En un altre article comentava les diferències entre ciutat i natura. A «El monóculo de Sirio» considerava la construcció de la ciutat com una obra de lhome en el vuitè dia de la creació. Emulant un ésser diví, la correcció dun descuit, lhome va crear la ciutat:
¿Qué espectáculo más impresionante puede ofrecer la Naturaleza que el de los destellos de una gran ciudad al acercarse el espectador a ella por la noche, sea en tren, en auto o en avión, desde cualquier punto de vista? Salen a recibir al viajero los fantasmas de las luces, toda una población en movimiento que en vez de luces llevan prendido el fuego de los arcos voltaicos. Nunca ha cegado tan violentamente el Sol. Entre tanto se abren abismos negros como no puede ofrecer la Tierra. Son abismos de cielo donde se vierten torrentes de humo. Las líneas del firmamento se quiebran bajo el peso de sobras y luminarias. Antes de entrar en el caos, todo se organiza: aparecen las paredes formidables, las altas ventanas, los puentes, las obras. Las luces cobran expresión y fijeza. Es el mediodía eléctrico. (El Sol, 30-VIII-1927).
En aquest cas, la seva visió global de la ciutat dóna un gir gairebé astronòmic. A través duna metàfora, la nit estelada esdevé una visió estil plein air.
Els noucentistes van fer de lespai urbà una reinterpretació que anava més enllà de latansament mimètic i plantejaren una relectura global en termes simbòlics. Per a ells la ciutat tenia un doble interès: polític i social, a banda dels plantejaments estètics estrictes. La Ciutat i per reducció, Barcelona servia per a larticulació simbòlica del programa dacció sobre la societat, que fou expressat de manera exuberant a les pàgines del Glosari dEugeni dOrs. Aquest interès no és pas un fet aïllat, sinó que respon a una acció de grup que troba un leitmotiv efectiu a partir de conceptes i mots dordre com els de «Civilitat», «Civilisme», «Urbanitat» i derivats. Des daquesta perspectiva, «Barcelona» els servia per referir-se a un indret ben identificat, però també li atribuïren un valor afegit, mític, gairebé patriòtic, a lhora de referir-se a la ciutat com a abstracció dunes aspiracions col·lectives, polítiques, i convertir-la per mitjà duna metonímia agosarada en substitutiu de conceptes més abstractes: la «pàtria», Catalunya. O, duna manera més complexa, les formes de vida, burgeses i reformades, que pretenien per als seus conciutadans (Murgades, 1976). Però, deixant de banda aquesta apropiació ideològica, per necessitats estrictes de programa, és evident que allò més característic de la presència de la ciutat de Barcelona en la literatura noucentista és justament la consideració constant daquesta com a paisatge a construir, a modificar. Segurament té molt a veure amb la condició descenari «trobat», o imposat per la societat industrial. En oposició al ruralisme vuitcentista simposa la idea duna cultura urbana. És la ciutat concreta que rebutgen Barcelona, però també una Ciutat ideal, símbol i resum de les aspiracions polítiques i morals reformistes, la que ocupa latenció dels escriptors.
Els noucentistes actuen duna manera semblant a Cerdà, que volia transformar lespai urbà per tal de modificar les maneres de viure dels ciutadans. Davant duna ciutat que menyspreen adopten tàctiques en el sentit de Certeau i volen substituir la ciutat real per una dinexistent i idealitzada. Escriví Cerdà a Teoría general de la urbanización y aplicación de sus principios y doctrinas a la reforma y ensanche de Barcelona:
Este concepto [lurbanisme] describe el conjunto de medidas destinadas a agrupar los edificios y regular sus funciones, así como el conjunto de principios, doctrinas y reglas que se deben aplicar para que los edificios y sus agrupaciones, en vez de oprimir, debilitar y corromper las capacidades corporales, morales e intelectuales del hombre en sociedad, fomenten su desarrollo así como el bienestar individual y contribuyan a aumentar la felicidad colectiva.
Per a Xènius, Josep Carner o Guerau de Liost, la ciutat és làmbit de situacions que amaguen el seu designi moralitzador i, doncs, renovador de les formes de comportament. Una expressió recurrent per referir-se a la ciutat no modernitzada és la de «campament de pedra» que amaga la ciutat de filiació hel·lenística, no en la forma real, sinó en esperit, com els exemples que pensen haver vist a Londres o París; més com a desig que no pas com a realitat. Volen reformar aquest espai amb visions idealitzades, perquè així, pensen, modificaran les maneres de viure dels conciutadans. El primer Eugeni dOrs, a gloses com «Urbanitat», alliçonava els conciutadans amb normes de comportament cívic «noucentista». Per exemplificar un comportament regit segons la llei durbanitat proposava un complex escenari en el qual contraposava el viure barroc de la ciutat del present amb una imatge idealitzada duna urbs europea:
Detingueu-vos barcelonins, amics meus, detingueu-vos per un moment a imaginar. Tanqueu els ulls a naquest viure massa barrocament virolat, massa pintoresc, que us envolta. Figureu-vos una Ciutat he dit «una Ciutat» i no un campament de pedra una gran Ciutat plena, activa, normal, històrica i constantment renovellada alhora. Imagineu son lloc més cèntric, més vivent ¿Veieu el quadro? En la gran plaça pública els grans edificis públics columnates i escalinates drets i sòlids, severs i augustos, patinats gloriosament per la carícia de les edats. Entre ells, cases particulars, sòlides també, històriques també, opulentes en ròtuls i anuncis. Aquí, desembocant-hi, una gran artèria comercial. Allí, eixint-ne, una gran via aristocràtica. Allà baix, nota alegre, una reixa de gran parc. Estàtues, fonts. Daquí i dallí i pel mig, i arreu divergentes, oposades, contraposades, sempre harmòniques les grans onades de multitud, vivents braços cívics
La imaginació desfermada del Pentarca el menava a veure ordre en el caos de la metròpolis contemporània. Però el fragment, amb tot, serveix el propòsit de superposar damunt un «mapa» de la ciutat que li sembla inacceptable, el duna ciutat modèlica per bé que impossible i utòpica.
En un sentit semblant poden llegir-se els versos inicials de La Ciutat dIvori (1913) de Guerau de Liost:
Bella Ciutat dIvori, feta de marbre i or: tes cúpules sirisen en la blavor que mor, i, reflectint-se, netes, en la maror turgent, serpegen de les ones pel tors adolescent.
Aquesta ciutat dinspiració clàssica, amb referents que provenen dAtenes o de Florència, contrasta de manera excessiva amb la ciutat real de les bombes, com era coneguda arreu dEuropa. Per aquesta raó necessita un «esguard damor» per superar lamenaça del materialisme. Dins daquesta sèrie de visions idealitzadores de la ciutat des de dalt i des de fora podem llegir poemes que són plànols, reals o no, de la ciutat. Rimbaud escriví en poemes com «Marine» o «Villes» un mapa imaginari duna ciutat que tenia una cúpula de la Santa Capella de 15.000 peus (= 5000 m.) de diàmetre. I Salvat-Papasseit, a «Plànol», imitant els mots en llibertat futuristes, dibuixa un mapa duna ciutat imaginària, el qual expressa la ràbia del poeta davant les situacions de desigualtat. Els ultraistes espanyols van fer operacions semblants (sense lèmfasi social). Guillermo de Torre a «Exaltación occidental», i Federico de Iribarne, a «Amanecer desde el tejado».
La ciutat vista des de les altures presenta una perspectiva única. Allí en el sostre o el terrat, es pot viure una vida alternativa. En un text de 1929, Josep Carner, va explorar amb agudesa aquesta situació:
La ciutat vista des de les altures presenta una perspectiva única. Allí en el sostre o el terrat, es pot viure una vida alternativa. En un text de 1929, Josep Carner, va explorar amb agudesa aquesta situació:
Ja seria hora que algú escrivís un llibre sobre els terrats de Barcelona, sobre la vella i curiosa ciutat aèria. Jo el voldria amb moltes il·lustracions. El terrat, permès i instat per la dolcesa del nostre clima, és un altar del cel, amb oferiments de roba estesa, coloms i clavellins, litúrgia de sedasseries i cançons, cultes damistat i amor; no pas, tanmateix, inapte, quan sennuvola la vida civil, per a aviar i rebre les bales espetegants.
Segons Carner, els terrats eren útils en la vella Barcelona per inciar coneixences entre veïns duna mateixa escala o carrer. A lEixample, durant la Setmana Tràgica, van provocar matrimonis. I són, a més, útils per resumir els records de la vida a ciutat:
Jo mateix tinc records memorables de terrats. Els de la meva infantesa, amb el descobriment i lemoció estranya dels fenòmens meteorològics; els de la joventut, amb els pintorescos indrets de la ciutat vella vistos des de tallers dartistes; els duns besos bescanviats materialment sota les bales en un dia de vaga general. (Carner, «Terrats»).
Es podria establir encara un altre paral·lelisme entre els qui han somiat i edificat la ciutat, des de Cerdà a Gaudí, fet una petita consideració dels avantguardistes. Josep Lluís Sert, com el seu mestre Le Corbusier, dissenyà un projecte de reordenació de la ciutat de Barcelona que lesclat de la guerra civil impedí de materialitzar. Un escriptor coetani, J.V. Foix, bon amic de Sert, també es va interessar per la planificació urbana des duna perspectiva literària. A Mots i maons o cascú el seu, els articles que publicà en 1933-36 a La Publicitat, va comparar la tasca de larquitecte amb la del poeta: «Estalviar maons o mots és la jugada més noble i austera del constructor i del versificador». A Gertrudis, un dels seus llibres surrealistes del període, va escriure una sorprenent descripció onírica de la ciutat:
Aixequeu ben alts els murs del meu carrer. Tan alts que, en ésser nit, no hi entri ni la remor de les fontanes ni el xiscle agònic de les locomotrius. Feu que el meu carrer tingui tot just lamplada de la meva passa. No feu obertures als murs, i arrieu del cim de les torratxes tantes de banderes i de gallardets. (Foix, 19)
Som davant dun espai imaginari que refà segons el desig de la ment de lescriptor lespai de la ciutat original, ajustat a una visió paranoica on tot ha estat reduït a dimensions duna petitesa incòmoda.
Experiència interior de la ciutat
Els urbanistes i els arquitectes proporcionen un espai neutre que és allò que Michel de Certeau ha anomenat la «ciutat funcional». Als vianants els agrada mirar, endinsar-se en la ciutat, des duna perspectiva ben diferent no completament planificada, sinó donant marge a la casualitat i limprevist. Daquesta manera creen altres tipus de mapes. Són mapes viscuts de lespai urbà. Escriptors com Narcís Oller, J.M. de Sagarra, Montserrat Roig, Luis Goytisolo, Eduardo Mendoza, Terenci Moix, o Pere Gimferrer han reinventat la ciutat de Barcelona. Aquesta sintegra en la que planificà Cerdà, però, alhora, és molt diferent. Hi ha diverses maneres dordenar les experiències resultants. No són pas categories hermètiques, sense relació entre elles. De fet, hi ha molta contaminació i es produeix un intercanvi constant. En general, allò que les uneix és lèmfasi en aparellaments de categories: interior/exterior, privat/públic, perifèria/centre. Marc Augé ha reflexionat sobre la ciutat planificada que soposa a la ciutat viscuda, la de lexperiència personal:
Nos itinéraires daujourdhui croisent ceux dhier, morceau de vie dont le plan du métro, dans lagenda que nous portons sur le cœur, ne laisse voir que la tranche, laspect simultanément le plus spatial et le plus régulier, mais dont nous savons bien que tout sy tenait à peu près ou sy efforçait, nulle cloison étanche ne séparant, parfois pour notre plus grand malaise, lindividu de ceux qui lentourent, notre vie privée de notre vie publique, notre histoire de celles des autres. (Un éthnologe, 17)
El vianant construeix una ciutat, un espai pluridimensional i de múltiples significats. El passat es superposa al present, els itineraris físics dibuixen un mapa de sentiments i experiències, la vida privada xoca amb la pública. I aquestes reaccions, els literats les sintetitzen en unes determinades situacions arquetípiques, o en espais de prestigi.
En primer lloc cal considerar els mapes personals de la ciutat. Vicent Andrés Estellés en alguns dels poemes dedicats a la ciutat de València al Llibre de meravelles, fa una geografia de llocs, en clau íntima, que dibuixen un mapa sentimental de la seva experiència de la ciutat. En aquest mapa reivindica la seva València, tot lligant noms que li són significatius, des duna perspectiva personal o col·lectiva. A «Cant de Vicent», per exemple, es produeix un desdoblament entre la veu que ha descriure un «cant a València» i una altra més atenta a la petitesa, a lexperiència de la ciutat viscuda:
Pense que ha arribat lhora del teu cant a València.
Temies el moment. Confessa-tho: temies.
Temies el moment del teu cant a València.
La volies cantar sense solemnitat,
sense Mediterrani, sense grecs ni llatins,
sense picapedrers i sense obra de moro.
La volies cantar duna manera humil,
amb castedat diríem.
Veies el cant: creixia.
Lentament el miraves créixer com un crepuscle.
Aquesta ciutat ideal es construeix des duna perspectiva relacionada amb qüestions que he tractat abans. La ciutat es veu des de dalt i des de fora. Davant daquesta possibilitat, el poeta veu una altra ciutat més íntima, potser la veritable ciutat:
Modestament diries el nom dalgun carrer:
Pelayo, Gil i Morte, Amb quina intensitat
els dius els anomenes, els escrius! Un poc més
i ja tindries tota València. Per a tu,
València és molt poc més. Tan íntima i calenta,
tan crescuda i dolguda, i estimada també.
En la conclusió del poema dubta entre les dues perspectives, una col·lectiva exterior i una en ambient íntim interior, o entre allò públic i el que és privat:
Ah, València, València! Podria dir ben bé:
Ah, tu, València meua! Perquè evoque la meua
València. O evoque la València de tots,
de tots els vius i els morts, de tots els valencians?
Deixa-ho anar. No et poses solemne. Deixa lèmfasi.
Lèmfasi ens ha perdut freqüentment als indígenes.
Més avant escriuràs el teu cant a València.
En un altre poema del mateix llibre, «Cos mortal», fa una llista de carrers de la part més cèntrica de València: «Trinquet dels Cavallers, La Nau, Bailén, Comèdies,/ Barques, Transits, En Llop, Mar, Pasqual i Genís,/ Sant Vicent, Quart de fora, Moro Zeit, el Mercat». I acaba amb un vers de clar sentit irònic: «I lAvenida del Doncel Luis Felipe Garcia Sanchiz». En un altre poema, «Vida, sinó», es planteja escriure «la guia de València». Però aquesta guia no seria construïda seguint el ritual dels llocs i monuments importants, «sinó els recomanables llocs on tant ens volguérem». És una geografia personal dictada per lamor.
Joan Brossa en un poema de Poemes civils dibuixa un mapa de Sant Gervasi que correspon a un trajecte possible pels carrerons del barri: