El 21 de gener del 1973, va publicar un article a La Vanguardia on ironitzava sobre com el llenguatge de la psicoanàlisi havia arribat a tots els àmbits, fins i tot als eclesials (Fuster 1973). Freud no és per a ell un personatge bàsic, al meu entendre. Nietzsche molt més, tot i que lestil dels aforismes dun i laltre són molt diferents. Marx, molt més. Joan Fuster va ser un marxista amb matisos, un marxista amb distàncies i fins i tot amb una rialleta irònica, però marxista al cap i a la fi. Penso que on això es veu millor és justament en lassaig introductori que va redactar el 1966 amb motiu de lObra Completa de Josep Pla.
Aquest assaig introductori constitueix, al meu entendre, una greu errada en la trajectòria de Fuster, per tres raons diferents. La primera és que Fuster assumeix lautocaricatura literària de Pla és a dir, el seu personatge com una realitat, i lanalitza com si es tractés de lescriptor real Josep Pla i Casadevall. Pla va viure molts anys en un mas, certament, però era la pura antítesi del pagès català. Els pagesos catalans si més no, els del temps de Pla no llegien els moralistes francesos, ni havien viatjat per tot Europa, ni es llevaven passat el migdia, com feia Pla habitualment. Portar boina té poc a veure amb el fet de ser un petit propietari rural un kulak, com li agrada dir a Fuster emprant lexpressió russa, tan connotada en la historiografia marxista.
En segon lloc, Fuster no sé si de manera conscient o inconscient fa en aquest llarguíssim estudi introductori un veritable retrat del conflicte que poden suscitar-li els seus propis orígens. Lobsessió per ubicar Pla en el si dun estrat social, i que aquesta ubicació resulti coherent des de la perspectiva del materialisme dialèctic i la lluita de classes, sembla reflectir més aviat una profunda inquietud interna, íntima, que no pas alguna cosa que tingui a veure remotament amb els conflictes personals de Pla. El món íntim de Pla és terra incognita, però avui se sap del cert que les seves relacions amb les dones, per exemple, van ser molt turbulentes. També sabem coses sobre la seva problemàtica relació amb lalcohol o sobre els vincles amb determinades liaisons dangereuses, especialment en termes polítics. Però res no fa pensar, absolutament res, que el Fuster situa com la clau de volta explicativa de la seva obra tingués la més mínima importància en la seva trajectòria literària ni en la seva manera de pensar.
En tercer lloc, i finalment, en lesmentat paper, Fuster sallunya de manera inexplicable de la seva opció sostinguda al llarg de la seva obra per un escepticisme lúcid, i acaba elaborant una anàlisi enquadrable en la més estricta ortodòxia de la crítica literària marxista. Lelegància habitual del seu estil literari fa que no ho sembli, però aquesta adhesió quasi escolàstica a la moda intel·lectual daquell moment hi és ben present. Aquest és justament el punt que Pla li retreu en una carta plena damables retrets però retrets al cap i a la fi. No critica tant el marxisme, sinó el fet que en aquell moment faci la funció de moda la moda de París.
4
Lassaig fundacional, el de Montaigne, sorgeix justament de la necessitat de pensar a les palpentes en un context de característiques tan especials que no shan tornat a repetir mai més, si més no amb aquella radicalitat. Tal com ho va demostrar Léon Brunschvicg en una acurada i esclaridora monografia, les Meditations de Descartes o les Pensées de Pascal són hereves directes daquella nova manera dargumentar i comunicar idees (Brunschvicg 1945). Els Essais estan a mig camí entre el món antic i el modern, però sens dubte inauguren lexpressivitat pròpia del segon, especialment des del punt de vista argumentatiu. Amb els recursos expressius del tractatus escolàstic o amb els de la florida eloqüència renaixentista, la Modernitat resultava, en el sentit literal de la paraula, incomunicable.
Al cap i a la fi, es tractava dincorporar dos nous elements que, a mitjan segle XVI, no encaixaven enlloc no hi cabien, per dir-ho planerament: el jo modern (la nova vivència de la subjectivitat) i la noció de provisionalitat o incertesa radical, resultat dhaver constatat la insuficiència del llegat clàssic a lhora dexplicar els canvis que hem detallat més amunt. El dubte metòdic cartesià base fundacional de la filosofia moderna és completament inviable sense els nous recursos expressius i argumentatius explorats per Montaigne. Quan Descartes expressa el nus de la seva argumentació «ego co gito, ego sum» o, en la seva pròpia traducció francesa, «je pense, donc je suis» està assumint tàcitament el jo de Montaigne i la seva manera de comunicar-lo. Refractari als protocols sil·logístics, indòmitament aliè als feixucs dogmes llegats per la tradició, protagonista dun naufragi històric sense precedents, crític per necessitat, aquest jo ja és irreductiblement modern. És una altra cosa. La superació daquest solipsisme és lacta fundacional de la Modernitat. Aquesta idea no podia ser comunicada amb un tractatus escolàstic ni amb res per lestil. La seva eina expressiva comença amb els Essais de Montaigne.
No tots els assagistes moderns són hereus de Montaigne, òbviament. És a dir, no tots volen descriure la papallona sense clavar-li una agulla al cap per poder observar-la millor. Lassagisme de Fuster o la literatura de Pla, en canvi, sí que disposen dun lligam directe amb aquesta tradició. No és un lligam casual, sinó perfectament conscient. Tot plegat porta inexorablement al periodisme més ben dit, a un cert tipus de periodisme. Molt wittgensteintianament, Fuster associa els matisos a les paraules. Pla podria afegir una cosa semblant apel·lant a la boutade segons la qual, ell fumava pica-dura per així poder triar correctament ladjectiu. Tot es mou, i expressar el moviment per mitjà duna cosa que serveix justament per fixar-lo és molt difícil. En aquest sentit, lestil no és una opció entre altres, sinó lúnica via que permet resoldre aquesta paradoxa. Els matisos, segons Fuster, no són doncs una qüestió merament literària o estètica, sinó que remeten a una determinada noció de realitat a una ontologia del moviment que deriva duna manera molt directa del pensament de Montaigne.
En el capítol ix del llibre iii dels Essais datat per Pierre Villey el 1586, és a dir, tretze anys després dexposar el seu projecte genèric en el primer capítol del llibre Montaigne afirma que la varietat i la diversitat el fascinen. Pel que fa al fragment de Fuster sobre lObra Completa de Pla que hem citat abans («Un estil, una construcció, que segueixin el moviment natural de les coses, és el que Pla havia de crear-se»), Montaigne diu una cosa molt significativa:
Je ne puis assurer mon object.1 Il va trouble et chancelant, dune yvresse naturelle. Je le prens en ce point, comme il est, en linstant que je mamuse à luy. Je ne peints pas lestre. Je peints le passage: non un passage daage en autre, ou, comme dict le peuple, de sept en sept ans, mais de jour en jour, de minute en minute (Montaigne 1988: 805)
Exposar la llista completa de recurrències a aquest camp semàntic resultaria naturalment desmesurat per al nostre propòsit, que aquí és només il·lustratiu. Ara bé, ¿en quina sacabarà traduint aquest projecte sostingut al llarg de tota lobra del filòsof perigordí? En principi, és obvi, en un abandonament tant de qualsevol model antropològic com dels mètodes en què es gesten aquests. És aquí on apareix lalteritat com a font de coneixença periodística a la qual al·ludeix Kapuscinski. La distinció esquemàtica entre bàrbar i civilitzat, per exemple, present en la Política dAristòtil, i que reneix al segle XVI per obra dalguns escolàstics; o les curioses classificacions juridicoteològiques ideades pel cardenal Cayetà; o les diverses tipologies renaixentistes que abasten camps tan diversos com la moral (també com a ciència dels costums, però en un altre sentit: la teoria de Jean Bodin sobre els climata, per exemple) estan bastant allunyades del contingut dels Essais encara que no dun propòsit que, en certa manera, implica «ruiner la notion anthropologique de type», com deia Hugo Friedrich (1970: 98). Lesmentat Jean Starobinski insistia, una dècada després, en la mateixa idea. El que abans saplicava a lhome, entès justament com a type, saplica ara a un home, a aquest i no a aquest altre home (de nou, laproximació de Kapuscinski al diguem-ne «periodisme del moviment»). Som davant de la molt fusteriana prevenció cap a lestereotip. Lexistència de lexpressió «estereotip periodístic» no és casual. Al·ludeix exactament a la mateixa disfunció que apunta Montaigne: la subsumpció de la diversitat humana en una còmoda, reduïda i imaginària tipologia.
Exposar la llista completa de recurrències a aquest camp semàntic resultaria naturalment desmesurat per al nostre propòsit, que aquí és només il·lustratiu. Ara bé, ¿en quina sacabarà traduint aquest projecte sostingut al llarg de tota lobra del filòsof perigordí? En principi, és obvi, en un abandonament tant de qualsevol model antropològic com dels mètodes en què es gesten aquests. És aquí on apareix lalteritat com a font de coneixença periodística a la qual al·ludeix Kapuscinski. La distinció esquemàtica entre bàrbar i civilitzat, per exemple, present en la Política dAristòtil, i que reneix al segle XVI per obra dalguns escolàstics; o les curioses classificacions juridicoteològiques ideades pel cardenal Cayetà; o les diverses tipologies renaixentistes que abasten camps tan diversos com la moral (també com a ciència dels costums, però en un altre sentit: la teoria de Jean Bodin sobre els climata, per exemple) estan bastant allunyades del contingut dels Essais encara que no dun propòsit que, en certa manera, implica «ruiner la notion anthropologique de type», com deia Hugo Friedrich (1970: 98). Lesmentat Jean Starobinski insistia, una dècada després, en la mateixa idea. El que abans saplicava a lhome, entès justament com a type, saplica ara a un home, a aquest i no a aquest altre home (de nou, laproximació de Kapuscinski al diguem-ne «periodisme del moviment»). Som davant de la molt fusteriana prevenció cap a lestereotip. Lexistència de lexpressió «estereotip periodístic» no és casual. Al·ludeix exactament a la mateixa disfunció que apunta Montaigne: la subsumpció de la diversitat humana en una còmoda, reduïda i imaginària tipologia.
5
Els estudiosos o els amics personals de Josep Pla expliquen que en moltes ocasions va descriure, amb una precisió de cirurgià, paisatges i persones que mai no havia vist. No se sap ben bé si es tractava de premonicions quasi miraculoses, de talent imaginatiu o de simple barra, però el cert és que les seves cròniques de viatges apòcrifes o no desprenen olors, colors i textures que només ell sabia condensar en una tríada, o de vegades en una tralla, dadjectius. Potser Pla no va estar mai en aquell fiord noruec ni en aquella illeta grega, ni en aquell carreró de Nova York que dibuixa amb una vivacitat prodigiosa; dallò que sí podem estar ben segurs és que va néixer, va viure al llarg de molts anys i va morir entre pagesos.
La imatge més coneguda de Josep Pla és la dun vellet amb els ulls entelats pel fum dun Ideales els seus cigarrets predilectes, una boina encastada o potser incrustada al cap, i una armilla o una americana duna negror lluent, plausiblement llardosa i arnada. És la caricatura quasi perfecta del pagès tradicional. Subratllo el «quasi» perquè aquest vell pagesot de lEmpordà, a més de no agafar mai una aixada, és amb tota probabilitat lescriptor més important del segle XX en llengua catalana. Això no vol dir, però, que la curiosa indumentària o lactitud vital dels seus darrers anys fossin una mena de disfressa a la manera del patètic mariner que es va inventar Carlos Barral, per exemple. En absolut: Josep Pla no construeix un personatge a còpia dattrezzo i afectació; simplement, retorna al seu personatge original, primigeni, i a tot allò que lenvoltava: un paisatge i una manera de ser molt alguns dirien massa concrets i, a més, en vies dextinció. Subratllo, en tot cas, la paraula «personatge». Daquest retorn, que també és un exili polític intern carregat de mala consciència, en queda constància escrita: Els pagesos, un dels volums de la seva vertiginosa Obra Completa.
Per tal dentendre el veritable significat daquest volum, cal deixar de banda, per moments, la caricatura que hem mostrat abans i detenir-nos en fotografies una mica més antigues i esgroguissades: aquelles que ens mostren, sobretot al llarg dels anys vint, un Pla decididament cosmopolita, vestit de gentleman amb un gran cigar de senyoràs als llavis i no un humil Ideales a Londres, a París o a Madrid. Tots dos personatges, òbviament, són igual de reals. Però sense cap mena de dubte un és molt més autèntic i verídic que laltre. Pla no fou mai un burgès, ni un viatger vocacional, ni de bon tros un diletant lletraferit o un salvador de la llengua. Pla només ¿només? va ser un periodista que escrivia millor que els intel·lectuals del seu temps. Es va fer advocat a contracor, periodista per casualitat i escriptor per vocació; i tot això sense desempallegar-se mai de la primera màscara, loriginal, que cobria el seu rostre: el petit propietari rural, el kulak com deien a la Rússia presoviètica, que sap fixar-se en les magnificències duna catedral o en lharmonia duna façana però també i, de vegades, sobretot en el preu dels naps o en la disposició dun rusc dabelles dalguna remota contrada. Els seus documents privats, com les Cartes a Pere, el seu germà, ho mostren amb tota nitidesa; lepistolari de Pla té ben pocs capficaments literaris: parla de factures, de comptes amb els masovers, de lletres de canvi, és clar (Pla 1996).
Joan Fuster, que al meu entendre, representa la intel·ligència més lúcida de la seva generació, va arribar a fer retrats que encara avui sorprenen per la seva vivesa, i a endinsar-se per línies argumentals veritablement arriscades. Va cometre lerror de dibuixar un Josep Pla amb les ulleres del marxisme canònic partint més del personatge que de la persona i la seva obra. I no ho va fer en un context qualsevol, sinó justament en el lloc que a Pla li va saber més greu: el frontispici de la seva Obra Completa. Val a dir que el mateix Fuster havia previst aquest risc, cosa que lhonora:
Totes les teories, dutes a les últimes conseqüències, resulten absurdes. Això significa que ja ho eren en principi, almenys en part. I no cal dir que aquesta conclusió ens ha dinduir a practicar un escepticisme moderat. A practicar-lo; no a professar-lo, que no valdria la pena. (Fuster 1960: 52)
REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES
BRUNSCHVICG, L. (1945): Descartes et Pascal, lecteurs de Montaigne, París, La Baconnière.
CHARTIER, R. (ed.) (2012): La aparición del periodismo en Europa. Comunicación y propaganda en el Barroco, Madrid, Marcial Pons.
FRIEDRICH, H. (1970): Montaigne, París, Gallimard.
FUSTER, J. (1981): «Notes per a una introducció a lestudi de Josep Pla», dins Obres completes de Josep Pla, vol. I (El quadern gris), Barcelona, Destino, p. 63.
(1960): Judicis finals, Palma de Mallorca, Editorial Moll.
(1973): «Todavía Freud. Y lo demás es literatura», La Vanguardia (21-1-1973).
(1977): Nosaltres, els valencians [pròleg a la segona edició], Barcelona, Edicions 62.
(1997): Correspondència, vol. i, València, 3i4.
(2010): Discordances, Alzira, Bromera.
HAZARD, P. (1989): La Crise de la conscience européenne, 1680-1715, París, Fayard.
KAPUSCINSKI, R. (2005): Los cínicos no sirven para este oficio. Sobre el buen periodismo, Barcelona, Anagrama.