Centrant-nos ja exclusivament en lactuació inquisitorial, vegem les diverses quanticacions que shi han fet (el lector no interessat en la historiograa pot perfectament passar al primer capítol). García Cárcel (1979: 281) diu que la sol·licitació al tribunal de València té una freqüència molt baixa, en comparació amb altres tribunals. Segurament, lexplicació daquest índex baix rau en el fet que no fa servir la documentació de lArxiu de la Universitat de València (AUV), la que emprarem en aquest treball. Quantica només 64 processos entre 1540 i 1700. Fernández (2003: 46), per a la Corona dAragó, dóna 244 processos, entre el 1560 i 1700. Lea diu que la Inquisició espanyola va rebre durant el seu darrer segle, entre 1723 i 1820, un nombre total de 3.775 denúncies per sol·licitació (1983: 511). De Prado (2003: 90), per al conjunt de lestat, calcula que entre el 1540 i el 1700 els processos per sol·licitació no arriben al 5% del total de causes, i que nhi ha més al segle XVII que al XVI.
Henningsen (1984: 629) i Contreras (1984) elaboren quadres estadístics generals, per a tots els tribunals inquisitorials; no hi guren els processos interromputs ni tampoc les denúncies, només els sentenciats. Així, dels tribunals de la Corona dAragó, el de Barcelona té 80 casos; el de Mallorca, 69; el de Sardenya, 15; el de Sicília, 114; el de Saragossa, 103, i el tribunal de València, 64 (tampoc no inclouen els processos de lAUV). En total, amb els castellans i colonials, sumen 1. 131 casos, un 2,5% dels processos. Dufour (1996: 95-99), només per al segle XVIII, diu que entre 1700 i 1830 hi ha un total de 660 confessors denunciats, una mitjana de sis denúncies anuals, traient els anys de supressió de la Inquisició. Sobre el ritme dels processos, diu que fa la impressió que els inquisidors només se nocupen quan no tenen una altra cosa a fer. Pel que fa al tribunal de València, en aquest període els processos oberts per sol·licitació representen el 23,9% del total; és el segon tribunal en nombre, amb 67, darrere de Sevilla, amb 80.
Sarrión Mora (1994: 76), per al tribunal de Conca, detecta dos moments daugment pronunciat de lactivitat: la dècada del 1580 i la del 1620. El primer coincideix amb la publicació de ledicte de la sol·licitació, novetat que demana rigor exemplar, i el segon amb la publicació de la butlla de Gregori XV, la més important sobre el tema. Aquests dos períodes són també aquells en què és més alt el percentatge de processos sobre les denúncies presentades. En total, diu Sarrión Mora, és un delicte amb gran proporció de denúncies que no donen lloc a procés. Conclou que la importància relativa de la sol·licitació davant la Inquisició va creixent progressivament a mesura que va decaient lactivitat del tribunal, no per augment de les denúncies que es manté gairebé estable al llarg de la història del tribunal, sinó per disminució dels altres delictes.
Totes aquestes xifres són difícils dinterpretar: no hi ha correlació entre el nombre de denúncies i la població total o religiosa depenent de cada tribunal; tampoc amb els casos reals de sol·licitació; Dufour (1996: 100) opina raonablement que no responen a situacions reals diferents, sinó a diferents nivells de repressió. Els historiadors són unànimes en el fet que lacció inquisitorial no va eradicar la sol·licitació als regnes hispànics, tot i que alguns consideren que la va poder reduir.
En aquest estudi hem fet servir la documentació inquisitorial conservada a lArxiu Històric de la Universitat de València (AUV), procedent del tribunal de València, i força interessant precisament per haver estat generalment negligida en els treballs històrics sobre el Sant Oci.14 Aquesta documentació és molt diversa, i respon a una fragmentació arbitrària, atzarosa, de larxiu original inquisitorial, conservat en la seua major part a lArchivo Histórico Nacional. Dit això, podríem descriure aquest fons com a «menor», en el sentit que no inclou els grans processos a jueus i heretges, ni en general tampoc els que culminen amb relaxacions leufemisme per a la foguera inquisitorial. És clar que, en treballar una sèrie documental incompleta, les nostres dades shan de prendre, amb totes les precaucions, com a merament orientatives. També cal tenir en compte que el transcurs del temps històric no és homogeni: hi ha sotragades i desigualtats en el funcionament del Sant Oci, com ara la guerra de Successió, que suposa un temps dinactivitat forçosa del tribunal de València, i encara després un altre període centrat en la repressió dels religiosos austriacistes.
La documentació relativa al delicte de sol·licitació és nombrosa, i abraça el període 1651-1819. Pel que fa a les dates, emprem la del primer document de la sumària, generalment la primera denúncia o confessió espontània,15 que desencadena o no un procés; entre aquesta primera denúncia i les diligències inquisitorials pot passar molt de temps, i encara més ns a la darrera sentència, però he optat per aquesta primera data com a única opció plausible.
Concretament, parlem de 109 casos de sol·licitació, dels quals alguns no són en realitat sumàries processos formals amb aquesta acusació, tot i que els empre en aquest treball perquè el delicte hi apareix; es tracta de dos casos de sodomia,16 perseguida a la Corona dAragó per la Inquisició, una denúncia per violació17 i alguns casos de sol·licitació, col·laterals daltres sumàries, que pertanyen a dues tipologies: els sol·licitadors que emergeixen en processos a monges per delictes dheretgia18 o sacrilegis,19 o bé els sol·licitadors secundaris,20 els quals són ocasionalment esmentats al nal de linterrogatori a la víctima, quan li pregunten si ha estat sol·licitada per cap altre religiós.
Les 89 sumàries restants són totes relatives a sol·licitació, tot i que sovint es complementen amb altres delictes associats, en especial armacions herètiques. Daquest corpus, la majoria són documents complets, en el sentit que no en manquen parts, tret de sis casos fragmentaris, en què disposem únicament de linforme del consultor,21 de la sentència,22 duna carta de defensa,23 de la comissió per als interrogatoris24 o en manquen fulls.25 Quant als diferents desenvolupaments del procés, tenint en compte només lestadi nal, els classicarem de la manera següent:
1. Únicament denúncia o confessió espontània, que no dóna lloc a més diligències que leventual enviament duna carta de comissió i linterrogatori en forma, amb linforme prescriptiu del crèdit que mereix la denunciant i la raticació. Dels nostres 89 casos, incloent-hi el fragmentari amb la comissió per als interrogatoris, que com a mínim conté aquesta fase de la sumària, en tenim 21,26 és a dir, el 23,6% del total.
Daquests percentatges, presos en brut, podem fer dues observacions per a tot el període 1651-1819: en primer lloc, que quasi una quarta part de les denúncies presentades davant el tribunal de la Inquisició pel delicte de sol·licitació no engeguen cap diligència, i, en segon lloc, que només una cinquena part del total de sumàries encetades arriba a la sentència.
Distribuint el total de sumàries en períodes cronològics de vint-i-cinc anys, trobem les quantitats següents: 1651-1675, 4; 1676-1700, 6; 1701-1725, 11; 1726-1750, 10; 1751-1775, 15; 1776-1800, 22; 1801-1819, 21. Es veu clarament laugment progressiu en nombre absolut, almenys de denúncies presentades. Fent grups de cinquanta anys, es fa encara més evident aquest augment: 10 denúncies la segona meitat del segle XVII, el doble (21) en la primera meitat del XVIII, altra volta quasi el doble (37) en la segona meitat, i per als primers anys del segle XIX, un índex també altíssim (21).
Descomponem ara aquestes quantitats per períodes cronològics segons els estadis nals de cada sumària:
1651-1675: denúncia: 0; informació: 1; suspesa: 2; sentència: 1.
1676-1700: denúncia: 1; informació: 1; suspesa: 1; sentència: 3.
1701-1725: denúncia: 2; informació: 4; suspesa: 1; sentència: 4.
1726-1750: denúncia: 1; informació: 6; suspesa: 0; sentència: 3.
1751-1775: denúncia: 5; informació: 7; suspesa: 0; sentència: 3.
1776-1800: denúncia: 5; informació: 6; suspesa: 8; sentència: 3.
1801-1819: denúncia: 7; informació: 1; suspesa: 13; sentència: 0.
Fixant-nos en les sumàries que consten únicament de denúncia o dinformació, es veu un increment notable des de la segona meitat del segle XVIII respecte als períodes anteriors, dacord amb lincrement del nombre absolut de sumàries. La sorpresa ve en el nombre de causes suspeses: mínim al segle XVIII, es dispara el seu darrer quart (8) i encara més el primer del XIX (13). I també quant a les sentències: la seua quantitat absoluta es manté gairebé estable durant els segles XVII i XVIII, però en els primers anys del segle XIX desapareixen; la darrera sentència per sol·licitació que tenim en aquest corpus documental pertany a lany 1786. A partir daleshores, la Inquisició continua rebent denúncies i prenent informacions, que sistemàticament són arxivades o suspeses.
Examinem ara, també per períodes, quin percentatge de les denúncies totals arriba a sentència:
1651-1675: dun total de 4 denúncies, 1 sentència, el 25%.
1676-1700: 6 denúncies, 3 sentències, el 50%.
1701-1725: 11 denúncies, 4 sentències, el 36,4%.
1726-1750: 10 denúncies, 3 sentències, el 30,3%.
1751-1775: 15 denúncies, 3 sentències, el 20%.
1776-1800: 22 denúncies, 3 sentències, el 13, 6%.
1801-1819: 21 denúncies, 0 sentències, el 0%.
Així doncs, dun màxim del 50% al darrer quart del segle XVII, el percentatge va baixant progressivament al llarg de tot el segle XVIII, ns a desaparèixer denitivament lany 1786. Podem copsar, també, un increment progressiu i continuat de denúncies des de la segona meitat del segle XVIII ns a principis del XIX, paral·lel a un progressiu desinterès de la Inquisició per resoldre el problema de les sol·licitacions, des duna actuació màxima nals del segle XVII, ns a desentendre-sen totalment a nals del XVIII. Si a nals del XVII rep la sentència aproximadament un de cada dos sol·licitadors denunciats, a mitjan XVIII només un de cada tres i, a nals del segle, ns al 1786, un de cada deu.
Complementant les nostres dades amb les de García Cárcel (1979: 281), és a dir, sumant els nostres 17 processos complets, que arriben a sentència, als seus 64, nhi ha un total de 81, cosa que modica notòriament la percepció de lactuació del tribunal de València respecte a la sol·licitació, en situar-lo per davant dels tribunals de Llerena (67), Mallorca (69), Lima i Granada (75), Mèxic (76) i Barcelona (80), i només per darrere dels tribunals de Logronyo (89), Toledo (90), Saragossa (103) i Sicília (114). Així mateix, caldria afegir aquests 17 processos als 1. 131 que comptabilitzen Henningsen i Contreras (1984: 629) de lactivitat inquisitorial contra la sol·licitació. El total és, doncs, de 1.148.
1 Precisament, una excepció que admet el tractadista fra Francisco Ortiz Lucio, al seu impressionant Compendio de todas las summas que comúnmente andan y recopilación de todos los casos de conciencia más importantes y comunes, assí para el penitente examinar su conciencia como para el confessor exercitar bien su ocio (1598), per a no fer completa la confessió és la daquella dona que té un confessor «tan lúbrico que entiende que si se conessa con él sus flaqueças la codiciará, que en tal caso podía dexar de confessar aquellas flaqueças, y esto se entiende no aviendo otro confessor y siendo confessión de precepto, [...] pero después, quando aya otro confessor, confessará sus flaqueças» (XXIII). Ja al segle XVII, la Práctica de curas y confesores y doctrina para penitentes de Benito Remigio Noydens (1676, 15a ed.), ve a dir més o menys el mateix: «La muger que teniendo que confessar unos malos y torpes deseos con un Eclesiástico y teme que entendiéndolo por sí el Confessor la ha de inquietar o solicitar después, puede dexar de confesar el pecado o circunstancia que tuviere este peligro» (V, 5, 11).
2 «El confessor, pues, que solicita al penitente a actos inhonestos para sí o para otro, no sólo en el acto de la confessión, sino también próximamente antes o después o con pretexto de la confessión [...] en qualquier lugar dedicado para oir confessiones, ngiendo que las oye, habla con el penitente cosas torpes o tiene ilícita conversación, actos o tactos deshonestos, comete pecado de sacrilegio y también contra la caridad, reservado a los Inquisidores». (V, 5, 23)
3 Linquisidor aragonès Francisco Peña, quan edita lany 1578 el Directorium inquisitorum de Nicolau Eimeric (1376), hi afegeix els seus comentaris; quant a la sol·licitació diu precisament en el capítol sobre la jurisdicció de linquisidor que, com a sacrilegi, el sacerdot que la fa és immediatament sospitós dheretgia i, per tant, matèria del Sant Oci.
4 Sobre ell lloc i la manera de la confessió, fray Juan de Pedraza diu a la seua Summa de casos de conciencia (1589): «Descubierta la cabeça y las rodillas en tierra, buélvase a un lado del sacerdote, de manera que el uno no mire al otro. Y si fuere muger no se conesse en lugar secreto, por dar buen exemplo» (f. 9v). Fray Francisco Ortiz fa: «Quando el confessor conessa mugeres, sea en lugares patentes, y no las mire al rostro ni se detenga en pláticas con ellas antes ni después, y a los varones que conessa no los mire, por no ponerles vergüença, ni los hable después de confessarlos en lo que confessaron» (XXIV). I Noydens: «Para obviar peligros, siempre oigan de confessión en lugar maniesto de la Iglesia, vistos de todos y no por rincones» (V, 5, 23).
5 Llorente especica que han destar «a la vista de las personas que se hallen en el templo, mediando entre el confesor y la confesada una pared, cuya parte destinada a oirse mutuamente se halla cerrada con hoja de lata, cuyos agujeros de comunicación sean tan pequeños que no permitan la entrada de un dedo» (1980, III: 30).