Es fa necessari un aclariment sobre la utilització dels termes. Faig servir modernisme-postmodernisme per referir-me als problemes relacionats amb allò estètic i les arts en general. Quan algun autor, com és el cas de Habermas, utilitza modernitat cultural en compte de modernisme, perquè sestà referint a lesfera global de la cultura i no estrictament al problema de les arts, també empre aquest terme. Per a parlar de la modernitat-postmodernitat en sentit sociològic, a vegades use modernització-postmodernització. No obstant això, lutilitze poc, perquè crec més convenient parlar de modernitat, tot i que en el context sentén que és la modernitat social. Faig servir modernitat-postmodernitat per referir-me al seu significat filosoficoconceptual.
En el capítol primer, mire danar des de lambivalència en el significat dels termes modernitat-postmodernitat, modernisme-postmodernisme fins al problema conceptual. En realitat, el que sha produït és que per mitjà dun debat sobre allò estètic des del modernisme va començar a problematitzar-se allò cultural. La major part de les històries sobre allò postmodern destaquen aquesta ambivalència i distingeixen entre el postmodernisme i altres fenòmens filosòfics com el postestructuralisme; o polítics, com el feminisme i el multiculturalisme. La qüestió rau en el fet que sentén la idea de lart, dallò estètic, com un tema modernista, i per això qüestionar-ho significarà qüestionar no sols el modernisme sinó la modernitat en general.
El fet de partir de dos textos bàsics en la polèmica Lyotard-Habermas té lavantatge de mostrar com sassumeix conceptualment la controvèrsia mirant de fer un diagnòstic del nostre temps. Encara que lalternativa de Habermas es troba en Teoria de lacció comunicativa (1987), la conferència sobre la modernitat com a projecte inacabat representa la base de la seua posició respecte del fenomen cultural que es pretén conceptualitzar. El que interessa és veure de quina manera Habermas entra en el debat que sestava presentant, perquè és molt aclaridor a lhora dentendre la seua consideració de la postmodernitat com un fenomen conservador cosa altament qüestionable. Si Lyotard defineix com a «condició», no com a «projecte», la situació de les arts i del saber en els anys vuitanta, lalternativa de Habermas serà mirar de redefinir el projecte de la modernitat des de la mateixa reflexió sobre el repte del modernisme estètic.
En la meua indagació analitzaré més tangencialment la qüestió de la fi dels metarelats, la fi de la legitimació del coneixement en la raó, la fi de les teories sobre els criteris de la raó, o el gir lingüístic de la filosofia. El punt central serà el problema del temps, i correlativament amb ell, el del subjecte. Ambdós apareixen ja des del primer capítol. En intervenir en la polèmica sobre la «condició postmoderna» de Lyotard, Habermas es retrotrau a explicar de quina manera la modernitat estètica era glorificació de lactualitat i culte a la novetat, i arreplega aquesta idea per al diagnòstic del nostre temps. La posició de Habermas en la polèmica és defensar el modernisme estètic enfront de la crítica realitzada per Bell a la modernitat cultural pel fet de considerar-la la base de les contradiccions de la societat moderna.
El fenomen de ruptura que va significar lart per lart del modernisme en la societat burgesa és vist com una crisi de motivació, o com una disfunció entre el fet cultural i lEstat, i el sistema del treball social. Això significa radicalitzar lautonomia de lart i negar lestil de vida de la societat burgesa. Aquest problema, com podrà representar-se des de lactualitat? Perquè, segons veurem, si la postmodernitat és la «dissolució dallò social», o «la lògica cultural del capitalisme tardà», com diu Jameson, llavors ens trobem que no és que selimine lesfera de lart i el fet cultural, sinó que se superposen. El fet cultural ha envaït lesfera dallò social produint-ne la dissolució.
Perquè, al capdavall, la postmodernitat és un fenomen que tracta de plasmar actituds intel·lectuals semblants que des de mitjan segle XIX la mateixa modernitat ha creat sobre si mateixa. Per això, una pregunta seria: en quin sentit la consciència dèpoca de la modernitat és antitètica amb la de la postmodernitat? Si la modernitat es pot definir incloent-hi la seua pròpia crítica, o, millor dit, si el modernisme va significar la critica de la modernitat social, caldria dir que això és el que també es produeix amb la postmodernitat. Cal assumir, doncs, el repte de la postmodernitat com a reflexió sobre el present.
En el capítol segon, «El desencís del món», analitze la conceptualització de la modernitat social. El que pròpiament hauria danomenar-se modernització social. Lhe titulat així en honor a Max Weber, el qual va saber plasmar el caràcter paradoxal de la racionalització social. Allò que representa dautoconservació i de control una societat racionalitzada. Allò que representa de «desencís» dallò mític i dallò diví. Les tres posicions presentades, la modernitat com a «racionalització social», la modernitat com a «auge dallò social» i la postmodernitat com a «dissolució dallò social» són posicions reticents amb la modernitat. Diríem que nassumeixen la necessitat, però tenen en compte que el seu descrèdit està fonamentat. I està fonamentat perquè la modernitat social significa la pèrdua de l«home fàustic», i la «gàbia dacer» (Weber), la modernitat com a «auge dallò social» significa que la labor i el treball, la fabricació, acaparen lesfera pública, i no queda espai per a lacció i el discurs, que representen allò polític (Arendt). I la postmodernitat seria com la «dissolució dallò social», lampliació de lesfera de la cultura a tots els camps (Jameson).
El problema que la racionalització social suposava lobjectivació del subjecte i una forma de vida descentrada ja va ser vist per Hegel, el qual pretenia eixir de les contradiccions de la societat moderna mitjançant una forma de vida en què hi haguera reconciliació de les esferes i no antagonisme.
Una de les tensions clau per mitjà de la qual Hegel pensa la modernitat és la dialèctica fe-raó, que presenta com a «dialèctica de la Il-lustració». Aquesta dialèctica serveix en aquest cas com a plataforma per a pensar la modernitat i les seues contradiccions. En el capítol tres analitze el concepte d'Il-lustració com un concepte fonamental per a entendre el concepte filosòfic de modernitat. Em centre en Hegel i en Kant per a mostrar que la idea que es tinga de la Il-lustració marca la diferent noció filosòfica de modernitat.
La clau està en com es presenta la cultura Il-lustrada. En Hegel es mostren les contradiccions entre fe i raó. La Il-lustració és vista des de la perspectiva del moment racional que entra en contradicció amb si mateixa, perquè no és capaç dassumir «laltra part de si mateixa», la fe. Presenta la tensió entre fe i raó com una dialèctica de la Il-lustració que configura una forma determinada dentendre la modernitat. Laltre punt clau en Hegel és que introdueix la idea duna «vida ètica» de la comunitat (sittlichkeit), que contraposa a la visió de la modernitat, com a societat burgesa, que reflexiona sobre si mateixa com a portadora de la universalitat. Aquests dos aspectes, la dialèctica de la Il-lustració i leticitat, determinen la noció filosòfica de modernitat en Hegel.
La clau està en com es presenta la cultura Il-lustrada. En Hegel es mostren les contradiccions entre fe i raó. La Il-lustració és vista des de la perspectiva del moment racional que entra en contradicció amb si mateixa, perquè no és capaç dassumir «laltra part de si mateixa», la fe. Presenta la tensió entre fe i raó com una dialèctica de la Il-lustració que configura una forma determinada dentendre la modernitat. Laltre punt clau en Hegel és que introdueix la idea duna «vida ètica» de la comunitat (sittlichkeit), que contraposa a la visió de la modernitat, com a societat burgesa, que reflexiona sobre si mateixa com a portadora de la universalitat. Aquests dos aspectes, la dialèctica de la Il-lustració i leticitat, determinen la noció filosòfica de modernitat en Hegel.
Amb tot, el punt crucial de la seua anàlisi és la idea de lautocomprensió de lèpoca, la modernitat és «eine Neue Zeit», i aquesta autocomprensió com a «temps nou» és deutora de la concepció del temps i de la història que Hegel defensa. És a dir, una concepció del temps en què passat i present són vistos com quelcom que cal superar en el futur. I això significa que lexperiència de la consciència marca fases distintes que se superen en el seu desenvolupament. La «dialèctica de la Il·lustració» també està marcada per aquesta forma de filosofia de la història. Lafirmació de Habermas en El discurs filosòfic de la modernitat (1989), que la postmodernitat sautoatribueix la transcendència de la modernitat, introduint la sospita que ja hi està inclosa, només pot fer-se si sassumeix la perspectiva hegeliana: entendre el temps i la història com un temps que permet una experiència de la consciència per fases que se superen.
No obstant això, si es defensa una altra concepció del temps i de la Il·lustració, la concepció filosòfica de la modernitat nés una altra, i tampoc la postmodernitat no pot entendres ja com transcendir la modernitat. Senzillament perquè per a sostenir ambdues coses sha de defensar una relació historicista entre el passat, el present i el futur.
Juntament amb la posició de Hegel, també analitze la de Kant i Foucault sobre què és Il·lustració; i la de Vattimo sobre el concepte de postmodernitat com el fet de «sobreposar-se» (Verwindung) a la metafísica, arreplegant el significat de Heidegger. Aquestes aproximacions, encara que de forma molt distinta i arribant a conclusions diferents, parteixen duna visió del temps que no té res a veure amb la idea de «superació» (Aufhebung) de la dialèctica hegeliana.
Tot i que Kant sí que manté la idea de progrés en la seua filosofia de la història, des de la pregunta Was ist Aufklarung? (1784) es planteja, tanmateix, la relació filosòfica sobre el seu propi present, sobre la seua actualitat. El que ocorre és que la seua visió del que significa la Il·lustració rau a considerar-la com un ethos filosòfic que articula la crítica pública i lliure. És allò crític i lliure, i lespecial relació filosòfica sobre el propi present, allò que caracteritzarà l«actitud» de la modernitat
Aquesta noció dIl·lustració i de modernitat és distinta de la mantinguda per Hegel, i condicionarà una noció de modernitat centrada en el present, en la pròpia actualitat i lluny duna filosofia de la història. Perquè no es pot parlar de «transcendir la modernitat», sinó de veure quina és la relació sobre la pròpia actualitat, que ara es té, duna banda, i, d una altra, a formar-se una determinada actitud. Aquesta visió ja no prové de lexperiència estètica de la subjectivitat, sinó duna actitud filosòfica en relació amb la pròpia actualitat que la Il·lustració va representar i que, com diu Foucault, es pot defensar com a actitud de la modernitat sense necessitat destar a favor, o en contra, de la Il·lustració. En aquest sentit és en el que discrepe de Habermas, quan qualifica Foucault com a postmodern, i considere que no cal mantenir determinades posicions humanistes o de determinats projectes il·lustrats per a defensar la modernitat com a actitud que consisteix en allò crític i lliure. Aquesta és una tesi central del llibre, que es desenvolupa en els capítols quart, sobre el temps, i cinqué, sobre el subjecte.
El tercer capítol acaba amb una exposició sobre la idea de Heidegger de «sobreposar-se» (Verwindung) a la metafísica, que és arreplegada per Vattimo per a indicar-hi el post dallò postmodern, amb la qual cosa sintenta definir la noció filosòfica de postmodernitat, trencant amb la idea que es tracte de la «superació» de la modernitat en el sentit hegelià. Aquesta és una posició amb una sèrie dimplicacions que es veuran en desenvolupar la concepció del temps (Zeit) de Heidegger, i es comprovarà que, encara que mantinga una posició postmetafísica, defensa el destí (Gechslick) com a base de la «historicitat».
El descrèdit de la modernitat, que ens està portant a diferents formes dentendre-la, apunta al problema del temps. Fet i fet, la reflexió daquest llibre és un intent dautocomprensió de la nostra actualitat, del nostre present. Pensar el propi present, i, en fer-ho, el debat mateix entre modernitat-postmodernitat apareix duna manera o altra, segons la visió que es tinga del temps. És per això que el problema de la modernitat, com el de la postmodernitat, apareixen com el problema de com es pensa el propi present.
A partir dací, en el capítol quart introduïsc les crítiques de la modernitat sanomenen postmodernes o no que, en definitiva, són crítiques duna determinada forma dentendre el temps, són crítiques de la visió hegeliana de la història. Tot i això, algunes delles poden considerar-se com una altra manera dentendre la modernitat (Foucault); daltres, com clarament antimodernes i defensores de la historicitat com a «destí» (Heidegger). Les que afirmen el present com a clau de la visió postmoderna defensant «lespacialització del temps» pel fet de ser intradiscursives les formes dentendrel (Linda Hutcheson), o afirmant el present, però mirant dentendrel històricament (Jameson). Fins i tot hi ha altres formes dafirmar el present sense ser postmodernes, com el «temps-ara» de W. Benjamin.
El descrèdit de la modernitat es va produint com un debat al voltant del temps, i, en concret, del temps històric. La quasi assimilació entre historicisme i modernitat que fa Nietzsche contribueix al fet que la crítica de la modernitat ho siga a una determinada forma dentendre la història i el temps. Això ha suposat tot un desenvolupament de concepcions sobre el temps antihistoricistes amb un denominador comú: lafirmació del present. La postmodernitat no tindria sentit sense aquesta ruptura amb la forma historicista dentendre el temps. El paràmetre passat-present-futur es redefineix en termes tals que allò que importa, allò significatiu, és «el present», i ho és en tant que pot definir per si mateix allò històric. Lobsessió historicista sobre el passat i el futur queda anullada en tant que lhistòric només pot mantenir-se quan safirma el present. Però, què és aquest present convertit en únic baluard dallò històric? Quins significats rep per a poder ser lúnic detenidor de la construcció significativa de la història? I, sobretot, per què ha de ser antitètic el valor del present amb la modernitat? ¿Fins a quin punt funciona lassimilació historicisme-modernitat?