Lésser humà es relaciona amb lespai que lenvolta projectant en la ment una intel·lectualització dallò que veu, allò que viu. La realitat física les dimensions que li transmeten els sentits, la vista primordialment esdevé projecció mental. I a lhora denfrontar-se amb lespai ho fa des de dues perspectives complementàries: una narrativa, laltra esquemàtica. Quan hem dexplicar a algú com anar dun punt a un altre, ho fem amb un llistat dinstruccions (vés de dret, gira a mà esquerra, etc.) o amb un croquis dels moviments a seguir damunt un mapa. No són sinó metàfores que ens ajuden a llegir el món. Un mot tècnic com «odologia», que deriva d«hodos», que en grec significa carretera, camí, viatge, és molt útil per referir-se a la nostra relació amb lentorn físic. El mot prové dun psicòleg experimental, Kurt Lewin, el qual lhavia utilitzat per caracteritzar l«espai viscut», és a dir lespai en el qual un individu viu, o lespai tal com és percebut per lusuari. Aquest espai soposa a lespai geomètric dels mapes i els plànols, a lespai euclidià mesurable, racional i homogeni. Lodologia prefereix el caminar més que no pas el camí, el sentit de la geografia més que no pas el càlcul mètric. Lésser humà lluita entre dos desigs: instal·lar-nos en alguna banda, pertànyer a un lloc; i trobar en un altre lloc un nou camp dacció (Careri).
Aquestes dues actituds es podrien comparar als dos enfocaments diferents per visitar una ciutat que va proposar Miguel de Tamen a «A Walk about Lisbon». Una possibilitat, «sentir latmosfera», implica només caminar i mirar. Laltra és lobligació estètica del turista que es passeja amb una llista de coses a visitar i que li serveix de mesura de lèxit del viatge. La inefable i infal·lible guia Michelin proposa un sistema destrelles, que ha esdevingut un codi moral per als turistes, amb una descripció de les obligacions del que cal fer a cada lloc (Tamen, 35). En molts escriptors reconeixem una lluita interna entre caminar sense rumb i lestabilitat. Molts escriptors, com ara Ramón Gómez de la Serna o Joan Maragall, han estat conscients del seu espai vital al llarg de la seva vida: arrelats en un lloc, a Madrid, Buenos Aires o Barcelona, però sempre cercant nous horitzons. Al ritme de les passions personals i les crisis polítiques, es van adaptar al seu entorn i van anar modificant la manera com experimentaven lespai.
Els llocs de la memòria, que tant han interessat estudiosos com Maurice Halbwachs, estan immersos en els espais de la quotidianitat. Com afirmà el sociòleg francès som sempre dins lespai i és només la imatge espacial que, per raó de la seva estabilitat, ens dóna la il·lusió de no canviar a través del temps i de retrobar el passat en el present. El dibuix dels homes dabans que sha materialitzat, com un calc, en la materialitat de les coses i dels edificis i la força de la tradició del lloc prové justament dallò del que neren la imatge. És en els llocs on sallibera amb força més potent la memòria, revelant els lligams que ens hi uneixen i que posen en evidència les connexions duna «societat invisible» (Halbwachs, 197-201). Els «llocs de la memòria» en la definició de Pierre Nora combinen de manera ambigua el passat i el present, allò sacre i prosaic, el record individual i el col·lectiu (Nora I, 37-43). Els llocs antics ens proporcionen matèria per als nostres records, perquè hi ha un excés de memòria que sexpressa sense paraules. La història és inscrita en les pedres de les valls, en els pobles i expliquen les diverses generacions que hi han viscut. Objectes sacres com ara les làpides en els murs de les esglésies són signes en marbre de la devoció; objectes dús comú com ara un instrument de treball o un moble antic, són testimoni de permanència i destabilitat. I de continuïtat. Amb la inscripció del jo en el temps, la superfície calenta del record, la memòria es fa espectacle dun passat sempre més íntim, quotidià (Tarpino, 18-21). Aquest tipus de memòria és ben lluny dels discursos narcotitzants de la política o fins de la història i és ben atenta als petits records de família, petites epopeies dels llocs. Gómez de la Serna i Maragall foren uns habitants de les seves ciutats, atents al seu entorn i que recolliren en les obres literàries aquest tipus dinterès per lespai.
Marc Augé sha referit a les dues maneres devocar les ciutats: a partir de la lectura duna novel·la (dun poema) o veient lespai urbà a través dels ulls dels personatges. De la mateixa manera que Proust o Thomas Mann formen part duna Venècia literària, dir els seus noms significa suggerir com han vist algunes ciutats, espais urbans, París o Lübeck. Com diu Augé: «prononcer le nom de ces auteurs, cest faire surgir limage, un peu floue parfois mais toujours insistante, des villes dont ils ont su capter les bruits, la couleur, les lignes de fuite et plus encore la secrète alchimie qui transmue de temps à autre, dans loeil du promeneur, les lieux en états dâme et lâme en paysage» (140). Així passa amb Gómez de la Serna i Maragall. Ells pertanyen a un Madrid o una Barcelona literàries i, al mateix temps, llegint els seus textos gaudim duna recreació de lambient dun moment. Molts dels seus textos ens evoquen la transformació dels llocs en estats de lànima i de lànima en paisatge.
Lencontre entre ciutats i les mirades dels escriptors ha propiciat pàgines notables. I associacions que van més enllà de lesforç dun eslògan dagència de viatges: Dublín i Joyce, París i Baudelaire o Proust, Boston i Henry James, Lisboa i Pessoa, Madrid i Pérez Galdós. I la Barcelona de Maragall, Carner, SalvatPapasseit i tants daltres que, en llengües diverses, nhan fet escenari o motiu privilegiat de les seves composicions literàries. Perquè lapropiació de la ciutat per part de limaginari dels escriptors ha estat una activitat habitual dençà de ladveniment de la Modernitat. Baudelaire, en el pròleg als Petits poèmes en prose, es referí a laddicció a les urbs de la nova poesia, i en definí els paràmetres: la freqüentació de les ciutats enormes, lencreuament de llurs innombrables relacions:
Quel est celui de nous qui na pas, dans ses jours dambition, rêvé le miracle dune prose poétique, musicale sans rhythme et sans rime, assez souple et assez heurtée pour sadapter aux mouvements lyriques de lâme, aux ondulations de la rêverie, aux soubresauts de la conscience? Cest surtout de la fréquentation des villes énormes, cest du croisement de leurs innombrables rapports que naît cet idéal obsédant.
Des de llavors literatura i ciutat ha esdevingut una zona prou definida en la literatura de la modernitat. Una zona en la qual el text serveix per expressar una contrada de lànima, entre el somieg i els ensurts de la consciència, i capta amb una força fascinant les reaccions dels habitants de les grans urbs. Si Baudelaire es plantejava larticulació duna forma literària nova, la prosa poètica, foren la ficció, novel·la i conte, o la poesia, els gèneres que protagonitzaren un moviment de renovació i datracció per la ciutat.
Segons ha explicat Richard Lehan els estudis històrics sobre la ciutat moderna han dirigit la seva atenció vers tres qüestions. En primer lloc, els orígens. Molts estudiosos shan fixat en el problema de la desconnexió entre camp i ciutat. Oswald Spengler i Lewis Mumford es fixaren en el fet que la ciutat moderna creà una desconnexió entre camp i ciutat, una pèrdua de les arrels, una unitat tancada que provocà la crisi de la civilització. La raó substituí linstint, les teories científiques els mites i les teories econòmiques abstractes el comerç. En segon lloc, daltres historiadors shan fixat en el que podem anomenar les lleis físiques de la ciutat, la relació amb lentorn físic, com ara el creixement en cercles concèntrics, o el creixement cap a loest. Gaziel va indicar en les seves memòries lexistència duna llei no escrita, segons la qual totes les ciutats, com les civilitzacions, tendien a créixer de lest vers loest. Això és ben cert en el cas de Barcelona, i en general de Catalunya, en el progrés de la Catalunya vella a la Catalunya nova. La tercera opció ha estat estudiar els efectes que les ciutats tenen en els seus habitants: Max Weber destacà els aspectes econòmics que condicionen la vida a ciutat i com cada ciutat creava un estat mental; Georg Simmel, en establir una tipologia del comportament de lhome urbà, es fixà en els aspectes psicològics, en els estímuls que rebia el nou habitant de la ciutat industrial. Es poden distingir, doncs, a grans trets, tres tipus denfocaments: una visió urbanística, una visió històrica i una altra de sociològica. A remolc de les anàlisis històriques i sociològiques, han anat sorgint estudis de caràcter més literari. Aquí vull plantejar alguns problemes rellevants en torn de limpacte que la ciutat moderna ha tingut en la literatura. Per una visió literària de la ciutat, des duna visió urbana de la literatura: llegir la ciutat.
Malgrat el risc de ser esquemàtic, es podria argumentar que larquitectura contemporània es divideix entre dues figures de lexcés: el plantejat per la temptació com sagaçment va denunciar Forges en un acudit de fa uns anys del capitalismo ladrillista; i la fidelitat envers lortodòxia del Moviment Modern, representat per la Bauhaus, Le Corbusier, el GATPAC i altres arquitectes o associacions afins. Totes dues figures de lexcés són la causa duna monotonia preocupant en el paisatge urbà, els monuments que envaeixen el cor de les nostres ciutats, com les «Cuatro Torres Business Area» de Madrid, o la zona que envolta el «Fòrum» a Barcelona, zones inspirades per edificacions com les de «La Défense» a París, en intents de reproduir lefecte de la skyline de Manhattan. Bàsicament, aquest debat entre les figures dexcés és una extensió dun altre etern debat entre urbs i civitas, és a dir entre el concepte despai urbà com una cosa que inclou la noció dhabitabilitat o un altre concepte en el qual la funció fonamental és la de la representació. La ciutat és alhora urbs, el medi ambient construït amb característiques morfològiques molt específiques, definides per edificis, carrers, equipaments. També és una realitat social, la civitas, és a dir, el conjunt de tots els ciutadans que viuen a la ciutat. Polis, al seu torn es refereix a la unitat política i administrativa, làrea municipal o metropolitana, que regeix la ciutat. No obstant això, entre les complexitats daquestes definicions tècniques hi ha moltes coses per indagar.
Com va escriure Raymond Williams, hi ha una gran varietat de models de ciutat i una sèrie de característiques que es repeteixen en el temps, com a capital dun estat, centre administratiu, centre religiós, ciutat comercial, port i dipòsit mercantil, casernes militars, concentració industrial. Com diu el crític anglès: «Entre les ciutats dèpoca antiga i medieval i la moderna metròpolis o aglomeració urbana hi ha una connexió de nom i de part de la funció, però res a veure amb la identitat» (Williams, 1). Les ciutats tenen una personalitat, tot i la semblança entre elles. Les ciutats canvien amb el temps, i creixent es transformen. Les ciutats són ruïnes, en el sentit que Walter Benjamin va donar a les ruïnes en les seves «Tesis sobre filosofia de la història», és a dir, una catàstrofe única que veu làngel de la història:
Hi ha un quadre de Klee que es diu Angelus Novus. Shi veu representat un àngel que sembla com si sapartés dalguna cosa que mira fixament. Els ulls esbatanats, la boca oberta, les ales desplegades. Làngel de la història ha de ser ben bé així. Té la cara girada cap al passat. En allò que a nosaltres ens sembla una cadena desdeveniments, ell hi veu una sola catàstrofe, que acumula més i més ruïnes i les llença als seus peus. A ell li agradaria aturar-se, despertar els morts i recompondre les destrosses. Però ve una tempesta des del paradís que se li enganxa a les ales i làngel no les pot plegar. Aquesta tempesta larrossega irremissiblement cap al futur, al qual dóna lesquena, mentre que, davant seu, el munt de ruïnes puja cap al cel. Aquesta tempesta és això que anomenem progrés. (Benjamin, Reflections, 257-258)
Les paraules de Benjamin ens recorden que la construcció és tan important com la destrucció, tot és relatiu, perquè allò nou se superposa al que és vell, i no només hi ha substitució, sinó diàleg. Un arquitecte i teòric de larquitectura, José Joaquín Parra Bañón, presenta al llibre Bárbara arquitectura bárbara virgen y mártir, una actitud de lingüista de la pedra, o arquitecte de la paraula, i demostra dues tesis compatibles i innovadores: que Santa Bàrbera és a lorigen de larquitectura i que de la destrucció, darrasar, més que no pas de construir i conservar, sen derivaràn beneficis més importants que no pas del kitsch i absurd conservacionisme que domina els nostres pobles i ciutats, destinats a convertir-se en parcs temàtics de la postmodernitat. Aquestes opinions sobre la ciutat coincideixen amb la visió de Ramón Gómez de la Serna sobre el mercat del Rastro, un lloc «ameno y dramático, irrisible y grave que hay en los suburbios de toda ciudad», on sacumula brossa inútil. Segons Ramón, les ciutats estan relacionades entre elles no pels seus monuments, sinó a través de «esos trastos filiales» (Ramonismo I. El rastro, 73). Daltra banda, Calvino a Le città invisibili va discutir els nombrosos intercanvis, més importants que els merament econòmics, que es poden percebre a les ciutats: «scambi non sono soltanto scambi di merci, sono scambi di parole, di desideri, di ricordi» (Calvino, X). Així que hem de distingir entre una ciutat material, que consisteix en cases i carrers, el domini de larquitectura i lurbanisme, i una ciutat espiritual, que pot ser llegida, discutida, i vista per altres disciplines. Les ciutats pateixen molts canvis, passen per la construcció i la destrucció, cauen en la ruïna. Estan construïdes amb larquitectura i lurbanisme, però també amb la imaginació. En aquest llibre sanalitzen exemples de la ciutat de les paraules, o la interpretació que la literatura ha fet de la construcció i la destrucció de les ciutats.
Les ciutats es caracteritzen per una juxtaposició de la història i elements ètnics que fomenten la col·lisió del temps i lespai, tenint en compte els fenòmens dhibridació i la barreja dinàmica dels discursos. En lloc duna visió global, unificada i homogènia de la realitat urbana, els observadors i visitants senfronten a una pluralitat i barreja destils, el contagi i losmosi, que descentra la seva mirada, fent desaparèixer la seva impressió inicial. Les ciutats generen un discurs políglota, un multilingüisme que genera la ciutat palimpsest, que es pot descriure seguint Lotman. Segons ell, a partir del punt de vista de la semiòtica, una ciutat és un complex mecanisme semiòtic, un generador de cultura que és capaç de realitzar aquesta funció en exclusiva a causa del seu poliglotisme semiòtic. En aquest sentit, una ciutat representa un «focus de textos i codis, organitzats de diferents maneres, que pertanyen a diversos idiomes i de diversos nivells». Diversos codis ètnics, socials i destils de conflueixen en una ciutat, on shi estimulen diverses hibridacions i traduccions semiòtiques. El passat té una oportunitat en el paisatge de la ciutat de coexistir sincrònicament amb el present. Larquitectura duna ciutat, el plànol dels carrers, els noms que reben, els monuments i una gran quantitat daltres elements del paisatge urbà funcionen «com conjunt de codis que constantment regeneren els textos del passat històric» (Šakaja and Stanić, 495).
Aquesta idea de lacumulació present en els mots de Lotman es pot relacionar amb una famosa frase de Wittgenstein: «El nostre llenguatge pot ser vist com una ciutat antiga: un laberint de petits carrers i places, de cases antigues i noves, i de cases amb addicions de diferents èpoques, envoltat per una multitud de barris nous amb carrers rectes i regulars cases uniformes». Les oposicions generades per lacumulació són la clau per assignar significats diferents o fins i tot contradictoris a la ciutat. Per exemple, en barris com el Raval de Barcelona, o Lavapiés a Madrid, es qüestiona la divisió social i funcional en barris i districtes. Hi ha districtes centrals, dacord a la seva posició, però amb elements típics de la perifèria, amb la presència dels immigrants i la necessitat de traducció entre cultures i pràctiques. Les oposicions divideixen i obren la possibilitat de posar laccent en una divisió del territori i generar processos de «mestissatge». El mecanisme de la frontera de Lotman, uneix i separa alhora, i funciona com un mecanisme que crea la paradoxa dautoconsciència a través de la separació. La ciutat genera la seva pròpia alteritat i identitat, que és sempre relacional.