El narrador en primera persona en el conte de Calders ens sedueix perquè fem el que estem acostumats a fer en la vida quotidiana: posar totes les informacions sobre lagrimensor en el mateix sac i extrapolar-ne el concepte duna persona psicològicament coherent que ha viscut totes les hores que han passat des de la seva primera arribada a la vall dArea fins al final del viatge dautobús. Daquesta manera, construïm la imatge mental de lagrimensor i, si tinguéssim un microscopi prou potent, veuríem el color dels seus mitjons o sabríem què li ha fet per sopar la dona en aquella casa a la qual es va negar a entrar per por que tot fos només un miratge. Però encara que aconseguíssim omplir tots aquests forats indefinits, el text no seria menys fictici.
Imaginem-nos una pel·lícula basada en aquest conte: la càmera hauria domplir forçosament totes aquestes llacunes que el text pot deixar indefinides. Però sabent que els cabells de la dona eren ondulats o bé llisos, veient la forma de la teulada o el nombre darbres que creixen davant la casa, la història encara ens semblaria igual dinversemblant, o no?
Sembla que lestructura del conte de Calders amb el seu narrador en primera persona que va recreant en el transcurs del relat allò que ell considera el seu passat ens vulgui ensenyar el funcionament del procés de construcció de la realitat. Els sistemes vius no tenen la capacitat de conèixer la realitat ontològica «objectiva». Un sistema viu pot percebre només els senyals sensorials produïts pel propi sistema que a continuació ha dinterpretar. Això vol dir que lobjecte no és més que el resultat dalguns senyals sensorials organitzats en la ment. Un observador no pot conèixer lobjecte tal com és; lúnic que pot fer és descriures lobjecte a si mateix. La cognició està restringida al subjecte i depèn del subjecte. No hi ha cap possibilitat de percebre o descriure una realitat dexistència independent.
Els paletes i manobres del discurs
El conte «La ratlla i el desig» ens lexplica un narrador. Aquest narrador agrimensor de professió i els lectors compartim el mateix nivell de la narració. El següent nivell sorganitza al voltant de lagrimensor que viatja en autobús junt amb un home vell i un viatjant de comerç. A més a més, lagrimensor intercala en la conversa amb ells una narració sobre ell mateix en un passat indefinit, remot. En aquest nivell, ens trobem amb lagrimensor com un personatge del relat junt amb el gran terratinent, els treballadors i la seva estimada esposa. És en aquest nivell on trobem també la casa i el cavall com dos individus més, que participen en lestructura daquest tercer món encaixat. Allò que unifica tots tres nivells és la narració en primera persona.
I aquí hi ha la trampa que fa que nosaltres creguem trobar-nos davant el mateix agrimensor «ara», a lautobús i quan estava a les propietats del gran terratinent. Però des del punt de vista estructural, els tres mons són diferents i els individus que hi «viuen» només porten els mateixos noms, tot i que són individus diferents: allò que els diferencia és sobretot el fet que habiten diferents zones temporals.
Hem dit que el narrador conta des del present els fets que han ocorregut en el passat i el protagonista dels quals ha estat ell mateix. La consciència de lagrimensor unifica tot el relat, en garanteix lautenticitat i, en una primera lectura superficial, no hi ha res que des daquest punt de vista ens pogués semblar incongruent. De fet, si no pensem en la manera com està construït el seu món és perquè el procediment que utilitza el narrador és el mateix que fem servir per construir la nostra identitat, composta de records, desigs, somnis.
Ara bé, hem de reconèixer que no hi ha res que pugui garantir que nosaltres sabem el que som i el que havíem estat. Nhi ha prou amb una mirada supèrflua a làlbum de fotos de la nostra infància per adonar-nos de com tot flueix i canvia. Encara que sé del cert que la criatura de cabells rossos de la foto sóc jo, no em puc posar a la seva pell, no puc recuperar els seus pensaments. El seu món per a mi és irrecuperable. No puc tornar enrere, de la mateixa manera que no puc esborrar o cancel·lar res que hagi passat.
El problema de la identitat encara no ha estat resolt, i per això també en el nostre temps és vàlid el pensament de Leibniz: «Si tot lunivers fos diferent, jo seria un altre».14 Som com mònades que porten a dintre seu totes les possibilitats imaginables, però només en poden escollir i viure una de sola.
Allò que ens limita més com a éssers humans és la inaccessibilitat de nosaltres mateixos. No només perquè no podem tornar al passat i modificar-lo, sinó perquè fins i tot en el present no ens podem veure, no ens podem elevar i sortir a fora per veurens des duna posició distant. Ningú no pot estar al mateix temps a dins i a fora.
El narrador en el conte «La ratlla i el desig» samaga sota la màscara dun sol agrimensor, explicant-ho tot en primera persona. Aquesta perspectiva narrativa és una constant en la literatura de Pere Calders. La pluralitat dencarnacions daquest narrador en primera persona va formant un mosaic, i la diversitat de les peces que el formen fa impossible construir un sol home. La funció daquesta perspectiva narrativa és clara: el calidoscopi dimatges subjectives no ens permet construir una sola veritat, i amb això ens recorda com és de fràgil allò que nosaltres creiem vertader i real en la vida que vivim.
Hi ha una altra cosa que ens pot afectar directament en la nostra condició de persones de carn i ossos. Escoltant el relat que lagrimensor ens explica, podem començar a sospitar que sovint la nostra visió del món actual és tan imperfecta com la dels personatges narratius. Lagrimensor narra els fets passats des del present. Això vol dir que la seva perspectiva li permet conèixer el resultat de la seva vida; no sha denfrontar amb la incertesa del futur, sinó amb una cosa més greu: amb el seu passat que és definitivament allà, que hom no pot modificar com a mínim nosaltres, que vivim una vida que no dóna segones oportunitats. Un personatge literari com aquest agrimensor narrador, marxant dun lloc a laltre sense parar, explicant la seva història a qualsevol que el vulgui escoltar, ens recorda dolorosament la presó temporal en la qual estem tancats també nosaltres. El futur és incert, i el passat, definitiu.
Lagrimensor no té cap possibilitat de modificar allò que ha estat la seva vida, però sí que té dret a jugar un joc que comença en la infantesa i acompanya qualsevol persona humana durant tota la seva vida:15 el joc dinstaurar mons alternatius; de posar a lescenari les possibilitats que no han ocorregut, però que, dalguna manera o altra, haurien pogut formar part de la nostra vida. És la il·lusió que per alguns instants viurem una vida diferent.
Fem, doncs, un salt en el conte que estem analitzant, i intentem acostar-nos-hi amb aquesta hipòtesi. No és gens fàcil dir a partir don el narrador comença a somiar despert, a instaurar possibilitats alternatives. Caminem sobre una capa molt prima de gel que es trenca a mesura que hi anem passant per sobre. És evident que lepisodi del miratge ens sembla sospitós, coses així no acostumen a passar Però la vida idíl·lica en la caseta de fusta, té potser alguna garantia de veracitat més gran? No podem oblidar que tant lepisodi dels fenòmens sobrenaturals com la imatge pastoral són productes que sorgeixen del relat dun home que sha presentat als seus companys de viatge com a agrimensor i que «ara» conta a uns oients o lectors suposadament presents la seva vida passada. I si sho està inventant tot? Mirem només com explica lagrimensor la seva vida feliç (RD, 29). A ningú no se li pot escapar el to irònic que plana sobre laparent seriositat de lagrimensor. Una vida així és simplement massa perfecta i lentusiasme amb el qual la dibuixa és exagerat. La vida transcorre «com una cinta damics», mentre la Providència vetlla perquè totes les coses sesdevinguin de la millor manera possible. La Providència? Si més no, després de llegir aquesta paraula, ens posem en alerta; és com si aquest noi assegut a lautobús entre un home vell i el viatjant de comerç ens hagués picat lullet, dient: ja ens entenem, oi? Jo faig veure que ho dic seriosament perquè puc comptar que tu ja entendràs que una vida així seria una presó, una gàbia dor, un avorriment insuportable.
Fem, doncs, un salt en el conte que estem analitzant, i intentem acostar-nos-hi amb aquesta hipòtesi. No és gens fàcil dir a partir don el narrador comença a somiar despert, a instaurar possibilitats alternatives. Caminem sobre una capa molt prima de gel que es trenca a mesura que hi anem passant per sobre. És evident que lepisodi del miratge ens sembla sospitós, coses així no acostumen a passar Però la vida idíl·lica en la caseta de fusta, té potser alguna garantia de veracitat més gran? No podem oblidar que tant lepisodi dels fenòmens sobrenaturals com la imatge pastoral són productes que sorgeixen del relat dun home que sha presentat als seus companys de viatge com a agrimensor i que «ara» conta a uns oients o lectors suposadament presents la seva vida passada. I si sho està inventant tot? Mirem només com explica lagrimensor la seva vida feliç (RD, 29). A ningú no se li pot escapar el to irònic que plana sobre laparent seriositat de lagrimensor. Una vida així és simplement massa perfecta i lentusiasme amb el qual la dibuixa és exagerat. La vida transcorre «com una cinta damics», mentre la Providència vetlla perquè totes les coses sesdevinguin de la millor manera possible. La Providència? Si més no, després de llegir aquesta paraula, ens posem en alerta; és com si aquest noi assegut a lautobús entre un home vell i el viatjant de comerç ens hagués picat lullet, dient: ja ens entenem, oi? Jo faig veure que ho dic seriosament perquè puc comptar que tu ja entendràs que una vida així seria una presó, una gàbia dor, un avorriment insuportable.
Mirant així, la casa fantasma seria només una pinzellada de color que permetria amanir la història i captar latenció dels oients. Qui es pot permetre dinventar una caseta de fusta posada en una vall idíl·lica també pot fer que els desigs la facin moure.
Abans de començar el seu relat, lagrimensor viatjant diu a lhome vell: «Escolteu: tinc ganes dexplicar-vos un episodi Anava a dir un fet de la vida real, però em fa por que a vós no us ho semblarà, com als altres» (RD, 28). Aquesta advertència és simplement una estratègia retòrica? ¿És simplement un recurs utilitzat per persuadir el públic que es cregui el relat encara que els fets no semblin gaire versemblants? També podria ser-ho. Però, és clar, tampoc no tenim cap certesa que lagrimensor viatjant, lhome vell i el comerciant existeixin. Dells en sabem algunes coses perquè el narrador ens les ha explicades. I on està situat aquest narrador?
Em produeix una tendresa molt gran imaginar-mel assegut en una cruïlla solitària de camins, sense saber quin camí ha de prendre un cop acabat el recorregut amb lautobús. Per superar aquest mal pas, sinventa la història dun home que ja va passar per aquesta situació i la conta a uns oients imaginaris en veu alta, trencant el silenci.
Què hi podríem guanyar, els lectors, escoltant aquesta història? Es podria dir que els lectors potencials dun llibre són innombrables16 i guarden en la memòria tantes coses que res de nou no els podria ser explicat. Per això, poden ser escèptics com lhome vell al principi del conte, que fa a lagrimensor la mateixa pregunta quan aquest es proposa dexplicar-li la seva història: «Què hi podríem guanyar?». A ell i a nosaltres, lagrimensor ens pot respondre amb la mateixa frase: «No ho sé. Potser un consell». Un consell, potser sí. Però quin? Té res a veure amb les últimes paraules del vell?: «Un poeta acceptaria allò demanat i obtingut de lestrella, i la casa a mig camí hauria estat casa seva, amb eliminació de tota altra. Un home de preparació científica, per exemple, sigui el que sigui allò on sap que ha désser, al capdavall dels quilòmetres que calguin. Dacord amb aquestes reflexions, podeu multiplicar exemples i triar» (RD, 40).
Aquest consell del vell, que demanava lagrimensor al principi del conte, dóna peu a pensar que la narració reflexiona sobre el mateix problema que tan magistralment explora Thomas Mann en moltes de les seves obres, però sobretot en el seu conte «Tonio Kröger».17 Tonio, el protagonista daquesta narració, viu en una ciutat del nord dAlemanya; té un nom estranger i els cabells foscos. Sha de fer lloc en una comunitat de nois i noies rossos, alts i dulls blaus. És una oposició que en aquest relat pren dimensions simbòliques. Per molt que sesforci, no aconsegueix lamistat de les dues persones que més admira, Hans Hansen i Ingeborg Holm, que per a ell són lencarnació de tot allò que justifica i dóna sentit a la vida. Aquests dos segurament no es deixarien molestar per laparició sobtada duna casa fantasma com ho va fer el nostre agrimensor, perquè Hans i Ingeborg viuen i desconeixen el dubte. A mesura que Tonio es fa gran, la seva vida cada cop sallunya més de la comunitat en la qual va créixer; finalment es trasllada a viure al sud i dedica tots els seus esforços a lescriptura. Però en les seves converses amb una pintora exiliada hi sorgeix amb insistència el mateix tema: com guanyar-se el reconeixement daquelles persones que són com els seus antics companys descola, de persones que no senten cap necessitat denterbolir la seva feliç existència. «La literatura no és cap professió, és una fugida, una fugida que comença en una edat molt tendra», li diu. I així Tonio, que es descriu com algú a qui els artistes anomenen burgès i que els burgesos es neguen a acceptar, decideix fer un viatge a la seva ciutat natal, i dallà, més cap al nord, fins a Dinamarca, per veure si podrà trobar la vida que tant enyora. A Helsingör, un lloc de vacances a la costa danesa, torna a veure Hans i Ingeborg. Tots dos formen part dun grup nombrós de gent que han vingut a passar un dia a la natura i fer un ball al vespre. Tonio els observa des dun balcó fosc i a través de les vidrieres segueix el ball en la sala il·luminada. La seva posició és privilegiada i li permet veure-ho tot i al mateix temps ser conscient que no forma part daquesta escena feliç, que no podrà mai formar-ne part perquè és massa conscient de les coses per deixar-se endur pel corrent com si res. Tonio té lànima de poeta i, amb això, un senyal inesborrable imprès al front: mai no podrà deixar de dubtar, de preguntar-se on és el seu lloc, encara que la seva més profunda admiració és dedicada precisament a tot allò que és humà, viu, ordinari. Tonio admira la vida idíl·lica dels nois i noies alts, rossos, dulls blaus, com aquells que deuen habitar també la vall verda a les propietats del gran terratinent en el conte de Pere Calders.
Això vol dir que lhome vell de lautobús també podria dir a Tonio Kröger el mateix que va dir a lagrimensor: «Els joves viviu en una mena de plat de poc fons i tot va bé perquè us hi ofegueu» (RD, 40). És evident que el vell no els entén, a aquests joves que no en tenen prou amb fer castells en laire i considerar-se poetes o viure una vida en la qual no pot penetrar cap cosa extraordinària, en el cas que es vulguin afegir als homes que només obeeixen la raó. El vell no entén que hi ha persones per a les quals el dubte envers tot el que els envolta és la condició de la seva existència.
Per això, el conte no acaba pas amb el consell que sha de saber sempre què vols per anar bé per la vida, i està lluny de ser un pamflet que alerta sobre el perill de la indecisió. Hi ha una petita escena final: un cop acabat el viatge amb lautobús, lagrimensor sasseu a la cruïlla i espera. Encara que les seves mans no estiguin tacades de sang, que no tingui els ulls embenats i que les seves accions no haguessin produït cap mal físic, la circumstància que es trobi tot sol davant un encreuament de camins lemparenta amb Èdip rei. Però el fet que no sigui un rei potser el fa encara més pròxim a nosaltres. Sha quedat amb les mans buides. No té res, encara que ho hagi intentat de valent. Ho ha intentat i ha treballat per fer-ho tot tan bé com li era possible. Però ha actuat inadequadament, no sha sabut emmotllar a les regles del món en el qual es trobava.