PER LA REIXETA
SOL·LICITACIÓ SEXUAL EN CONFESSIÓ
DAVANT LA INQUISICIÓ DE VALÈNCIA (1651-1819)
FONS DE LARXIU HISTÒRIC
DE LA UNIVERSITAT DE VALÈNCIA
HISTÒRIA / 179
DIRECTORS
Mónica Bolufer Peruga (Universitat de València)
Francisco Gimeno Blay (Universitat de València)
Pedro Ruiz Torres (Universitat de València)
CONSELL EDITORIAL
Pedro Barceló (Universität Postdam)
Peter Burke (University of Cambridge)
Guglielmo Cavallo (Università della Sapienza, Roma)
Roger Chartier (EHESS)
Rosa Congost (Universitat de Girona)
Mercedes García Arenal (CSIC)
Sabina Loriga (EHESS)
Antonella Romano (CNRS)
Adeline Rucquoi (EHESS)
Jean-Claude Schmitt (EHESS)
Françoise Thébaud (Université dAvignon)
PER LA REIXETA
SOL·LICITACIÓ SEXUAL EN CONFESSIÓ
DAVANT LA INQUISICIÓ DE VALÈNCIA (1651-1819)
FONS DE LARXIU HISTÒRIC
DE LA UNIVERSITAT DE VALÈNCIA
Albert Toldrà i Vilardell
UNIVERSITAT DE VALÈNCIA
Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment,ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació dinformació,en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpiao per qualsevol altre, sense el permís previ de leditorial.
© Albert Toldrà i Vilardell, 2017
© Daquesta edició: Publicacions de la Universitat de València, 2017
Publicacions de la Universitat de València
http://puv.uv.es
publicacions@uv.es
Il·lustració de la coberta:
Martin van Meytens el Jove, Monja agenollada (1695-1770),
Beldevere Museum (Viena)
Maquetació: Textual IM
Correcció: Carla González Collantes
A la Lluïsa, si fa sol
Sol·licitació: Abús comès pel sacerdotconfessor consistent a sol·licitar un penitenta cometre actes deshonests. Delicte punit amb breus penes,el penitent té lobligació de denunciar-lo.
Enciclopèdia Catalana
[...] aquel Confesor la dijo no lo hiciese,ni se confesase con tal sujeto, que si estas cosas humeaban vendríadicho Confesor a parar en la Ynquisición.
Declaració de Cecília Martí a lermita de Santa Cristina,
Artana, el 29 gener de 1787. AUV, Vària 64/1, f. 113v.
ÍNDEX
INTRODUCCIÓ: Confessió, sol·licitació i repressió
I. LA SOL·LICITACIÓ
1. Aproximacions
2. Contactes
3. Fornicacions
4. Fetitxismes, sacrilegis
5. Violències, sadomasoquismes
II. EL PROCÉS
1. Linici: les denúncies
2. Les diligències informatives
3. Delictes associats
4. El procés jurídic
5. La sentència i la pena
III. LA SOL·LICITADA I EL SOL·LICITADOR
1. La dona sol·licitada
2. La reacció a la sol·licitació
3. La denúncia
4. Els informes sobre les dones
5. El sol·licitador
ALGUNES REFLEXIONS
ANNEXOS
I. Fra Francesc Carrà
II. Fra Tomàs de Sant Vicent
TEXTOS I BIBLIOGRAFIA
INTRODUCCIÓ:
CONFESSIÓ, SOL·LICITACIÓ I REPRESSIÓ
Qualsevol text en què apareguen junts els conceptes sexualitat i Església ens remet indefectiblement als actuals escàndols dabusos sexuals i pedofília. Ací parlarem duna altra qüestió, la sol·licitació sexual en confessió, des duna visió històrica. Els temps han canviat, però, hi ha cap relació entre tots dos tipus de casos? Evidentment. Tot i les diferències, lesquema és el mateix: homes, sacerdots, amb poder i impunitat, en circumstàncies propícies, abusen sexualment de víctimes, víctimes que sempre tenen el denominador comú de la feblesa, la submissió i la impotència. Però, tret daixò, serà difícil o inexacte generalitzar: cada cas és un món, i hi trobarem absolutament de tot.
Els registres inquisitorials de la seua persecució ens permeten un accés privilegiat és poc a determinats episodis i manifestacions indubtablement preciosos per a la història de les mentalitats, de la dona i de la sexualitat, la història de la Inquisició i, encara, per a la de la mateixa Església, tot i que certament incòmodes per a aquesta; potser per això els historiadors religiosos hi han passat de puntetes.
La sol·licitació és, amb diferència, el tema més negligit dels nombrosíssims estudis sobre la Inquisició; és clar que hi ha temes «estrella», i al costat de la bruixeria, lheretgia, els jueus i els moriscs, aquesta ha estat una qüestió marginal, un dels «neglected children of historiography», en expressió dAlexander Murray (1997: 63). Un exemple: en la procel·losa Historia de la Inquisición en España y América, editada per la Biblioteca de Autores Cristianos (BAC) lany 1984, en tres volums i més de 3.000 pàgines, no shi dedica ni un sol capítol a la sol·licitació. I, efectivament, era una qüestió menor per als mateixos inquisidors, com es desprèn de lestudi daquests processos. Fa la impressió que el seu interès, més que controlar els sacerdots, hagués consistit merament a arrabassar una parcel·la de poder al bisbe i als ordes monàstics, fer constar la seua autoritat excepcional sobre tots els religiosos.
Comencem fent una ullada al sagrament qüestionat, la confessió. El cànon 21, Omnis utriusque sexus delis, del IV Concili del Laterà (1215-1216), és el que fa obligatòria per a tot cristià la confessió anual, abans de la comunió pasqual, i lestableix com a pràctica sagramental central, enfocada com un acte judicial i alhora terapèutic; aquest cànon serà el denitori ns a Trento.
Amb la Reforma, la confessió és un dels punts de trencament entre catòlics i protestants; el concili de Trento (1545-1563) la redeneix, amb la qual cosa enforteix el paper i lautoritat del sacerdot en la seua parròquia i el poder del bisbe sobre la diòcesi, i també la concepció judicial i la dramatització del sagrament. La nova confessió i penitència establerta per Trento serà estrictament individual i privada i, com a ritual puricador, íntimament associada a la comunió. Tot plegat és una relativa innovació respecte als precedents medievals, en què la penitència era concebuda com un acte públic, com continuaran practicant els reformats; en aquest sentit, es tracta duna «privatització», que culminarà amb la implantació dels confessionaris.
Des de Trento, la penitència passa a tenir un paper central per al món catòlic, i a partir dara, qualsevol crítica al sagrament serà sospitosa de luteranisme. Plenament contrareformista, la Breve instrucción de cómo se ha de administrar el sacramento de la penitencia, del dominic i catedràtic de Salamanca fra Bartolomé de Medina, de lany 1579, deneix la confessió com a «sacramento de perdón de peccados, en el qual el Sacerdote, por la autoridad que tiene de Christo, absuelve los peccados hechos después del baptismo» (I, 2).
La confessió és oral, sense testimonis escrits absolutament secreta, però aquest requisit xoca amb la dimensió publica del sagrament i la visibilitat que se li atorga. A les petites comunitats, en què tots es coneixen i se saben els pecats, tema de conversa, les confessions no passen desapercebudes. Un altre dels requisits és que siga íntegra: no es poden confessar uns pecats a un confessor i la resta a un altre: shan de dir tots en una confessió única. Santa Teresa de Jesús, al seu Camino de perfección (1588), dirà: «Aquí vendrá la tentación de dejar de confesar pecados muy graves por miedo de no estar en desasosiego. ¡Oh, válgame Dios! ¡Qué daño puede hacer aquí el demonio, y qué caro les cuesta el apretamiento y honra!» (V).1 I obligatòriament, com a mínim una vegada a lany, des que es té ús de raó; fra Ortiz Lucio ens la concreta: «comúnmnente tienen uso de razón de doze años, y aún acaece que de siete le tienen y pecan mortalmente» (XIX).
En la doctrina tridentina sinsisteix que ha de confessar el mateix rector de la parròquia, no un sacerdot estrany, la qual cosa accentua el seu caràcter de control social. LEsglésia pretén doblegar el comprensible rebuig dels dels a confessar els pecats al mossèn local, massa familiar, i en especial els pecats díndole sexual; però els penitents sovint buscaran el rector visitant o els missioners, que no els coneixen ni controlen tampoc el compliment de la penitència. Reticència i desconança és la resposta popular, amb un rebuig a la confessió generalitzat per part dels homes, mentre que les dones restaran més sotmeses. Daltra banda, el llenguatge judicial emprat no facilita en absolut que la gent sacoste a lintimidant tribunal de la penitència.
El delicte de sol·licitació, sollicitatio ad turpia in confessione, és denit per la butlla Cum sicut nuper, de lany 1559, en la preparació de la tercera i darrera sessió (1562-63) del concili de Trento: lEsglésia vol enfortir els sagraments. Abans no es distingia de les simples transgressions del celibat, però ara esdevé un delicte greu, un sacrilegi, i el sol·licitador, sospitós dheretgia i, per tant, qüestió de la Inquisició. Tanmateix, el delicte es denia de manera restrictiva: només era sol·licitació la que es feia estrictament durant la confessió, i a una dona.
Gregori XV, lany 1622, namplia la denició i nelimina ambigüitats: es considera també sol·licitació la feta al lloc destinat a la confessió in loco confessionis, o immediatament abans o després de la confessió, o simulantla pretextu confessionis, o emprant informació obtinguda en aquestaex auditu in confessione. I a tots dos sexes. La butlla conrma lobligatorietat, per al confessor que rep la denúncia duna sol·licitació, dobtenir la promesa de delatar-la a la Inquisició com a condició per a labsolució. Benito Remigio Noydens, en la seua Práctica de curas y confesores y doctrina para penitentes (1676, 15a ed.), ens dóna un bon exemple daquesta denició amplicada.2
El delicte de sol·licitació es deneix, doncs, també en funció del temps de la confessió, els moments anterior i posterior, uns límits vagues; la butlla diu inmediate. Es crea així el concepte del temps penitencial, que va des que la dona sacosta al sacerdot amb intenció de confessar ns que la confessada no fa una altra activitat. El concepte post confessionem inclou les penitències de flagel·lacions, o les propostes de citar-se, visitar-la o presentar-se en sa casa, sovint amb lexcusa duna malaltia. Hi ha una elaborada jurisprudència sobre el tema, un dels preferits dels tractadistes; de fet, una de les línies de defensa de lacusat de sol·licitació serà al·legar que aquesta no es va perpetrar durant la confessió, ni immediatament abans ni després.
La malaltia de la lla de confessió és una magníca excusa tant per abusar-ne com per gaudir dintimitat. Alguns aproten la indefensió de la dona al llit, o es fan els metges per examinar i tocar el cos de la dona; és clar que algunes daquestes malalties no són sinó pretexts per rebre la visita del confessor, en especial en el cas de les monges. Entra també dins del concepte, com he dit, el fet daprotar la informació íntima obtinguda en confessió per als ns deshonestos previsibles; es tracta, generalment, de dones que confessen la seua feblesa pel sexe, els seus desitjos insatisfets, o que sinsinuen al confessor.
Alguns tractadistes estrictes opinen que es comet sol·licitació sempre que el confessor té relacions sexuals amb la seua lla de confessió, la qual cosa faria innecessària tota aquesta amena casuística del lloc i del moment. I paradoxalment, si la proposta sexual es fa mentre el sacerdot administra qualsevol altre sagrament, no és sol·licitació. O si el confessor incita la penitent, en confessió, a cometre qualsevol altre pecat un homicidi, per exemple, no es considera tan greu: la sexualitat rep un tractament especíc.
No és gens senzill, doncs, denir aquest delicte amb precisió: on acaba labús, la simple infracció del celibat sacerdotal o el concubinat i on comença la sol·licitació? Quin és el límit objectiu en la relació afectiva confessor-penitent? Què signica amb exactitud «sol·licitar»? La qüestió és tan complexa que ni els mateixos tractadistes ni els inquisidors es posen dacord, i lescolasticisme arriba a extrems delirants: Lea ens explica que, per exemple, si un sacerdot confessa una dona malalta i aquesta perd el coneixement suspensió momentània del sagrament i ell la viola, aleshores no incorre en sol·licitació (1983: 493).
El delicte no consisteix en el contacte sexual entre penitent i confessor, sinó en lús de la confessió amb aquesta nalitat. Totes dues coses són pecat mortal, però la diferència gens menyspreable és que la primera no és competència de la Inquisició, però la segona, sí. En altres paraules: és un assumpte de fe, no de moral. Als inquisidors, si no apareix la gura quasi herètica del sol·licitador, no els interessa la vida sexual dels sacerdots o els monjos. Això, en tot cas, és problema de llurs superiors, abats i bisbes.3
La confessió és el moment de trobada dhomes religiosos amb dones, una situació dexcepció tant per a lhome (perillosament proper a una femella) com per a la dona (conada completament a un baró estrany), en un ambient particularment propici als abusos: submissió, proximitat física, el tema tractat...
A ledat mitjana no existia un lloc especíc per a la confessió, una indenició que ens revela lambigu paper medieval daquest sagrament. Tampoc no hi havia una separació física entre confessor i penitent, la qual cosa facilitava lengrescament. Preocupats pels nombrosos escàndols, els bisbes disposen prudentment diverses normatives. La confessió a les dones sha de fer en un lloc obert i il·luminat, dins de lesglésia, i amb presència de testimonis: mai en soledat, a llocs foscos o la sagristia. A partir del segle XVI, amb la Contrareforma, i per evitar excessos i escàndols, es generalitza arreu dEuropa una reixa de separació entre el confessor i la monja penitent. Des de Trento sobliga a tenir una espelma encesa durant la confessió, quan lesglésia és fosca, i fer que la penúltima confessada espere que acabe la darrera.4