La descripció que trobem en el parell de paràgrafs que dedica a explicar la dualitat geogràfica que acabo desmentar és bastant superficial, si la comparem, per exemple, amb la detalladíssima descripció que fa Josep Pla en la seva Guía de Mallorca, Menorca e Ibiza de la geologia de les diferents illes balears. En tot moment, la descripció fusteriana està mancada de dades geogràfiques concretes, que sí que trobàvem en Pla. Una primera explicació, ens lofereix Josep Iborra:
Són poques les pàgines de Fuster que tenen un caràcter purament narratiu o descriptiu. Paisatges, per exemple, nhi ha ben pocs. No es presten com a tals, a l«examen»; tampoc no li interessen personalment. No perquè hi siga insensible ell sen defensa, sinó perquè no se sent inclinat a aquesta mena defusions: «un panorama de muntanyes, de prats, dhortes delicades, derms austers, deixa datraurem, un cop lhe vist. La contemplació morosa dun fragment de geografia no entra en les meves aptituds» (OC2, 356-357). En canvi, el tempta més «la inspecció duna ciutat, dun lloc qualsevol on la mà dobra hagi intervingut: la presència de lhome, històrica o actual. De la Natura, a tot estirar, prefereixo els camps conreats» (OC2, 357).
Són, doncs, els «paisatges» que ha vist Josep Pla els que li interessen més. Com a escriptor, però, no se nha ocupat. Una obra com El País Valencià que, pel seu caràcter de guia turística, lhi obligava, és molt eixuta i expeditiva a lhora de parlar-nos dels paisatges del país. Mai no shi para per fer-ne literatura: es limita a informar el lector, amb quatre ratlles, del tipus de geografia que trobarà en un determinat itinerari del viatge... Quan un «paisatge» entra en una pàgina seua, ho fa mogut no per linterès de lespectacle que té davant els ulls, sinó per algun fet social que shi interposa. (2012a: 94)
Com veiem, Iborra posa èmfasi en la preferència de Fuster pel paisatge humanitzat i el fa coincidir en aquesta preferència amb Josep Pla, com ja havíem observat en el capítol anterior. Ara bé, si bé és cert que tots dos, Pla i Fuster, coincideixen a donar prioritat màxima al paisatge humanitzat, també és cert que el nivell de sensibilitat respecte al paisatge és molt menor en Fuster que en Pla. Dit duna altra manera, la capacitat que té Fuster perquè el paisatge limpressioni és ben minsa, com remarca Iborra. Per això Pla dedica pàgines i pàgines, llibres i llibres, al paisatge i Fuster, en canvi, només hi dedica aquells llibres també alguns articles o alguns fullets que li arriben en forma dencàrrec «pro pane lucrando». En aquest sentit, el terme landmark, que Eliseu Carbonell (2007) associa tan intensament a Josep Pla, difícilment seria aplicable a Fuster. Per a Fuster en cap moment no serà el territori vist en conjunt o individualitzat com a diferents landmarks el que definirà el poble, el que ens donarà identitat cultural i nacional, sinó, com una mica més endavant veurem, la llengua. La llengua o, expressat en uns altres paràmetres que parteixen de posicions més aviat històriques que no pas filològiques, lestirp un terme que també trobem, amb relativa profusió, en les guies de Pla, sobretot en la Guía de Mallorca, Menorca e Ibiza, on el fa servir per mostrar la catalanitat dels balears.
El que segurament pot resultar, dentrada, una mica colpidor en el context que estudiem és que Iborra afirmi que Fuster «mai no shi para [en els paisatges] per fer-ne literatura». De fet, jo diria que lúnic que el motiva dun paisatge és precisament fer-ne literatura, sempre que no entenguem aquesta creació literària en termes de creació lírica. No debades, com ja hem vist, Fuster insisteix a definir El País Valenciano com un llibre «merament literari» en el pròleg a la segona edició de Nosaltres, els valencians i en la introducció de Viatge pel País Valencià. Però és que, a més a més, en El País Valenciano mateix també fa servir la mateixa expressió, a manera de declaració de principis, quan, ja ben avançat el llibre, justifica el retorn a la Ribera del Xúquer per parlar-nos de «lo mejor y más pletórico del paisaje naranjero», després dhaver-nos fet visitar Xàtiva, Gandia i lAlbufera:
También en este caso quiero subrayar el alcance meramente literario de mis recorridos. Al turista real le convendría, sin duda, desglosarlo en etapas y sobre todo, mapa en mano, buscarse atajos distintos y paradas más cómodas. (PV: 365-366)
És ben cert, tanmateix, que el lirisme que trobem en bastants passatges de Pla, no el trobarem habitualment en Fuster. I quan el trobarem, no serà tan intens. Menys habitual encara és el to narratiu, que també apareix de tant en tant en les guies de lempordanès. Els records i les anècdotes personals són pràcticament inexistents en lobra de descripció del territori de Joan Fuster. A tot estirar, en veurem en algun fragment de LAlbufera de València, i també administrats en dosis molt petites, amb comptagotes. Fixem-nos com, de fet, la seva manera de descriure el territori és del tot literària, no en el sentit de fer-ne una descripció literaturitzada lírica o no sinó en el sentit demprar la literatura, els referents literaris, per a introduir-nos els diferents territoris. Potser, ben mirat, és en aquest sentit que cal entendre lexpressió dIborra i, per tant, cal estar-hi del tot dacord. En el cas concret de lapartat «La tierra» els referents literaris de Fuster són Blasco Ibáñez, Azorín i Gabriel Miró, en el que serà un avançament dels tres autors que resultaran fonamentals en El País Valenciano, i, també, Gaspar Escolano, que és qui hi ha darrere el «viejo cronista»:
Quien se propusiese, por ejemplo, recorrer el País Valenciano con el solo prejuicio de una lectura de Blasco Ibáñez, la desproporcionada presencia del monte y de la aridez le chocaría hasta un extremo de estupor. Azorín y Gabriel Miró le ayudarían a corregir y a ampliar su viático literario; pero con todo, y en este sentido, aún se quedaría corto. El suelo valenciano, en efecto, «está tiranizado de infinitas cordilleras de montañas», como decía un viejo cronista. Una mera ojeada a un buen mapa, sin más, nos informará de ello. La faja costera, lugar de vega y de marjales, que únicamente en el extremo meridional se interna para enlazar con el llano de Murcia, es sólo una porción angosta, insignificante en tamaño. El resto se queda en una compleja trama de sierras, valles, picos, muelas, barrancadas, que se encrespa, enmaraña y decae a cada paso. (PV: 10-12)
Com veiem, de descripció física, nhi ha ben poca. I de dades tècniques concretes, cap ni una, contràriament al que sovint trobem en Josep Pla o en altres autors de la col·lecció «Guías de España»: altura de muntanyes, coordenades geogràfiques amb detall de graus, minuts i segons de les ciutats descrites, cabal de rius, règim pluviomètric, temperatures en les diferents èpoques de lany... A més a més, de seguida Fuster abandonarà la referència als elements de geografia física per passar als estrictament humans tampoc no matreviria a dir-ne de geografia humana, que, com ja he indicat, continuaran presentant dualitat entre la costa i linterior. Serà sobre aquests elements que Fuster basarà la unitat dels valencians com a poble:
Me convendría dejar insistido el hecho de esa configuración física desigual y heterogénea: el mapa y los itinerarios que cubriremos luego lo harán por mí y con mejor puntualidad. Añadiré en seguida, que paralela a ella, y hasta dependiente de ella, se nos impondrá continuamente una u otra especie de diversidad, a lo largo de nuestros caminos. Diversidad en las costumbres y en la manera de las gentes, en su léxico y en su acento, en las calidades del clima, en los recursos del trabajo y del juego, en las medidas de la producción, en el peso que la historia pone a cada paraje: en todo. Tanto, que, si bien se mira, lo más difícil para quien intenta una interpretación comprensiva del País Valenciano sea de la índole que seaes hallar la profunda razón que le da unidad. Entre Elche con sus palmeras arriesgadas, Morella gótica y adusta, y la Sueca del húmedo arrozal, pongamos por caso, parece que apenas hay nada en común, ni en la estampa ni en el estilo de vida. Hablan, cierto, la misma lengua aquí la llamamos valenciana y por esta raíz se hermanan e identifican. El contraste ya no tiene siquiera ese atenuante, cuando se trata de una Orihuela casi murciana, de un Segorbe casi aragonés, de una Ayora casi castellana. (PV: 12)
I, molt a la manera de l«Eppur si muove» de Galileu, Fuster continua amb un «Y, sin embargo, la unidad existe: o, si se quiere, mejor que unidad, personalidad». Una personalitat marcada per l«orla marítima», pel Mediterrani tot i que Fuster situa aquesta referència més aviat en lespai dels tòpics o, com diu, de les «frases bonitas» que qualifiquen la nostra mar de «mítica, heroica y liberal» i, per damunt de tot això, per lestirp catalana, que en resulta, finalment, lelement substancial i vertebrador:
la inuencia, en el linaje, en los hábitos y en la mentalidad, de la población catalana venida con la Reconquista. Lo valenciano testimonios: la bandera y la cultura, el idioma y la vocación no es sino lo catalán asentado, y un poco reblandecido, en las riberas del Seno Sucronense. (PV: 12)
Si comparem aquest breu fragment, altament carregat de contingut, amb Nosaltres, els valencians, no podrem deixar de concloure que, novament, tots dos llibres se situen en els mateixos paràmetres temàtics, fins i tot pel que fa a la terminologia emprada, com, daltra banda, resultaria del tot esperable. Veiem-ho. Fuster estructura Nosaltres, els valencians en tres grans blocs, precedits per una «Introducció»: «Els fets», «Les indecisions» i «Els problemes». Cadascun daquests blocs tindrà quatre capítols, que es dividiran en diferents seccions. Doncs bé, el capítol I del primer bloc es titula, molt descriptivament, «Anatomia dun llinatge», i de llinatge ens està parlant en el fragment esmentat dEl País Valenciano. No voldria passar per alt, a més a més, la presència en aquest fragment citat dEl País Valenciano de ladjectiu «reblandecido» associat a «lo catalán asentado», és a dir, a «lo valenciano». «Poble ajustadís» en referència explícita a uns mots dEiximenis serà el títol duna de les parts del capítol I de la primera part de Nosaltres, els valencians. Una nova coincidència entre tots dos llibres i una mostra, em sembla, que en això Fuster tendeix a caure en un dels tòpics que amb tanta fermesa sol rebutjar: aquell que identifica els valencians com a poble tou. De fet, la idea resulta gairebé nuclear quan Fuster explica levolució històrica dels valencians com a poble sotmès. La repeteix en El País Valenciano una mica més endavant en parlar de «La gente» i ja lhavia avançada, amb més profunditat en lanàlisi, en Nosaltres, els valencians. Cito seguint la cronologia de ledició dels llibres. En primer lloc, heus ací el fragment de Nosaltres, els valencians:
Si els valencians, al contrari, hem estat i som més tous, més dòcilment mal·leables davant lacció daquest tipus desdeveniments, per alguna raó deu ésser: per alguna o algunes raons particulars. La nostra feblesa no depèn tant dels atacs i de les maquinacions dun enemic hipotètic o real, com duna predisposició pròpia, anterior, que no ens permet de contrarestar-los amb eficiència, i posterior, que ens impedeix de superar-ne els resultats desastrosos.
«La gente desta tierra es blanda de suyo», afirmava en 1582 un Ximénez de Reinoso, inquisidor de València, i en 1626, quan convocà les Corts de Montsó, atrevint-se a vulnerar uns principis clàssics de la legislació foral valenciana, el comteduc dOlivares confessà que ho feia perquè «tenemos a los valencianos por más muelles» que els súbdits del Principat i del regne dAragó. Les observacions concordes dels dos forasters eren dictades més per lexactitud que no pel menyspreu. Un obscur dietarista de lèpoca, el vicari Joan Porcar, repeteix la idea i ens revela que lopinió dels mateixos natius no era distinta: «...les mercès que el senyor rei havia fet en les Corts als molls i folls de valencians», escriu, com si es fes eco de les paraules del valido de Felip IV. «Blandos», «muelles», «molls» «molls i folls», deia amargament lindígena: si hem désser sincers, cal que acceptem aquests adjectius com un diagnòstic puntual i acusatori. La nostra «blanesa», la nostra trista, perillosa i pertinaç «blanesa» data de ben antic, doncs. No segueix, sinó que precedeix els pitjors atemptats contra la neta autoctonia dels valencians. (NV: 9-10)
Podem comparar el fragment anterior amb el següent, que procedeix, com apuntava, dEl País Valenciano:
A veces, los forasteros han creído adivinar nuestro fallo íntimo y nos han dado su dictamen: «Sois un pueblo femenino»; «sois un pueblo vencido». Quizá tenemos algo de la pasividad abierta de la mujer; quizá estamos acostumbrados, demasiado acostumbrados a nuestro lugar subalterno, con una pizca de resentimiento y una buena dosis de resignación. Lo cierto es que vivimos sin ánimo y sin armazón, un poco desmoronados, apenas sabiéndonos pueblo entre los otros pueblos... [...] Escolano, un ameno historiador del XVII, sostenía que el carácter de los valencianos es consecuencia de una mezcla de «la saturnina melancolía de sus progenitores y vecinos los catalanes con lo dulce del país de que gozan». Lo catalán, al llamarse valenciano, pierde aristas y envaramiento, se ensancha y afabiliza, ríe con nuevas picardías. Hasta la lengua cobra otra suavidad: «con ser la mesma que la catalana», añade Escolano, «se ha quedado ésta montaraz y malsonante, y la valenciana ha pasado a cortesana y gentil». Sería una bobada ponerse a discernir superioridades, como hace el historiador. En el fondo, en estas trasmutaciones no hay ganancia sin detrimento: lo catalán, convertido en valenciano, quizá cuenta con virtudes aumentadas, pero también decae en potencia y en tesón. (PV: 42-46)
Com ja insinuava anteriorment, el discurs fusterià com a discurs marcat per latractor assagístic sol mostrar unes línies argumentatives que no sempre tenen una continuïtat del tot fixada, del tot preestablerta. I això, que dit així, pot semblar negatiu, és un altre dels grans atractius de la seva prosa. En aquest sentit, els textos més assagístics de Fuster poden arribar a presentar una estructura tan pròxima a la manera impulsiva en què sovint reexionem els humans que més dun psicòleg els podria exhibir com un exemple de funcionament multidireccional del nostre cervell. Per això, de vegades, en un text assagístic pur, Fuster és capaç de fer-nos veure el mateix fenomen des de dos punts de vista oposats i estar dacord amb tots dos o, com més sovint passa, amb cap dels dos completament. Moltes vegades, en lassaig fusterià resultarà més important la reexió des de diferents òptiques que les conclusions a què podem arribar. És per això que, de la mateixa manera que els dubtes epistemològics de Fuster poden aparèixer en alguns moments dEl País Valenciano i de Nosaltres, els valencians pocs, per la pragmàtica del gènere a què pertanyen, però no per això del tot impossibles, en la progressió temàtica que ens presenta, de vegades obre línies que no acaba de tancar per reprendre-les a posteriori després dhaver fet una digressió que pot haver dut el text cap a espais de reexió més aviat col·laterals. En el cas concret de lapartat «La tierra», després dhaver abandonat la descripció física del territori valencià per passar a presentar-nos lestirp catalana com a base de la nostra unitat com a poble, reprèn el camí de parlar, ara amb una mica de concreció tampoc no excessiva de la geografia valenciana. Cal, però, fer aquesta afirmació amb molta prevenció. Aquesta part de lapartat analitza la geografia valenciana sobre la base de la presència o no daigua i sobre la manera en què els valencians lhem gestionada. Hi ha, per tant, una nova humanització de la descripció en el sentit de retornar a la geografia humana, emprant aquest terme amb els mateixos dubtes que he expressat abans.