En aquestes circumstàncies, lingüistes daltres corrents investigaren el tema, tot partint de la crítica a la GGT. Així, els representats de la Semàntica Generativa5, ateses les dificultats que comportava lenfocament sintàctic, provaren dexplicar la coordinació des de postulats semàntics. Com a màxima expressió de lenfocament semàntic ja no inserit estrictament en lesmentat corrent, cal destacar la monografia dE. Lang (1977/1984) Semantik der koordinativen Verknüpfung .
Un altre sector crític, el constituïren lingüistes estructurals, sobretot S.C. Dik, el qual, amb el seu estudi monogràfic Coordination. Its Implications for the Theory of General Lingüístics (1968), presentà una alternativa sintàctica a les propostes generativistes i, daltra banda, assentà les bases de la gramàtica funcional, que, vint anys més tard, ha servit de marc teòric per a una monografia sobre les condicions sintàctiques de coordinabilitat en espanyol (Franchini (1986)).
Finalment, la coordinacio, com a fenomen que ultrapassa els límits oracionals i ateny el text, es va convertir també en una de les justificacions bàsiques dels estudis de caire textual6, els quals socupen, entre daltres qüestions, de diferenciar la connexió oracional i la textual, i destudiar aquesta darrera7. No oblidem, tanmateix, que la Gramàtica Textual té les seues arrels en el generativisme i parteix de la seua crítica.
Pel que fa a la lingüística catalana, fins fa molt poc no hi havia cap estudi dedicat a la coordinació. Sols comptàvem amb els comentaris dels gramàtics tradicionals, circumscrits en general a lanàlisi de les conjuncions, un parell darticles de S. Mariner Bigorra (1981 i 1982) sobre els nexes adversatius, i les breus remarques de G. Rigau (1981:109-114) sobre lestatut dels connectors en una gramàtica del discurs. En els dos darrers anys han aparegut dues aportacions importants: lestudi generatiu de la coordinació fet per J. Solà (Bonet i Solà (1986)) i lanàlisi dels nexes interoracionals dE.N. Serra (Morant i Serra (1987)). Amb aquestes obres la lingüística catalana ha connectat amb les més actuals propostes sobre la qüestió.
Notes
(1)Vegeu Dik (1968:1-2), Tato (1976:225), Lang (1984:14-15) i Franchini (1986:3-5), entre altres.
(2)Vegeu Franchini (1986:16-17), on es recullen les referències dalguns recents estudis sobre la relació de la coordinació amb levolució diacrònica de les llengües i amb el desenvolupament lingüístic de linfant.
(3)Bernárdez (1982: 26 i ss.) socupa daquesta qüestió en repassar les causes de laparició de la Lingüística del Text.
(4)Destaquen, entre altres, L. Gleitman(1965), Lakoff i Peters (1966), Ross (1967), Dougherty (1970 i 1971) i Schachter (1977), dels quals parlarem posteriorment.
(5)Entre ells cal citar R. Lakoff (1971), A. Wierzbicka (1967/1972) i J. D. McCawley (1973 i 1981).
(6)Vegeu Bernárdez (1982:26-27), el qual es refereix precisament a la coordinació i el seu estudi en la GGT com a justificació de laparició de la Lingüística Textual.
(7)Aquesta és lorientació present en els treballs del lingüista sistèmic M.A.K. Halliday (Halliday (1965) i Halliday-Hasan (1976) etc.) i del gramàtic textual T.A. van Dijk (1972,1973 i 1977).