La invenció de lespai
Ciutat i viatge
Assaig 34
La invenció de lespai
Ciutat i viatge
Enric Bou
Universitat de València
© Enric Bou, 2013
© Daquesta edició: Universitat de València, 2013
Publicacions de la Universitat de València
Arts Gràfiques, 13 - 46010 València
Disseny de la col·lecció: Inmaculada Mesa
Il·lustració de la coberta: Daniel Muñoz, Traces (2012) Maquetació: Communico, CB
Edició digital
A Jon Knudsen, in memoriam
Le immagini della memoria, una volta fissate con le parole, si cancellano Forse Venezia ho paura di perderla tutta in una volta, se ne parlo. O forse parlando daltre città, lho già perduta a poco a poco.
Italo Calvino, Le città invisibili
Índex
Ciutat i viatge. Caminant per la ciutat (des)coneguda
1. Llegir la ciutat
Teories de la Ciutat
La ciutat-llibre
La ciutat des de dalt (i des de fora)
Experiència interior de la ciutat
2. Sobre rius i mapes. Aproximacions ibèriques al comparatisme
Dibuixant rius
Llegint mapes
3. Fronteres a la ciutat: reescrivint les separacions
Frontera i ciutat
Creu i cercle
Heterotopies: cementiri, bordell, Rastro
4. «Decrèpita i teatral»? Exploracions literàries de Barcelona
Caminant a la ciutat
Una visió crítica
5. Les llums i els noms de París: Bearn de Llorenç Villalonga
Problemes de lectura i escriptura
Els usos de lespai a Bearn
París, ciutat mítica
Dues visites a París i dues òperes
París, les «lumières», Bearn
6. Exili a la ciutat: La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda
Cases i carrers
Quatre elements
Alliberament de lespai
7. Construcció literària: el cas dEduardo Mendoza
Una trilogia de novel·les urbanes
Pastitx i paròdia
Contemplació de la ciutat
8. En trànsit: Explorant els llibres de viatges
Viatge i llibres de viatge
Viatgers
Tipologies
9. «Back from the USSR». Viatgers al país dels Soviets
Allunyats del país
10. «Mitja vida condormida». Viatge i exili
Barreja de passat i present
Viure en els marges
Final
11. «Benvinguts enlloc»: viatges a no-llocs
Els no-llocs i linfraordinari
Llibres de viatge a no-llocs
Anar a la seva
Bibliografia
Ciutat i viatge. Caminant per la ciutat (des)coneguda
Aquesta exploració sinicia a partir duna actitud a mig camí entre lobsessió i la consciència plena: la barreja de sensacions que experimentem en viatjar per la ciutat o en passejar per ciutats desconegudes quan som de viatge. En la nostra ciutat ens deixem anar, perdent el temps, en un matí de lleure, o entre dos encàrrecs burocràtics, que ens deixen una estona de llibertat inesperada, i anem a la recerca de lincert per carrers ben coneguts que, de sobte, ens fan girar el cap, talment com si fóssim en un viatge en un país llunyà. Caminar sense direcció fixa. Deixar-se perdre. Perdres i trobar. Trobar-se a un mateix. Trobar laltre. Escriure la ciutat en caminar. Walter Benjamin distingeix entre equivocar-se de carrer en la pròpia ciutat, cosa que ell considerava poc interessant i banal, i el concepte de perdres, com en un bosc, una cosa molt més complexa: «requereix un entrenament molt diferent. Llavors, rètols i noms de carrers, els transeünts, sostres, quioscos, bars, han de parlar al caminant, com el cruixit duna branca sota els seus peus quan som al bosc» (Reflections, 7-8). Viure diverses vides en una ciutat que no és la nostra, però en la qual passem dies com a no turista. Poder-la veure des dels ulls del turista, fer-se fotos de turista, guiat i acompanyat per algú nadiu. Aprendre els petits secrets del botigueig per a la vida quotidiana. No buscar souvenirs. Fer les maniobres que fa la gent del lloc. Tornar de treballar amb cara de cansat, amb passes lentes. Observar una realitat aliena que ha esdevingut quotidiana. Per un temps breu. O, a linrevés, deixar-se perdre per la nostra quotidianitat amb els ulls del visitant, (re)descobrir els escenaris de la nostra vida. Escriure una nota sobre les nostres experiències. Escriure i viatjar. Observar. La ciutat desconeguda que es fa amiga. Sentir-se a casa en un paratge estrany. Aquestes, i més, són algunes de les impressions que constata lhabitant de la ciutat o el viatger que viu en una ciutat desconeguda durant un temps breu, entre el viatge i el coneixement que té el nadiu de lespai urbà. El viatge a la ciutat integrat en la vida quotidiana. Descobrir la ciutat mentre el viatger es descobreix ell mateix. Una manera dinventar-se lespai, dapropiar-sen.
Un matí de diumenge del mes doctubre de 1998 vaig visitar la magna exposició de trens que la RENFE i el Ministerio de Fomento havien instal·lat a lestació de França de Barcelona per commemorar el 150 aniversari de larribada del ferrocarril a Espanya. Ho feia en qualitat dacompanyant del meu fill Víctor que llavors tenia cinc anys. Els nens tenen una habilitat sorprenent per formular les paradoxes del viure i deixar-nos emmudits, sense resposta davant dels grans interrogants ontològics. Em va sorprendre, tan bon punt vam començar la visita, amb un comentari que a mi em semblava una confusió que, en formular-la ell, em despistà i vaig intentar de corregir inútilment: els trens de rodalies són metros, els altres, en especial els de gran velocitat («lo morrut», tal com li diuen a Tortosa a lEuromed), són trens. Aquesta distinció, tan òbvia, entre metros i trens em féu pensar sobre quin deu ser el punt de tangència entre la cultura local, i la cosmopolita, entre el viure urbà més sedentari i el viure en trànsit, en la mobilitat, i com el mitjà de transport ens pot afectar les actituds i activitats. No anem dexcursió amb metro (ni amb el Metro-Vallès), sinó a la feina, o de passeig. Quan decidim anar dexcursió, o de viatge, ho fem amb tren (auto, avió, vaixell). El metro té la familiaritat de la vida quotidiana i ens aboca a una recorregut rutinari, durant el qual ni mirem les cares dels veïns de trajecte. El tren obre les portes a la il·lusió de laventura, és un desplaçament a territoris desconeguts amb companys de vagó que poden obrir-nos portes a altres mons. Els trens, dacord amb la definició de lantropòleg francès Marc Augé, ens fan arribar a «llocs», és a dir indrets en els quals un nom defineix tota una sèrie de relacions històriques i didentitat. El talgo de París, lOrient-Exprès, el més castís Shangai Exprès (que anava a Vigo) o el Transiberià, molt més exòtic i de pregones ressonàncies literàries, suggereixen mons, records imaginats, lectures, desigs. No cal dir que els noms de les línies de metro (la groga, la verda, etc.), o els de les estacions (Vallcarca, la Guineueta, Meliana) no desvetllen el mateix ordre democions. Jo solia pensar que els viatges a llocs llunyans produïen una literatura excel·lent, de gran qualitat literària, mentre que les exploracions urbanes no tenien el mateix pes literari, però he descobert que lexploració de la vida quotidiana pot ser tan interessant o més. Sortim de les nostres ciutats per explorar paisatges exòtics llunyans i mai no arribem a saber el que hi ha sota aquelles realitats llunyanes, tornant amb les mans buides a la nostra vida quotidiana.
Minteressen, doncs, dos tipus de fenòmens ben típics del segle XX i la repercussió literària que han tingut. En primer lloc el coneixement literari de la ciutat, entès en part com un viatge per, o una exploració de, la quotidianitat. En segon lloc, les diverses fases del viatge literari al llarg del segle XX, un tipus dexperiència que sha fet progressivament més fàcil i assequible, i que ha obert les portes al contacte amb lalteritat. Moltes de les idees i plantejaments daquest llibre tenen un mateix origen: aquell punt en el qual viatgem per la quotidianitat com si ens trobéssim en una jungla farcida de perills; o, a linrevés, passegem per les jungles de lAmazònia com si estiguéssim en un indret ben conegut, a la cantonada de casa. Lespai ens el fem nostre a través del passatge, lacció de passar, i tant en un paisatge urbà com en un espai que es és lluny de casa, ens trobem amb un descobriment, la sorpresa final del passatge, que és lendinsament en nosaltres mateixos. Són maneres complementàries de la invenció de lespai que exploro en aquestes pàgines.
Agraeixo a Rosalba Campra de la Universitá de Roma «La Sapienza», Antonio Monegal de la Universitat Pompeu Fabra, Andrés Soria Olmedo de la Universidad de Granada, Enric Balaguer de la Universitat dAlacant, Elide Pittarello de la Università Cà Foscari di Venezia, Àngels Santa i Xavier Macià de la Universitat de Lleida, Cristina Sánchez-Conejero de la University of North Texas, loportunitat de presentar primeres versions daquest treball als seus estudiants. També vull esmentar Claudio Guillén, que em va convidar a presentar part daquests materials a la «Fundación Ortega y Gasset» de Madrid. Amb ell vaig discutir el títol ja que va ser, a més dun bon amic, un mestre i un referent intel·lectual significatiu. Altres persones amb qui he tingut ocasió de discutir els plantejaments daquest llibre són: Delphine Bahuet, Tom Cushman, Joan de Déu Domènech, Montserrat Iglesias, Jonathan Knudsen, Kathleen McNerney, Joaquim Molas, José Muñoz Millanes, Susana Reisz, Heike Scharm, Marilyn Sides, i Rosi Song. A tots ells moltes gràcies. En particular, a la Sarah i lAlexandre que han recolzat i suportat pacientment els anys de recerca i descriptura. També a la Chiara que ha passejat i reflexionat amb mi.
Versions anteriors dalguns capítols han estat publicades en diversos llocs. Agraeixo als editors la gentilesa dautoritzar la publicació de fragments: «On Rivers and Maps. Iberian Approaches to Comparatism», New Spain, New Literatures, edited by Luis Martín-Estudillo and Nicholas Spadaccini, Hispanic Issues vol 37, Vanderbilt University Press, Nashville Tennessee 2010: 3-26; «Decrèpita i teatral? On Literary explorations of Barcelona», Catalan Review XVIII, 1-2 (2006): 149-160; «Les llums i els noms de París: de Proust a Villalonga», Homenatge a Víctor Siurana, Lleida: Universitat de Lleida, 1997: 149-165; «Exile in the City: Mercè Rodoredas La plaça del Diamant», The Garden Across the Border: Mercè Rodoredas Fiction, edited by Kathleen McNerney and Nancy Vosburg, Selinsgrove: Susquehanna University Press, 1994: 31-41; «Arquitectura de la palabra: la trilogía urbana de Eduardo Mendoza», Enric Bou i Elide Pittarello, eds., (En)claves de la transición. Una visión de los Novísimos. Prosa, poesía, ensayo, Madrid-Frankfurt: Editorial Iberoamericana-Vervuert, 2009: 103-128; «Back from the USSR. Viatgers al país dels Soviets», Rivista Italiana di Studi Catalani 1 (giugno 2011): 35-47; «Ligeros de equipaje: exilio y viaje en la España peregrina (1936-1969)» Revista Hispánica Moderna. lii, 1 (junio1999): 96-109.
He rebut suport de diverses institucions per preparar aquest llibre. Vull agrair en especial la beca Salomon i la del Center for Latin American and Brazilian Studies, ambdós de la Brown University. Una generosa beca «Cátedra de Excelencia» de la Universidad Carlos III de Madrid i el Banc de Santander, durant el semestre de tardor del 2011, em va proporcionar el temps necessari per enllestir el projecte.
Venècia-Madrid-Barcelona, 3 de març, 2012
1. Llegir la ciutat
Car la ville est un poème () qui déploie le significant, et cest ce déploiement que finalement la sémiologie de la ville devrait essayer de saisir et de faire chanter.
Roland Barthes
Vaig arribar a Madrid un matí de setembre, un dia de llum suau i clara, aquella que només saconsegueix en les altures de laltiplà castellà. Jo estava en una nit diürna (o un dia nocturn), situació que només produeix la flamant i absurda estació denllaç de Nuevos Ministerios on el viatger accedeix a una espectacular ciutat subterrània, que és evocada en un enorme mural trompe loeil. En aquest lloc les rates han estat substituïdes pels viatgers del matí tractant darribar al seu destí. Un no-lloc com aquest no permet els seus usuaris de ser conscients don es troben. Creuen la ciutat subterrània a través de lanomenat (antigament) «túnel de la risa» fins arribar a les entranyes del Paseo de los Melancólicos. Tots aquests són noms bonics per als espais urbans amb una història important, topònims que ningú ja no usa.
Lésser humà es relaciona amb lespai que lenvolta projectant en la ment una intel·lectualització dallò que veu, allò que viu. La realitat física les dimensions que li transmeten els sentits, la vista primordialment esdevé projecció mental. I a lhora denfrontar-se amb lespai ho fa des de dues perspectives complementàries: una narrativa, laltra esquemàtica. Quan hem dexplicar a algú com anar dun punt a un altre, ho fem amb un llistat dinstruccions (vés de dret, gira a mà esquerra, etc.) o amb un croquis dels moviments a seguir damunt un mapa. No són sinó metàfores que ens ajuden a llegir el món. Un mot tècnic com «odologia», que deriva d«hodos», que en grec significa carretera, camí, viatge, és molt útil per referir-se a la nostra relació amb lentorn físic. El mot prové dun psicòleg experimental, Kurt Lewin, el qual lhavia utilitzat per caracteritzar l«espai viscut», és a dir lespai en el qual un individu viu, o lespai tal com és percebut per lusuari. Aquest espai soposa a lespai geomètric dels mapes i els plànols, a lespai euclidià mesurable, racional i homogeni. Lodologia prefereix el caminar més que no pas el camí, el sentit de la geografia més que no pas el càlcul mètric. Lésser humà lluita entre dos desigs: instal·lar-nos en alguna banda, pertànyer a un lloc; i trobar en un altre lloc un nou camp dacció (Careri).
Aquestes dues actituds es podrien comparar als dos enfocaments diferents per visitar una ciutat que va proposar Miguel de Tamen a «A Walk about Lisbon». Una possibilitat, «sentir latmosfera», implica només caminar i mirar. Laltra és lobligació estètica del turista que es passeja amb una llista de coses a visitar i que li serveix de mesura de lèxit del viatge. La inefable i infal·lible guia Michelin proposa un sistema destrelles, que ha esdevingut un codi moral per als turistes, amb una descripció de les obligacions del que cal fer a cada lloc (Tamen, 35). En molts escriptors reconeixem una lluita interna entre caminar sense rumb i lestabilitat. Molts escriptors, com ara Ramón Gómez de la Serna o Joan Maragall, han estat conscients del seu espai vital al llarg de la seva vida: arrelats en un lloc, a Madrid, Buenos Aires o Barcelona, però sempre cercant nous horitzons. Al ritme de les passions personals i les crisis polítiques, es van adaptar al seu entorn i van anar modificant la manera com experimentaven lespai.