Directors de la col·lecció Antoni Furió i Enric Guinot
© Rosa M. Gregori Roig, 2019
© Daquesta edició: Universitat de València, 2019
Disseny de la col·lecció: J.P.
Il·lustració de la coberta:
Antoni Josep Cavanilles i Tomás López Enguídanos, Vista del valle de Uxó (1795), gravat calcogràfic en Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia.
Correcció: Pau Viciano
Maquetació: Inmaculada Mesa
A la meua mare, Leo, per tantes coses, en especial, ara i ací per sembrar lestima pel nostre poble
Introducció
Les torres de guaita, el castell, el traçat urbà del casc antic del poble, els enterraments, lobra en ceràmica o daltres elements materials que larqueologia ha exhumat i continua rescatant, són les poques petjades o monuments incòlumes en què podem reconèixer lexistència de laljama musulmana dUixó. Historiar la Vall del darrer quart del segle XIV significa, doncs, descobrir els indicis que sobre aquells mudèjars perduren en els arxius. La memòria pròpia daquells poblaments medievals desaparegué en ser expulsats els moriscs al segle XVII. Privats dels documents generats per aquells encara mudèjars vallers, hem de reconstruir la seua realitat històrica mitjançant els pocs i dispersos testimonis en llengua àrab que ens han pervingut, i els nombrosos documents coetanis que han subsistit, majoritàriament en llengua llatina o vernacle, els quals ens aporten, però, la percepció de ladministració cristiana sobre aquella aljama sarraïna.1
El present diplomatari focalitza latenció sobre laljama dUixó sota el domini senyorial de linfant Martí dAragó, futur Martí I lHumà, i la seua esposa la comtessa Maria de Luna, durant els regnats del rei Pere el Cerimoniós i Joan I el Caçador. Lacció jurisdiccional que dugueren a terme els infants en les seues propietats durant aquesta època sadscrivia a ladministració reial i sescripturà, en conseqüència, entre els volums corresponents a la lloctinència del rei Joan I dels registres de la Reial Cancelleria de la Corona dAragó establerta a Barcelona.
La investigació sobre levolució de la comunitat musulmana dUixó a través dels documents de lArxiu de la Corona dAragó no shavia fet. Aquest arxiu, hereu de lArxiu Reial de Barcelona creat lany 1318, és el principal arxiu reial medieval de tota la Mediterrània. Cal dacudir-hi, almenys fins a lentrada en escena dels arxius regnícoles al principi del segle XV, perquè és el custodi de la memòria governativa daquells temps. En el Palau Reial Major de Barcelona la monarquia medieval de la Corona dAragó diposità els Registres de la Reial Cancelleria. On document darrere document van ser escripturats els privilegis, prerrogatives i provisions emanades del poder reial. Nhe extret aquells que expressen, amb molts matisos i profunditat de detall, la història dUixó a les darreries del segle XIV. Els registres cancellerescos, base daquesta col·lecció documental, ens han pervingut quasi sense cap pèrdua ni dany, gràcies al treball de generacions darxivers. Són una font històrica de magnitud inigualable arreu dEuropa i un tresor cultural grandiós.
1
La Casa Reial menciona Uixó ja a la primera de les seues grans cròniques, que dóna noticia dels andalusins del castell i la vall dUixó al segle XIII.2 Fou el rei en Jaume el Conqueridor qui hi deixà escrita la descripció de la presa o rendició dels sarraïns dUixó.3 Tanmateix, en el context de persistents incursions i hostilitats entre cristians i musulmans, els contactes haurien estat anteriors.4 La conquesta del Regne de València avançava, i el rei en Jaume acceptava pactes de rendició, perquè es trobava en una posició de força enfront la feblesa i divisió de les aljames sarraïnes. Aquestes proposaven capitulacions a canvi de la tolerància de les seues creences religioses i costums tradicionals.5 Dit procediment, repetit arreu del regne, permeté una conquesta sense més gran batalla que la del Puig, per la presa de València. La rendició de la Vall, per tant, no fou una excepció. Els missatgers de laljama i vells dUixó es presentaren davant del rei en la Quaresma (dimecres de cendra, 17 de febrer) de 1238, mentre el monarca era a Almenara, ja ocupada. Segons explica el sobirà, li comunicaren que
si els volíem fer bé, que ens retrien los castells [dUixó, Nules i Castro]. (...) E donam-los ovelles e cabres tro a mil cinc-centes, e seixanta vaques, e à vestir a trenta, e donam-los tres rocins. E faem-los cartes de la llur llei que la tinguessen, e de totes llurs costums així con les solien haver en temps de sarraïns, e que ens donassen dretura així con faïen al rei llur. E ells dixeren qui els daria açò; e nós dixem que els ho daríem nós dins tres dies e que no ens leixassen de retre los castells, que nós prometíem que així els ho atendríem. E ells cregueren-nos-en. E no havia ab nós sinó Don Lladró e nou cavallers. E dixeren-nos los sarraïns que ens acostàssem al castell, e retrien-lons.6
A partir de les capitulacions i acords signats i confirmats a la carta pobla de 1250, Uixó esdevingué una més de les aljames pertanyents al Patrimoni Reial. Com les altres, gaudia duna relativa autonomia organitzativa a nivell intern, però els seus membres i béns eren considerats jurídicament meres propietats del reial patrimoni, que la Corona tutelava a través del seu oficial patrimonial superior, el batlle general del regne, al qual restaven totes plenament sotmeses.7 Ell era el seu jutge privatiu, i el protector dels moros de reialenc davant lhostilitat latent dels repobladors cristians, que esclataria dramàticament en lassalt a la moreria de València del 1455. La mateixa condició aparentment denigrant de «propietat del rei» esdevenia així lúnic factor que els atorgava una certa protecció davant de les transgressions daltres oficials reials, o dels abusos dels seus senyors laics i eclesiàstics, quan les aljames havien estat cedides o venudes per la Corona com a aljames de senyoria.
En resum, la salvaguarda dels mudèjars depenia de la voluntat del monarca, plasmada primer en les cartes de poblament signades un segle abans i, posteriorment, en els privilegis reials obtinguts per les aljames a canvi de diners. El rei, amb la carta pobla, havia assegurat als musulmans de la Vall dUixó que es respectarien les seues cases, béns, terres i pastures. Com en altres casos semblants, també els havia reconegut el seu culte i pràctica religiosa, i el dret dadministració interna segons la llei islàmica, amb elecció dels seus propis representants i el manteniment de la propietat de mesquites i cementeris. Així mateix, els havia concedit una llibertat de moviments que els permetia viatjar a altres territoris peninsulars musulmans, dur els ramats a pasturar i comprar blat fora del terme, o circular amb les seues mercaderies pels mercats més pròxims. A més, havia prohibit als cristians viure-hi sense consentiment previ de la comunitat mudèjar.8 Poc més dun segle després, lany 1372 (data del primer document que ací transcrivim), laljama dUixó continuava formant part de la aleshores ja minoria social musulmana del Regne de València, que patia la subjugació i la marginació imposades per una societat cristiana que va anar superposant als acords primitius de les cartes de poblament tota una legislació general discriminatòria.9
El present diplomatari té tres protagonistes: laljama dUixó, linfant Martí, secundogènit del rei Pere el Cerimoniós, i la comtessa de Luna, Maria, la seua esposa. Martí va nàixer a Perpinyà el 29 de juliol de 1356.10 Maria es pensa que ho feu dos anys després, el 1358.11 Les capitulacions matrimonials foren signades el 4 de juliol de 1361; el matrimoni tingué lloc el 13 de juny de 1372.12 Ens ho descriu Pere el Cerimoniós en la seua crònica: «Més avant fem fer noces al nostre fill menor, linfant don Martí, ab la filla qui era romasa del comte de Luna, qui era mort temps havia, la qual era romasa heretera de son pare, jatsia lo dit infant e comtessa fossen estat esposats en poquesa».13 Probablement, el rei es refereix a la minoria dedat dambdós quan foren casats, perquè certament el comtat de Luna no era poca cosa. Atés el cabdal de rèdits senyorials que es dirigirien cap a la Corona a resultes del matrimoni de Martí amb lhereva de la família aragonesa més rica de la seua època, és indiscutible que el rei Pere sesforçà en lenllaç que faria actuar al seu fill Martí com a titular consort del comtat de Luna. Aquest unit a les altres propietats atorgades, és a dir, el comtat de Besalú (1368),14 el comtat de Xèrica (1372),15 el Regne de Sicília (1380),16 i, ja en regnat del seu germà Joan I, el ducat de Montblanc (1387),17 convertiren linfant Martí en un dels senyors feudals més importants de la Corona dAragó.18 Martí fou dotat a més a més de les dignitats de senescal (1369),19 lloctinent del Regne de València (1378)20 i governador general, lloctinent i capità general del Regne dAragó (1387).21 Aquesta carrera política, unida als rèdits dels territoris i propietats de què nera titular, lerigirien en un dels membres més influents de la Casa reial.
En les cartes que Martí i Maria, criats des de petits a la mateixa cort, sintercanviaren per afers de govern i disposicions sobre ladministració de les seues senyories destil·la un llenguatge tendre, amb paraules destima, bona voluntat i benaurances: «Comtessa. Reebuda vostra carta vos responem que nós som ben sans e en bona disposició de nostra persona, Déus mercè, e havem haüt gran plaer com havem sabuda vostra bona sanitat e de nostres fills, pregant-vos affecttuosament que·ns en certifiquets per vostres letres com pus sovén porets» (doc. 106). Linfant Martí confiava plenament en Maria de Luna. La nomenà procuradora general per administrar i governar els ducat, comtat, marquesat i totes i cadascun dels seus béns (doc. 269), mentre ell es traslladava a Sicília, el gener de 1392, com administrador daquell regne en nom del seu fill, Martí el Jove.
De Maria es lloa la seua capacitat de govern,22 atesa la cautela i bona administració del seu heretatge. De les propietats del comtat de Luna corresponents al Regne de València, destaquem la senyoria de Sogorb. Esdevingué el centre doperacions de la família Luna sobre les seues possessions en el regne,23 incloses la Vall dAlmonesir, Benaguasil, la Pobla de Vallbona i Paterna.24 En el testament de Lope de Luna es disposava que shavia de preservar la independència i totalitat del comtat.25 El matrimoni de la seua hereva forjà un patrimoni econòmic feudal ingent; en una sola casa es fonien els territoris pertanyents als llinatges de la casa reial dAragó i de la casa Luna. Ladministració domèstica del seu extens patrimoni familiar passà així de senyorial a reial, i permeté finançar els projectes bèl·lics i expansionistes de la Corona.26 La mort precoç de Maria, lany 1407,27 deixà lusdefruit de tots els seus bens al seu espòs, i lherència universal al seu fill, Martí de Sicília. En morir tots dos, acabaren retornant a la Corona.28 Aquest és la principal raó per la qual un gran nombre dels documents que correspondrien a les senyories valencianes dels infants els trobem a la Reial Cancelleria.
2
Qualsevol que siga lobjecte duna investigació sobre lèpoca medieval i moderna a la Corona dAragó, deuria recórrer als registres de la seua Cancelleria. Lengranatge administratiu es trobava a la fi del segle XIV, període que ens ocupa, plenament consolidat. Tenia més dun segle dexperiència. Des de mitjan segle XIII, amb la influència de les pràctiques notarials, el desenvolupament del ius commune i la generalització de lús del paper com a matèria escriptòria, la Corona dAragó havia anat desenvolupant un eficaç aparell burocràtic. La codificació del seu funcionament a partir de la promulgació de les Ordinacions de la casa i cort de Pere el Cerimoniós (1344) estructurà les pràctiques consuetudinàries de registració dels documents. Es diversificaren els manaments i privilegis regis expedits, i es va desenvolupar una cúria de funcionaris cada vegada més especialitzats en les diverses tasques que implicava lexpedició de la documentació reial. El canceller i el vicecanceller nostentaven la presidència. El regent i el protonotari o guarda-segells comandaven una veritable host de secretaris, escrivans de manament, escrivans de registre, selladors, calfador de cera, peticionarii, verguers i correus. El nomenament dun arxiver o tinent les claus de lArxiu Reial (el primer recaigué en lescrivà Pere Perseia en lany 1346) culminà aquest període de reglamentació de la Cancelleria durant el regnat del rei Pere el Cerimoniós, pare de linfant Martí.29
El sistema registral, per tant, era una eficient pràctica oficinesca de llarga memòria que shavia anat adaptant i evolucionant amb les necessitats estratègiques de la monarquia, la qual, al seu torn, anava transformant la seua organització política, mentre sexpandia per la península i la ribera mediterrània. La tradició administrativa que regia la Cancelleria determinava que cada document emès pel monarca o pels seus lloctinents, era transcrit íntegrament. Només es feia excepció amb la intitulació reial (abreviades amb un etc.) i les fórmules burocràtiques, en el cas dels nomenaments de notaris. Els documents es copiaven en ordre més o menys cronològic, sobre quaderns que després sunien i relligaven en un volum o registre, que es classificava segons la naturalesa jurídica, matèria o correspondència territorial.
Des dun punt de vista de la diplomàtica, els procediments administratius eren pautats i sistemàtics, i les característiques formals de la redacció de cada registre són constants, tot i que involucraven diversos escrivans i oficials i, per tant, hi ha diverses cal·ligrafies.30 Malgrat les diverses fases de comprovació i correcció jeràrquicament establertes, la registració mantingué un format codicològic uniforme al llarg del temps, definit per unes característiques diplomàtiques pràcticament invariables: volums escrits en foli entre 150 a 200 per volum classificats coetàniament segons lautoritat de la qual emana el document, distingint sempre els expedits pel rei dels expedits pels lloctinents. Només després la classificació atén al contingut i, si escau, a làmbit geogràfic. Cadascun dels volums registrals conté un centenar llarg de documents de mitjana, tot i que poden superar amb escreix aquesta quantitat els volums de majors dimensions, que són molt habituals.
Els registres reials de la Casa de Barcelona reunien indistintament els documents relatius a tots els estats que componien la Corona dAragó, encara que a partir del segle XIV es van iniciar sèries especials per als territoris recentment incorporats a la Corona: Maioricarum, Sardiniae i després Siciliae. No existeixen, per tant, registres específics dels regnes dAragó, de València, ni del Principat de Catalunya. Els documents daquests territoris eren registrats conjuntament a les sèries generals dels registres: Gratiarum (concessions gracioses i privilegis), Commune (documents de justícia a petició de part), Curiae (documents governatius expedits dofici per la cort) o Peccuniae (documents relatius a cartes de pagament, ordre al tresorer o al mestre racional referents a despeses i assignacions). Al costat daquestes apareixen altres sèries com Sententiarium (sentències de causes vistes davant la Reial Audiència), Guerre (amb manaments relatius a preparació daccions de guerra), Diversorum (que contenen ordinacions, pragmàtiques, concòrdies i llicències), a més a més dels Thesaurii, Solutionum, Notariorum, Officialium, Proprium, Itinerum o Exercituum.31 Als registres de la Cancelleria safegien els que registraven els documents expedits directament pels secretaris reials o registres de Sigilli Secreti.