He dubtat a incloure en aquesta introducció una breu ressenya de cada cas però, com si es tractàs duna novel·la negra, no vull desvetllar el desenllaç ni la trama, i he preferit conservar la intriga i el misteri perquè siga cada lector el qui els descobresca i en faça la seua pròpia reconstrucció, limitant-me a redactar una concisa fitxa de catàleg. Perquè, davant daquests testimonis, lobservador es mou entre lestímul cap al seu estudi i la impotència per a captar, per mitjà de les eines habituals de lanàlisi acadèmica, el drama o la tragicomèdia de la condició humana en tota la seua extensió que destil·len aquests processos. Cadascuna daquestes peces és, en ella mateixa, una autèntica obra literària dictada per lexperiència humana. Assistim a una representació de la vida diària daquella societat, duna profunditat i duna intensitat parangonables a la que van reflectir Bocaccio, Chaucer, lArcipreste de Hita o Fernando de Rojas. La seua lectura ens proporciona una visió impressionista però molt pròxima de la societat medieval, i sobretot de la gent del poble, que de manera excepcional prenen la paraula i mostren directament (si bé mediatitzats per la presència dels jutges i el temor que sempre imposa la declaració davant dun tribunal) la seua vida diària i la seua parla popular, i, per extensió, les passions i mesquineses dels homes i dones daquest estament.
Amb la seua lectura, contemplem la condició humana en la seua existència confusa, canviant, tragicòmica i incoherent, contra la qual els somnis reformadors de la raó il·lustrada han engendrat monstres que salimenten a ells mateixos. Potser en aquest punt, la cultura medieval, considerada en el seu conjunt, ens porte un cert avantatge, ja que no aspira a reformar la cosa pública, sinó simplement a reproduir-se i a subsumir-la en una raó superior, incomprensible per a lésser humà, de naturalesa divina, que restableix lordre en el caos de la vida terrenal. Dací també linterès que tenen aquests processos per a lestudi de la cultura popular europea en un estadi molt primitiu, anterior al de les manifestacions daquell testarrut moliner italià afecte les disquisicions teològiques però ja molt influït per la Reforma que va analitzar tan brillantment Carlo Ginzburg en el seu famós llibre, El formatge i els cucs. El cosmos dun moliner del segle XVI (València, 2005, 177 pàgines; ed. original Torí, 1976). Són anteriors també a la transmissió de la cultura popular que va realitzar Rabelais i que va permetre Mikhaïl Bakhtin, en el seu no menys famosíssim llibre (La cultura popular en la Edad Media y en el Renacimiento. El contexto de François Rabelais, Barcelona, 1971, 430 pàgines), identificar, de manera potser excessiva, la cultura popular tradicional amb el que és només una de les seues manifestacions, la que ell va denominar realisme grotesc, que a Espanya va conèixer un singular vigor i duració, fins fa poc, quant a la seua peculiar constitució social i cultural. La lectura daquests processos ens retrotrau, doncs, a un estadi molt arcaic de la cultura popular europea, previ a la gran commoció de la Reforma i les seues seqüeles de la Contrareforma. De manera hipotètica, fa la impressió que, fins llavors i segons les declaracions dels processos ací considerats, els comportaments sexuals de rics i pobres eren semblants, per a diferir, després de limpacte de la Reforma i Contrareforma primer, i duna beata moral burgesa darrel catòlica o luterana després, fins a temps recents, quan tornen a confluir ja passada la Segona Guerra Mundial.
Per tot això, la lectura sense apriorismes morals, culturals ni ideològics daquests processos constitueix una invitació a la reflexió sobre la naturalesa humana i la violència sexual. I ajuda a comprendre el perquè de la fascinació popular de tots els temps pels assumptes de «sang i fetge», com es titllen a Catalunya. Al cap i a la fi, el delicte sexual és el més immediat a lhome (i a la dona), el més consubstancial a la condició humana, més encara que el delicte contra la propietat, ja que obeeix a pulsions molt profundes, en gran part fisiològiques i més materialment corporals. Potser serà aquell el motiu de la permanència de linterès morbós del poble (i utilitze a propòsit aquesta categoria sociològica tan sui generis) davant daquest tipus desdeveniments al llarg dels segles, que es manifesta de tantes maneres i en tants gèneres. En la cançó melòdica contemporània com en el romancer popular darrel medieval, en els romanços de cec i en la literatura de cordell com en el fulletó imprès vuitcentista, en el radiofònic o en el televisiu (menys, perquè ací la censura social opera de forma més intensa), i que ha passat a la millor de la literatura de tots els temps: a Bocaccio, Shakespeare, Lope de Vega, però també a Valle-Inclán i les seues obres esperpèntiques (com Los Cuernos de Don Friolera o Martes de Carnaval). Contrasta amb la indiferència desapassionada i tecnocràtica actual i els missatges moralitzadors de la «correcció política», que buiden aquests episodis dels seus elements tant dramàtics (amb la qual cosa els priven de la seua emotivitat i, paradoxalment, de la seua pròpia capacitat moralitzadora per a infondre abominació davant de lhorror de la violència) com còmics, és a dir, dels seus elements autènticament humans, en definitiva. Davant daquests drames ja tan llunyans, experimentem aquesta sensació que Chesterton va expressar tan bé quan es va preguntar si hi ha alguna cosa més ridícula que veure a algú perseguir inútilment el seu barret que un colp de vent ha fet rodar i rodar. Lhumor barroc, darrel medieval, com ho va saber veure Arnold Hauser, es basa en aquesta comprensió piadosa del món. Aquest és el tipus dhumor que traspua lobra del seu més eximi practicant, Cervantes, tan pròxim en el temps a aquests processos, que corresponen, en el llarg termini propi de les mentalitats, a la mateixa època.
Si vencem la repugnància per les conseqüències tràgiques del cas, còmica ens pot parèixer, per exemple, lactuació del trio format per Geralda, Guillem i Bernat en lAlzira de 1296, amb què sobre aquesta col·lecció. Sense pretendre desvetllar massa dades, ressaltaré lestratagema del marit burlat per a trobar lamant (no en larmari, sinó sota el llit, un altre dels amagatalls literaturizats fins a la sacietat) davant del desvergonyiment de ladulteri, comès fins i tot davant de la criada, tan escandalós que el marit no té més remei que actuar segons els dictats i els usos de lèpoca. Lamant, Bernat, té fama de conquistador i Guillem, el marit, la té de bon home. Bernat ens resulta antipàtic. Com fan en les seues declaracions els testimonis, que tendeixen a exculpar el marit gelós, set segles més tard podem entendre la reacció de Guillem, pressionat per lopinió del poble dAlzira, que coneix ladulteri i la fama de Bernat, seductor de dones casades la conducta de les quals, fins que cauen en les seues xarxes, era irreprotxable. Bernat porta la desgràcia a la llar feliç de Guillem i Geralda, com abans lha portat a altres matrimonis. Geralda no mor, i pensem que Bernat, amb la seua vàcua vanitat de seductor, ha rebut un càstic merescut, potser excessiu, al seu estufament. El contrast a aquest xoc de passions, quasi cinematogràfiques, el trobem en el detall de la meticulosa investigació judicial que tracta de determinar si la mort de Bernat es va produir amb límpetu i furor provocats pel descobriment de ladulteri, i si el cadàver va ser trobat en el lloc de lassassinat o traslladat allí, i en aquest cas es tractaria duna emboscada per a acabar amb el burlador dAlzira.
Daquests tipus i comportaments populars, ben coneguts gràcies a la literatura, nestan farcits els processos que transcrivim, com és natural. Trobem marits de caràcter violent i extremadament gelós, agressius contra la seua dona, com en el pleit de Jaume i Guillemona (1314). O el seu contrapunt, el marit calçasses en el procés dEulàlia, Guillem i Berenguer (1424), una llar convulsa que contrasta amb la naturalitat amb què es viu el trio consentit que es descriu en el procés de Jaume i Elisenda (1377), que ofereix un bullent retrat de la vida popular medieval. O la morbositat que destil·la la descripció de les escenes incloses en les bacanals de què sacusa Bartomeua (1374), amb els seus testimonis tafaners que després shi incorporen amb armes i bagatges, procés que va ser ja extractat per Miret i Sans. O la història d «amor boig» que motiva el plet de Margarida i Antoni (1375), tan sòrdida que al final podria resultar que lamant és un rufià amb intencions tèrboles i ocultes en les quals la càndida dona ha acabat enredada. En aquest procés, com en tots els altres, els detalls són incomptables i rics, com la penes suggerit i vergonyant testimoni de la ronda dels garruladors artesans barcelonins entorn del carrer on resideixen les prostitutes. No sols són els detalls costumistes de la vida popular. També són les passions humanes que contenen i que compliquen la trama fins a extrems insospitats, com sesdevé en el procés de Guillema i Bernat (1324), la protagonista del qual adopta aires dheroïna de tragèdia clàssica, amb manifestacions un tant vulgars, això sí. Pot sospitar-se que Guillema es fa amant del còmplice de lassassí del seu germà per a castigar al seu torn a lassassí del seu primer marit i arruïnar així, dun colp, la vida dels dos homes que més odia. No menys cridaner és lestrany succés amb què es tanca la primera part, lintent de segrest de Miqueleta. Ni en general els quatre inclosos en la segona, tan extraordinaris, sobre els quals esperem poder oferir en els pròxims anys un treball més extens. Tots els processos es refereixen a gent del poble, tret del de la bella Isabel Cornell (1382), que incloc per ser un testimoni excepcionalment expressiu, amb el seu llenguatge cru, bast i ruboritzant, i al quual, per la seua especificitat, dedicaré unes línies per a il·lustrar alguns punts (sense desvetllar-ne la trama, és clar).
Durant centúries, els Cornell, com els Maça o els Liçana, van ser una de les més poderoses famílies nobles del regne dAragó, que es van establir després en el regne de València. Isabel Cornell era filla de Luís Cornell, senyor dAlfajarín, nét al seu torn de Beatriu dAragó, filla natural de Pere el Gran. Martí de Riquer, en el seu llibre: Vida i aventures del cavaller valencià don Pero Maça (Barcelona, 2004), situa el seu naixement cap a 1344. Del seu matrimoni amb el noble Pero Maça va nàixer Pero Maça de Liçana, senyor de Moixent, que va passar com a almirall de larmada de Joan I a Sardenya i Sicília en labril de 1394.
A Riquer li consta que «Isabel Cornell era molt bella, elegant, assenyada i de cortesà tracte, i que quan ja feia set anys que era viuda era admirada i cobejada com a esposa per cavallers del seu ambient i braç». Riquer treu aquestes deduccions dun poema català de cent quaranta-sis hexasíl·labs aparellats que porta per títol Dispensació de la senyora de Moixén, el text del qual edita. En ell, un cavaller es presenta davant del papa (llavors a Avinyó) i li sol·licita una dispensa perquè la seua cosina, Isabel Cornell, senyora de Moixent, puga casar-se amb un igual a ella, perquè la seua bellesa i prudència és tanta que són molts els parents que la pretenen en matrimoni, encara que ella es guarde de cometre tal vilania. El papa concedeix la dispensa perquè la dona puga casar-se, encara que insisteix en el fet que ha de ser amb algú igual a ella en valor i complexió.
El poema no deixa de tenir un cert aire entre burlesc i cortesà, de broma particular. El que sabem és que no va produir efecte en la bella Isabel, perquè no va tornar a casar-se. I no obstant això, va haver de ser tanta la seua bellesa, i potser latracció que va exercir, qui sap si amb aquella mirada clara que devia de captivar, segons es diu en el poema, que no es va veure lliure de les calúmnies, fins i tot en la seua edat tardana. Cap a 1382, quan es va veure implicada en el tèrbol i apassionat assumpte que va motivar lenquesta judicial que es transcriu en aquesta col·lecció, era una dona madura duns trenta-vuit anys, amb una aparença respectable.
El que sha dit. Potser les acusacions contingudes en aquest procés obeïren ni més menys que a la maledicència. I potser darrere no hi haugés més que alguna venjança contra Isabel, o el seu difunt marit, el seu fill, el seu germà, tant era el seu poder i tants els enemics que shavien guanyat. O potser no hi hagués sinó una maniobra més de les que tantes vegades es produeixen quan es discuteix dherències. Des del 17 dagost de 1367, Isabel Cornell havia estat nomenada curadora del seu fill per a rebre els comptes que havia de prestar el jurisperit Berenguer Mercader com a marmessor testamentari del difunt Pere Maça de Liçana (ACA, Reial Cancelleria, reg. 914, fol. 90v). Potser sorgirien disputes a propòsit daixò, com era habitual. Ho sospitem perquè en 1368 un decret de linfant Joan, com a lloctinent del rei, havia autoritzat el compromís entre Isabel Cornell i Berenguer Mercader, tutor testamentari del noble Pere Maça, fill i hereu del difunt Pere Maça, sobre totes les qüestions i plets que hi hagués entre ells (ACA, Reial Cancelleria, reg. 1.617, fol. 27v). En lexercici de la seua tutoria, Isabel Cornell va prendre algunes decisions sobre el patrimoni dels Maça que potser no foren del gust de tots els parents paterns. Al novembre de 1370 linfant Joan va autoritzar Isabel Cornell, tutora del seu fill pubill Pere Maça i com a usufructuària de tots els béns del seu marit Pere Maça, a vendre el lloc de Merla, amb les seues salines, que el seu fill posseïa al regne dAragó, a prop de la frontera de Castella. En la seua súplica, Isabel havia explicat a linfant Joan que lherència de Pere Maça es trobava molt carregada amb el pagament de les pensions de molts censals anuals i que aquell mateix lloc, a causa de la seua despoblació, havia perdut tanta renda que ja no produïa res, per la qual cosa resultava més avantatjós vendrel i amb allò que sobtingués reduir les pensions que els Maça pagaven (ACA, Reial Cancelleria, reg. 1.782, fols. 65v-66r). No era una situació exclusiva daquesta família, perquè molts nobles es van veure tan aclaparats pels deutes que peticions com aquesta van proliferar en aquella època.
Encara que en aquest cas els protagonistes pertanguessen a la classe noble, el procés és ric en la descripció dusos socials, costums i mentalitats. Gràcies a ell, com als altres de la col·lecció, podem assistir a una representació directa de la vida popular, quasi sense intermediaris. Poques vegades tenim ocasió de veure així, ni a través de la pintura (idealitzada per complet en aquella època), ni de la literatura, perquè en una o altra apareixen mediatitzades pel geni dels seus autors. És el poble el protagonista de la seua història quotidiana, amb eixa rica diversitat de tipus, que trobarem recollida en la millor literatura medieval, en la novel·la picaresca, en el teatre barroc espanyol del Segle dOr, en Rabelais. És aquell poble bast, burlaner i grotesc, que viu indiferent al poder sense sostraures als seus efectes, i per això també poregós i servil amb els qui manen, i cruel i cobdiciós quan mana, com el van retratar amb agudesa i profunditat Goya o Buñuel. Aquella presència popular vivifica la literatura de lèpoca que shi obre, i fa banals les pretensions, molt pròpies de lartista modern que sallunya de la realitat popular, que lart supera a la vida, que lartifici dun món inventat per lego dun artista individual una figura molt valorada en les societats occidentals a partir del Renaixement i a la progressiva extinció de les quals assistim des de la Segona Guerra Mundial, se sobreposa a la realitat viscuda per la suma dindividualitats concretes que componen una societat. Com demostren aquests processos criminals, lart imita la vida, i pot fer-la suportable, mitigar les seues misèries, ferla comprensible, però no superar-la. Aquesta intuïció popular és la que explica la seua seducció pels casos reals de crims, amb predilecció pels delictes sexuals truculents, que shan narrat sempre amb una certa morbositat i delectació, com és perceptible en els nostres processos, però també en els romanços populars de totes les èpoques, i com és possible detectar-ho actualment en el seguiment que els mitjans de comunicació fan dels crims més atroços, lenumeració dels quals no serà necessari fer ací.