Dur treball que no permetia demores. Des del mateix dia 30 començà a actuar la «Columna de Orden y Policía de Ocupación», a les ordres del coronel Antonio Aymat, que, perquè no se li escapàs ningú, dividí la ciutat en sis sectors, cadascun a les ordres dun comandant en cap. El primer manament de lamor al Déu de les victòries: desembarassar el terreny, netejar-lo denemics potencials. Com a tals calia considerar els qui pensaren que alguna vegada els pobres podrien assolir la justícia. Tasca vertaderament sobrehumana la de portar a cap lacte purificador i per a la qual es necessitava el zel dun gran inquisidor. Nhi hagué molts. El coronel auditor es veia ajudat per vuitanta-sis tinents que abastaven els pobles de la província. Sestablí el «Consejo de Guerra Permanente», perquè la festa de la venjança no decaigués un sol moment. El dia 2 es tenia el primer sumaríssim contra vint persones que eren afusellades a lalba del dia següent. La vastitud del rancor és possible contemplar-la amb angúnia al cementiri civil de Paterna i ha subsistit tristament anys i anys en els odis amargs que sobrien entre veïns dun mateix poble. No és temps ja de recordar-la quan la política de reconciliació, oberta pels qui més patiren els excessos, sha vist acomplerta. Però sí que cal recordar la vastitud del terror, de la por, la inseguretat, langúnia sobre les quals sassentaren els vencedors. Bastava una delació i que es comprovàs que «En tal va estar molt ficat en la UGT», «En tal altre fou del Comitè»... Bastava això i la màquina de la venjança es posava en marxa i només l«aval» figura «jurídica» de lEstat nou dalgú ben situat en el nou règim salvava del desastre el desgraciat. Qui no comprenia aviat que es tractava duna vertadera operació dassolament, ho aprenia de seguida. Al cap de quatre dies el governador (el Sr. Planas de Tovar, de qui després parlarem) imposava espectaculars multes als propietaris dedificis on hi havia cartells o inscripcions de propaganda «roja». Dos i tres mesos més tard la depuració seguia incansable. El 29 de juny, de nou el Sr. Planas va publicar una ordre en què «estimaba de alta necesidad en defensa de nuestra Causa la depuración de los porteros pues la mayoría de ellos durante la guerra han prestado gran colaboración al Gobierno marxista y, en consecuencia, siendo causa de muchos fusilamientos, a pesar de lo cual todavía hay propietarios encubridores».
Com es veu, el millor del Sr. Governador no era la correcció, ni tan sols sintàctica, sinó la intimidació pública. Lamenaça sestenia als qui no volien participar en la brutal cacera, i no resultava en va. Ho va comprendre molt bé la Junta del Col·legi dAdvocats elegida a començament de juliol, els tres primers actes de la qual foren: 1) expressar la seua adhesió al cap de lEstat; 2) nomenar col·legials perpetus dhonor a José Calvo Sotelo i a José Antonio Primo de Rivera, i 3) procedir a la depuració de lletrats. Tal vegada aquest trist exemple donat pels defensors de la llei i la justícia exemplifique millor que no cap altre les bases de lEstat nou: la submissió incondicional al poder i labús daquest; la corrupció de les consciències o el seu anorreament.
La venjança sempre és gratuïta. Però no absolutament. La depuració té objectius perfectament clars i definits, interessos materials molt concrets que precisament per això arriben al paroxisme de la destrucció i de lodi. El que passa és que lodi a lenemic de classe arriba a interioritzar-se de tal manera que actua autònomament, i es converteix així en el millor mecanisme de defensa dels interessos. És un joc defectes i contraefectes en què la mediació ideològica actua de nexe. Els vencedors procedeixen a la liquidació de lenemic per a poder resituar-se en una posició segura de domini polític i econòmic. La tornada de les banderes victorioses és en primer lloc la devolució de la terra als seus antics amos, la recuperació dels béns, el control financer. Un primer recurs ideològic és posar per davant que hom surt del caos social. Hom té la impressió, en fullejar la crònica dels primers dies, que un està llegint la crònica dels dies posteriors a la riuada. La recuperació de mobles i de tota classe dobjectes en les oficines muntades a lefecte arriba fins a lanècdota més trivial: el matrimoni de Josefina Herrero i José García, que desenterrà en la seua casa de Mislata 1.500 duros de plata, 5.000 ptes. en menuts... Els vencedors, seguint lorientació de tots els feixistes, es presenten com a salvadors de les gents senzilles aferrades al mite de la seua petita propietat. Front a lanarquia col·lectivitzadora i al comunisme igualador (els adjectius de la retòrica feixista tenen sempre aquest to de generalització) el nou Estat torna a cadascú allò que és seu, fins i tot els mobles i els menuts que amaga perquè no lils furtaren els rojos. No cal dir que el que de veritat tornen els vencedors són els ressorts econòmics a les mans de loligarquia. Tot just començar la contesa i com per a deixar ben clar per qui es feia, sesdevé a Burgos la primera reunió del Consell del Banc dEspanya. El presideix Antonio Goicoechea (cap de «Renovación Española») i lintegren: el marquès dAmurrio, el comte dHeredia, Spínola, el marquès de San Nicolás de Navas, Céspedes, el marquès dAledo, Pastor, el comte de Simpins, el comte de Barbate, Coronas, i el vescomte de San Alberto, als quals després safegeixen el duc de Berwick i dAlba, el comte de Gamazo, lhidroelèctric comte de Fenosa i altres. Les connexions de tan il·lustres patronímics amb la Banca i el Capital privat no és aquest el lloc de ressenyar-les, ja sha fet en diversos estudis. Si la construcció del Nou Estat com a estat totalitari nacionalsindicalista (segons ell mateix es proclama) començava per lliurar tot el poder econòmic als de sempre, ja no cal dir molt més. Podrà haver estat un xantatge ideològic haver anomenat «Cruzada» aquella guerra, pero el que sembla evident és que fou una Reconquesta. Davant daçò resulta grotesca la imatge de la dona a qui els victoriosos soldats tornen els seus béns. Grotesca i ineficaç.
Els autèntics vencedors eren conscients de la manca doperativitat daquesta mediació idològica. Sadonaven de la fugacitat de la imatge dabundor que pretenien oferir com a contrast a les penúries sofrides per la «incuria roja», a la qual carregaven tots els mals, àdhuc el bombardeig del «Canarias» sobre la ciutat. La premsa publicà una truculenta informació en què es valorava en tres mil milions de pessetes els danys produïts en la província de València durant la dominació marxista. Cara a tot açò es presentava lestampa idíl·lica dun ordre nou, ni capitalista ni marxista, prefigurat en els «Comisariados de Abastecimientos» («Durante los ocho primeros días de abril se suministraron 750.000 raciones de pan, 400.000 quilos de arroz, 200.000 quilos de azúcar, y hasta 200.000 tabletas de chocolate...»). El que fou pitjor dun cromo tan acolorat no era que leconomia duna postguerra no permetia fer-se moltes il·lusions, sinó que la forma en què el problema econòmic anava a abordar-se les desfaria immediatament. Les «Comisarías de Abastos» es convertirien molt aviat i per un llarg període, que arriba fins a la fi dels terribles anys de la fam (inici dels anys cinquanta), en un dels llocs més sumptuosos de la corrupció generalitzada. Però no és lúnic, és clar. Laparell nacionalsindicalista començava a muntar-se amb una sèrie de «Servicios», «Comisariados» i «Patronatos» mitjançant els quals anava a posar el sistema en mans de loligarquia. El muntatge era essencialment burocràtic, entrellaçat amb totes les «camisas viejas» i «nuevas» que passaven a reclamar els serveis prestats. En llocs clau se situaven homes pont entre la burocràcia del Règim i els interessos oligàrquics. Daquesta manera sarbitrava un original mecanisme de vasos comunicants: la burocràcia del Règim concedia favors (els «cupos» a preu oficial que es revenien en el mercat negre) a canvi de poder beneficiar-se ella mateixa. Grans fortunes pogueren fer-se a través del «Servicio Nacional» del blat, de larròs, del vi o fins i tot de la patata. Llocs privilegiats en lexportació de la taronja o en la importació de fusta es deuen a haver ocupat oportunament alguna de les presidències dels diversos serveis nacionals que llavors es muntaren. Davant tot açò cal advertir que no es tractava de joc dadventicis. El fenomen dels «nous rics» que aniran apareixent a poc a poc amb els seus estrafolaris «haigues» és certament típic de la configuració del sistema. Però la consolidació de les velles fortunes travessà els mateixos tortuosos camins i difícilment algú podria avui llançar la pedra, que cauria sobre la seua pròpia teulada, per sort a hores dara ben coberta. Una empresa com «Altos Hornos» engreixà suculentament els seus accionistes gràcies a «estraperlejar» a mansalva amb els «cupos» de ferro. Només els petits tramposos eren descoberts. Als pocs dies dhaver pintat la imatge idíl·lica de labundor («los escaparates de los ultramarinos se llenaban de comestibles. Había llegado la España de Franco») la crònica pateix un lleuger tremolor dalarma: «al parecer se verifican transacciones comerciales con ganancias abusivas». Però no cal espantar-se, ja que hem entrat en el Regne de Déu i de la justícia, on les restants coses sens donaran per afegiment. El Sr. Planas de Tovar sha pres el virregnat amb el zel abrivat: «hoy la autoridad dispone de medidas que van desde la multa, el cierre y la liquidación del negocio, hasta la pena de muerte. No otro puede ser el lenguaje de la ley si queremos que no se levanten los héroes y los mártires que dieron su hacienda toda y su vida por una España poblada de españoles enteramente renovados por fuera y por dentro». Tan sacrosanta apel·lació quedà evidentment sense resposta, encara que no faltassen motius perquè saixecàs fins i tot lapuntador.
La repressió i la corrupció, que hem descrit com a pilars de la victòria, no podien quedar compensades amb les estrenes duns quants quilos de sucre o de pa. El nou desordre necessitava una mediació ideològica que justificàs lexterminació dels «mals» i el domini dels «bons». Per a això estava heus ací per on ve lEsglésia. Parlem, doncs, de larquitrau i dels seus problemes, de l«enemic», que sotja, del destí, que, per suposat, és universal, de la maçoneria internacional i del catolicisme nacional. Entrem sota pal·li en el paràgraf següent, del braç incorrupte de la Santa i del corrupte, abans de mort, del General.
Una de les intuïcions més felices del Nou Règim va estar sense cap mena de dubte en el fet de buscar una justificació fora dell mateix, en lesfera dallò transcendent. Ben cert que no pot dir-se que siga sumament original, car des dels faraons fins a Constantí, i molt després, sha vengut utilitzant la mateixa cobertura. Però sí que ho fou com a característica del franquisme en contrast amb el nazisme o el feixisme italià. La brutalitat del Nou Règim no pot recórrer a la superioritat de la raça ni a la grandesa imperial dels cèsars romans, secularitzada i fins i tot contraposada a la pompa vaticana. Ací lImperi no és dOctavi, sinó dels Reis Catòlics, Cisneros, Felip II, etc., «Por el Imperio hacia Dios». Aquí és impossible fer retòrica sense fer litúrgia. Per això el Nou Règim es dota duna mínima ideologia dampul·lositats, per a satisfer enardits falangistes i agrair avions i vitualles, però comprèn la fragilitat daquestes i la necessitat dentrellaçar-les amb quelcom mès sòlid. Per això hom parla d«Estado Nuevo», «Orden Nuevo» i daltres conceptes palingenètics, entroncant-los amb la vella tradició. Sexhorta a una disciplina militar, però advertint que som meitat monjos, meitat soldats. En realitat leficàcia ideològica duna concepció social basada en els corretjams, els saluts i les banderes, les consignes i lespartanisme estava condemnada a desgastar-se amb rapidesa. Amb això hom vol dir ací que la ideologia de la genuflexió i lencens siga molt més atractiva sinó tan sols constatar que, en la societat espanyola dels anys quaranta, era molt operativa i resistent. Un sospita lestranyesa que devia causar als propis transeünts, que es veien obligats a fer-ho, el fet de parar-se tots i alçar el braç al toc darriar bandera. Hom percep la retòrica latent en la nota governativa per la qual simplanta el «Servicio Nacional del Plato Único y del Día sin Postre»; o la fantasmada de la desfilada dels Gremis, en la Processó del Corpus, amb què hom volia deixar constància de lestructuració corporativa. «Al español le gustan los uniformes con tal de que sean disconformes», digué Eugenio dOrs, tan afeccionat als acudits ideològics. Nosaltres no pensem que es tracte duna qüestió temperamental, sinó simplement que els mecanismes dalienació necessiten una major complexitat, precisament per a poder ésser eficaços al nivell elemental en què juguen. Les banalitats del «Nuevo Estado» no podien utilitzar-se com a ressorts ideològics, sinó a condició que estiguessen carregades les referències més elementals de lésser humà, que tan bé ha sabut captar lEsglésia per al seu ús i abús. La culpa i lexpiació, la justificació dordres estàtics dins un ordre providencial (molt més operativa que el corporativisme a seques), la repressió basada en la sacralització de lautoritat i en el desordre innat de lésser humà, lespiritualització de la grandesa (a falta dautèntica grandesa o de la vacuïtat de què hom vantava), àdhuc lambigüitat per a comprendre les «febleses» (molt mes útil que no els irrisoris eslógans falangistes del tipus «el que recomienda es un traidor», posats sobre la generalització de l«enchufismo»)... Tots aquests elements i molts daltres, que aniran sortint al llarg de la nostra narració, convertien la ideologia nacionalcatòlica en el ciment superestructural més idoni en la nova situació. Sobretot de cara a les classes mitjanes, que havien de constituir lelement fonamental del consentiment buscat pel Sistema. Difícilment el caràcter pacífic daquestes podia identificar el seu projecte històric amb grandeses nietzscheanes. Al contrari, lelevació de la família a cèl·lula bàsica i la seua ornamentació religiosa oferia al treball del pare de família, a lestima de lesposa i de la mare, a leducació dels fills, la dimensió gratificadora que tota ideologia requereix.
Per això els vencedors arribaren amb lEsglésia i aquesta hi veié la millor forma docupar el lloc de domini i poder que la modernització de la societal espanyola li havia disputat durant breus anys. La «rentrée» de lEsglésia és vertaderament espectacular, aclaparadora.
«El dia 31 en un altar improvisado en la Plaza del Caudillo, dijo el P. Comesaña una Misa a la que asistieron los generales Orgaz, jefe del Ejército de Levante, Aranda y Martín Alonso, y una innumerable multitud que oyó con gran unción el Santo Sacrificio.»
A partir daquesta primera missa quasi diàriament se succeïen els actes religiosos amb el propòsit decidit de convertir la ciutat en un elefant de pietat. A tots ells assistien els generals victoriosos; o bé són actes civils i militars que lEsglésia sacralitza amb els seus ritus. El dia 2 hom celebrà dues misses de campanya, i el dia 9, gran Pontifical a la Llotja. Cal tenir en compte que del 2 al 9 ningú no va estar inactiu: el 6 i 7 eren Dijous i Divendres Sant, per la qual cosa no hi hagué missa, però sí cerimònies solemnes. El 13, missa de campanya a lAlameda per a posar-li una medalla al general Orgaz. El 17, nou Pontifical a la Llotja amb motiu de la festa de Sant Vicent, amb tot lEstat Major. El 23, a lAlameda pels caiguts i amb desfilada final. Si, després de locupació, París era una festa, com digué Hemingway, València shavia convertit en una missa contínua. Pel que es veu, París bé valia una missa; València, dotzenes, ja que la cosa no acabà ací. El 2 de maig arriba Franco a la ciutat i el 3 oeix missa des del balcó de lAjuntament, i presencia a continuació el «Desfile de la Victoria». Dalt està el més «granat» del generalat: Dávila, Cervera, Kindelán, Saliquet, Queipo. A peu desfilen Varela, Moscardó, Muñoz Grandes, Aranda... Lasfixiant història sagrada no sols ateny les fites més importants. La seua pretensió és envoltant, sense deixar cap escletxa. El dia 7 se celebra un acte solemne per a imposar la medalla militar al caporal José Ríos, personatge que suposem de reconegut valor, i hi ha, és clar, missa de campanya. Però no cansarem el lector amb aquest Via Crucis dolorós, car lempatx enrojola fins i tot el creient. En aquest ambient no és estrany que la premsa salude joiosa lordre donada als «serenos» que canten les hores amb el tradicional «Ave María Purísima». Tornàvem a posar els rellotges a lhora.
Aquest acompanyament de ritus religiosos en tots els actes públics i solemnes del Règim no és quelcom que shaja de descobrir com una novetat. Ha estat una constant de lactuació del dictador i els «gerifaltes de antaño». El que hem volgut fer notar amb labundància de la dada és que no sols apareix des del primer moment, sinó que juga com a element bàsic en la configuració ideològica del Nou Règim. Per això convé que assenyalem els diversos flancs en què la ideologia del nacionalcatolicisme serveix de suport al sistema alhora que assenta el seu poder.
En primer lloc santifica lacció dels vencedors i la seua desorbitada passió. La pretensió daquests de desqualificar els seus enemics, encobrint lautèntic significat de la Guerra, troba en lEsglésia laliat ideal. Els vençuts no han estat els treballadors i el poble, sinó una contesa entre assassins i subvertidors de lordre i els defensors de la família, la moral i la pàtria: «Como bomba asoladora explica Mn. Melo en la seua primera pastoral, la revolución contra Dios y contra la Patria pasó devastando el suelo español, arrasando vuestros feracísimos campos valencianos, asesinando sacrílegamente venerables Prelados y Sacerdotes, segando la vida de hombres honrados... Pero Dios suscitó como enviado del Cielo al Caudillo invencible, le empeñó en una nueva y sagrada Cruzada... Loor y agradecimiento al Caudillo y al Ejército que con indefectibles aciertos han defendido una causa universal, han triunfado en ella.»