Joan Brossa en un poema de Poemes civils dibuixa un mapa de Sant Gervasi que correspon a un trajecte possible pels carrerons del barri:
Passatge Mulet, Guillem Tell, Plaça
de Mañé i Flaquer, Francolí, Pàdua
fins a Ballester.
Una flor blava
tacada de punts
blancs.
Aquests poemes presenten una experiència de la ciutat des de dins, i prestigien determinats recorreguts privats o maneres de veure la ciutat.
En segon lloc, i molt lligat als exemples anteriors, es pot destacar el cas del flâneur o badoc. Aquesta figura correspon a la visió des de dins, que he indicat abans. Els badocs tenen com a camp dactuació el centre de la vila. Roland Barthes concedí una gran importància a la dimensió eròtica (de sociabilitat) de la ciutat, en especial del centre:
La ville, essentiellement et sémantiquement, est le lieu de rencontre avec lautre, et cest pour cette raison que le centre est le point de rassemblement de toute ville; le centre est institué avant tout par les jeunes et les adolescents. () Au contraire, tout ce qui nest pas le centre est précisément ce qui nest pas espace ludique, tout ce qui nest pas laltérité: la famille, la résidence, lidentité.
És al centre de la vila on es produeixen encontres de les forces subversives, les de ruptura, les lúdiques. Josep Carner ho captà amb agudesa en una prosa, «La ciutat sense ara», en la qual destacava el caràcter unificador en la diferència del centre de la ciutat:
A la Plaça de Catalunya van a raure tots els tramvies barcelonins: per allà passen les cubanes que van a Sant Josep de la Muntanya, els alemanys que van a Sarrià, les monges que van a les Corts, les gallinaires que van al Poble Sec, les dolces dames barcelonines que segueixen la via Gràcia-Rambles, les peripatètiques indígenes que van a la Ronda de Sant Antoni, les franceses que van al Lyon dOr, la gent que ve i va del port i les estacions: gent amb raquetes, gent amb paquets, gent llegint diaris, gent que fa tard, gent que té mandra, gent mudada per al teatre; criatures que ploren o senfilen, criades, militars. senyors danell i de cigar. Tota aquesta gent tomba per la Plaça de Catalunya centre estèril de Barcelona. () A la Plaça de Catalunya, la ciutat no hi té cap ara. (Carner, Les bonhomies, 69-70)
El que és remarcable en aquesta prosa és com Carner transforma el tramvia en els diferents tipus de dona que un badoc pot trobar en la ciutat. I com els transforma en diversos tipus de persones que giren entorn del centre de la ciutat sense rumb aparent. Aquest és el territori del badoc, el flâneur baudelairià mitificat per Benjamin. El badoc és el personatge que representa una de les grans paradoxes de la vida a ciutat: la solitud de lésser humà entre la massa urbana, tan multicolor i abundant. És lusuari perfecte de la ciutat. El mateix Carner, atent a les mínimes alteracions del viure quotidià, captà lessència daquest personatge:
El badoc ha eixit de casa. Té quaranta anys; és conco. Punts lluminosos de la seva cara afaitada, cada dia corren els seus ulls beatament per les cases en construcció, per les anècdotes de carrer, pels quioscos, pels aparadors, pels autos. El badoc és meravellós: tot ho aprofita. No és chauvin, però guaita els soldats; no és clerical però guaita els enterraments. Els seus ulls guaiten i no conquisten. La seva mirada plana per damunt les coses i se nallunya sense botí. El badoc té unes petites rendes; viu en una pensió. Té lofici de passejar i el benefici de guaitar. Sap les passes que hi ha del monument a Colom als Josepets. Coneix els qui enganxen rètols i els qui encenen fanals. A lhivern entra a les biblioteques per escalfar-se; a lestiu va a limperial per estar fresc. Coneix waterclosets gratuïts; sap bandes on es pot llegir els diaris, daltres on es pot dormir, daltres on hi ha calidoscòpics o gramòfons. Segueix pacientment, i denfora estant, els guanys de les cases de comerç, les peripècies dels enamorats que fan telèfons, la medicació de les arbredes, laixafament dels engravats, la decadència i renovació de les dones boniques, laugment i dispersió de les famílies, i els canvis fisonòmics de la ciutat turmentada. (Carner, Les bonhomies, 34)
El badoc efectua un passeig titubejant, pot practicar el flirt visual, seguir una dama pels carrers de la ciutat. O experimenta una por visceral. Són les pors producte de laïllament. O també, de vegades, reacciona amb fúria irracional en no entendre determinats símbols del món generat per la revolució industrial i tecnològica. És el tramvia vist com a màquina infernal. Genera també una actitud elegíaca envers un món desaparegut, com fa Josep M. de Sagarra a propòsit de les tartanes. Les llegeix com a símbol dun món desaparegut, en el qual es vivia sense velocitat «al ritme de les tartanes».
En combinació amb aquesta possibilitat sorgeix un retrat gairebé costumista, com una mena de radiografia íntima de la ciutat. Correspon a la percepció subjectiva del nou paisatge urbà i és estretament lligat a la visió «impressionista». Són retrats hiperrealistes (i, per tant, deformats), atents a detalls molt ínfims i íntims. Hi ha un èmfasi en els nous espais creats per la Modernitat: el tramvia, linterior burgès. Josep Carner escriví, en prosa i vers, un particular anecdotari urbà i, com una mena de bestiari, retratà tipus característics que li semblava enterbolien el viure civil que ell i els seus correligionaris pretenien. Els articles aplegats a Les planetes del verdum (1918) o Les bonhomies (1924), configuren llibres dun barcelonisme visceral, a partir del retrat daquests tipus o daquests escenaris i situacions que, fins i tot en temps de Carner, semblaven provinents dun altre món. En vers insistí en el plantejament en el volum Auques i ventalls (1914). També ho féu Guerau de Liost a La Ciutat dIvori (1918). Aquests llibres exemplifiquen un doble ús de la ciutat: com a escenari duna vida urbana encara massa barroera i provinciana, que cal modificar; i com a escenari de la incertesa. Pretextos, fútils en aparença, provinents de les noves sensacions que inciten al badoqueig (les «institucions per al foment i lexplotació de la innocència», segons expressió feliç de Carner) propicien poemes de gran riquesa formal, petits artefactes duna gran complexitat tècnica, però que, al mateix temps, són escrits sobre motius molt triats, mai a la babalà. Dibuixen un mapa sensual molt ric, de les dimensions de limpacte viscut: modificacions del paisatge urbà («Lanunci lluminós»), la promiscuïtat que provoquen els mitjans de transport públic («La bella dama del tramvia», «La noia que ve de la mar» de Carner; o «La dona de lòmnibus» de Xènius). La ironia carneriana aconsegueix els seus màxims en copsar aquestes situacions de barreja social:
Si ran de la parada veieu el «tram» passar
tot ple de «smarts» o gent de la pescateria,
sota un gran feix de plomes eternament hi ha
la bella dama del tramvia.
Un motiu freqüent és el dels enamoriscaments fugissers, amb dones que passen, sovint camí de lesglésia, com és el cas de «La noia matinera», del mateix Carner, o la sèrie de poemes que obre La Ciutat dIvori de Guerau de Liost. La ciutat havia esdevingut lescenari ideal per a lencontre dels ulls, i aquests poemes mostren lhabilitat per captar les noves situacions psicològiques fomentades per lUrbs de la modernitat, i com una variant de lexpressió angoixada del viure de lindividu aïllat en la multitud. Hi constatem no només la presència daquell personatge característic, que Walter Benjamin detectava en la poesia urbana de Baudelaire, el badoc. També una situació dangoixa còsmica, en la qual la multitud fa de refugi, i el transport urbà de microcosmos altament simbòlic. La ciutat, doncs, propicia dues funcions complementàries: és paisatge i estança. I, a més, símbol col·lectiu, que es resol en lús intensiu de la personificació de la ciutat i la invocació.
En molts textos narratius saconsegueix de crear un mapa subjectiu de la ciutat. És un mapa en el qual domina lalternança entre làmbit privat i el públic. Així, per exemple, a La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda, sestableix una ciutat feta a mida del personatge protagonista, Colometa-Natàlia: a banda i banda del Carrer Gran, on els interiors i exteriors tenen un paper ben determinat, el dalt i baix, els parcs i els carrers. És una manera gràfica de dividir les dues vides de la protagonista, fins aconseguir de controlar el seu destí.
Com discutiré amb més detall en el capítol quatre, hom pot trobar situacions similars en novel·les com El temps de les cireres, de Montserrat Roig. Tot passejant pel barri de Ribera, Natàlia senfronta amb un temps passat desplendor, el de lAuca del senyor Esteve i pot comprovar, a partir duns carrers centenaris, les distàncies i diferències entre el temps dels besavis, el seu revolucionari, i el contestatari del nebot Màrius. Els comentaris sobre els carrers per on passen, les diferents reaccions de records i referències culturals que desvetllen en els personatges de Natàlia i Màrius, serveixen per constatar la diferència dedats i la diferència en les lectures que fan de lespai urbà:
Feren la volta per Santa Maria del Mar, no se sentia cap més remor que les gotes que davallaven dels balcons i alguna passa llunyana que feia eco dins del silenci del carrer. Passaren pel davant duna plaça oberta, com un descampat, que servia daparcament de cotxes, «al fossar de les moreres no senterra cap traïdor», digué la Natàlia. Què dius?, féu en Màrius, res, recitava un vers que em llegia el teu avi. Saps qui és en Pitarra?, en Màrius va dir que no. La Natàlia pensà que el barri no havia canviat (). És un barri decrèpit i teatral, sembla que les cases siguin decorats a punt désser traslladats a un altre escenari, pensà la Natàlia. () Per què hem fet aquesta volta?, preguntà la Natàlia, perquè és un ritus, contestà en Màrius, aquest barri em deixa lestómac buit, com si hi hagués viscut en una altra època.
Citant uns versos molt coneguts de Pitarra, («al fossar de les moreres no senterra cap traïdor»), el personatge principal evoca la sobreposició de temps diversos. I exagera la teatralitat dels vells carrers, i condemna la condició de falsedat. Allí ja no shi pot viure, lúnic sentit que tenen aquells vells carrers és el de servir com a escenari per a una memòria cultural o per a una representació de la història (estratègia), o com a escenari per a una passejada de matinada (tàctica) subratllant el sentit contradictori daquest espai urbà.
La ciutat també és llegida des duna perspectiva històrica en la novel·la de Luis Goytisolo Recuento (1973), en la qual aconsegueix la superposició de dues ciutats, la del passat de la burgesia emprenedora i la del present de la burgesia limitada, en decadència. Ho fa, en part, amb un pastitx dels textos de les guies descriptives del segle XIX, les citades per Walter Benjamin com a mostra del triomf dels panorames. Superposa així una ciutat que el protagonista menysprea i que contrasta amb la utòpica que correspon a la de la ideologia marxista que ostenta Raúl Ferrer Gaminde. Així, per exemple, pot refer els versos de Joan Maragall a l«Oda nova a Barcelona», com a base dun discurs crític de la burgesia. O pot refer la Sagrada Família de Gaudí. Ja no ho és, de sagrada, sinó que li sembla un «Sagrado aborto» o sinventa noves façanes per a aquesta església: de la «Revolució» o de la «Nueva Sociedad».
La ciutat, hem vist, es pot llegir des de dues perspectives diferents i complementàries. Els escriptors escriuen la ciutat i en recreen unes formes físiques, unes formes de vida, uns projectes del comú. Són aquests components essencials del desplegament del significant que cercava Barthes. En una glosa del 1906, «Perfum barceloní», Xènius evocava la ciutat «nova» en la distància:
I després de tantes i tantes suggestions de vida i paisatges de Barcelona () encara aquella serena nit destiu, contemplada duna galeria estant, oberta sobre un dels interiors duna illa de cases, plens de jardins, característics a la nostra ciutat nova, persisteix en la meva imaginació i lomple de tot un món de perfums i de vaga música. Ben nostres perfums, música ben nostra. Dells i della ens és teixit el record quan de la mare ciutat som lluny. (Ors, Glosari 1906-1907, 9394)
La literatura modifica la ciutat en la mateixa mesura que la ciutat ha transformat la literatura. Els escriptors contribueixen a complementar «un món de perfums i de vaga música» amb una visió original que sintetitza les vivències dels habitants de tantes ciutats. Gràcies a ells podem «llegir la ciutat».