La confessió és el moment de trobada dhomes religiosos amb dones, una situació dexcepció tant per a lhome (perillosament proper a una femella) com per a la dona (conada completament a un baró estrany), en un ambient particularment propici als abusos: submissió, proximitat física, el tema tractat...
A ledat mitjana no existia un lloc especíc per a la confessió, una indenició que ens revela lambigu paper medieval daquest sagrament. Tampoc no hi havia una separació física entre confessor i penitent, la qual cosa facilitava lengrescament. Preocupats pels nombrosos escàndols, els bisbes disposen prudentment diverses normatives. La confessió a les dones sha de fer en un lloc obert i il·luminat, dins de lesglésia, i amb presència de testimonis: mai en soledat, a llocs foscos o la sagristia. A partir del segle XVI, amb la Contrareforma, i per evitar excessos i escàndols, es generalitza arreu dEuropa una reixa de separació entre el confessor i la monja penitent. Des de Trento sobliga a tenir una espelma encesa durant la confessió, quan lesglésia és fosca, i fer que la penúltima confessada espere que acabe la darrera.4
Trento ordenarà també una dràstica mesura per evitar el contacte físic amb la penitent: el confessionari. Com a moble és relativament modern; apareix a mitjan segle XVI, i el 1614 simposa a tota lEsglésia catòlica. El model inicialment adoptat és perfeccionat el 1565 per Carlo Borromeo per a larxidiòcesi de Milà; combina diferents elements: dignitat del sagrament (elevat), jerarquia (sacerdot més alt que penitent), privacitat (parets), gestualitat (assegut, de genolls), evitació descàndol (reixeta), protecció dirreverències (tanca amb clau). Es localitza a la nau principal o a les capelles.5
Però tot plegat no saplicava, o daquella manera; continua veient-se normal confessar en qualsevol lloc. Lany 1625, dues cartas acordadas del Consejo de la Suprema Inquisición (a partir dara, la Suprema) insisteixen en la prohibició de confessar en cases particulars o llocs tancats com sagristies, claustres o capelles. La confessió ha de tenir lloc en confessionaris visibles o al cos de lesglésia. I un edicte del 1781 encara es lamenta de lincompliment de les ordres anteriors. A més a més, en molts llocs del País Valencià el confessionari no sinstal·la ns a nals del segle XVIII o principis del XIX. No totes les parròquies podien pagar-se ràpidament aquest moble, i als convents femenins el locutori servia tant per a les visites com per a la confessió, amb una reixa senzilla o de vegades doble, amb una separació entre les dues reixes que en alguns casos no permetia tocar-se.
Als nostres documents es fa palesa la tardana i insucient introducció del confessionari; així, a Cocentaina, Maria Uris declara lany 1651 «que me llamó dicho fray Staña a la sillita donde acostumbra confesar».6 Dels dos confessors que sol·liciten Tomasa Arganza, lany 1657 a València, un era assegut «en una silla donde suelen confessar», i laltre, «estando él sentado donde acostumbrava confessar y esta asentada en tierra».7 El 1697, una tal Felícia, dOliva, conta com és sol·licitada «estando este centado en un banquillo de ladrillo [...] estando ella arrodillada como si se confesase».8 El 1704, Margarida Esteve declara que confessava, a València, «en una silla que estaba junto a la capilla de Nuestra Señora de los Affligidos».9 Encara el 1705, fra Jeroni Alminyana confessa, a Xàtiva, al convent dels agustins, «sentándose para ello en un poyo que ay en dicha portería».10
Se suposa que aquest moble és un poderós dissuasiu, que impossibilita qualsevol contacte físic. Però el seu efecte pervers, diu Haliczer (1998: 141), és que crea encara una intimitat major que permet converses més compromeses que abans. I a pesar de tot, la introducció del confessionari fracassa en el seu propòsit: la sol·licitació no sols no minva, sinó que continuarà creixent al llarg dels segles XVII i XVIII. No desapareix, sinó que canvia: els tocaments se substitueixen per paraules.
Un estratagema del sol·licitador, per no incórrer en el delicte i escapar de la Inquisició, és precisament prescindir del confessionari i fer servir un banc de lesglésia o qualsevol altre lloc: molts dels contactes sexuals tenen lloc a la sagristia de lesglésia, a capelles fosques o a la porteria del convent. Així, fra Pere Terol, franciscà del convent de Vallada, és denunciat lany 1736 per Joana Àngela Torres, que conta al comissari com, amb tota la malícia del món,
después de haverse confessado, antes de levantarse de sus pies la dixo el Religioso que ella necessitava de confessarse otra vez y de explicar mejor lo mismo que havía confessado, y assí que bolviesse a aquella misma Iglesia entre las doze y una hora de aquel mismo día. [...] La dixo que para oirla no era menester sentarse en el confessonario, sí que se sentassen en qualquiera otra parte, y que con esto se sentaron los dos juntos y lado por lado en un banquillo que en la Iglesia havía.11
Recordem que es considera sol·licitació la que té lloc al confessionari o lloc ordinari destinat a escoltar confessions, encara que no hi haja confessió: la presència del sacerdot i la penitent fa suposar el sagrament, és una simulació. Fra Francesc Mir i Maria Ortolà mantenen a Dénia, el 1718, una relació en què empren el confessionari com a lloc per citar-se:
Convinieron en tener correspondencia ilícita, y para ella y por evitar la nota, la previno dicho fray Francisco que quando quisiere hablarle, no le buscase en otra parte sino en el Confesonario, donde simulando Confesión tratarían del lugar y ora donde se podrían ver, y con efecto, en el espacio de quatro meses en que residió dicho fray Francisco en dicha ciudad, acudió esta como unas sesenta veces al dicho confesonario, donde simulava confesión, haciendo esta como que se confesava, y él como que la absolvía, pero tratavan de su torpe correspondencia, y señalavan el lugar donde podrían verse solos.12
Hem dexplicar una mica la nomenclatura sobre el cos i el sexe que empren tractadistes, inquisidors i confessors. Els models lingüístics de referència són el mèdic, el jurídic i el teològic. Es tracta generalment de transposicions al castellà llengua ocial de la Inquisició o al català de termes tècnics llatins; així, per exemple, besar és oscular, les abraçades són amplexos i les mirades, aspectos. Aquest llenguatge sexual, amb tecnicismes i llatinismes difícilment compresos per les penitents, requereix tot de traduccions i dexplicacions complementàries fàcilment malinterpretades. Daltra banda, quan el confessor vol fer-se entendre o ser barroer, o en les declaracions de les testimonis, també trobem termes populars i ací és on apareixen els mots valencians. Vegem-ne alguns exemples, sense pretendre exhaurir la qüestió.
Els genitals, tant masculins com femenins, genèricament sanomenen «las partes, la natura o la naturaleza, miembros o partes vergonzosas, ocultas, pudendas, venéreas, secretas o secretiores, reservadas, indecentes...» Més popularment, «allá abajo, las vergüenzas, aquella parte». Pel que fa als genitals masculins, són «las partes viriles o verendas». El penis és «el miembro o miembro viril» i, popularment, el «carajo». Els testicles, en termes grollers, són «los cojones, los botones, los compañones, la bolsa». Per al sexe femení trobem les denominacions de «partes femíneas, vientre, madre, el vaso o la ocina de la generación, el seno de la impureza» i, popularment, «agujero, coño». Per oposició a lanus, la vagina és el «vaso natural, la parte anterior». En català apareix el mot ga des del segle XVIII, així com «el badall» o «el botó». El cul, daltra banda, és «las ancas, asentaderas, nalgas, asientos, parte posterior». I lanus, «el vaso o óculo prepostero» i, en termes populars, «el sieso». La regla és denominada sovint amb vocabulari eufemístic: «el accidente, la costumbre, el achaque, la pensión, la purgación».
Una relació sexual estable es denomina correspondencia ilícita o torpe, mal trato o estar amancebado. Per designar actes sexuals genèricament sempra i només aquest vocabulari ja resumeix el concepte catòlic del sexecometer o hazer torpezas, suciedades, llanezas, desembolturas, cosas feas, torpes o deshonestas, carnal inmundicia, pecado carnal, contra el sexto, ofender a Dios, fragilidad. Les carícies són tocamientos o tactos torpes, impúdicos, impuros, deshonestos, lascivos, o bé estregarse, juntar partes con partes. Si es fan per sota la roba, són immediatamente. La masturbació és designada sovint així, com a tocamientos; també molície, fregar, refregar, fricar, menear las partes o movimientos deshonestos consigo mismo/a, picardías. Popularment és fer la punyeta. Lexcitació és el movimiento carnal o sensual, alteración (de las carnes), causar novedad, estímulos de la carne, titilaciones. Especícament per a la dona, advertirse mojada, tener humedades.
Lorgasme és el deleite, punzadas, venirle, tener gusto. I lejaculació, tant per a lhome com per a la dona, segons la medicina galènica, és seminar, evacuar, tener polución o desahogo, ministrar o derramar su materia, echar o arrojar la simiente o semilla, tener efusión de semen. El coit és acto conyugal, venéreo, carnal, uso del santo matrimonio, cópula (fornicaria, carnal), estuprar, fornicar, comercio carnal, entrar intra vas. Popularment, pecar, tener parte o acceso, hacerlo, hoder, dar un polvo. En català apareixen les formes populars estar-li damunt, fotre, fer-ho. Per oposició a la marxa arrere, és a dir, amb ejaculació interna, acto perfecto o consumado. Si no hi ha hagut penetració, és acto cometido. Per oposició al coit anal, modo natural o naturali, ordinario. El coit anal és el pecado o acto nefando, sodomítico, por la parte posterior, intra vas preposterum. La dona, passiva, da su cuerpo o el coño, o se deja gozar; lhome, actiu, goza carnalmente, usa de la mujer o tiene acceso carnal.
La sol·licitació és perseguida per la Inquisició espanyola teòricament des del 1559. Abans era competència de la justícia episcopal, mitjançant els tribunals diocesans, força indulgents: hi havia la sensació que aquesta justícia era una farsa. Daltra banda, lautoritat del bisbe es limita als sacerdots seculars, i deixa fora els confessors regulars, sotmesos exclusivament als superiors del seu orde.
A partir de les crítiques dels reformats contra la confessió i la sol·licitació, el concili de Trento se sensibilitza en relació amb la qüestió: el breu del papa Pau IV Cum sicut nuper (1559) atorga a la Inquisició de Granada, a petició del seu arquebisbe, Pedro Guerrero màxim representant espanyol a les darreres sessions de Trento, la jurisdicció sobre la sol·licitació, i anul·la les exempcions dels diversos ordes religiosos. Dos anys després (1561), en un altre breu, el mateix papa natorga la jurisdicció a la Inquisició, dirigida per Valdés, per a tots els territoris de la monarquia hispànica; aquesta disposició, amb intencions centralitzadores, no es publica ns al 1573: la Suprema ha de raticar totes les sentències. Després, ns al segle XVIII, diversos breus papals aniran perlant successivament el delicte (la delació és obligatòria; labsolució del sol·licitador a la seua víctima-còmplice no és vàlida) i la jurisdicció serà exclusiva del Sant Oci.
Per a la Inquisició aquesta nova jurisdicció suposa un poder preciós, que sotmet a la seua autoritat tots els sacerdots, tant seculars com regulars, passant per damunt de bisbes, abats i generals provincials dorde: una ampliació del poder del Sant Oci a costa de lepiscopal. Tanmateix, el Sant Oci no hi té precedents dactuació: la sol·licitació com a desviació herètica és una gura delictiva nova. La Inquisició, evidentment, serà més dura en la repressió que no els tribunals episcopals. Tanmateix, en comparació amb el rigor emprat en altres delictes, no serà gens severa amb els sol·licitadors. Fins i tot es podria dir que els toleraven.
Per als confessors amenaçats, seculars i regulars, la novetat signica caure sota la terrible bota del Sant Oci; si escau, intentaran acollir-se a la jurisdicció episcopal o del mateix orde, sempre més benigna. Els sacerdots seculars, en aquest sentit, resten més desprotegits que no els regulars, en no tenir darrere un poderós orde que intente afavorir-los.
Per a les jerarquies eclesiàstiques suposa una minva del seu poder i la intromissió inquisitorial als seus camps respectius; els bisbes, poc conformes, intentaran mantenir o recuperar aquesta jurisdicció. El conflicte amb els ordes religiosos era més complicat: els superiors lluiten aferrissadament per mantenir la seua autoritat i per evitar la ingerència inquisitorial i el desprestigi per a lorde que suposen les condemnes per sol·licitació; practiquen lobstruccionisme, que es materialitza en el freqüent silenci del monjo per emparar un company contra la Inquisició, substituint la denúncia prescriptiva per una «correcció fraternal»; els superiors intenten protegir-los a tots dos, tant el sol·licitant com el còmplice que hauria dhaver promogut la denúncia i no ho ha fet. Fins i tot de vegades és el mateix comissari de la Inquisició, company dorde de lacusat, qui obstrueix les denúncies, i a més a més té el poder de desqualicar la credibilitat dels testimonis que passen per les seues mans.
La primera preocupació dels inquisidors en els processos per sol·licitació, com veurem, serà evitar lescàndol, assegurar la discreció de totes les fases. El Sant Oci vacil·larà també en la qüestió de la publicació, en els edictes de fe, de lobligatorietat de denunciar aquests delictes, la qual cosa pensen que amb raó i malgrat lesmentada discreció dels processos pot generar desconança popular cap al sagrament de la confessió. Després de molts debats i alguna reculada,13 la Suprema declara nalment el 1576 que sha de publicar, dins lepígraf dheretgies.