El descrèdit
de la modernitat
Assaig 3
El descrèdit
de la modernitat
Neus Campillo
Universitat de València
2001
© Del text original castellà: lautora, 2001
© Daquesta edició: Universitat de València, 2001
Traducció: Ofèlia Sanmartín
Il·lustració de la coberta:ABRAHAM LACALLE: Me muero por el arte, 1995 (fragment). 4a Biennal Martínez Guerricabeitia Universitat de ValènciaDisseny de la col·lecció i maquetació: Publicacions de la Universitat de València
Edició digital
A la memòria dels meus pares,gràcies als quals vaig poder estudiar.
Índex
Introducció
El descrèdit de la modernitat: un llarg debat per a un «segle curt»
Modernitat-postmodernitat: del problema esteticocultural al problema teòric
Lambivalència dels termes «postmodernisme» i «postmodernitat».
La definició conceptual dun fenomen cultural: «la condició postmoderna»
Modernitat versus postmodernitat
El problema conceptual des de lideal estètic «sublim postmodern»
La dialèctica modernitat-postmodernitat
El desencís del món
La modernitat com a racionalització social
Lascetisme laic i el desencís del món
La modernitat com a «auge dallò social»
La postmodernitat com a dissolució dallò social
Concepte filosòfic de modernitat, concepte filosòfic de postmodernitat
El problema de la definició filosòfica
1. Concepte de modernitat en Hegel: la modernitat i la seua crítica
2. Construcció de l«eticitat» i dialèctica de la Il·lustració
La modernitat com a «actitud»
1. La tensió humanisme-Il·lustració
2. Il·lustració i actualitat
3. La qüestió filosòfica del present i la crítica
La dissolució de la modernitat
El problema del temps: present, història i modernitat
El temps en la definició de la modernitat
La crítica del temps històric
1. Lhistoricisme «soterrador del present»
2. Present i crítica de la modernitat en Nietzsche
Lespacialització del temps en la postmodernitat
Temps i història: més enllà de la modernitat i la postmodernitat
1. Historicitat com a «destí» (Geschlick)
2. « Temps-ara»: la història en Walter Benjamin
Construcció i fragmentació del subjecte
Crítica del subjecte i de la raó
1. El subjecte alienat
2. Llenguatge i subjecte
3. Subjecte i temps
4. El subjecte i la seua identitat sexual
El retorn al subjecte des de la mort del subjecte
1. Una hermenèutica del subjecte
2. El subjecte com a «projecte lliure»
3. El subjecte situat
Bibliografia
«En referir-me al text de Kant, em pregunte si no podríem enfocar la modernitat més aviat com una actitud que no com un període de la història.»
MICHEL FOUCAULT, Quest-ce que les Lumières?
Introducció
El descrèdit de la modernitat: un llarg debat per a un «segle curt»
La història del segle XX es presenta com la història del «descrèdit de la modernitat». Si l«edat de la Raó» convé com un títol global per a encunyar el segle XVIII, sens dubte, el «descrèdit de la modernitat» pot definir la característica cultural dun segle com el que acaba, lobsessió filosoficointel·lectual del qual ha sigut labast i els límits de la modernitat, les seues paradoxes.
La reflexió sobre el que som, sobre el que significa la nostra cultura, la nostra societat, ha sigut un quefer característic de la raó occidental. Prendre consciència de si és un tret definidor del que som. Quan es produeixen situacions crítiques dels paradigmes i de punts de referència, la reflexió en dóna compte com duna crisi dels seus propis pressupòsits, com un qüestionament de si mateixa. Aquesta és una situació característica del moment actual, i no única en la història de la societat i la cultura occidentals. Més aviat al contrari: és recurrent i podria quedar definida com el «descrèdit de la modernitat».
La modernitat és un concepte tan polisèmic com ambigu. La seua polisèmia fa possible utilitzar-lo per a referir-se a coses diverses, i la seua ambigüitat permet que mai quede del tot clar, si no és amb referència a conceptes oposats, com, per exemple, «tradició» o «postmodernitat». El concepte filosòfic de modernitat, tot i que manté lambigüitat, es perfila com un concepte omnicomprensiu dallò cultural, social i polític, i introdueix una càrrega tan significativa que sempre és un referent.
En quins termes es pot parlar de «modernitat», sense contraposar-la a «tradició» o a «postmodernitat», és difícil determinarho, i per això la modernitat apareix en el centre del debat sobre lactualitat, com ho va estar en les polèmiques del XIX entre moderns i contemporanis, o en linici de la nova ciència entre antiqui i moderni.
Podria paréixer que tradició, modernitat i postmodernitat foren èpoques que depenen de seqüències temporals. No obstant això, és la seqüencialitat amb què impregnem aquests conceptes com referits a èpoques una de les causes de confusió en reflexionar sobre la modernitat. Però, si els desvinculem de la temporalitat seqüencial i els abordem des duna altra perspectiva, en què el monopoli historicista no aparega, llavors podrem calibrar duna altra manera el seu significat, i fins i tot el sentit que hi té el temps.
Em propose en aquest llibre donar compte dalguns dels debats caracteritzats pel qüestionament de la modernitat. Hi entraré per desentranyar les claus que han fet possible que el projecte global de la modernitat fóra posat en dubte, però ho faré no de forma exhaustiva sinó selectiva. Més que no la presentació del que entenem per modernitat i per postmodernitat, mha interessat comprovar de quina manera el debat des de finals fins a principis de segle, i lheretgia cronològica és conscient, sha constituït com un «descrèdit de la modernitat» més que com la seua fi.
I això significa que no hi ha una cosa així com una característica dun determinat període històric com a modern i que donaria lloc a una altra època postmoderna. No es tracta de períodes històrics. Però tampoc no es tracta que un determinat projecte, el projecte il·lustrat, quede en dubte a partir duna alternativa global a aquest que qüestionaria els seus ideals. Tinc la impressió que ambdues formes dentendre el que ha esdevingut filosòficament i culturalment en el «curt segle XX» respon, més aviat, a un fenomen generalitzat de descrèdit de la modernitat, però des de perspectives molt distintes, i no sempre congruents entre si. I, alhora, que la modernitat com a «actitud» sha mantingut viva, malgrat els avatars, i que continua sent una «actitud» actual. No es tracta, doncs, de projectes acabats, o no, es tracta dun «debat» inacabat que mostra precisament la vigència de lactitud moderna.
En la major part dels escrits sobre la postmodernitat, aquesta sol caracteritzar-se de forma esquemàtica amb tres fórmules que lhan divulgat: la fi de la metafísica, la fi de la història, la mort del subjecte. Tant si es tracta de reivindicar aquests finals, com si el que es pretén és contraposar-hi la vigència del que se suposa acabat, el que està clar és que la tríade, a més de poc afortunada, no dóna compte, en absolut, del que han significat els debats contemporanis al voltant de la història, la metafísica, la subjectivitat. Deixant de banda que qualsevol alternativa sempre és més complexa que lesquema amb què se sintetitza, la tríade en qüestió ha sigut particularment desafortunada.
No pretenc defensar una posició eclèctica com a alternativa. Entenc que el que cal fer és donar compte del debat amb la complexitat que comporta i defensar que la modernitat continua vigent com a «actitud». Un dels problemes que reapareix, en general, en la filosofia del segle XX és el de lhumanisme i la seua relació amb la Il·lustració. Lhumanisme, la defensa del ser humà com lelement clau del coneixement i de lacció, es va convertir des del Renaixement, però especialment al llarg del segle XVIII, en el punt de referència del saber, en la base per a la pràctica. No sols shi va construir un subjecte racional, sinó que el món girava al voltant de lhome, i lhome al voltant de si mateix. El procés dIl·lustració del XVIII va haver de situar-se respecte daquesta omniabraçadora presència dallò humà. Una hegemonia que portava a impossibilitar que, per crític que fóra un pensament, poguera qüestionar aquest fonament. Si la Il·lustració havia de ser un procés de crítica del saber, la seua virtualitat podria posar-se en dubte per tal com no podia ser crítica dallò humà mateix. Lhumanisme, com a desenvolupament ideològic, arranca dací, i converteix el pensament en una qüestió de pronunciar-se sobre «lhome», el seu saber, les seues possibilitats, la seua acció. No és gens estrany que no sols la crítica postmoderna, sinó part de la filosofia dels segles XIX i XX shaja basat en la crítica al subjecte de lhumanisme.
No obstant això, hi ha una qüestió que soblida, i és la distinció entre humanisme i Il·lustració. La diferència entre humanisme i Il·lustració és clau per a poder entendre la modernitat duna manera o altra, així com per a poder parlar de subjecte sense que això signifique defensar una forma o altra dhumanisme. Entendre la Il·lustració com un ethos filosòfic, com una actitud, que fonamentalment consisteix a defensar la crítica i la llibertat, suposarà una concepció de la modernitat, no humanística, que implicarà al seu torn una reformulació del subjecte. Si s«aïlla» allò específic de «la modernitat» en allò crític com allò públic i lliure; si sespecifica la reflexió sobre lactualitat com «pensar un present com a diferència en la història»; si es parla de la llibertat no com la realització dun determinat estat de coses sinó com a «possibilitat oberta», trobem que canvia per complet la concepció del subjecte, la del temps i la de la història; canvia la concepció mateixa de la modernitat.
En les polèmiques filosòfiques i culturals al voltant de la modernitat i la postmodernitat, apareix contínuament una simplificació dun pol i laltre del debat. El meu propòsit no és definir la verdadera modernitat, ni la verdadera postmodernitat, per descomptat, sinó endinsar-me en el debat i anar perfilant-ne distints aspectes. En fer-ho així, podrem comprovar que moltes vegades es tergiversen i simplifiquen concepcions i posicions retolades amb un o altre clixé. Això no significa que no hi haja diferents enfocaments sobre el subjecte, el temps, la història. La consideració de la modernitat com una «actitud», o millor dit, de la Il·lustració definida com lethos de la modernitat, ens portarà a calibrar el sentit de les crítiques postmodernes i de la fi de la modernitat duna altra manera. Perquè es tracta de la fi i mort de determinades maneres dentendre la modernitat afins a lhumanisme i lhistoricisme, però no de la mort de la modernitat com a «actitud».
Aquesta dissecció de «la modernitat» permet fugir dun plantejament dogmàtic sobre ella, i, al seu torn, reassumir-la de forma crítica. Es tractaria precisament daixò, de com reassumir-la críticament. En les distintes posicions no sols intervé la ja al·ludida noció temporal, que permet seqüenciar tradició, modernitat i postmodernitat de tal manera que semblen èpoques o situacions que se segueixen les unes a les altres, sinó que també hi intervé la idea de la valoració que es dóna a la modernitat enfront de la tradició i de la postmodernitat.
A això suneix la idea de si es tracta duna forma global de vida i cultura de la qual difícilment es pot escapar, si shan assumit alguns dels seus trets. Si el desenvolupament tècnic és assumit, posem per cas, semblaria impossible la renúncia a aquells valors que pareixen paral·lels a aquest desenvolupament. De manera que un usuari de lavió, el fax o el televisor difícilment podria sostenir creences polítiques o morals conservadores. Però això no és així, i aquesta constatació ens mostra que la modernitat no pot ser reduïda al progrés tècnic, a la modernització, sinó que implica alguna cosa distinta, alguna cosa que té a veure amb una actitud de vida i cultura caracteritzada individualment i col·lectivament per un pronunciament continu sobre si mateixa.
Un altre dels problemes que la polèmica sobre la modernitat introdueix és el de la seua superació. Segons la tríade seqüencial al·ludida, la postmodernitat apareixeria com el conjunt dactituds que permeten «superar» lactitud de la modernitat. Però es tracta duna altra fal·làcia que, de la mateixa manera que la seqüencial, desvirtua el sentit del problema. Perquè no es tracta que hi haja una sèrie de característiques de la modernitat, la idea de progrés, de la història, la mort de la raó, etc., i contraposar-les al que la postmodernitat proposaria, com lanvers i el revers dalguna cosa. Es tracta de calibrar els límits de lethos de la modernitat, valorarne els marges i les fronteres com a elements crítics de la mateixa actitud moderna. En aquest sentit, no caldria parlar de superació i en això té raó la crítica postmoderna, sinó duna actitud crítica que, en la mesura que ho és, pot assumir-se des de perspectives contraposades.