de dir-ne en el qual es barregen la història política, la història militar, la història de les relacions diplomàtiques, la història cultural i la història religiosa. Em queden encara algunes baules que esperen ésser tancades, si mai tinc temps per posar-me a ordenar limmens material que he anat acumulant i que creix cada dia.
Per a mi, la guerra civil no sacaba a Mallorca, sinó que té connotacions diferents a Menorca i a Eivissa i Formentera, illes amb les quals he tingut des de fa anys una estreta relació, i arriba fins a Montserrat, on van ser assassinats vint-i-tres monjos demòcrates i catalanistes, que no tenien res a veure amb el cop destat dels militars. Això em fa plantejar les qüestions complexes derivades de la memòria històrica, imprescindible mentre es tracti amb objectivitat i amb sentit comú, sense maniqueismes fora de lloc.
I encara hauria de parlar de la relació que he tingut amb lInstitut dEstudis Catalans, que ha passat per la Societat Catalana dEstudis Històrics, per la Societat Catalana de Llengua i Literatura que vaig fundar per encàrrec del president Enric Casassas, juntament amb la revista Llengua & Literatura i per la Secció Històrico-Arqueològica de la qual en aquest moment sóc vicepresident. I de la relació amb lAcadèmia de Bones Lletres de Barcelona, de la qual actualment sóc secretari. He estat relacionat amb moltes altres institucions, però només nesmentaré una, la Societat Verdaguer, amb la qual tinc uns lligams que sobrepassen lestudi i lerudició i arriben al nivell de lamistat i de lafecte. Aquestes institucions, més lAssociació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes a la qual ja mhe referit abans i els contactes amistosos amb les universitats de tots els Països Catalans, mhan dut a estudiar temes concrets de la cultura catalana dels segles XIX i XX, que en bona part he recollit als deu volums apareguts fins ara dEscriptors i erudits contemporanis i en altres volums anteriors o posteriors.