LAIA MAS CLIMENT
Sella (La Marina Baixa), 1991
Grau en Periodisme
ALLÀ ON RENAIXEN LES CENDRES DEL MEU PAÍS VALENCIÀ1
EDUARD RAMÍREZ COMEIG
Barri de Morvedre, València (LHorta), 1972
Llicenciatura en Filosofia
Les universitats són institucions solemnes i referencials, servadores de la tradició i difusores del cànon dels sabers. També antigues, elitistes, estamentals i centres de recerca especialitzada. Concretament la de València té més de cinc segles dhistòria, però la idea que anima la institució encara ve de més lluny. Daltra banda, malgrat laccés massiu a les de caràcter públic de les generacions nascudes a lestat espanyol a partir de lany 1960, el pas per la universitat no arriba a tothom però és quasi imprescindible per als més destacats. Reblem-ho: encara que suniversalitzara aquesta formació, i nés un objectiu lligat a la formació contínua i a les 3 L (longlife learning), es faria des del prestigi inherent a la jerarquia daquests centres de formació «superior». Les característiques esmentades suara són coses ben allunyades del concepte de democràcia. Fins i tot, i segons les interpretacions, oposades al dret a la participació igualitària. Però ja sabem que els drets no són concessions de cap ens superior o altiu, sinó una planta silvestre que floreix quan li donem caliu i exercici.
La Universitat de València, com era habitual entre les universitats de lestat a partir daquella concepció duniversitat «nacional» del segle XIX, era una institució provinciana i burocràtica. Ben allunyada de la innovació i de les necessitats del seu entorn social. Desquenes al seu país (valencià). I cada avanç institucional ha vingut impulsat (també, entre altres factors) pel moviment estudiantil. Ha estat una finestra per on entrava laire que refrescava els racons resclosits de la casa vella. Amb consciència política, o de transformació social o de responsabilitat institucional compartida i connexió social, una cosa com a molt dels anys 20 del s. XX. Amb presentació de resistència sota les dictadures, o de força activa durant la 2a república espanyola, i a partir de la mort de Franco.
La participació dels estudiants en la gestió de les universitats resulta, per tant, una qüestió més aviat moderna i sovint banalitzada, qüestionada per les concepcions més immobilistes duna institució estamental. Com ens podrien recordar alguns usos interns dalguns departaments, però ací no toca sociologia de la ciència ni tafanejos de porteria. Únicament pare esment en lexigència que han de carregar les persones que, a més destudiar i fer exàmens, shi impliquen de manera responsable en el funcionament de la seua universitat, que és gran. Com a afegitó també està poc reconeguda. Però no vinc a demanar homenatges ni contrapartides ni rescabalaments, que el personal ja té consciència per a decidir què hi fa, com, amb qui, per quins motius, i què està disposat a posar-hi en joc. Simplement que la desvalorització de costum provoca un altre contrast una mica sorprenent: a lestat espanyol sembla que la universitat bullia en els temps de lantifranquisme, i que una volta aquells protagonistes instauraren el nou sistema i sintegraren com a dirigents polítics de la societat, el paradís terrenal quedà inaugurat i ningú més tornà a menejar-shi. Com a mínim ja no despertarien cap interés per als glossadors de la història sagrada de la Transició (política del franquisme a la democràcia representativa homologable en Occident... No era això un començament?, o ara resulta un guany dat, beneït, rematat, limitador i inamovible?).
Així i tot passen i passaven coses després de cada anunci de final de la història oficial. Les persones trobaven i troben problemes que solucionar, alegries per les quals lluitar i un món sencer a canviar. Com a mínim alguns se sentien (i encara se senten) cridats a reformarlo... «Sobretot, perquè, en efecte, en el fons està un a soles, aïllat, agafat per milanta llocs (que els pares enumeren exhaustivament als seus fills en renyar-los). Tot això es dissol feliçment quan sinicia una activitat política. Aleshores, comprenem instantàniament que la realitat no té per què ser eixe fotut mur immutable en què sencasten els nostres desitjos, que els guardians de la realitat no defensen el mínim indispensable per tal de viure en societat, sinó que, ben al contrari, defensen aquesta societat, que el setge de laïllament pot trencar-se i, el més important, que encara no està tot vist».2 Tan clar com que moltes persones no volem ser «una altra rajola en el mur»3 i fem palés aquest inconformisme de diverses maneres. Aquest és el cas de la gent que ha animat el Bloc dEstudiants Agermanats (BEA), entitat formada per estudiants i estudiantes de la Universitat de València lany 1984, que a hores dara es manté activa. El seu valencianisme i les seues tendències esquerranes, progressistes, li aporten un caràcter específic. També haver continuat ininterrompudament la seua activitat al llarg de més de vint-icinc anys, més en un país com el valencià, amb poques iniciatives amb vocació dincidència cívica i política tan duradores. Ah, i el seu èxit (si voleu parcial, incomplet o discontinu) és una altra raó que fa aquesta entitat especial, i atractiva per a conéixer-la una miqueta més.
Diu Germán Perales4 que «mai faltà entre els escolars la idea de col·lectivitat ni lactivisme», i també que de vegades fou «un acte de rebel·lia davant dels poders establerts o les forces de la reacció, quan lidealisme de les llibertats motivava les seues actuacions. En més ocasions fou la resposta davant de qüestions més terrenals, més pròpies de la seua vida quotidiana, puix al capdavall són les coses del dia a dia les que més ocupen latenció de les persones, siguen estudiants o no». Perales escriu sobre les acaballes del segle XIX i el començament del XX, però trobe que els apunts daquesta presentació es poden traslladar raonablement a la generalitat: «Per damunt del caràcter especial de promocions concretes descolars està lherència de la tasca dels seus antecessors. Així, els esdeveniments destacats protagonitzats pels estudiants (...) foren possibles, sense llevar mèrits als protagonistes, gràcies a la tasca daltres que, abans, siniciaren en lexperiència associativa, introduïren en la comunitat escolar mitjans impresos de comunicació i protagonitzaren notables pugnes en defensa de les llibertats i els interessos que els eren propis. Permeteren la creació duna consciència de grup entre els escolars, i amb les seues activitats i lluites amidaren la seua capacitat denfrontar-se al poder, de la importància de la unitat i la solidaritat i de la possibilitat dinfluir en els debats de la política i la societat. (...) Certament, lactivisme universitari no mogué mai la totalitat de lalumnat, fins i tot sovint fou minoritari entre lestudiantat, però va representar posicionaments i opinions esteses, i va respondre en gran mesura al model de punta de liceberg, segons el qual una part reduïda és normalment visible pel seu activisme, però connecta amb grans grups destudiants que només emergeixen en moments de mobilització concreta».
El Bloc dEstudiants Agermanats fou una gran troballa de la collita valenciana del 84, òbviament sempre al meu parer. Una idea i un invent ben trobats, en un moment de clivells oberts a la transformació, denormes possibilitats millor o pitjor desenvolupades, però en qualsevol dels casos una ventolera fresca, que renovà les resclosides estances duna institució tocada per la petjada pudenta dun franquisme promotor de submissió a les jerarquies, intransigent, poregós, mediocre, evidentment antivalencià i en el fons també antiuniversitari. Al llarg dels anys el BEA ha oferit aportacions de modernitat positiva, de debat profitós, de consciència social, de compromís institucional i de faena quotidiana. També derrors, és clar, però sense caure en desesperances. El nervi democràtic i valencianista, renovador i reivindicatiu duna societat i duna universitat més justes i millor repartides, més els resultats aconseguits i la constància a plantejar objectius reals i cercar dur-los a la pràctica present, la seua pluralitat i les seues majories reiterades, fan del BEA un cas nou i específic al País Valencià. Encara que ningú naix en el buit, i mirarem despigolar elements duna tradició possible, que no cap causa ni procés determinista. I respecte a lesperit esquerrà, que com més van els temps més esmunyedís resulta de definir, lhaurem de referir al projecte dautonomia (relacionat amb el desig dinstaurar societats vertaderament democràtiques, que facen les seues lleis mitjançant la participació efectiva i igual de tothom en la deliberació i presa de decisions). Mentrestant aprofitarem unes paraules de Josep Lluís Bausset aparegudes en un article de Joan Francesc Mira,5 que almenys aprofiten de model:
Bausset se sent ara desquerra tan clarament com quan era jove. Doncs, vejam si em pot explicar què és ser desquerra, li diu lentrevistador. I la resposta de Bausset és perfecta: és ser humanista, tolerant, amb lambició que la gent visca tranquil·la i respectuosa amb els altres. Ai, ai, que pense jo: que poca gent que es diu desquerra entén aquesta esquerra, aquesta esquerra antiga que vol dir el contrari de legoisme, del dirigisme, de la prepotència, de la demagògia, de la hipocresia, de la falsedat. Per coses així, val la pena lluitar tota la vida: noranta-nou anys, o cent. (...) València, per a vosté hauria de tindre més poder autonòmic? Hauria de tindre poder autonòmic total.
Al remat la vida quotidiana individual és lescenari principal de les lluites col·lectives. I recordar-ho resulta útil per a una transformació bàsica i primerenca, cabdal: la nostra pròpia. Abans, la nostra passivitat era la vostra excusa (la dels beneficiaris duna situació de dominació, sentén), però no volem regalar més eixa coartada, ara ja no (des del moment en què decidim esdevindre agents actius de la nostra vida col·lectiva). Els trets fonamentals del projecte dautonomia, els trets que conformen i són el mateix projecte dautonomia, es poden resumir en lacció, el diàleg, i la voluntat de mantindre el control sobre la pròpia activitat.
Tot això remet a la consciència reflexiva, a la tria personal i al debat, al deler, a la creativitat, a la voluntat tenaç i a lacció coordinada i mantinguda... Però prèviament, al llindar de tot alliberament, hi ha la nostra imaginació. «Per a poder ser veritablement poesia en acció, la narració ha de ser capaç de penetrar instantàniament en els que lescolten, propagant daquesta manera la incitació a lacció per la via més segura: la imaginació. «Ja hi ha rebel·lió a imaginar que un podria rebel·lar-se», advertia la reina Anna dÀustria, citada oportunament per Guy Debord en el seu Panegíric. La imaginació, lluny de poder ser automàticament identificada amb la fantasia o qualsevol de les seues manifestacions secundàries, és el teixit amb el que estan fetes les nostres representacions dallò real (i el real mateix), que al seu torn estan sempre inextricablement barrejades amb els nostres afectes i les nostres intencions. Imaginar altra cosa que el que hi ha vol dir immediatament sentir duna altra manera i començar a viure conforme a unes altres finalitats. Una vegada considerats amb exactitud els poders de la imaginació, deixem de jutjar la poesia com un element sense importància en el projecte de transformació de la societat. Potser la poesia no ho puga tot, però sí pot, en unió amb el moviment real de qüestionament de la institució establida de la societat, reapropiar-se de tota la seua força com a desvelament, obertura, temptació, sacsó o arravatament. Una força que es consumeix a poc a poc en el lloc de la sublimació i lentreteniment que està obligada a ocupar en la societat moderna. La poesia pot suscitar en aquell qui lescolta activament la perillosa intuïció que el que hi ha no exhaureix allò possible i animar també la voluntat de veure més enllà de lespai estret de la vida quotidiana sotmesa. Pot tatuar en la seua ànima (la imaginació) anhels desconeguts i perspectives insòlites. Pot exigir-nos una decisió urgent sobre lorientació de la nostra vida, desplaçant bruscament les excuses que lamagaven i retardaven. Pot sobretot eixamplar el nostre criteri a lhora de jutjar quina mena de vida mereix la pena ser viscuda».6
1. ELEMENTS PER A UNA TRADICIÓ
El valencianisme ha estat, i és, una força modernitzadora que apel·la al vigor creatiu autòcton, renovadora, que promou el dinamisme social i mira dobrir un accés propi a les possibilitats del món civilitzat. Lògicament ho fa més enllà de lestretor de la via morta a la que ens condemnen els dominadors de caserna i besamans. És per això que manté una considerable influència social, malgrat la seua incapacitat dassolir èxits institucionals que li hagueren permés una projecció quotidiana, transversal, un diàleg més complet de la seua vocació civil amb lexperiència de gestió, i una sedimentació social que faria més espontània, normal, la seua reproducció i actualització. Això daltra banda ha allargassat un estat de tendresa feble del moviment valencianista. Ha provocat i encara ho fa en part, una tendència a la dispersió i una vulnerabilitat punyent enfront de la propaganda enemiga. Aquesta propaganda consisteix, bàsicament, a fer creure que el País Valencià no existeix, que el poble valencià, lluny de constituir una societat homologable amb la resta de grups humans europeus (i del món), vivim una mena destat gasós, que es desventa fora de recipient, sense projecte comú ni vincles interns, individus subsidiaris tacats de misèria, incapaços... Les seues ganes; perquè si haguérem desaparegut com els dinosaures, quina necessitat hi hauria de fer-ho creure? Conforme al que diuen, existim només per la seua insistència a afirmar la nostra dissolució, la resta de tergiversacions, buidors i atacs resulten afegitons més o menys mecànics. Buf... És clar que també hem sentit aquella cançó que deia: «si eso es vivir en serio, preferimos hacer el indio».7
Lefecte més estés daquesta pressió és la sensació que qualsevol iniciativa cívica valencianista ha sorgit del no res. Desconnectats, arrosseguem un refredat mal curat que provoca sensació dorfandat, i convida a justificar la mateixa existència pròpia, com si cada impuls nostrat fóra una extravagància absurda. Però la vida no cal justificar-la. Ni és absurd ni és extravagant, voler viure i perdurar, evolucionar i progressar, delejar un àmbit social just i acollidor, integrador i propi... És cosa ben diferent que ens vulguen fer el buit a què nhi haja, cap buit. El món no és perfecte ni respon a lesquema de cap ment particular, i la cosa va com va, dacord... Però «en qualsevol cas, hem de renunciar a una concepció injuriosa o laudatòria del món».8 I ja hauríem dhaver aprés que els discursos, el trellat, les idees i els arguments, sentrelliguen i teixeixen una força difícil de matar, ens mantenen, ens regeneren, ens reviscolen. A partir destudis més profunds i específics, hem cercat i ara presentem alguns referents que, a la universitat, han pogut avançar accions i discursos del Bloc dEstudiants Agermanats, assimilats, reproduïts o retocats.
Si pensem en antecedents de participació estudiantil del Bloc dEstudiants Agermanats, fàcilment ens vindran al cap la FUE i la nova generació valencianista de començament dels seixantes. La Federación Universitaria de Estudiantes per la seua vocació social i majoritària, per la seua forta identificació i defensa de la universitat liberal (cap al final no tant, amb una marca clara desquerra combativa i comunistes). Però la FUE aspirava a assolir la representació «oficial», referendada per la institució i sense alternatives. I la seua sensibilitat valencianista o autoctonista, per dir-ho així, no apareix per enlloc. El Bloc dEstudiants Agermanats és un moviment autòcton valencià des del seu origen. Mai ha pretés reunir «tota la classe estudiantil», sinó que cada any sha presentat a eleccions lliures dins dun sistema de representació plural, i ha plantejat la seua acció política quotidiana des de la base de la representació aconseguida.
Respecte als valencianistes que lliguen les revistes Diàleg, Concret, i el Partit Socialista Valencià, enceten el discurs de referència del valencianisme modern, que el BEA heretarà amb totes les seues possibilitats potencials, la seua força i també molts dels seus dèficits estructurals i de discurs. Però en una universitat molt més poblada, per tant des duna militància més nombrosa, puix que la universitat dels 60 era molt menuda en comparació amb la massificació dels huitantes, lextensió geogràfica per tres campus (almenys, perquè hi ha el Centre Universitari de Castelló CUC i altres ampliacions del BEA) i la multiplicació de centres i titulacions. Evidentment poca presència electoral i poc marge dacció i reconeixement polític podien practicar sota el franquisme (llevat dalgun clivell més o menys entrista). Sí poden aportar una idea de les fronteres difuses de la participació i de les dificultats del control de militància, de la definició de qui forma part o no dun grup o moviment universitari (qui els vota?, qui en té simpaties?, qui va en una llista electoral?, qui col·labora en alguna activitat?). Probablement el mateix concepte de «ser» o no, resulta excessivament rígid i inadequat per al seguiment de la participació universitària.