Una pàtria prestada
Lectures de fragilitat
en la literatura catalana
Assaig 46
Una pàtria prestada
Lectures de fragilitat
en la literatura catalana
Simona Škrabec
Universitat de València
© Simona Škrabec, 2017
© Daquesta edició: Universitat de València, 2017
Publicacions de la Universitat de València
Arts Gràfiques, 13 46010 València
Disseny de la col·lecció i maquetació: Inmaculada Mesa
Fotografia de la coberta: Simona Škrabec, 2016
Correcció: Rubén Luzón
Daj-zmaj,
dvigni se visoko
[],
da spustiš se malo više,
videl bi tržaške hiše!
Estel meu,
puja ben amunt
[],
si tenfilessis un xic més,
veuries les teulades de Trieste!
OTON ŽUPANČIČ, cançó infantil, 1915
I hope you are finding time once in a while to go to Hyde Park and look at your trees. I know what about three days of that does for you; even at the worst of times.
Espero que de tant en tant vostè trobi temps per anar a Hyde Park per observar els seus arbres. Sé el que aconsegueixen tres dies allà, fins i tot en les èpoques més dures.
TUGWELL a Roosevelt, 13 de febrer de 1942
Auch ich spiele mit Symbolen und ich habe den Plan eines Schriftes Cabbala Geometrica über die Ideen der Naturdinge in der Geometrie gefasst; aber ich spiele so, dass ich nicht vergesse, dass es sich nur um ein Spiel handelt.
Jo també jugo amb els símbols i fins i tot he fet un esbós pel tractat Cabbala Geometrica sobre les idees dels fenòmens naturals en geometria; però jugo de manera que mai no moblido que es tracta només dun joc.
JOHANNES KEPLER, citat per Ernst Cassirer, 1922
Índex
PRÒLEG. Des de la distància
1. LESCUT BRILLANT DE LÈPICA
El mirall de lescriptura
La remor de loceà
La condemna
El cel blau
2. LES POSSIBILITATS PERDUDES
Les paraules dargila
Els paletes i manobres del discurs
La frontera
3. INTOXICATS AMB LA IL·LUSIÓ
Qüestió de jurisdiccions
El fàstic fet història
Sense èpica?
4. QUÈ HI HA DARRERE LES FLORS?
La violació del blanc
Els arcans de la guerra
5. UN POETA «INTOLERABLE»?
Sense lempelt de memòria senil
6. EL MISSATGE EN UNA AMPOLLA
La literatura catalana existeix?
Jugar amb les cartes amargament marcades
I tanmateix, tot això és només poesia
7. QUAN LESPAI ESDEVÉ TEMPS
Desxifrar les utopies
Com contextualitzar un mite?
Fotografiar les absències, dir les interrupcions
La naturalitat desnaturalitzada
8. EL CAMÍ QUE NO ES POT RECÓRRER A PEU
La darrera bellesa
El rellotge de sorra
El mite desmitificat
9. LIDEALISME SOTA LA LUPA
Leducació sentimental
Totes les dimensions duna llar
Entre els impostors
10. EL PERQUÈ DE TOT PLEGAT
La primera veritat sorprenent: la família no ofereix cap recer
La segona veritat sorprenent: a lull de lhuracà hi regna la calma
EPÍLEG. El gest inacabat
BIBLIOGRAFIA
Pròleg
Des de la distància
Partícula virtual. Partícula elemental que hom suposa que nacompanya constantment una altra, pel fet que aquesta la pot emetre en desintegrar-se.
Diccionari de la Llengua Catalana (IEC)
Un dels pocs plaers que li demano a lestiu és poder fer un llarg passeig per la vall, per la dolina de Ribnica que es troba al bell mig del Carst eslovè. Laigua ha buidat la pedra calcària fins a formar-ne una gran conca, envoltada per tots els costats de bosc espès. És un univers aïllat i rudimentari, fins al punt que la paret vertical que tanca el nord sanomena literalment Muntanya Petita, i la del sud, més alta, Muntanya Gran. Una carretera transitada recorre la vall de punta a punta i connecta aquest racó amb la capital del país, a uns escassos quaranta quilòmetres.1
Com és possible que en un indret tan densament poblat i industrialitzat xemeneies de grans fàbriques rivalitzen amb uns quants campanars esvelts shi hagin pogut conservar óssos en estat salvatge? Em resulta fàcil trobar lexplicació. Entre la carretera, al llarg de la qual es concentren totes les poblacions, i el mur dels boscos, sestén una estreta franja de camps i de prats. Entrar en aquesta trama de conreus és com entrar en un laberint. El camí de grava de sobte desapareix davant dun camp de moresc i només es pot continuar endavant creuant el prat amb lherba ja segada. Però aquesta drecera també sacaba aviat; una mica més enllà lherba encara és alta. Per res del món no podria trepitjar un prat que encara no hagi estat dallat. Sembla un terreny soldat amb la natura, però el farratge només aparentment creix de manera espontània, i el mar de tiges fràgils es conserva perquè és escrupolosament respectat com qualsevol altra plantació. Vorejo la parcel·la i torno a trobar sota els peus la grava que condueix fins a lombra duns arbres per, així, anar fent. Hi ha unes regles estrictes de convivència en aquest mosaic de clapes verdes i groguenques, però cap prohibició expressa. És per això que aquí ningú no sentreté buscant els caus ni es preocupa pels perills hipotètics; només un rètol mig amagat avisa: «Atenció, el territori de lós».
El mateix estiu visito una altra vall endèmica, els voltants de la ciutat de Bonorva a lilla de Sardenya: amples planes dherba esgrogueïda i grups dalzines majestuoses amb els troncs pelats de vermell encès. A lhorabaixa el poble somple docells; ni un fil elèctric, ni un cantell de finestra queda buit. És comprensible que els arbres fruiters, les vinyes, els gira-sols, tot el que creix als voltants i porta fruit, estigui embolicat amb les denses xarxes de plàstic. Les capçades es vinclen sota el pes daquesta protecció. Tots els camins de terra són barrats amb forrellat i al costat de la carretera asfaltada no hi queda prou marge ni per parar el cotxe. Les tanques sallarguen sense que shi vegi cap casa enlloc; als pilars i arbres hi ha centenars de rètols que adverteixen: «Divieto di caccia».
Són dues maneres oposades dorganitzar lentorn, i ni tan sols matreviria a dir quina obeeix a una coacció més gran, perquè per inculcar a una criatura que no ha de malmetre res que no sigui seu es necessita una severitat més gran que aprendre a respectar una barrera física.
Com ens relacionem amb lentorn que ens acull?2 És ben fàcil pensar-se sense genealogia ni continuïtat, com si fóssim uns emissaris dalgun país llunyà atrapats en un indret que ens ha tocat per latzar, una mica com els membres del cos diplomàtic que descriu Lawrence Durrell a Els quartets dAlexandria (1962). Congelats en un espai que ens sembla etern, compartim amb Balthasar, el metge sobri i racional, la preocupació per quan arribi el moment dhaver de portar dentadura postissa. En aquesta realitat adaptada i relativament segura, els bombardeigs afecten només els altres. Mentre els barris àrabs dAlexandria situats a prop del mar patien els estralls, «allunyats només una milla del port, els banquers cada matí feien la seva feina amb la mateixa tranquil·litat que a Nova York», escriu el cronista. Copsar els indrets on vivim és difícil perquè sempre, de nou, oblidem la bretxa insalvable entre el món dun home feliç i el dun home infeliç.
La plaça de Ribnica no és una plaça, sinó un simple carrer: la carretera es transforma en un breu passadís de cases que aviat tornen a deixar lloc als prats. Les botigues daquest carrer ja no pertanyen a les grans empreses autogestionades de la Iugoslàvia socialista, sinó que són totes en mans dhomes balcànics que somien enmig de la calma centreeuropea lebullició dels carrers del llevant. Lamo del kebab dormisqueja en una cadira sota el porxo, la fruiteria turca és sempre oberta, els gelats de la quarta generació duna família albanesa són una institució, el pa que fan els macedonis té fama en tota la comarca; amb lestabilitat econòmica també han arribat al poble els xinesos, que serveixen al final del carrer «les formigues que pugen a larbre». Una única fonda amb golaž i vampi que com mana la tradició només és oberta als migdies i el campanar que toca amb insistència cada quart dhora deixen entreveure el que haurien de ser els costums típics del lloc. Les característiques duna ciutat oberta als quatre vents i el ràpid creixement es poden reconèixer en aquest model fet a escala 1:1000. Si Barcelona té uns pocs milions dhabitants, a Ribnica hi viuen tres mil ànimes i prou.
Qui busca les analogies, les troba perquè la consciència que compartim un sol món és difícilment esborrable. El punt de partida segurament ha de ser aquest: hi ha punts de contacte, tenim capacitat de comparació, podem pensar a partir de les semblances. Linterès arrenca amb aquell ínfim instant en el qual reconeixem els propis trets en el rostre dalgú altre. Però fins a quin punt aquesta equiparació és segura, exacta, fiable? ¿Som tots iguals o bé aquests punts de contacte serveixen per adonar-se de les diferències i entendre, finalment, que les experiències no se superposen mai i que tot és una recerca de matís, una aproximació?
A la caseta duna sola planta i amb un gall de terrissa al carener hi vivia una dona gran que als capvespres treia una cadira al llindar de la casa, ignorant els cotxes que samuntegaven a la vorera estreta. La casa ja no hi és. Al solar, un forat en la filera de teulades roges, sespera que el nou amo guanyi la partida a lAjuntament per poder-hi construir més duna planta. A la meva illa de lEixample hi havia un cinema que es va degradar tant que va anar a terra. Durant anys, bigues de ferro aguantaven la façana, i llavors, en només quinze dies, a lestiu, quan ja no queda gaire gent a la ciutat, hi va créixer un edifici amb la mateixa profunditat que el cinema i va tancar tot el xamfrà. Els balcons i la roba estesa que podia veure des del meu escriptori han quedat amagats rere la paret de lampli edifici nou; el meu horitzó ara és una paret mitgera ben pintada, perquè les ordenances cal fer-les respectar. Sobretot les que no tenen gaire importància. Mentre els paletes safanyaven, els observava des dun dels últims pisos lombra duna persona. Durant hores, fins que el mur la va fer desaparèixer.
La bellesa és un bé intangible. La consciència de viure en un entorn que ens és amable, pròxim, bo, què aporta? El medi acull o bé rebutja. Saber-se venut per endavant, fràgil, inapreciable, superflu, provoca esgotament. Ser un objecte a mercè dels altres desigs és una font constant de frustracions. Una dictadura indefinible, sense cap rostre venerat ni ideologia coneguda, tenyeix els carrers de gris. Daquell gris fet dapatia i de silencis perquè no hi ha res a fer.
A Eslovènia, les cases baixes desapareixen sota terra com una civilització que senfonsa, literalment, davant dels ulls. Cada cop que han de renovar el paviment, el nivell del sòl puja una mica i les pedres velles se submergeixen una mica més en els sediments acumulats, com si les cases senfonsessin en el fang de loblit. Els carrers de Barcelona són un palimpsest més ric. Capes i capes dhistòria soterrada. Hi ha museus que mostren les restes romanes perquè paradoxalment resulta més fàcil excavar els pòsits més antics. Per descobrir el Camp de la Bóta sota el Fòrum, cal saber llegir. El paper, un suport tan insegur i corruptible, conserva els documents que la realitat negligeix a consciència.
Sóc a lautobús, en el meu etern viatge cap a la ciutat a la qual no arribo mai, i que sempre se mescapa. La ràdio toca una peça per a mi desconeguda: «Oblida-ho, si pots». La lletra és banal, la melodia embafosa. Laccent del cantant revela la seva procedència bosniana. Em travessa com una fletxa el dolor que el passat és inesborrable. Pots oblidar una llengua que parles i entens? Pots oblidar a llegir i a escriure? ¿Oblidar milions dimpressions, els passos en fals, les pors, el palmell confiat que satura a lesquena, les olors, la merla del matí, el soroll de lhelicòpter a la tarda damunt un retall del cel? Pots veure els paisatges des de dins? ¿Analitzar-los, convertir-los en un objecte que observes amb distància?
Vaig viure els meus primers vint anys en un carrer orientat cap al sud i el sol cap al migdia brillava tan fort damunt lasfalt que feia desaparèixer la paret de bosc al fons. En aquella blavor rere la llum, podia imaginar-me el mar. I ara, a Barcelona, em passa que en alguns daquells carrers rectes que sinclinen una mica i mostren una franja blava hi veig les muntanyes distants. Menganyo a mi mateixa buscant les semblances que em reconforten, com si tot fos comparable, com si mai no shagués produït cap ruptura. La necessitat de construir un niu amb els paràmetres coneguts és ben imperiosa. La distància fa por, les diferències, allò que és desconegut. Per això, sempre, quan entro en una vall càrstica, em trobo com a casa, confiada, sense defenses.3 Una dolina per a mi és qualsevol rierol que desapareix dins el sòl calcari; és la paret verda de bosc, una illa, un univers tancat, com el verd que tamisa la llum a les valls de lArieja. La mestressa que venia les entrades per visitar el riu subterrani tenia el bigoti clarament dibuixat sobre el llavi, una brusa massa escotada, i tot i el fred, saltironejava mostrant unes cames blanques com la llet. Plena denergia, com les pageses eslovenes, i també igual dindiferent envers lentorn, només semblava interessada a comptar les entrades venudes i arriar els visitants, com un ramat, fins a lentrada de la cova.