Directors de la col·leccióAntoni Furió i Enric Guinot
© Carlos López Rodríguez, 2014© Daquesta edició: Universitat de València, 2014Disseny de la col·lecció: J.P.Il·lustració de la coberta: ARV, Justícia 300 sous, núm. 751, portada primera mà (any 1393) Maquetació: Inmaculada MesaISBN: 978-84-370-9694-0
A Vicent Raga
Introducció
En la tardor de 1979, jo cursava el meu primer any en la Universitat Complutense de Madrid. Van començar llavors les mobilitzacions estudiantils contra la Llei dAutonomia Universitària promoguda pel ministre Luis González Seara. Les idees que els estudiants podíem tenir sobre aquell projecte eren bastant vagues i imprecises, com sol ocórrer en casos semblants, però naturalment, en el context de la Transició, vam creure que el nostre deure era doposar-nos a la seua aprovació. En el transcurs duna assemblea celebrada pels alumnes de la Facultat de Geografia i Història, en la qual es discutia amb passió la transcendental qüestió de si unir-nos a la manifestació duniversitaris contra la Llei convocada per a aquell mateix matí en grup o individualment, els estudiants de la propera Facultat de Periodisme, farts desperar, i amb un esperit més pragmàtic que els aprenents dhistoriadors, van irrompre al crit de «Sexe i violència / en la Universitat!». Anaven liderats per un xic immens, morè, de negríssims cabells llargs i arrissats, que amb previsió agitava un periòdic ben atapeït en la seua mà dreta. Davant dun argument tan contundent, lassemblea es va dissoldre immediatament per a anar pacíficament cap a Moncloa, on per a la nostra sorpresa juvenil vam ser rebuts amb poc dafecte però sí amb molta violència pels antiavalots.
Avui, pareixeria difícil repetir aquell episodi, que vam viure, els que hi érem, xics i xiques (aquestes la majoria, com pot suposar-se en una facultat dhumanitats, i tem molt que va ser això el que va atraure els estudiants de Periodisme, més que lestima per la nostra poc viril contribució), de manera jocosa i en absolut humiliant o ofensiva. En aquell mateix moment, a leixida del franquisme, el lema amb què els nostres companys periodistes ens van traure daquella discussió insubstancial era una paròdia de les invectives amb què una dreta carpetovetònica denigrava diàriament la pudorosa permissivitat de la nostra incipient i fràgil democràcia. Amb els anys, aquella hipocresia reaccionària ha cedit el pas a una altra revestida de progressisme, sota la tirania del que sha denominat «correcció política», que és més aviat díndole moral (i com a tal, amb un fort contingut sexual). En un cas o altre, no obstant això, sembla que atenem més la moral dels qui manen que la dels qui obeeixen, si sem permet utilitzar aquestes categories socials tan vagues (això em fa recordar un altre axioma molt repetit en els meus anys destudiant: que la ideologia dominant en una societat donada és la ideologia de les seues classes dominants se mexcusarà citar la font). Perquè, paradoxalment, tant el puritanisme conservador com la «correcció política», i com a morals convencionals imbuïdes dun exacerbat rigorisme, constrenyen artificiosament amb tanta força les passions humanes, que sesmunyen pels intersticis daquestes rígides cotilles i tendeixen a desbordar-se amb més violència com més estret siga el canal per on es canalitzen. Per sota i en els marges daquelles morals convencionals (també en allò sexual), entropessem una vegada i altra amb unes pràctiques i uns costums que són a més socialment diferents segons les classes i els grups culturals. El seu influx augmenta a mesura que creix la complexitat cultural i social, com és el cas de lEspanya daquest començament del segle XXI, sotmesa al seu torn a un profund procés de canvi (dintensitats i ritmes diferents per edats, classes, grups, orígens, formació . . . ) en el paradigma moral (de comportament sexual) que lha regit durant segles, un canvi que ha culminat en el transcurs duna o dues generacions. Per això, una comprensió unilateral de realitats tan complexes (perquè es lliguen al més profund i específic de la condició humana) pareix pobre i, a més, poc operativa en els seus projectes de reforma social i dels costums, com és el cas de la tristament dita «violència de gènere» i el persistent i dolorós fracàs de les mesures legislatives destinades a combatre-la. Avui dia, sembla que conflueixen les morals sexuals de rics i pobres, tant en la seua formulació doctrinal com en la seua dimensió pragmàtica, convergència que opera també sobre els grups culturals i religiosos que coexisteixen en les societats europees. No obstant això, la qüestió es planteja, al marge de les vàcues manifestacions dels dirigents socials o culturals que propalen una determinada norma dominant (en el passat, sota la forma dun rigorisme sexual timorat; en lactualitat, amb una vaga apel·lació a la tolerància), en com es manifesten les divergències respecte aquella normativa (siga de caràcter reaccionari i tradicional, o bé rupturista i transgressora fins que es constitueix en nova norma dominant) i com és percebuda la seua convivència dia a dia pels homes i dones, considerats realment i individualment, que formen una societat, així com en les reaccions que el Poder (els qui manen) pren davant de les transgressions, i les condemna moral i penal que ocasiona als transgressors, que no sempre coincideix amb la consideració moral (des de lexaltació, lestima o la disculpa a la censura o reprovació) que les seues accions mereixen en el seu propi medi. Ací la llei o la norma poden diferir bastant dels usos socials, per mal que ens pareguen, com ho constatem en la dramàtica i reiterada ineficàcia de la persecució legal de la «violència de gènere».
Com a historiador, és legítim preguntar-se què pot aportar la història a aquest debat. Al cap i a la fi, alguna cosa ha de voler dir la reiteració daquests crims sexuals al llarg dels segles amb unes pautes més o menys semblants, i potser un estudi diacrònicament comparatiu daquests comportaments, realitzat sense prejudicis ni apriorismes, fera alguna llum en una qüestió díndole tràgica, es mire com es mire, encara que en alguns casos, vist retrospectivament, adquiriria tints de comicitat, com tindrem ocasió de comprovar. Per a fonamentar aquesta com tantes altres investigacions històriques, lArxiu de la Corona dAragó (ACA), a Barcelona, conserva una rica documentació dun valor extraordinari.
De tot açò, i daltres temes annexos i connexos, vaig tractar al principi de gener del 2004, durant un sopar amb dos bons amics en un conegut, ranci i quasi buit restaurant del Madrid castís al final de les pantagruèliques celebracions nadalenques espanyoles. Llavors, les conseqüències de la «violència de gènere» van començar a viures amb més sensibilitat, de manera que el debat social hi era ja intens, encara que previ a laprovació de lleis específiques després de les eleccions generals de març daquell mateix any. Daquella nit va nàixer la idea daquesta publicació.
Vaig començar a bon ritme, encara que confesse que em va assaltar el desànim i una amarga sensació dinutilitat arran dels atemptats de Madrid de l11 de març. Després, com sol ocórrer, els treballs es difereixen per a donar pas a altres obligacions més urgents i, potser, més necessàries i útils. De tant en tant, he recuperat aquesta documentació, fins que em vaig decidir per fi a donar-ne la transcripció a la impremta, com a nucli de la base documental que ha de permetre daltres treballs dun abast més ambiciós.
Per a això, comptem ja amb diverses publicacions de documents conservats en lACA, que ens marquen la pauta. Algunes han esdevingut clàssics ben coneguts de la historiografia catalana, com la de Joaquim Miret i Sans titulada Sempre han tingut béch les oques (Barcelona 1905 i 1906, 2 vols.), que va desbrossar molt aviat linterès per aquesta matèria. Shi recullen, de manera resumida, alguns dels processos que incloc en aquesta recopilació i daltres que ja han estat editats per extens. Amb el seu llibre, Miret i Sans va voler combatre la tendència de lèpoca a mitificar el passat medieval de Catalunya; convèncer que, en lorde social, el progrés era un fet constant que havia de consolar-nos de moltes misèries, i demostrar el principi que qualsevol temps passat va ser pitjor. No va publicar més que dues sèries, perquè va trobar prou doposició i de recel. Va haver de transcórrer molt de temps fins que es reprengués linterès per aquests assumptes. Ho va fer de manera pionera i magistral larxiver Jaume Riera i Sans amb la seua obra El cavaller i lalcavota. Un procés medieval (Barcelona, 1973, 235 pàgines). Ho va fer, això sí, en un altre context cultural però el seu treball també sha convertit en un clàssic daquesta matèria, per mèrits propis. Hi va transcriure per complet un dels processos extractats per Miret i Sans. La lectura del seu estudi introductori continua sent profitosa i instructiva. No és possible afirmar el mateix del llibre de Joan Anton Rabella i Ribas Un matrimoni desavingut i un gat metzinat: procés criminal barceloní del segle XIV (Barcelona, 1998, 416 pàgines), que va publicar el que va rebre aquest títol ja de Miret amb tantes deficiències i errors de transcripció, que el fan incomprensible, a més de prescindir dels textos en llatí i editar-lo aïlladament respecte dels altres tres processos incoats contra la resta dimplicats, que el complementen i lexpliquen. Per aquell motiu, ja que el seu interès és del tot excepcional, el transcric de nou i hi incloc els que romanien inèdits. Tot i que no pròpiament de caràcter sexual, però relacionat amb aventures amoroses, és el procés publicat per Teresa-Maria Vinyoles i Vidal, Una cercavila nocturna a la Tàrrega medieval (Tàrrega, 2002, 87 pàgines). Un altre dels exhumats per Miret i Sans el va publicar en extracte Ramon Roselló i Vaquer: Procés contra Ponç Hug, comte dEmpúries, per pecat de sodomia (Palma, Mallorca, 2003, 67 pàgines). Per descomptat, els processos de lACA no són els únics que han sigut editats i estudiats. Hi ha una altra bibliografia disponible. Per exemple, entre les últimes monografies, la de Maria Dolores Farreny i Sistac, La llengua dels processos de crims a la Lleida del segle XVI (Barcelona, 2004, 615 pàgines).
No tornaré ací sobre el que es pot trobar amb més detall en aquesta i en unes altres bibliografies sobre el dret criminal de lèpoca i de liter documental dels processos fins a arribar a lArxiu Reial de Barcelona, avui Arxiu de la Corona dAragó, on es conserven. El que trobem en aquesta secció daquest extraordinari Arxiu són bàsicament diverses sèries de processos de matèria criminal (dels anomenats en foli o en quart, segons el seu format), que van ingressar en aquest dipòsit per diverses vies i circumstàncies, però que corresponen a delictes que cauen en la jurisdicció reial o vistos per jutges reials, ordinaris o comissaris. Naturalment, les referències a causes judicials sobre delictes sexuals o les notícies sobre aquesta matèria poden enriquir-se amb les altres sèries de lArxiu Reial (amb els famosíssims registres de la Cancelleria, per exemple), però per descomptat amb un caràcter menys sistemàtic que les recopilades en un procés.
Dels centenars de plets (no sols sobre delictes sexuals o matèries criminals, sinó sobre les més diverses causes el coneixement de les quals va recaure en la jurisdicció reial), he seleccionat aquests que avui publique. Shi trobarà una àmplia panòplia de delictes sexuals i altres crims connexos: adulteris, estupre, violacions, prostitució, incest, agressions, raptes, intents denverinaments, homicidis i assassinats . . . Com tota selecció, és arbitrària i respon als gustos del qui la realitza, i en el meu cas sha orientat cap als protagonistas que no van ser grans personatges (com els del comte dEmpúries), sinó gent més o menys comuna. Els he valorat pel seu interès històric i, per què no confessar-ho?, narratiu, és a dir, perquè els fets i els seus protagonistes apareixen ben caracteritzats i és possible construir-ne un retrat psicològic, bé que aproximat en molts casos. Per aquest motiu, no he considerat els procesos que shan conservat de manera fragmentària o deficient, la comprensió dels quals era difícil. Mha interessat la presència de personatges populars. Per això no he transcrit els que es referien a individus de la noblesa, excepte el de la bella Isabel Cornell, perquè hi poden intervenir daltres consideracions de caràcter polític o social de major calat. El públic disposa de ledició del procés del comte dEmpúries ja citat. Alguns crims de caràcter sexual (la sodomia, per exemple) estaven reservats al rei (junt amb els dalta traïció, heretgia, encunyació de falsa moneda i daltres), de manera que aquesta podia ser una via per a ajustar comptes contra enemics polítics. Aquests plets els he deixat de banda, així com daltres que són interessantíssims però no mantenen una coherència temàtica amb els què havia triat. La meua intenció no ha estat de realitzar una selecció dhorrors per a un anecdotari, sinó delimitar un conjunt coherent en la seua temàtica, cronologia i protagonistes. Per això, he rebutjat aquells procesos que podien ser reiteratius respecte als que ja transcrivia o estaven publicats. També els que afectaven les minories religioses, com els jueus, perquè la seua consideració moral i legal tenia certes peculiaritats, excepte en un cas en què aquesta condició religiosa no és tan determinant. Daquests, en va publicar dos Jaume Riera i Sans en el seu llibre: Retalls de la vida dels jueus, Barcelona, 1301-Besalú, 1325 (Barcelona, 2000, 110 pàgines).
El resultat final és aquesta col·lecció de dinou processos judicials sobre delictes sexuals de les darrerries del segle XIII a mitjan segle XV, ocorreguts en el Principat de Catalunya, amb alguns dels regnes de València i Mallorca, que dividiré en dues parts. La primera comprèn un conjunt de quinze processos, sense relació entre ells. La segona té un caràcter lleugerament distint. La constitueixen quatre processos vinculats entre si pels seus actors, dels quals va donar notícia extensa Miret i Sans i que en 1998 Joan Anton Rabella i Ribas va transcriure en part només el primer, de forma bastant deficient, com hem vist. Els quatre han de considerar-se conjuntament, perquè duna altra manera els fets són incomprensibles. Per la seua extensió, detall, protagonistes i per la complexitat dels delictes denunciats i de les passions humanes que encobreixen, mereixen una consideració especial, i espere donar-ne compte en una pròxima monografia. Al final daquesta introducció, sinclou una llista detallada de tots els processos, amb indicació de la seua signatura i característiques externes. Els titule amb el nom de pila dels seus protagonistes més un qualificador molt sintètic del delicte principal.
He dubtat a incloure en aquesta introducció una breu ressenya de cada cas però, com si es tractàs duna novel·la negra, no vull desvetllar el desenllaç ni la trama, i he preferit conservar la intriga i el misteri perquè siga cada lector el qui els descobresca i en faça la seua pròpia reconstrucció, limitant-me a redactar una concisa fitxa de catàleg. Perquè, davant daquests testimonis, lobservador es mou entre lestímul cap al seu estudi i la impotència per a captar, per mitjà de les eines habituals de lanàlisi acadèmica, el drama o la tragicomèdia de la condició humana en tota la seua extensió que destil·len aquests processos. Cadascuna daquestes peces és, en ella mateixa, una autèntica obra literària dictada per lexperiència humana. Assistim a una representació de la vida diària daquella societat, duna profunditat i duna intensitat parangonables a la que van reflectir Bocaccio, Chaucer, lArcipreste de Hita o Fernando de Rojas. La seua lectura ens proporciona una visió impressionista però molt pròxima de la societat medieval, i sobretot de la gent del poble, que de manera excepcional prenen la paraula i mostren directament (si bé mediatitzats per la presència dels jutges i el temor que sempre imposa la declaració davant dun tribunal) la seua vida diària i la seua parla popular, i, per extensió, les passions i mesquineses dels homes i dones daquest estament.