La combinació de tots els elements que hem esmentat connota equivalències polítiques del mateix signe. Ladopció submissa duna determinada política necessita una ideologia que la justifique i la tape, però alhora les pràctiques ideològiques exacerben i aguditzen de tal manera la conducta política que el conjunt esdevé quelcom malaltís i neuròtic. És a dir, es produeix col·lectivament una fixació que bé podríem anomenar, hegelianament, com «consciència desgraciada». Els senyals daquesta consciència són palpables i apareixen en lambigüitat constant en què ens movem. Ens vantem de la nostra riquesa, que en aquest temps és certa (ja ho hem dit, el 50 % de les exportacions corria al nostre càrrec), però sorprenentment no la fem valer, no la traduïm en una exigència de control, per no dir de poder. Al contrari, ens dediquem a captar favors, com si només de Madrid pogués venir-nos la solució. Tot just acabada la contesa, lAjuntament fa una llista de demandes. En llegir-la un es queda esbalaït destupor: són coses encara per solucionar o que ha costat deu o vint anys perquè se solucionassen. No importa, la tenacitat del captaire no decau així com així. Hom continua demanant durant aqueixos deu, vint anys, hom continua demanant ara. Vegem: la solució dels accessos ferroviaris que estrangulen la ciutat, que és la primera. Es ressenyen les converses tingudes amb el «director general» d«Obras Públicas», que es desplaça a posta a València per comprovar el problema. Es descriu amb una ingenuïtat i confiança tan grans que sembla cosa dun dia. Maig de 1939. ¿A com estem avui? No importa. A Madrid ens volen tant que tot just dir-ho vingueren a comprovar el problema i posarli solució.
Altres assumptes: la immediata creació duna «Escuela de Ingenieros Agrónomos». Què menys que això per al Llevant feliç i taronger!, es diuen els nostres regidors. Marxant, és cosa de 15 anys i està fet. No cal desanimar-se. Fem Fallera Major la filla de sa excel·lència, la filla del general Aranda, la filla dIbáñez-Martín, i així successivament fins a la filla de Suá-rez. Ai!, que com deia Campoamor, les filles dels pares que estimí tant mestimen avui com a un sant! Però els pares, ni cas.
Uns altres projectes de llarg termini posats immediatament sobre el tapet, perquè el Govern prestàs el seu ajut: una estació dautobusos (al cap de vint anys el Sr. Rincón de Arellano en féu dues, una de les quals es veié inservible en qüestió de mesos); un nou manicomi (si els sans esperaven vint anys, els folls en podien aguantar molt bé trenta); i un nou Hospital Provincial (projecte realitzat en un temps rècord, ja que hom tardà menys dels quinze anys mínims que qualsevol cosa exigeix a València).
No hi ha dubte a la vista daçò que el captaire oficial que han estat les nostres autoritats ha estat un captaire sofert. Pel mateix lloc on un tren semportava per davant un tramvia de Torrent deu anys després dhaver rebut la promesa de solució del problema, aquest segueix passant avui. Només que ja no van tramvies a Torrent cada hora, sinó autobusos cada deu minuts. Sempre és un avantatge. No es pot negar, a més, que el captaire que han estat les nostres sofertes autoritats ha estat un captaire maldestre. Com aquell personatge de Fernández-Flórez que un dia, ja fart, es decideix a robar i es roba la seua pròpia cartera. Aquí el que ens han donat ens ho han tret, com el preciós «Plan Sur». En açò es diferencia fonamentalment la mendicitat oficial de lexercida pels nostres burgesos. També aquests han practicat lactitud lacrimogenomendicant, com diria polèmicament Amando. Però almenys lhan rendibilitzat. Hi ha una diferència entre aquests projectes diferits i incomplets i els que la burgesia es proposa. Amb la grandiloqüència peculiar de lèpoca llegim que València es proposa la construcció dun gran estol fruiter. Sens dubte les ressonàncies de Roger de Llúria que hi ha en la frase (i en uns altres projectes marítims, com el duna escola nàutica) no sassoleixen, però Cofruna, Fesa, Julio de Miguel i restant família aconsegueixen estupefaents permisos dimportació amb què enriquir-se. En aquest sentit sí que hi ha diferència entre el sofert, maldestre i humiliat captaire que són les nostres institucions i lorde mendicant constituïda per la nostra burgesia. Dací que no signifique res la xifra oficial que assenyala escandalosament el Sr. Noguera per a lany 1940: mentre el 50 % de les exportacions són nostres, només capitalitzem el 10 % de les importacions. El que cadascú capitalitzava en permisos dimportació, donats sota mà, pertany al secret del sumari i sinscriu en el procés de corrupció general. I amb açò arribem a la fi del primer capítol de la història de la ideologia. La nostra burgesia no es fa tan fervorosament patriota per pur amor a la bandera. Lacumulació capitalista no és possible sense la detracció duna elevada quota de la plusvàlua. Lacumulació feixista, que és el mateix, però a gran escala, requereix un moviment obrer estrangulat, una opinió pública completament deformada, i camp lliure per a lespeculació, el negoci brut i el frau. La ideologia exaltant del patriotisme centralista, de lautoritarisme carismàtic i indiscutible, i de la missió històrica i divina no simplanta perquè siga la ideologia de la classe dominant a lEstat, sinó perquè defensa a curt termini i a fort braç els interessos de la nostra sereníssima burgesia. Que aquesta ideologia tingués el seu més ferm defensor en lEsglésia, més encara, que lEsglésia contribuís a formar-la, és un fet no per lamentable menys cert. Si haguéssem tingut un abat Godin per a plantejar-nos els problemes, no hauríem conclòs, com a França, que érem un país de missió. Hauríem dhaver confessat que València era un país de dimissió en què les forces socials no havien assumit les seues responsabilitats històriques: les unes per no voler, les altres per impedir-sho. LEsglésia estigué entre les primeres i destorbà tot quant sabé les segones.
FEIXISTES, ROJOS
I
CAPELLANS
Església i societat al País Valencià (1940-1977)
FEIXISTES, ROJOS
I
CAPELLANS
Església i societat al País Valencià (1940-1977)
Ramir Reig i Josep Picó
UNIVERSITAT DE VALÈNCIA
2004
Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni registrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació dinformació, de cap manera ni per cap mitjà, sigui fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de leditorial.La primera edició daquest llibre aparegué a lEditorial Moll (Mallorca, 1978)
© Ramir Reig i Josep Picó (1978, 2004)
© Daquesta edició: Publicacions de la Universitat de València, 2004
www.uv.es/publicacions/
publicacions@uv.es
Fotocomposició i maquetació: Addenda, 08010 Barcelona
Disseny de la coberta: Celso Hernández de la Figuera
Impressió: GUADA Impressors, SL
Dipòsit legal: V-1875-2004
ÍNDEX
PRÒLEG A LA SEGONA EDICIÓ
PRESENTACIÓ
INTRODUCCIÓ: ENTRADA A LA NIT (1939-1945)
Lordre nou: de la repressió a la corrupció general
La prestació ideològica: de lexpiació a la restauració
Els bons costums
Els pensadors
Lexercici del poder
La recerca dun espai propi: lAcció Catòlica
Les classes dirigents
Les classes pietoses i servicials
Les classes dominades
La subordinació del conjunt
I. RACIONAMENT, ENGREIXAMENT I MALALTIA DEL PROVINCIALCATOLICISME (1945-1960)
La primera crisi del sistema i el nou paper de lEsglésia
Locupació de la societat
La personalitat del nou bisbe
La clau de la pastoral: la recuperació de lespai perdut
Funció del populisme
Lestratègia de lespectacularitat
Cara A: la majúscula «Misión»
Cara B: la festiva tómbola
El desgast de la popularitat
La funció del capitalisme social
Els límits del reformisme
La influència social
Burgesia i política
La preocupació de les obres
El nivell ideològic
El Seminari
Els col·legis religiosos
Les forces socials
II. LA LLUITA DE CLASSES DINS LESGLÉSIA (1960-1970)
Periodització de letapa
Els nous fronts dalliberament
La mitjania desenvolupada
La significació del Concili
Un nou llenguatge estranger
El procés de secularització
El sostre del progressisme
Sublim reacció: lOpus
El Concili viu
La generació de lentusiasme
El compromís en la lluita
La gran ocasió perduda
El desencant i la crisi
EPÍLEG: MAI NO SACABA LA HISTÒRIA (1970-1877)
LEsglésia sallunya, la realitat sacosta
Consolidació de la base
La pèrdua de credibilitat de la institució
Alternatives
DOCUMENTACIÓ UTILITZADA
PRÒLEG A LA SEGONA EDICIÓ PER QUÈ CONTAR-HO UNA ALTRA VEGADA?
Aquest llibre es va publicar lany 1978 gràcies a la generositat dun editor mallorquí, Francesc de P. Moll, que es va brindar a traurel a la llum quan vam trobar tancades daltres portes. Tingué la vida discreta, però no decebedora, assignada a aquesta mena destudis. Es va presentar a la llibreria Tirant lo Blanch de València, rebé un parell de crítiques amistoses en la premsa local, i el compraren uns mil cinc-cents presumptes lectors (no hi ha proves del delicte dhaver-lo llegit). La quota habitual, potser alguns més, the few, the happy few que mai no falten a aquestes cites. Al cap dun any de la seua eixida va desaparèixer de les llibreries, desallotjat pel sistema fordista de producció de llibres que engegaren les grans editoriales en obrir-se el mercat, i anà a raure a les biblioteques especialitzades esperant que algun investigador, a qui una nota a peu de pàgina li recordàs la seua existència, anàs a consultar-lo.