LORACIÓ COMPOSTA (I):
LA COORDINACIÓ
BIBLIOTECA LINGÜÍSTICA CATALANA
Dirigida per A. Ferrando i A. López García
LORACIÓ COMPOSTA (I):
LA COORDINACIÓ
Ma JOSEP CUENCA
UNIVERSITAT DE VALÈNCIA
I.S.B.N.: 978-84-370-9395-6
Dipòsit legal: V-1638-1988
Servei de Publicacions
Universitat de València
Disseny portada: Tomàs Burgos
NOTA PRELIMINAR
La Biblioteca Lingüística Catalana senriqueix amb el llibre de Maria Josep Cuenca per la seua impecable qualitat i, al mateix temps, perquè amb aquest text la col·lecció ha assolit un punt dinflexió capaç de garantir la consecució del seu propòsit sense dificultat. Quan els responsables de lempresa projectàrem una sèrie daquest tipus sabíem que estàvem afrontant un repte, el compliment del qual semblava, si més no, dubtós. Quantes col·leccions no hauran arrencat vigorosament i il.lusionada per a tancar linventari de títols al segon o al tercer volum de la sèrie? Tots coneixem massa aties lingüístics interromputs a la meitat de la seua anadura, o biblioteques filològiques que no sobrepassen mai ledat mitjana.
Cal dir, però, que al domini lingüístic català hi ha hagut sempre una voluntat ferma darribar a port, de la qual cosa el D.C.V.B. o la Bernat Metge de clàssics en són bona mostra: la Biblioteca Lingüística Catalana de la Universitat de València, dins de la seua modèstia, està anant en la mateixa direcció.
Quatre volums en dos anys sobre substantiu i adjectiu, sobre larticle, sobre els modificadors, i sobre paremiologia constitueixen un resultat estimable, sobretot quan podem afegir els volums sobre el sistema verbal i sobre loració simple, els quals veuran la llum ben aviat.
Tanmateix aquests sis volums pertanyen a la branca de gramàtica interna de la nostra col·lecció. Al seu costat hi ha projectades una branca històrica i una altra de gramàtica externa, segons el que indica la relació de títols anunciats. Això vol dir que aquests sis llibres com també el de la preposició i el dels pronoms, que eixiran més tard obeeixen a un mateix pla epistemològic: el que ara cal és iniciar les dues branques més inserides en la realitat externa del món que suporta la llengua, la textual i la històrica.
Aquest llibre de Maria Josep Cuenca representa una transició imprescindible entre la gramàtica interna dels sis volums publicats o en premsa i la sèrie constituïda pels llibres de V. Salvador Anàlisi del discurs, S. Serrano Pragmàtica, o L. Payrató Aspectes del català col·loquial, la qual cosa demostra que la B.L.C. té la voluntat de romandre com un projecte arrodonit el qual durem a terme els anys vinents.
El llibre sobre loració composta, del qual publiquem el primer volum, es presentava com un llibre difícil, no sols perquè la seua bibliografia ja és la de tota una ciència, la gramàtica del text, a les darreries dels vuitanta, sinó també per la raó exposada més amunt. Ara que el lector/la lectora tenen el projecte entre les mans podran comprovar que els responsables de la col·lecció hem fet una bona elecció: encara que altres hagueren pogut fer un llibre semblant, és dubtós que ningú lhagués millorat. Maria Josep Cuenca, un jove valor del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de València, ha dut aquesta obra amb solidesa i informació exhaustiva, però també amb personalitat pròpia, la qual cosa no és gens fàcil daconseguir en un manual i en un científic principiant. Potser Maria Josep no és tan principiant com ella mateixa vol creure, ni el llibre és només un manual: però daquestes sorpreses la B.L.C. ha oferit més duna i encara noferirà daltres. Amb aquest llibre Maria Josep Cuenca ha entrat amb el millor peu dins la filologia catalana.
València, juliol de 1988
ÍNDEX
1.INTRODUCCIÓ.
2.CARACTERÍSTIQUES GENERALS DE LA COORDINACIÓ DEL SEU ESTUDI
3.QUÈ ÉS LA COORDINACIÓ?
3.1.La coordinació en el sistema de relacions sintàctiques de la llengua
3.1.1.Les aportacions de la gramàtica tradicional
3.1.2.Les aportacions generativistes
3.1.3.Les aportacions estructuralistes
3.2.Delimitació del concepte de coordinació
3.2.1.Coordinació i juxtaposició
3.2.2.Coordinació i subordinació
4.TIPUS DE COORDINACIÓ
4.1.Dificultats per a restabliment de la tipologia de la coordinació
4.2.La coordinació copulativa
4.3.La coordinació disjuntiva
4.4.Ladversativitat,
5.SINTAXI DE LA COORDINACIÓ
5.1.Tipus destructures coordinades
5.2.Condicions sintàctiques de coordinabilitat
5.3.Lellipsi en la coordinació
6.SEMÀNTICA DE LA COORDINACIÓ
6.1.La coordinació com a integració de significats
6.2.Condicions semàntiques de coordinabilitat
7.PRAGMÀTICA DE LA COORDINACIÓ
8.CONCLUSIONS
9.BIBLIOGRAFIA
1.INTRODUCCIÓ
Lobjectiu fonamental del present treball és definir i descriure, la coordinació, un dels fenòmens que més freqüentment es manifesta en les llengües i un dels menys tractats pels gramàtics fins fa poc temps.
Aquest objectiu, aparentment modest, sols serà assolit després de revisar un seguit daspectes, diversos i interrelacionats, que ompliran el sis apartats que separen aquesta introducció de la conclusió final. En el primer comentarem les característiques generals de la coordinació i la incidència que aquestes han tingut en la manera com ha estat estudiada fins avui. Al segon apartat esbossarem un breu estat de la qüestió, referit en concret a la definició del fenomen i al lloc que ocupa entre les relacions sintàctiques de la llengua, i provarem darribar a una definició negativa de la coordinació, això és, per oposició a juxtaposició i subordinació, bàsicament. Dedicarem la tercera secció a presentar les múltiples propostes tipològiques que shan fet, tot analitzant els problemes que comporten, i caracteritzarem la coordinació copulativa, disjuntiva i adversativa, els tipus que majoritàriament es consideren coordinats. Als tres apartats següents, analitzarem la sintaxi, la semàntica i la pragmàtica de les construccions coordinades, amb la intenció bàsica de determinar les condicions de coordinabilitat.
Al llarg de lexposició anirem descobrint pas a pas la complexitat de la unió coordinativa i la diversitat de les propostes que intenten explicar cadascun dels aspectes que hem diferenciat. La nostra tasca serà, en darrera instància, ressenyar aquestes propostes i fer-ne una reflexió crítica que permeta al lector, més que combregar amb les vies de solució que hi apuntarem a tall de conclusió, triar lopinió que considere més aclaridora i reeixida.
Daltra banda, no sempre podrem aportar respostes concloents i definitives a totes les qüestions que plantejarem, per tal com aquesta obra no pretén ser una exposició i defensa duna teoria concreta, sinó una síntesi crítica de les aportacions més remarcables fetes al tema.
No volem acabar aquesta introducció, sense expressar el nostre agraïment als doctors A. Ferrando i A. López García, directors daquesta col·lecció, així com als doctors Julio Calvo, Manuel Pérez Saldanya i Vicent Salvador pel valuós ajut que, de molt diverses maneres, ens han prestat.
2.CARACTERÍSTIQUES GENERALS DE LA COORDINACIÓ I DEL SEU ESTUDI
La major part dels lingüistes que han tractat el tema de la coordinació fan notar que ha estat ben poc estudiat fins a dates relativament recents1.I així és, en efecte. Fins als volts dels seixanta és difícil de trobar un treball que shi centre. En canvi, des de finals daqueixa dècada sobretot, apareixen gran quantitat darticles i monografies que analitzen aspectes més o menys concrets de la qüestió; encara avui són molts els investigadors que se nocupen. No deixa de sorprendre tant linicial desinterès com la posterior puixança del seu estudi. Cal buscar les causes dambdós fets en la mateixa essència de la coordinació, és a dir, en aquells trets generals que la caracteritzen.
Podem sintetitzar aquestes característiques en quatre punts: a) la coordinació és un fenomen universal, b) és un procés sintàctic de segon ordre, c) pressuposa la resta de la gramàtica, d) és objecte destudi no sols de la lingüística sinó també de la lògica i de la psicologia. Tot seguit, analitzarem breument cadascun daquests aspectes.
La universalitat del fenomen és, ara com ara, indemostrable empíricament, i probablement falsa si lentenem en el sentit que la coordinació ha de funcionar en totes les llengües com en les indoeuropees, posem per cas. No obstant això, és una creença força generalitzada que existeix en molts o tots els idiomes, ambirtanifestacions superficials diverses.
I, encara més, en les llengües més pròximes a la nostra el seu funcionament és semblant, si no idèntic. És per això, que la coordinació no ha plantejat cap problema en la traducció ni en laprenentatge de llengües, cosa que ha contribuït decisivament a estendre la idea que és un dels processos més simples de la sintaxi.
En segon lloc, és, en paraules de Lang (1984:15) "sintaxi de segon ordre", o sia, és un fenomen que opera sobre elements prèviament codificats com a estructures simples (sintaxi de primer ordre). Daixò, se nha derivat igualment la senzillesa del procés: la coordinació consisteix a unir mitjançant un coordinador dos o més elements ben formats sintàcticament i semànticament. La deducció, però, també pot ser la contrària: pel fet daplicar-se a unitats lingüísticament conformades, lestudi de la coordinació conjumina les dificultats inherents a la sintaxi de primer ordre amb les derivades de la unió delements que shi defineixen. Així doncs, una bona anàlisi del fenomen és doblement complexa, puix suposa que els problemes de la sintaxi de primer ordre estan resolts, la qual cosa sovint no és certa, i imposa la resolució dels que soriginen al segon ordre.
Directament relacionat amb aquest darrer punt està el fet, adduït també per Lang, que lestudi de la coordinació pressuposa la resta de la gramàtica. Els membres coordinats han de ser homogenis, per a poder constituir una estructura acceptable. Aquesta homogeneïtat ateny tots els àmbits de la gramàtica. Segons Lang (1984:38), lacceptabilitat daquesta mena de construccions depèn de quatre criteris avaluatius: bona formació gramatical, acceptabilitat semàntica, conformitat amb els principis de la comunicació, i amb els del procés cognitiu. Deixant de banda aquest darrer aspecte, el qual cau fora de làmbit estricte de la lingüística, resulta que cal estudiar la coordinació, si més no, des dels punts de vista sintàctic, semàntic i pragmàtic.
Daltra banda, la coordinació té molt a veure amb la lògica i amb la psicologia. Fet i fet, sovint sha intentat descriure-la mitjançant la lògica denunciats. Per altra part, el pas de construccions simples a juxtaposades, coordinades i posteriorment subordinades és una de les manifestacions més paleses de levolució de les llengües naturals2, la qual és objecte destudi de la psicolingüística.
Analitzats els quatre trets bàsics que hem enumerat abans, no és gens difícil de justificar ambdues orientacions pel que fa a lestudi de la coordinació. En principi, es concebia com un procés simple i generalitzat que semblava pertànyer més aviat al terreny de la lògica i la psicologia. En conseqüència, els gramàtics no shi sentiren atrets.
Posteriorment, al temps que es produïa un canvi notable en la manera dentendre la lingüística, linterés pel tema va créixer en progressió, diríem, geomètrica. La nova lingüística es proposava de crear un model danàlisi que pogués explicar el funcionament intern de totes les llengües i, daltra banda, tendia a ser interdisciplinar, això és, a sincretitzar els diversos aspectes de la lingüística i a relacionar-los amb disciplines no lingüístiques, com ara la lògica, la psicologia, la sociologia, etc.3. No és sorprenent, doncs, que la coordinació, com a procés "universal" que abasta tots els camps de la lingüística, i fins i tot alguns no pròpiament lingüístics, hi tingués un lloc dhonor.
Com més sinvestigava el tema, més es palesava la complexitat inherent a la unió coordinativa, complexitat que ha arribat a contribuir decisivament a la modificació dalguns models lingüístics i a laparició duns altres. Parem esment en el cas de la Gramàtica Generativa Transformacional (GGT), el corrent que més línies ha dedicat al fenomen. És generalment acceptat que fou Chomsky qui, amb alguns breus comentaris a les seues obres fonamentals (1957 i 1965), potencià lestudi de la coordinació. Recórrer les diferents etapes de lanàlisi generativa del tema seria tant com fer una revisió de levolució daquesta escola, la qual cosa excedeix lobjectiu del nostre llibre. Amb tot, creiem que paga la pena resumir les principals fites de lestudi generatiu de la coordinació i les seues repercussions.
En el primer model, el del 57, Chomsky addueix la coordinació com un dels mecanismes que prova la necessitat dincorporar el component transformatiu a la descripció gramatical. A partir del model estàndard, el del 65, la concepció del fenomen canvia: demostrada la inviabilitat de les transformacions generalitzades, passa definir la coordinació com a regla de base que permet, en certes condicions (vegeu §§ 3.2.), la recursivitat del signe oració:
O O coord O
Aquesta caracterització del fenomen tampoc no permetia donar compte del funcionament real de la unió coordinativa, cosa que aviat notaren els deixebles4 de Chomsky, els quals provaren de perfeccionar el model del mestre. Els nous estudis aconseguiren palesar la complexitat de la sintaxi de la coordinació, però no reeixiren a donar una proposta explicativa absolutament vàlida.