Lamor patri, a la mare madrilenya Espanya, no està barallat amb lamor i, fins i tot, lexaltació de la pàtria «chica». Existeix una «sana valencianía» com encara sens repeteix en virtut de lesquema inalterat de les dues Valències. Front a la sana, laltra semmalalteix, «emponzoñada». Doncs bé, la «sana valencianía» consisteix en una revaloradó de tots els elements folklòrics, de segon ordre, o dels autèntics, però atorgant-los un paper subordinat. La revitalització daquests elements secundaris dóna força i realça el conjunt, que així apareix com un ordre superior. Per això les nostres autoritats els presten un simpàtic ajut perquè des del primer moment ens fem la idea que ésser valencià és (a part désser catòlic i espanyol) tenir unes festes molt gracioses i divertides. Pel que sembla si «ser español es una de las pocas cosas serias que se puede ser en el mundo», com digué José Antonio, ésser valencià és més aviat cosa de prendre-sho un poc a broma.
També ací lEsglésia col·labora de bon grat aportant la seua reserva de tradicions i costums religiosopopulars: els Miracles de Sant Vicent, les Creus de Maig, els Gloriosos, i les Roques... La direcció ideològica del procés titubeja davant el tractament que ha de donar a la llengua. La llengua dun poble és quelcom molt seriós, potser el vehicle més poderós didentificació amb si mateix. Per això no pot permetres que, àdhuc una cosa tan tradicional i de «sana valencianía» com els Jocs Florals, se celebren al principi en valencià. Immediatament es corregeix lerror i es dirigeixen els tirs precisament a aïllar la nostra llengua al terreny dels afers secundaris. La forma més genuïna dexpressar-se cada poble es converteix en un subgènere, matèria risible que utilitzen els personatges dels acudits. A València estigueren prohibits llibres i revistes en català fins entrats els anys seixanta, quan ja es permetien a Catalunya. Sobra recordar lextinció, per mitjà de la hipocresia administrativa, de la revista Gorg. En canvi es permetien obres de «teatre valencià» duna qualitat ínfima, ofensiva, els personatges de les quals eren sempre éssers estúpids, analfabets; «llauros», sels anomenava despectivament. Com el graciós de les «revistes», tenien un mínim vessant recognoscible i identificable, dins de la seua deformació: tipus simpaticots, amb aqueixa sal grossa i barata dels mediterranis, «espavilats» per a resoldre els seus problemes, però còmics i rucs a la «capital». Allò valencià, segons aquesta versió, era com una segona naturalesa, gràcies a la qual haviem aconseguit obrir-nos pas en mig món. Amb la nostra sornegueria, ingeni, i audàcia érem als mercats dHamburg, Frankfurt i Liverpool. Però era això, una segona naturalesa, un instint, no una cultura. Per a civilitzar-nos i culturalitzar-nos hi havia allò espanyol. Si allò valencià volia fer literatura no podia passar del sainet còmic. Lestratificació cultural és significativa. Teníem el Principal que, en mans de la Diputació, havia de representar la política cultural de lAdministració, i que certament lha representada. Durant aquests quaranta anys ha estat lescenari que ha ofert major confusió i, en conjunt, pitjor qualitat. Teatre clàssic devora revistes de Colsada, prestidigitadors i fakirs, Benavente i Paso enmig de llargs parèntesis dinactivitat. A part del Principal, per Nadal no podia fallar el «Belén» del «Patronato» per a esbargiment de la família cristiana. La burgesia tenia el seu Eslava, amb què volia imitar el Lara madrileny, la «bombonera», el «sitio bien», el sol fet dassistir al qual ja significava bon gust. Vora el teatre dels senyorets, lAlcàzar, amb les seues funcions en valencià, era dels «llauros» i la petita burgesia. Per això cada cop hi anava menys gent, car a ningú no li agrada que lidentifiquen com al rústic de lescena, i a la fi canvià de gènere. Però la seua funció ideològica de refús dallò valencià lhavia aconseguida del tot. La gent que baixava a la «capital» se nanava al Ruzafa a veure «cuixes», on la censura permetia lleugers esbravaments. Lèxit de la revista musical i el seu poder embrutidor (no per ésser eròtica, sinó per la pèssima qualitat) suggerí la idea daprofitar-la per a un nou enviliment dallò valencià. Hom permeté aleshores alguns espectacles daquest tipus en la nostra llengua. El més famós fou La cotorra del Mercat, que estigué tota una temporada en escena. Sintroduí en aquesta obra, a part de les «señoritas del conjunto» pròpies del gènere, una càrrega crítica elemental amb què el Règim pretenia, passats els dos o tres primers anys de fervor, que el poble es prengués a xanxa i facècia el seu propi malestar (com amb els acudits de Franco). El títol de lespectacle esmentat expressava no sols el contingut, sinó també la intenció. La cotorra, aqueixa figureta que campa sobre el Mercat Central, contemplava, com un «diablo cojuelo», els embolics de la ciutat, i degradava la crítica al pla de les verduleres i peixateres. Perquè el lector es faça una idea: en un dels sketchs intercalats, entre pessic i pessic reprimit del protagonista a les xiques del conjunt, sescenificava la necessitat fisiològica del «llauro» que baixa a València i té ganes dorinar. Aquest, després dalgunes peripècies infructuoses, arriba al mercat de flors instal·lat a la Plaça del Caudillo i, en veure lestat llastimós daquells racons de pedra, pensa que allò és lurinari. A part de la crítica duna cosa que per òbvia resultava inofensiu criticar, el que en realitat hom ridiculitza fonamentalment és la graciosa ruqueria de lhome del poble. No resulta excessivament subtil veure en acció una descàrrega del ressentiment col·lectiu contra la seua pròpia frustració i convertint-la en burla dell mateix: el llaurador orinant sobre el lamentable estat en què es mostra «Valencia jardín de flores». Quelcom semblant podria dir-se del sainet que assolí més celebritat a la fi daquests anys: Catarroja descuberta. Els mecanismes ideològics implícits en una obra tan elemental són complexos. Per sota de latac a la falsedat de la ciutat un dels tòpics preferits de les classes dominants, que hi viuen luxosament a costa del camp, per sota de la ridiculització dels qui busquen integrar-se, convertir-se en «nous rics», i ens «descobreixen» que no hi ha res com Massanassa, Xirivella o Catarroja, els qui de veritat ixen esquilats són els qui piquen i es creuen la història. És completament inversemblant que algú desitge identificar-se amb el que hi passa. La sensació normal davant aquell món sòrdid, petit i ignorant és el desig personal i intransferible de fugida. Però alhora, amb fruïció masoquista i entre grans riallades, es reconeix i hi accepta el destí dun poble. Lespectador, que hom suposa que per acudir-hi és el qui porta més arrelat el sentiment valencià, es veu obligat a desolidaritzar-se individualment daquell horitzó estret, tancat, ignorant i infantil que, com a nota distintiva, sexpressa en valencià. Alhora sidentifica col·lectivament, se sent membre daquella comunitat impresentable, però seua. El conflicte lil dóna resolt, no el contingut de lobra, ans el seu reflex en la consciència. Tot això és entranyable, però duna validesa purament familiar. Repassant els títols que foren èxit ressonant, la impressió es confirma: El novio de ma sogra, El tio Paco, Canvie moto per sogra, Casa t, casa t i voràs, Al poble, al poble, Un marit al preu que siga, Amor i creïlles... Curiosament, quan algun daquests temes és tractat amb un plantejament seriós, com en La ferida lluminosa, de Josep M. de Sagarra, es representa en el Principal i en castellà. No fos que el poble, a més dassabentar-se millor del que deia Sagarra, sospitàs que la seua pròpia llengua podia ésser un instrument cultural.
Si totes aquestes qüestions (el drama didentificació del nostre poble, el problema del camp o la força vital i exuberant dels seus habitants, en fi, el que es vulga) haguessen estat expressades amb dignitat literària, la possibilitat dabordar-les amb serietat hagués quedat oberta. És molt diferent, com farà anys més tard Ovidi Montllor, agafar una tonada popular i esquinçar-la amb aquell furiós «mare no vull ser llaurador», que degradar sistemàticament l«un i el dos»: «a la vora del riu mare ...». En reduir lús de la llengua a «les flors i violes» del folklore oficial o a les representacions bufes que hem esmentat, es llevava al poble linstrument més adient denriquiment de la seua personalitat col·lectiva.
LEsglésia està a laguait de loperació, ella que tant sap de la utilització del llenguatge com a instrument de domini. Al cap i a la fi la tossuderia a mantenir el llatí no tenia més objecte, a part de la contribució a crear un espai esotèric i sagrat en la litúrgia, que basar en quelcom la distinció de lelite sacerdotal. Quan la reforma litúrgica del Concili dispose lús de la llengua vernacla en la missa i en ladministració de sagraments, lEsglésia a València no ho dubta un moment. La dignitat de la litúrgia exigeix una llengua digna: el castellà. En el capítol corresponent tindrem ocasió dhistoriar aquesta qüestió i la batalla que a poc a poc van plantejant els sacerdots més arrelats en el poble a favor de la nostra llengua. Veurem també la resistència obstinada dun autèntic búnker espanyolista. No podia ésser altrament. LEsglésia participa en els anys quaranta de lacció impositiva de la ideologia dominant en aquesta qüestió i des didèntiques opinions i creences. El castellà és la llengua nacional i pàtria, amb què es conquistà Amèrica i sevangelitzà el món. El valencià, una «cosa» de segon ordre. Conseqüència: els sacerdots han de parlar en castellà, dirigir-se al poble en castellà, perquè els temes de Déu no es poden banalitzar amb una llengua de fira i festes, però no de congressos i exposicions. Lefecte daquesta pràctica ideològica és clar: si allà on hi ha cultura i es parla de temes seriosos susa el castellà, és perquè el valencià ha de pertànyer a la cultura de «pa i ceba». Però no basta, cal apartar la temptació i castellanitzar els futurs sacerdots. Com veurem, en tractar el tema del seminari, als estudiants sels prohibeix parlar valencià, tot i que per a tots ells és la llengua materna. I una altra vegada el mateix efecte ideològic: que els transmissors dideologia que són els sacerdots estimen el castellà com a element de distanciació, de sortida de la seua classe, dintegració en els cercles de poder. Una volta sestima quelcom per aquesta raó és difícil arribar a perdre-ho. Per això lEsglésia ha estat tan pertinaç en aquest tema.
Allò més paradoxal del cas és que la relegació de la cultura valenciana que venim descrivint, la seua conversió en un ús o costum del poble analfabet, i la implantació del castellà com a vehicle cultural no aconsegueix tampoc en aquesta llengua quelcom que tinga la més mínima semblança amb el que hom sol anomenar cultura. El nivell general daquests anys és tan baix i el panorama tan desolador, que a penes es troben alguns noms: els «garcilasistes», Laín, Tovar, el grup d«Escorial», i pare vostè de comptar. No podia esperar-se una altra cosa duna cultura basada en el clericalautoritarisme. Però lerm castellà es converteix en territori lunar en arribar a València. Duna burgesia sucursalista que converteix en norma de conducta la subordinació, i la secundarietat en actitud cultural i en projecte històric, què podia sorgir? El mateix del que volia alliberar-se: la ruqueria, lapreciació beata i beòcia, la sensibilitat pobletana i de saltataulells. València esdevé la capital del triomf fàcil, on més èxit tenen els espectacles aparatosos i facilons. Tots els artistes programen València com a lloc de triomf garantit i alguns la converteixen en habitual port descala. Els exemples podrien multiplicar-se en diversos nivells. Esmentem, doncs, una de les primeres celebracions «culturals» de la «Victoria» en el Principal, amb assistència de les digníssimes autoritats, on al costat dun concert (no sabem què tocaren, potser El sitio de Zaragoza) actua el pallasso de circ Ramper. Aquest estil de festa benèfica de col·legi dóna la tònica. A la Universitat és rebut amb honors el Sr. García Sanchiz. A lEslava té lèxit assegurat cada any Rambal, els espectacles del qual sobre Ana en la Corte de Siam o La policía montada del Canadá només es diferencien del «Belén» del «Patronato» en el major nombre docasions de repetir lescena principal en què surt el dimoni envoltat duna explosió de magnesi. «Las vienesas» passen no pel que eren, una revista musical adecentada, sinó per una opereta arribada directament de la cort de Sisí, a la qual acudeixen les nostres senyores burgeses com al ball de debutants de lÒpera de Viena. Som un públic per a laplaudiment fàcil, per als mites familiars o els espectaculars. Ací tenen regularment acollida calorosa Rivelles i la Ladrón de Guevara, a la qual hom considera una Margarida Xirgu, perquè són valencianes i estimen molt la seua terra. Parlem de la «genial tonadillera», nascuda al popular barri de Sagunt, la Conchita Piquer, a la qual hom dedica una placa en la seua casa i un barri sencer. Són glòries de la família molt pròpies duna concepció de la cultureta barata, aparent, doripell. Ací triomfa el «senyores i senyors, el mai no vist», «per primera vegada a València». Quan actua l«Holiday on ice», espectacle certament bonic i amb merescut èxit en tota Espanya, sorganitzen viatges dels pobles. No creiem exagerar. És una cosa que saben fins i tot els toreros, que sasseguren ací lèxit abans danar a Madrid. Aquí pren lalternativa Parrita, amb Manolete i Arruza, en la correguda amb més tall de trofeus que coneix la historia del toreig. Anys més tard, quan Camara vol fabricar un nou mite, fa cap de nou a València i ací es consolida la nova parella, Aparicio i el Litri, que prenen també lalternativa a la nostra plaça. Som un poble sense pautes culturals pròpies, sucursal dels qui les marquen i per això promptes a aplaudir-ho tot, com el ruc que va a un espectacle i aplaudeix abans que ningú, perquè no diguin que no ho entén. Fins en una cosa tan nostra com la música, on en cada poble hi ha vertaders «assabentats» capaços dassaborir i dinterpretar Txaikowski, doncs fins en això necessitem el prestigi aliè i l«Orquesta Municipal» contracta un alemany (excel·lent director, sens dubte): el professor Von Benda. També en música aplaudim el «meravellós» amb afecció beata. Ací triomfa el «nen prodigi» Pierino Gamba, que després, ja major i director normal, ve a agrairnos-ho. Però no allarguem les exemplificacions. Al cap i a la fi, ¿quina altra cosa cal esperar de qui renuncia a tenir cultura pròpia per a viure de la que li presten?
La combinació de tots els elements que hem esmentat connota equivalències polítiques del mateix signe. Ladopció submissa duna determinada política necessita una ideologia que la justifique i la tape, però alhora les pràctiques ideològiques exacerben i aguditzen de tal manera la conducta política que el conjunt esdevé quelcom malaltís i neuròtic. És a dir, es produeix col·lectivament una fixació que bé podríem anomenar, hegelianament, com «consciència desgraciada». Els senyals daquesta consciència són palpables i apareixen en lambigüitat constant en què ens movem. Ens vantem de la nostra riquesa, que en aquest temps és certa (ja ho hem dit, el 50 % de les exportacions corria al nostre càrrec), però sorprenentment no la fem valer, no la traduïm en una exigència de control, per no dir de poder. Al contrari, ens dediquem a captar favors, com si només de Madrid pogués venir-nos la solució. Tot just acabada la contesa, lAjuntament fa una llista de demandes. En llegir-la un es queda esbalaït destupor: són coses encara per solucionar o que ha costat deu o vint anys perquè se solucionassen. No importa, la tenacitat del captaire no decau així com així. Hom continua demanant durant aqueixos deu, vint anys, hom continua demanant ara. Vegem: la solució dels accessos ferroviaris que estrangulen la ciutat, que és la primera. Es ressenyen les converses tingudes amb el «director general» d«Obras Públicas», que es desplaça a posta a València per comprovar el problema. Es descriu amb una ingenuïtat i confiança tan grans que sembla cosa dun dia. Maig de 1939. ¿A com estem avui? No importa. A Madrid ens volen tant que tot just dir-ho vingueren a comprovar el problema i posarli solució.