Els registres reials de la Casa de Barcelona reunien indistintament els documents relatius a tots els estats que componien la Corona dAragó, encara que a partir del segle XIV es van iniciar sèries especials per als territoris recentment incorporats a la Corona: Maioricarum, Sardiniae i després Siciliae. No existeixen, per tant, registres específics dels regnes dAragó, de València, ni del Principat de Catalunya. Els documents daquests territoris eren registrats conjuntament a les sèries generals dels registres: Gratiarum (concessions gracioses i privilegis), Commune (documents de justícia a petició de part), Curiae (documents governatius expedits dofici per la cort) o Peccuniae (documents relatius a cartes de pagament, ordre al tresorer o al mestre racional referents a despeses i assignacions). Al costat daquestes apareixen altres sèries com Sententiarium (sentències de causes vistes davant la Reial Audiència), Guerre (amb manaments relatius a preparació daccions de guerra), Diversorum (que contenen ordinacions, pragmàtiques, concòrdies i llicències), a més a més dels Thesaurii, Solutionum, Notariorum, Officialium, Proprium, Itinerum o Exercituum.31 Als registres de la Cancelleria safegien els que registraven els documents expedits directament pels secretaris reials o registres de Sigilli Secreti.
El present diplomatari correspon tant als registres de documents expedits en nom de linfant Martí en qualitat de governador general del seu germà el rei Joan I, com als registres relatius a documents propis de linfant Martí, comte de Xèrica i comte consort de Luna des de 1372, que junt als registres de seua muller Maria de Luna, comtessa titular de Luna i senyora de Sogorb, subiquen actualment en la sèrie de registres de la lloctinència del rei Joan, que es va iniciar arran del matrimoni de Martí i Maria.32 Lactivitat burocràtica i governativa dels infants durant la seua lloctinència shi barreja amb lexercici de la jurisdicció senyorial de les seues propietats. Així, per exemple els registres que contenen els documents de linfant Martí, duc de Montblanc, governador i capità general de Joan I, expedits pel seu secretari Ramon de Comes, que són registres propis de lexercici de la jurisdicció territorial de la lloctinència, també contenen els actes com a senyors privatius del seu patrimoni familiar. Estem al davant, de la memòria escrita duna senyoria inserida dins la memòria escrita duna lloctinència reial i, en conseqüència, localitzada i custodiada en la Reial Cancelleria de la Corona. O el que és el mateix, en ser els detentors dUixó els infants, es custodien els seus documents senyorials particulars de lantic comtat de Luna en els arxius reials, entre els documents propis de la cambra règia de linfant Martí i de la infanta Maria.33
La col·lecció documental que sha compilat és el resultat, doncs, duna recerca directa en aquests registres cancellerescos acabats de descriure. La investigació en aquests volums és, per definició, inabastable. No només per la seua magnitud (hi ha més de 6.000 registres molt ben conservats), sinó també per la seua dispersió (els documents dUixó, com qualsevol altre topònim que pretenguem cercar, estan repartits arreu). Hi ha recursos arxivístics que conformen una primera aproximació al cabal informatiu dels registres. Són els inventaris o memorials que els arxivers han anat configurant des dels primers temps de lArxiu Reial. Tanmateix, no es tracta díndexs o catàlegs que responguen a un buidat complet de tots els registres, ni de tots els documents que aquests recullen.34 En conseqüència, el mètode dinvestigació emprat en la configuració daquest diplomatari és evident: ja que lobjecte destudi era Uixó és aquest el topònim que, en les seues diverses formes gràfiques i variants lingüístiques, he cercat amb una lectura detinguda i atenta entre els tots i cadascun dels folis de registres cancellerescos que, de lèpoca de la lloctinència de linfant Martí i la seua esposa Maria de Luna, són custodiats a lArxiu de la Corona dAragó.
La col·lecció documental arriba als 297 documents, un nombre important de documents per a un període de només vint-i-cinc anys, de 1372 a 1396.35 Tampoc no és, però, extraordinari, si pensem que la Cancelleria reial portava enregistrant metòdicament els documents que eren expedits per la Corona des dels temps de Jaume I.36 Així, en poc més dun quart de segle la relació de la Vall dUixó amb la Casa Reial dona aquest resultat de fonts arxivístiques inèdites, a les quals encara caldria afegir les corresponents als registres cancellerescos del pare de linfant, Pere el Cerimoniós, des de lany 1372 fins al seu traspàs en 1387; i els de Joan I el Caçador, lAmador de la gentilesa o el Descurat, des de llavors fins a la seua mort accidental lany 1396. Aquesta va sorprendre el seu germà Martí a lilla de Sicília regent el regne del seu fill Martí el Jove i la seua nora Maria de Sicília. La seua esposa, Maria de Luna, havia romàs com a lloctinent general del seus béns, propietats i territoris a Barcelona, i va treballar per la successió en favor del seu marit, el ja rei Martí I, fins que aquest tornés de lilla cap a la Cort en Barcelona, lany 1397. Ha finalitzat la lloctinència, a les darreries de lany 1396, moment de concloure aquesta col·lecció documental, comença el regnat de Martí lHumà, darrer rei de la dinastia del Casal de Barcelona.
3
Lobjectiu dun diplomatari és proporcionar materials desconeguts que permeten tractar amb minuciositat i detall el passat, tot refent algun camí traçat i superant les generalitzacions transmeses per una historiografia poc avesada a creuar les portes dun arxiu. Un daquests llocs comuns ha estat la identificació dels senyors dUixó. La lectura dels documents transcrits en el diplomatari il·lustra que la senyorialització dun territori pertanyent al patrimoni reial té molts vessants, incidències, derivacions jurídiques i contratemps que compliquen la percepció duna seqüència lineal de senyors que han posseït successivament els poblats dUixó. La bibliografia publicada en poques ocasions ha seguit la font arxivística que millor estructurà la nòmina de tenidors dUixó: el Liber Patrimonii Regii Valentiae. Aquest inventari de la segona meitat del segle XVI és el resultat del treball duns arxivers reials empesos per una monarquia en greu crisi financera, raó per la qual necessitava rescatar del seu patrimoni fins al darrer dobló.37 La recerca va ser, per tant, exhaustiva, i va tenir present documentació desapareguda posteriorment.
Part de la documentació transcrita en el present diplomatari fa referència al procés de senyorialització del poble de la Vall, per tant, sha de contextualitzar la seqüència completa de donacions, cessions temporals, vendes i empenyoraments que van afectar la Vall dUixó, i que ací sexposa a través del «Llibre del patrimoni reial» intentant resumir la seqüència daquells moments dalienació i de recuperació del territori valler per part de la Corona a través dels anys.
El dret de conquesta oferia al rei el domini jurisdiccional sobre terres i gents (dominus rerum segons el dret comú romà). Podia disposar-ne patrimonialment o donar-los als súbdits lleials com a recompensa dels serveis prestats. En aquest darrer cas, el rei, en lexercici de la seua potestat, sempre podia retornar-los a la Corona a canvi duna compensació apropiada. Per tant, és molt rellevant atendre a la subrogació de la jurisdicció reial mitjançant les senyories, perquè condicionaven la realitat legal, social i econòmica de les poblacions valencianes en mans cristianes.38 Amb aquesta capacitat de la Corona per a regir les poblacions sarraïnes conquerides feia temps, configurà el rei Pere els dominis necessaris per dotar patrimonialment el seu secundogènit, Martí. El rei Pere el Cerimoniós comprà lany 1337, al seu oncle linfant Pere dAragó, comte dEmpúries, la Vall dUixó per 40.000 sous moneda jaquesa.39 El 10 de febrer de 1345, es registrà la venda de la Vall dUixó feta per Ramon de Boïl a la reina Elionor per 368.000 sous.40 El rei establí el 24 de març de 1354 que la possessió de Vila-real i Uixó, concedida a les seues filles Constança i Joana, retornaria al patrimoni de la Corona, una vegada haguessen contret matrimoni.41 Pocs dies després, el 28 de març de 1354, el rei venia Alfondeguilla a Blas Fernández de Heredia, per un preu de 36.000 sous. El rei lhavia confiscat abans a Ponç de Soler, i pretenia entregar-la a les seues filles Constança i Joana. Les càrregues importants dun gran nombre de creditors que la gravaven, va fer, però, que el rei es decidís a vendre-la per a satisfer aquells deutes.42 Per això, el 31 dagost de 1360, Gilabert de Centelles encara reconeixia deure al rei Pere 8.500 lliures de les 22.500 en què el rei li ha venut el castell i la vall dUixó i lalqueria dAlfondeguilla, la qual havia estat prèviament redimida per la família dels Cruïlles, que havia sabut aprofitar lempenyorament que nhavia fet Blas Fernández de Heredia.43
El dret de conquesta oferia al rei el domini jurisdiccional sobre terres i gents (dominus rerum segons el dret comú romà). Podia disposar-ne patrimonialment o donar-los als súbdits lleials com a recompensa dels serveis prestats. En aquest darrer cas, el rei, en lexercici de la seua potestat, sempre podia retornar-los a la Corona a canvi duna compensació apropiada. Per tant, és molt rellevant atendre a la subrogació de la jurisdicció reial mitjançant les senyories, perquè condicionaven la realitat legal, social i econòmica de les poblacions valencianes en mans cristianes.38 Amb aquesta capacitat de la Corona per a regir les poblacions sarraïnes conquerides feia temps, configurà el rei Pere els dominis necessaris per dotar patrimonialment el seu secundogènit, Martí. El rei Pere el Cerimoniós comprà lany 1337, al seu oncle linfant Pere dAragó, comte dEmpúries, la Vall dUixó per 40.000 sous moneda jaquesa.39 El 10 de febrer de 1345, es registrà la venda de la Vall dUixó feta per Ramon de Boïl a la reina Elionor per 368.000 sous.40 El rei establí el 24 de març de 1354 que la possessió de Vila-real i Uixó, concedida a les seues filles Constança i Joana, retornaria al patrimoni de la Corona, una vegada haguessen contret matrimoni.41 Pocs dies després, el 28 de març de 1354, el rei venia Alfondeguilla a Blas Fernández de Heredia, per un preu de 36.000 sous. El rei lhavia confiscat abans a Ponç de Soler, i pretenia entregar-la a les seues filles Constança i Joana. Les càrregues importants dun gran nombre de creditors que la gravaven, va fer, però, que el rei es decidís a vendre-la per a satisfer aquells deutes.42 Per això, el 31 dagost de 1360, Gilabert de Centelles encara reconeixia deure al rei Pere 8.500 lliures de les 22.500 en què el rei li ha venut el castell i la vall dUixó i lalqueria dAlfondeguilla, la qual havia estat prèviament redimida per la família dels Cruïlles, que havia sabut aprofitar lempenyorament que nhavia fet Blas Fernández de Heredia.43
El rei Pere, per un document datat el 22 de gener de 1386 (doc. 100) ratificà les donacions vitalícies fetes a favor del seu fill linfant Martí: Camarasa i altres llocs erigits en marquesat a Catalunya (Barcelona, el 22 de gener de 1358); Elx, amb el seu port, i Crevillent (Girona, 8 dagost de 1358); i la baronia de Xèrica, junt a Uixó i Alfondeguilla (Barcelona, 6 de juliol de 1372). A la mort de linfant, totes haurien de retornar al patrimoni reial (doc. 1).44
Poc va durar, però, lalegria de linfant Martí. El 12 doctubre daquell mateix any de 1386, el rei Pere va ordenar al portantveus del governador de València que segrestés les possessions de linfant Martí. El 17 doctubre de 1390 el seu germà, Joan I, reiterava lordre de segrest sobre les propietats de Vall dUixó, Serra dEslida, Fanzara, Suera, Caudiel, el Toro i Novalitxes. Totes elles havien estat empenyorades com a garantia dels préstecs fets a la Corona als banquers catalans Pasqual i Esquerit, i en no poder retornar els diners calia cedir les penyores als creditors.45 Dos anys més tard, el 15 de gener de 1392, aprovava les vendes fetes pel seu germà Martí dels drets sobre el marquesat de Camarasa, Llíria, Uixó, Eslida, vall de Seta i Penàguila o del dret de lluïció o lluïsme daquells llocs. Recuperada part del seu patrimoni, linfant Martí, al seu torn, transmeté la possessió a la seua esposa, Maria de Luna, del marquesat de Camarasa, Llíria, serra dEslida, Vall dUixó, Vall de Seta i la vila de Penàguila en el Regne de València, el 30 de gener de 1392 (doc. 260).46 Posteriorment, els ja reis de la Corona dAragó, Martí I i Maria, van expedir nombrosos documents que recollien els capítols i sindicats acordats amb laljama dUixó (conjuntament amb daltres viles i ciutats) per a la redempció dels censos.47 Finalment, el 16 de juny de 1417, el rei Alfons el Magnànim va incorporar a la Corona el castell i vall dUixó, amb el seus termes i alqueries (citant lAlcúdia, Benigafull, Zeneta, Benissahat, Benigasló, Alfondeguilla i les Alquerioles) amb tota la seva jurisdicció, i en va prohibir la infeudació.48
En definitiva, el que ens permet constatar el Liber Patrimonii Regii Valentiae és que van ser els familiars directes del rei els titulars de la senyoria dUixó. Només excepcionalment va passar als nobles i ciutadans posicionats al voltant del servei reial, ja fos per deutes o compensació a treballs prestats.49
4
El 9 de gener de 1382, linfant Martí estigué a la Vall dUixó.50 Havia estat tot el desembre a Saragossa i anava de camí a València via Sogorb. Almenys un dia restà a la Vall dUixó. El periple de linfant pels seus dominis, junt als oficials de la seua cort i els domèstics corresponents, degué representar el contacte i comunicació personal de les autoritats de laljama dUixó amb el seu senyor natural. El document datat a Uixó no es refereix, en tot cas, a cap assumpte local. No podem saber, doncs, en quins termes es dirigí la comunitat mudèjar local a linfant. Nogensmenys, de la lectura dels documents del diplomatari sextreu que lacció de govern que exercí en el domini dUixó tractava de protegir els seus habitants sarraïns.51 Les aljames eren un punt datenció especial de la Casa reial. La defensa de les seues immunitats i dels privilegis concedits, i la intercessió generalment favorable en els conflictes que els poguessen afectar, venia directament determinada per les rendes ordinàries i extraordinàries que en recollia la Corona.
Conseqüentment, els documents conservats en els registres reials sobre Uixó, es refereixen majoritàriament a lordre fiscal, pecuniari i jurisdiccional. Però sen poden extraure dades sobre els càrrecs de laljama, els oficials cristians, agricultura, urbanisme, població, religió, gravàmens, criminalitat, aldarulls i repressió, entre daltres informacions de la vida mudèjar vallera. Ofereixen una visió sobre la vida dels sarraïns més multiforme i complexa, doncs, del que es podria esperar per a una comunitat agrària, aïllada i discriminada a la baixa edat mitjana.
Els documents, en descriure la recol·lecta de taxes, citen cultius conreats a Uixó i gravats amb algun impost. Shi esmenta el lli, lordi i el gra (doc. 16). Sespecifica el cultiu de cereals i el regadiu, «terres de pa e aygua acostumada per regar aquelles dites terres» (doc. 22). Igualment, hi ha testimonis del cultiu de la vinya (doc. 37), garroferes (doc. 147) i regadius dalfals o alfalsars (doc. 211). Per un litigi antic pendent entre les aljames de Castro i Alfondeguilla (alqueria situada administrativament dins la Vall dUixó) relatiu a la querella per la tala de carrasques i la provisió daigua, reconeixem aquestes activitats agràries (doc. 30). La ramaderia devia ser considerable, perquè el conflicte pel pasturatge entre els sarraïns de Castro i els dUixó posa de relleu no només la disputa pel terreny de pastura, sinó també per un nombre considerable de corrals i caps de bestiar, 73 en total, que shavien furtat mútuament (doc. 138). No sespecifica gaire el tipus danimals que criaven ja que els documents només descriuen lús de mules, atzembles o bèsties de càrrega, res singular en una societat agrària (docs. 177 i 292). Tampoc ho és la cria de coloms, que descobrim per la llicència a Mahome Dordach per a construir un colomer a sa casa (doc. 199). Hi ha notícia de lexistència de molins per un plet pel repartiment de les despeses comunes existent entre laljama dUixó i els sarraïns de Benigafull. Protegits pel seu senyor, Jaume Pertusa, aquest arguïa que sels havia de dispensar de pagar la cisa dun diner per barcella de blat (doc. 207). Del comerç dels productes cultivats a lhort i manufacturats a les cases, en dona prova la súplica dun botiguer sarraí de lalqueria de Benigafull. Demanava poder tenir parada tant en el mercat setmanal com en la festa sarraïna de la Font, que tenia lloc una vegada a lany (doc. 21).