Per això, el conte no acaba pas amb el consell que sha de saber sempre què vols per anar bé per la vida, i està lluny de ser un pamflet que alerta sobre el perill de la indecisió. Hi ha una petita escena final: un cop acabat el viatge amb lautobús, lagrimensor sasseu a la cruïlla i espera. Encara que les seves mans no estiguin tacades de sang, que no tingui els ulls embenats i que les seves accions no haguessin produït cap mal físic, la circumstància que es trobi tot sol davant un encreuament de camins lemparenta amb Èdip rei. Però el fet que no sigui un rei potser el fa encara més pròxim a nosaltres. Sha quedat amb les mans buides. No té res, encara que ho hagi intentat de valent. Ho ha intentat i ha treballat per fer-ho tot tan bé com li era possible. Però ha actuat inadequadament, no sha sabut emmotllar a les regles del món en el qual es trobava.
Difícilment podria haver evitat el seu error. Quan el món es regia per les regles màgiques en aquella nit destiu abans de la festa festa que permet des de lantiguitat sortir del corrent temporal i entrar en una altra dimensió, ell creia que encara es trobava en el món ideal on tot era controlable. Sha espantat i ha arrencat a córrer, i amb això els ha perduts tots dos, el món ideal i el món màgic que ha sorgit de no res una nit festiva. Tots dos perduts, igual que «ara» li és inaccessible també el tercer món, poblat de personatges que el podrien haver jutjat o li podrien haver donat algun consell. Lautobús ja ha partit, els companys de viatge ja no hi són tampoc.
En definitiva, el que el narrador espera quan ens explica la seva història és que el jutgem, que li perdonem els errors passats i li oferim una possibilitat de salvació. Potser fins i tot estaria disposat a buidar-se els ulls, seguint lexemple dÈdip, si això fos la garantia per trobar la terra ferma sota els peus i un sol camí a seguir. Però escapar-se i trobar el camí correcte en un món fragmentat és del tot il·lusori.
Sabem del cert que totes les seves accions han estat equivocades, però la situació del protagonista, tanmateix, no es resol duna manera definitiva. No hi ha cap desenllaç, el conte arriba al final, però el temps continua corrent, no satura com en les grans obres tràgiques. Lagrimensor haurà de continuar vivint sabent que ha perdut el lloc on havia tingut intenció de desenvolupar la seva vida; que ha perdut la llar, la dona. Per això, al final, les mans del narrador acaronen un camafeu que li crema els palmells i, així, el força a no oblidar mai.
El camafeu representa la penyora dun amor, dun amor perdut per sempre més. El camafeu és com un daquells objectes fantàstics que en la narració de Jorge Luis Borges «Tlön, Uqbar, Orbis Tertius»18 entren en la realitat des del més enllà. Vénen dun món al qual no tenim accés com a proves que aquest lloc per a nosaltres inaccessible realment existeix. Però aquests objectes no es barregen amb les coses que els envolten; floten a la superfície de la nostra realitat com taques doli, són visibles. Els hrönir de Borges són objectes hipotètics, un model que permet exhaurir totes les possibilitats. Funcionen com el fesol blanc extret del sac en el qual crèiem tenir només fesols negres, perquè fins aleshores tots els fesols extrets eren negres.19 El fesol blanc ens força a adonar-nos que tot el nostre coneixement és inductiu; que esperem que allò que ja ha passat tornarà a passar, per poder així estipular una regla a partir dels exemples. Borges ens recorda amb els seus objectes com és de fràgil allò que creiem ferm i conegut. Els hrönir són la prova que res no ens pot garantir que demà el sol tornarà a sortir.
El camafeu en les mans dun viatjant no té res de fantàstic; és un objecte visible, és una joia que crida latenció, i també és lúnica prova que el món del qual parlava el viatjant existeix. Nosaltres podem creure el seu relat perquè sabem que els mons perduts existeixen: cadascun de nosaltres guarda zelosament algun daquests camafeus màgics que ens obren records dallà on els nostres peus ja no poden accedir. Les ciutats desig, les Fedores de possibilitats pensades, es clouen amb tapadores impenetrables: les podem veure, però no hi podem entrar per modificar-les. El passat de totes les persones és igualment inaccessible, com ho són per al nostre protagonista la caseta de fusta i la dona a la qual pertany el camafeu. Si hi volguéssim trobar laccés ens trobaríem condemnats al fracàs, com ens testimonia lesforç dun altre agrimensor, lesforç del Landvermesser de Franz Kafka, que va creure que podria arribar fins al castell. De mons, en podem construir molts, però: «Quina altra cosa podria ésser, en el fons, que ens pogués assegurar una tria afortunada?» (RD, 40).
La frontera
Els personatges literaris són construïts només amb paraules. Però per comprendre totes les dimensions daquest conte hem de franquejar lúltima frontera, la frontera entre el text i el seu autor. Amb les paraules prestades dUmberto Eco, he dit al principi que no té gaire sentit preguntar-se si podríem trobar lànec Donald passejant pel passeig de Gràcia. No hi ha dubte que només alguns decennis enrere hi hauria força possibilitats que en aquest carrer cèntric de Barcelona topéssim amb Pere Calders personalment. El conte «La ratlla i el desig» és un dels seus textos més autobiogràfics. En aquest conte trobem leco literari dels esdeveniments que han marcat profundament la vida de lescriptor. Resumir-los representa lepíleg necessari de la lectura del conte. Per elaborar el seu text, Calders comptava amb unes vivències que li van permetre omplir la narració amb sentiments i reflexions que són lluny de qualsevol simulacre.
El 1935, Pere Calders es va casar amb Mercè Casals, i un any més tard va néixer el seu primer fill, Joan. Linici duna feliç vida familiar va gairebé coincidir amb la insurrecció de Mola i Franco. En començar la Guerra Civil no es va incorporar a files perquè havia estat descartat del servei militar. Però la targeta dinutilitat no va impedir que es presentés loctubre de 1937 com a voluntari per entrar al cos de carrabiners. Va esdevenir sergent cartògraf i amb aquesta formació ensenyaria a llegir mapes als oficials. Llavors, el dia 10 de febrer de 1939, va rebre lordre de destruir el material topogràfic i les cartes militars, va pujar al coll dAres i va passar la frontera. El camp de refugiats situat a Prats de Molló va ser la seva primera destinació.
En el conte, el narrador resumeix aquesta situació gairebé amb un proverbi: «És curiós observar amb quina freqüència la felicitat més perfecta precedeix els mals moments» (RD, 30). A part de mostrar-se un mestre a lhora de transformar la vida en un univers literari, Calders ha sabut documentar el punt dinflexió de la seva vida, el pas duna frontera gens imaginària, per donar a conèixer tota la dimensió de les circumstàncies que li han sobrevingut; ho podem veure en el fragment següent:
Caminem amb el cap cot, en silenci, amb el pensament ple de totes les coses que deixem darrera nostre. Quatre anys abans, en una excursió de vacances, jo havia recorregut aquest mateix indret amb una colla damics; era una de les èpoques millors de la meva vida i em sentia plenament feliç, tenia en vies de realització una de les ambicions que mestimava més i estava a punt de casar-me. Amb la meva dona, dibuixant com jo, projectàvem els mobles de casa nostra i els fèiem construir a gust nostre; sentíem tan aferrat el benestar que ens semblava que no hi havia res al món que pogués desfer-lo. I en el transcurs de quatre anys mhavia casat, havia tingut un fill, havia viscut la revolta militar i conegut la guerra i la desfeta. Em veig obligat a fugir de tot el que estimo i tinc tanta ràbia i tanta pena que ploro amb els ulls ben secs i no em doldria gens morir-me.20
En 1947, quan Calders publica el conte «La ratlla i el desig», encara falten vuit anys perquè sediti a Barcelona Cròniques de la veritat oculta, el primer llibre que permetria pensar que algun dia recuperaria en làmbit literari lempenta que lhavia caracteritzat en els dies de la República. En una carta al seu pare que data del 1952 reconeixia que era precisament aquest el conte en el qual «es dibuixa el canvi». Els primers quinze anys del seu exili, Calders no va publicar cap llibre, tot i que es feia conèixer amb els seus contes en totes les revistes catalanes que es van publicar a lAmèrica Llatina i a França. Es tractava de publicacions en tiratges molt limitats i en llocs dispersos, de manera que la seva obra quedava poc coneguda. Si al principi això no el va preocupar gaire, va ser just amb la gènesi de la narració «La ratlla i el desig» que va madurar la decisió de tenir reunits els contes en un volum.
Però per arribar a veure publicat el seu primer llibre de la postguerra, lescriptor no només va haver de passar pels camps de refugiats francesos, pujar al vapor Mexique, desembarcar al port de Veracruz i viure la separació de la seva dona, que arribaria a Mèxic molt més tard que ell, confiant el fill a la cura dels avis paterns a Barcelona. Amb lexili es va fer evident el distanciament de la parella. Calders shavia enamorat de Rosa Artís, germana del seu amic Avel·lí Artís-Gener, amb qui va emprendre laventura americana. El mateix dia de juliol del 1943 en què va obtenir el divorci, es va casar amb la Rosa. Li donarà tres fills i restarà la seva companya fins al final de la vida.
És comprensible que en un conte escrit el 1947 lagrimensor shagi parat en una cruïlla de camins ple de dubtes sobre si ha pres la direcció correcta. Avui és clar que shavia encaminat cap a una fructífera empresa literària. La decisió de lagrimensor de convertir-se en un incansable narrador de les peripècies de la pròpia vida va ser encertada, no només en els límits del conte, sinó també per a lautor, que ens ha deixat aquest testimoniatge de la seva estima per tot allò que no ha pogut retenir i de la seva angoixa davant les incerteses del futur.
1. «Les possibilitats perdudes», Verba hispanica, XII (2004), pp. 95-107.
2. Umberto Eco, Els límits de la interpretació, Barcelona, Destino, 1990, pp. 279-305.
3. Pere Calders, «La ratlla i el desig» (1949), Cròniques de la veritat oculta, pròleg de Joan Triadú, Barcelona, Selecta, 1955, pp. 28-40. Les citacions que provenen daquesta edició sindiquen entre parèntesis amb labreviatura RD i el número de pàgina.
4. Charles Sanders Peirce, Obra lógico semiótica, Madrid, Taurus, 1987, p. 86. «No existeix cap element en la consciència de lhome que no tingui alguna cosa que correspongui en la paraula: tot pensament és un signe, la vida és un corrent de pensament; això demostra que lhome és un signe.» Si no sindica el contrari, totes les traduccions de citacions al català són meves.
5. Jorge Luis Borges, «Funes el memorioso», Obras completas, I, Barcelona, Emecé, 1989, pp. 485-490.
6. Charles Sanders Peirce, Obra lógico semiótica, p. 79.
7. Lagrimensor té un ofici massa poc freqüent per no tenir res a veure amb el protagonista de la novel·la El procés. Hi ha un fragment que fa pensar immediatament en el començament duna altra novel·la de Kafka, Der Verschollene (o Amèrica, nom amb el qual també és coneguda); es tracta, concretament, de la citació següent: «El viatjant digué que era difícil: un cosí seu al qual havia passat una cosa que, sense ser igual, també creava dificultats, la família, després de reunir-se, lhavia enviat a Amèrica» (RD, 31). Karl Roßmann, el protagonista, té disset anys i és enviat a Amèrica perquè va deixar embarassada una serventa.
8. Ljubomir Doležel, «Mímesis y mundos possibles», en Antonio Garrigo Domínguez (ed.), Teorías de la ficción literaria, Madrid, Arco Libros, 1997, p. 82, nota 18.
9. Umberto Eco, Els límits de la interpretació, Barcelona, Destino, 1990, pp. 284-288.
10. Italo Calvino, Les ciutats invisibles [1972], traducció de Francesc Sales, Barcelona, Empúries, 1985, pp. 35-36.
11. Pere Calders, Ronda naval sota la boira, Barcelona, Edicions 62, 1986, p. 15.
12. Italo Calvino, Les ciutats invisibles, pp. 35-36.
13. Félix Martínez-Bonati, La ficción narrativa: Su lógica y ontología, Múrcia, Universidad de Murcia, 1992, pp. 96-111.
14. Umberto Eco, Dels miralls, traducció de Josep Daurella i Nadal, Barcelona, Destino, 1987, pp. 263-286.
15. Sigmund Freud, «Der Dichter und das Phantasieren» (1908), en Studienausgabe: Band X: Bildende Kunst und Literatur, Frankfurt, Fischer, 1969, pp. 167-179.
16. Pere Calders, Ronda naval sota la boira, p. 12.
17. Thomas Mann, Tonio Kröger [1903], Der Tod in Venedig, Frankfurt, Fischer, 1989, pp. 103-166. Id., La mort a Venècia, traducció de Joan Foncuberta, Barcelona, Proa, 2009.
18. Jorge Luis Borges, «Tlön, Uqbar, Orbis Tertius», Obras completas, I, Barcelona, Emecé, 1989, pp. 431-443.
19. Aquest exemple de Charles Sanders Peirce és citat per Umberto Eco amb insistència i està molt ben explicat a lassaig «Labducció a Uqbar», en el recull Dels miralls, Barcelona, Destino, 1987, pp. 215-229.