El dit sobre el mapa - Daniel Pérez i Grau 11 стр.


La segona part de «La tierra» indicada per un senzill doble espai respecte al paràgraf anterior; les quatre parts daquest apartat, com les parts de tots els apartats de la introducció, estan indicades de la mateixa manera comença justament reprenent la idea de «poble», relacionat amb la terra en què viu. La terra és vista ara com a mitjà de producció i analitzada des daquest punt de vista. «La tierra», per tant, començarà a prendre matisos econòmics que relacionaran aquest apartat amb el darrer de la introducció: «La riqueza». En el paràgraf introductori daquest subapartat, Fuster amb una demostració que també és capaç de fer conuir diferents elements analítics per sintetitzar el seu discurs hi concentra la descripció del sòl, la nostra situació climàtica, el règim pluviomètric i els cursos uvials. Tot això, amanit amb una citació d«un monarca medieval», amb referència tàcita a Jaume II dAragó:7

Un pueblo, pues, y una tierra para vivir. Para vivir y, además, de la que vivir. Pero no se crea que se ofrezca particularmente propicia. Dejando a parte el mucho monte y la rasa paramera, resulta que, pese a las apariencias, ni las mismas extensiones bajas el dintorno glorioso del Este poseen una condición intrínseca favorable a la prosperidad de la agricultura: suelos rojos, la mayoría, no avaros, aunque sí pobres. Únase a ello el estar situada en el área climática del Mediterráneo, cálida y de cielos nítidos, lo cual, si le asegura bondades para invernar las personas pudientes por la «mirabilis aeris temperantia» la recomendaba un monarca medieval, también la somete a padecer una dura y permanente escasez de lluvias. El País Valenciano pertenece a la Iberia Seca de los geógrafos: en alguna comarca alicantina, la media pluviométrica es, a menudo, inferior a la de ciertas regiones del Sahara. Sólo los ríos abren una esperanza, y ellos tampoco traen un caudal de excepción. (PV: 12-14)

Veiem com en aquest paràgraf Fuster comença a introduir, podríem dir que tímidament, terminologia tècnica, però sempre amenitzada per comparacions o per citacions que fan que les dades no resultin un entrebanc en la lectura «merament literària» de la seva guia. En aquest cas concret trobem, a banda de la citació de Jaume II, la referència inconcreta a «los geógrafos» i la comparació del règim pluviomètric dalguna comarca alacantina amb el del Sàhara cal recordar que per al lector espanyol del 1962 aquesta referència havia de resultar molt pròxima, atès que el Sàhara va estar sota domini colonial espanyol fins a lany 1976; des del 1958, de fet, el Sàhara Espanyol tenia consideració de província. Tornaré sobre els aspectes terminològics més endavant.

I, com deia, laigua. Sempre laigua laigua per a reg. Lescassetat daigua ha provocat que els valencians hagin hagut de treballar intensament per poder tenir una agricultura altament productiva, i Fuster reivindica i lloa la figura del llaurador empra el terme llaurador en cursiva; ni labrador, ni agricultor, sinó el catalanisme llaurador. La cosa interessant no és només aquesta reivindicació de lesforç dels llauradors valencians, sinó la manera en què la presenta. Fuster, en una demostració derudició innegable, però alhora, sense fer-ne ostentació, fa referència a lhistoriador britànic Arnold J. Toynbee (1889-1975). Toynbee a qui no hauríem de confondre amb el seu oncle economista, amb qui comparteix el primer nom de pila és sobretot conegut per la seva obra A Study of History, publicada en dotze volums entre 1934 i 1961, que es presenta com una visió sistemàtica i unificadora de la història de la humanitat, a partir de lanàlisi de les diferents civilitzacions. Diu Fuster:

Lo que la naturaleza no daba ni da de sí, los hombres tuvieron y tienen que crearlo. Terreno mediocre inclúyase, encima, la línea de marismas litorales y sequedad del ambiente fueron un desafío, y valga la palabra de Toynbee, que los sucesivos pobladores de estos sitios supieron aceptar siempre como un estímulo. (PV: 14)

Certament, Toynbee afirma que les civilitzacions són el resultat de la resposta dun grup humà als desafiaments, sien naturals sien socials, que representen un estímul per a lavenç. En aquest cas, el desafiament és la manca daigua; la resposta, el nostre sistema de regs, amb el qual els llauradors han aconseguit transformar el territori per convertir-lo en productiu, o en més productiu. Això, segons Fuster, ha situat alguns dels nostres conreus «los cítricos y el arroz, por citar los importantes» (PV: 15) en uns nivells de producció capdavanters al món. Fuster aprofita tota aquesta reexió sobre laigua per fer noves referències històriques i presentar-ne les diferents regulacions: les comunitats de regants, el Tribunal de les Aigües, el Tribunal de la Taula de Borriana...

Cal remarcar que el mar i amb el mar, la costa, té poc interès per a Fuster. Aquesta és una de les grans diferències de percepció del territori respecte a Josep Pla. Lempordanès mostra un interès especial pel mar i per la navegació. Podríem dir, però, que Fuster en aquest sentit no fa res més que actuar com un valencià més:

El agua, la deseada, obsesionante, necesaria agua, es, para los valencianos, el riego: única y exclusivamente el riego. En la actualidad, pasó al olvido la otra: el mar aventurero de los siglos forales, ruta de almogávares y de humanistas, se resigna por ahora a la modesta navegación pesquera o comercial, y a ser la playa amistosa de los grandes y pequeños Sorollas. El valenciano clama, de vez en cuando, algún doctrino nostálgico vive de espaldas al mar. (PV: 14)

Fuster tanca el tema de laigua amb una nova referència a Blasco Ibáñez, que li serveix per a mostrar que, malgrat la regulació i els tribunals, els conictes que històricament ha generat laigua la manca daigua també poden acabar amb «el escopetazo alevoso» (PV: 18).

El subapartat següent de «La tierra» és dedicat, bàsicament, a oferir dades estadístiques, tot i que, com ja he comentat, sense aclaparar el lector: la transformació de lAlbufera de València, que passa docupar unes catorze mil hectàrees al principi del segle XIX a les tres mil dun segle més tard; la diferència de densitat de població entre la costa i linterior la densitat de població és de les dades més concretes que ens ofereix en tota la introducció i, malgrat això, són dades aproximades; la poca presència de nuclis urbans destructura industrial amb lexcepció dAlcoi, una ciutat per la qual, com veurem, Fuster mostra una especial predilecció...

Finalment, en els paràgrafs amb què conclou aquest apartat, Fuster reprèn la referència inicial als tòpics. De fet, sense haver-ne fet una anàlisi amb profunditat, matreviria a dir que molts dels seus textos, sobretot els més periodístics, tendeixen a presentar aquesta estructura circular, tan útil per a presentar els fets i lligar-los perfectament amb les conclusions, després dhaver dedicat el cos principal a analitzar-los. Podríem considerar, a més a més, que aquests paràgrafs finals són lelement més paratextual de tota la introducció i que, en certa manera, podrien haver estat aquell pròleg preliminar de què parlava al principi:

El subapartat següent de «La tierra» és dedicat, bàsicament, a oferir dades estadístiques, tot i que, com ja he comentat, sense aclaparar el lector: la transformació de lAlbufera de València, que passa docupar unes catorze mil hectàrees al principi del segle XIX a les tres mil dun segle més tard; la diferència de densitat de població entre la costa i linterior la densitat de població és de les dades més concretes que ens ofereix en tota la introducció i, malgrat això, són dades aproximades; la poca presència de nuclis urbans destructura industrial amb lexcepció dAlcoi, una ciutat per la qual, com veurem, Fuster mostra una especial predilecció...

Finalment, en els paràgrafs amb què conclou aquest apartat, Fuster reprèn la referència inicial als tòpics. De fet, sense haver-ne fet una anàlisi amb profunditat, matreviria a dir que molts dels seus textos, sobretot els més periodístics, tendeixen a presentar aquesta estructura circular, tan útil per a presentar els fets i lligar-los perfectament amb les conclusions, després dhaver dedicat el cos principal a analitzar-los. Podríem considerar, a més a més, que aquests paràgrafs finals són lelement més paratextual de tota la introducció i que, en certa manera, podrien haver estat aquell pròleg preliminar de què parlava al principi:

Назад