En aquestes circumstàncies, els vaixells de guerra republicans van organitzar opera-cions descorta per als dits mercants, a vega-des davant de les unitats alemanyes de con-trol. La marina republicana, conscient del paper que jugaven els vaixells alemanys, va decidir simular-hi atacs amb canons o torpe-ders a títol dadvertència. Aquestes manio-bres es duien a terme, contra el creuer Leip-zig, el 31 de març en aigües de València, i el 10 de maig de 1937 enfront de Cartagena, però les advertències no van alterar gens el comportament dels alemanys, i en canvi, van contribuir a augmentar la tensió entre els vaixells alemanys i els republicans.
A finals de maig de 1937, aprofitant larri-bada de nous avions de bombardeig Katiuska, laviació republicana va realitzar una sèrie de bombardeigs sobre Palma de Mallorca i Eivis-sa, amb el resultat que alguns vaixells perta-nyents a les patrulles de control naval foren tocats. Concretament el 26 de maig de 1937, segons fonts italianes, cinc bombarders Mar-tin Bombers així eren coneguts els Katius-ka van llançar un ràpid atac sobre la badia de Palma de Mallorca, com a conseqüència del qual una bomba de 100 kg va caure sobre el creuer auxiliar Barletta i va causar la mort de sis oficials així com nombrosos ferits. En aquesta mateixa operació, diverses bombes van caure a la Comandància de Marina, la Junta dObres del Port i les dependències de Sanitat Marítima, sense causar víctimes, en-cara que van destrossar un hidro i van enfon sar el veler Cala Mayor.
Aquest incident va fer que una formació naval alemanya, el vaixell més important de la qual era el petit cuirassat Deutschland, evités la badia de Palma i es dirigís a Eivissa, on va fondejar a poqueta nit del 29 de maig. Poc després, dos Katiuska van llançar amb gran precisió quatre bombes de 250 kg so-bre aquell cuirassat, tres de les quals van tocar el vaixell provocant avaries i incendis. A banda dels danys materials, la dotació va patir vint-i-dos morts i vuitanta-tres ferits. Posteriorment, el nombre de difunts va as-cendir a trenta-un, a causa de la mort dels ferits més greus. Alguns autors atribueixen lèxit del llançament a lobservador rus del bombardeig, G. Livinsky; daltres pensen que el bombardeig va ser un error i que van confondre el cuirassat alemany amb algun dels creuers nacionals.22 Un telegrama envi-at per Voroshilov a tres dels assessors soviè-tics més destacats a Espanya, Grigory Shtern (Sebastián), Nikolai Kuznetsov (Lepant), conseller de la Marina republicana i més tard cap suprem de la soviètica, i Yakov Smishkevich (André), qui arribaria a estar al capdavant de la força aèria soviètica, de-mostra que el Deutschland no era lobjectiu del bombardeig aeri. Lincident, per tant, va ser una confusió, i queda implícita lordre de Stalin segons la qual era inacceptable bombardejar vaixells estrangers.
Aquests incidents van motivar unes notes de protesta per part dItàlia i Alemanya, que van amenaçar de retirar-se de les patrulles de control naval. Però, a banda de les notes, Hitler va ordenar que el cuirassat Admiral Scheer bombardegés la ciutat portuària dAl-meria. Hitler, colèric però inquiet pel desen-llaç, va estar passejant-se per la seua habita-ció de la Cancelleria del Reich fins a les tres del matí. Finalitzat latac, va quedar satisfet. Ho havia considerat una qüestió de prestigi i el prestigi estava ja restaurat.23
Latac es va dur a terme la matinada del 31 de maig, va durar prop duna hora i du-es-centes setanta-cinc canonades van caure sobre la ciutat indefensa, atès que les bateri-es de costa que la protegien no tenien abast suficient per a enfrontar-se als vaixells ale-manys. Tota la ciutat resultà afectada pels obusos alemanys i un total de trenta-una persones hi van morir.24
Aquest atac va motivar la indignació del que era ministre de Defensa Nacional, el so-cialista Indalecio Prieto, que en una reunió urgent del Consell de Ministres va proposar la recerca de la flota alemanya per part dels bombarders republicans perquè, una vegada localitzada, fos atacada. Aquesta proposta, que podria motivar lentrada dAlemanya en un conflicte obert contra la República, va ser rebutjada pel president del govern, Manuel Azaña, pel cap de Govern, Juan Negrín, i pels ministres comunistes. Les protestes del govern de la República per aquest atac es van cursar, per tant, per via diplomàtica, i el seu resultat no va canviar en absolut la pos-tura de les potències democràtiques: França i Anglaterra eren partidàries de la moderació perquè el conflicte no sestengués i van do-nar lincident per conclòs.
21. F. Moreno de Alborán y de Reyna, S. Moreno de Alborán y de Reyna: La guerra silenciosa y silenciada. Historia de la campaña naval durante la guerra de 1936-39, Madrid, Gráfic Lormo, 1998, vol. III, p. 1601.
22. Andrés García Lacalle: Mitos y verdades. La aviación de caza en la guerra española, Mèxic, 1973, pp. 267-269. Segons aquest autor, els tripulants dun dels bombarders van confondre el Deutschland amb el Canarias.
23. Ian Kershaw: Hitler 1936-1945, Barcelona, 2000, p. 63. Vegeu també Ángel Viñas: El honor de la República. Entre el acoso fascista, la hostilidad bri-tánica y la política de Stalin, Barcelona, Crítica, 2009, pp. 49 i ss.; i E. Moradiellos: Negrín, Barcelona, Pe nínsula, 2006, p. 291.
24. Rafael Quirosa-Cheyrouze y Muñoz: Politica y guerra civil en Almería, Granada, 1986, p. 184.
5. Els bombardeigs durant 1937
A poc a poc la intensitat dels bombardeigs va anar augmentant i en els primers dos me-sos de 1937 els objectius de laviació i de la marina franquista pareixen molt clars. En primer lloc, cal assenyalar una sèrie de bom-bardeigs sobre les centrals elèctriques dels Pirineus catalans, en un intent de deixar sense energia elèctrica la indústria catalana, i en segon lloc, destaquen els atacs de la zona nord de la costa catalana amb lobjec-tiu de tallar les comunicacions amb França. Paral·lelament a aquests clars objectius es-tratègics, al febrer de 1937, Barcelona i Va-lència foren bombardejades per vaixells de la marina italiana i no pels creuers de la flota franquista, com durant tantes dècades es va mantenir.
València, amb el seu port (el Grau) un poc separat de la ciutat, era des de novem-bre de 1936 la seu del govern de la Repúbli-ca i, des de final del mateix any, es va con-vertir en un indubtable objectiu militar. Els primers atacs aeris van tenir lloc al final de desembre de 1936, i a mitjan gener de 1937, concretament els dies 16, 18 i 19, una altra sèrie de bombardeigs hi va causar onze morts i seixanta ferits.25
La nit del 12 al 13 de gener, el submarí italià Pietro Calvi va rebre lordre de bom-bardejar la zona industrial, a loest de Valèn-cia, amb el propòsit dassolir les drassanes i els depòsits de petroli. En tretze minuts va disparar setanta-un projectils de fragmenta-ció, i a continuació sen va allunyar.26 La ciutat es va enfosquir a la tercera salva, i shi van produir set morts i quinze ferits.27
Tanmateix, com a Barcelona, el primer bombardeig greu que va patir la capital va-lenciana va ser realitzat per un creuer, tam-bé italià, concretament per lEmanuele Fili-berto Duca dAosta sota el comandament del capità de navili Alberto Da Zara. Aquest navili havia salpat de Palma de Mallorca a les 13 hores del dia 14 de febrer, junt amb el creuer Raimondo Montecuccoli, i arriba-va a laltura de València a les 21 hores. LEmanuele Filiberto es va situar a una dis-tància de 6.000 metres dels molls i a les 21:45 hi va obrir foc. En total, va disparar trenta-dos salves de 152 mm, utilitzant cent vint-i-cinc projectils. Latac va durar vuit mi-nuts i, una vegada acabat, el creuer italià es va dirigir a gran velocitat cap a la base naval italiana de La Spezia, on va arribar el 16 de febrer a les 15 hores.28
La nit del 12 al 13 de gener, el submarí italià Pietro Calvi va rebre lordre de bom-bardejar la zona industrial, a loest de Valèn-cia, amb el propòsit dassolir les drassanes i els depòsits de petroli. En tretze minuts va disparar setanta-un projectils de fragmenta-ció, i a continuació sen va allunyar.26 La ciutat es va enfosquir a la tercera salva, i shi van produir set morts i quinze ferits.27
Tanmateix, com a Barcelona, el primer bombardeig greu que va patir la capital va-lenciana va ser realitzat per un creuer, tam-bé italià, concretament per lEmanuele Fili-berto Duca dAosta sota el comandament del capità de navili Alberto Da Zara. Aquest navili havia salpat de Palma de Mallorca a les 13 hores del dia 14 de febrer, junt amb el creuer Raimondo Montecuccoli, i arriba-va a laltura de València a les 21 hores. LEmanuele Filiberto es va situar a una dis-tància de 6.000 metres dels molls i a les 21:45 hi va obrir foc. En total, va disparar trenta-dos salves de 152 mm, utilitzant cent vint-i-cinc projectils. Latac va durar vuit mi-nuts i, una vegada acabat, el creuer italià es va dirigir a gran velocitat cap a la base naval italiana de La Spezia, on va arribar el 16 de febrer a les 15 hores.28
Els projectils italians van causar diverses víctimes i danys en la ciutat, entre els quals els de lHospital Provincial i un menjador per a xiquets del Socorro Rojo internacional per sort, i donada lhora en què es va efec-tuar latac, el menjador estava buit. Segons alguns mitjans republicans, aquesta agressió va causar vint-i-cinc morts i nombrosos fe-rits.29 Hem pogut identificar els morts al Registre Civil de València.30
A partir daquest moment la ciutat va pa-tir nombrosos atacs aeris, al març de 1937, els dies 22 i 23, i a labril, els dies 22 i 27, aquest darrer per mar, que van causar quatre morts i vint-i-set ferits. Els responsables del bombardeig del 27 foren els creuers Balea-res i Canarias, que van obrir foc des duna distància de 12.000 metres. Els agressors van considerar que el resultat havia estat excel·lent i van observar cinc incendis des dels vaixells.31 El mes de maig seria molt més sagnant. El dia 15, en plena crisi del govern republicà que acabaria amb la di-missió de Largo Caballero, tres S-81 van llançar deu bombes sobre el centre de la ciu-tat que van causar trenta-tres víctimes mor-tals i nombroses destrosses. El dia 28 de maig, altres tres S-81 van tornar a llançar la seua càrrega mortífera sobre la població, ocasionant novament grans destrosses, vint morts i un centenar de persones ferides.32
Del primer dels bombardeigs del mes de maig, el mateix president de la Repúbli-ca, Manuel Azaña, ens ha deixat un dra màtic relat:
El domingo, cerca del anochecer, vino Giral y me contó las cosas que sabía del cur-so de la crisis. Hablando estábamos en el horrendo despacho de la división, cuando sentí una trepidación lejana, persistente, y, a poco, los cristales de los balcones vibraron. «Son los aviones, Giral. Deben de estar cer-ca». En aquel punto, sonaron los estampidos de las antiaéreas, se abrió una puerta y entró Menéndez: «Están bombardeando. Hay que bajar al refugio». Oímos entonces las explo siones. Se apagó la luz. Salí en busca de mi mujer, que tenía de visita a la de Ureña y la de Morla. Cuando bajábamos la escalera, los estampidos hacían retumbar la techumbre de cristal. Al llegar al refugio, ya se había concluido todo, por lo menos en las inmedia ciones. Estuve en el refugio un rato, con las señoras y Giral. A poco, apareció Casares, que venía a saber de nosotros. Nos comuni-caron que habían caído bombas en la plaza ontigua, donde hay unos ministerios, dos de ellas muy cerca del ministerio de Marina. El despacho de Prieto quedó averiadísimo. Casualmente, en aquel momento, Prieto es-taba en otro aposento hablando con el minis-tro inglés. Estando todavía en el refugio, en-tró de pronto mi sobrina Anita, deshecha en llanto. Yendo con su marido en un autobús, una bomba estalló cerca; su marido cayó he-rido y estaba desangrándose en la Casa de Socorro, donde no había medios de atender a tantas víctimas como llegaban. La pobre Anita había venido como loca, a pedirme au-xilio. No sabía por dónde ni con quién había hecho el camino. Quiso tomar un taxi y se encontró dentro con un niño sin cabeza. El espanto la tenía medio trastornada. El espec-táculo de la Casa de Socorro debía de ser horrible. Antonio, su marido, tenía una heri-da junto a la cadera. Tendido en el suelo, entre muertos y heridos, estaba en peligro de morir por falta de asistencia. Salieron inme-diatamente Bolívar y un ayudante mío para la Casa de Socorro. Giral también se fue, en busca de nuestro amigo, el doctor Puche. Y esperamos, tratando en vano de consolar y reanimar a la pobre criatura. Un practicante había hecho una cura provisional a Antonio y decía que no era grave, que podían llevarlo a su casa. Yo había dicho que lo trajeran a la división. Un médico encontrado no sé por quién ni dónde, lo reconoció mejor, y dispu-so que con toda urgencia lo llevasen al hospi-tal, pues había que operarlo. Así lo hicieron. Ya en el hospital, llegaron otros médicos, y Negrín envió otro más. Mi sobrino, ingenie-ro agrónomo, era jefe del cultivo de tabaco en esta región, y en ese concepto subordina-do a Negrín, que le conocía y apreciaba mucho. Incluso ha ido a visitarle dos veces.
València. Víctimes col·laterals dun bombardeig (BN)
Hora y media después del accidente, y estan-do ya el herido en la cama de operaciones, los médicos me telefonearon preguntándo-me qué hacían, si operaban enseguida, como era conveniente, o quería yo que buscase al-gún operador. Los dos que había allí eran buenos. Contesté que me remitía a su pericia y su celo. Operaron. Tenía Antonio una tri-ple perforación del intestino. Soportó media-namente la operación. Los médicos dijeron que si en cuarenta y ocho horas no se presen-taban complicaciones, podría salvarse. Así trataban de hacérmelo creer, y sobre todo a su pobre mujer. Nunca tuvo esperanzas. An-tonio tenía una lesión pulmonar y, según se ha sabido ahora, no sé qué cosa cardíaca. ¡Qué había de resistir! Murió en la noche del martes al miércoles, fallándole el corazón, cuando empezaba a presentarse la peritoni-tis. Deja a su viuda con veinticinco años, dos niños, el mayor de tres años, y otro en cami-no. Me ha afectado profundamente, por An-tonio, que era muy simpático, modesto y bueno, y por mi sobrina, que tiene tan mala suerte como todos sus hermanos y como la tuvo su padre. En Valencia ha habido mu chas víctimas. La indignación es grande. Ahora, querrán tomar represalias, las cuales darán pretexto para otros estragos, y así, has-ta el infinito destrozo. ¿Pero es que hemos de aguantarnos y no responder?, dicen muchos. No sé qué será lo peor.33
Al litoral, també Gandia va patir a co-mençaments de 1937 un primer bombar-deig sagnant, concretament el 26 de febrer daquest any quan 3 avions italians S-79 a les 8:20 hores van llançar 1.800 kg dexplosius, en 36 bombes de 50 kg, sobre la carretera del Grau, lestació i part del centre de la ciu-tat, que van causar 16 morts i 30 ferits.34
Gandia, 28 de febrer de 1937. Dos dies abans: 16 morts (AAM)
El 23 de març de 1937 fou bombardejada per primera vegada Castelló de la Plana. Latac, conegut com el bombardeig del vai-xell, es va fer des del Baleares i, posterior-ment per la legió Còndor; va començar a les 20 hores i acabà a les 24 h. No va assolir cap objectiu militar o estratègic, però va segar la vida de 23 persones deu de les quals van morir dies després i va causar 38 ferits. La premsa va publicar aquesta notícia: