Per això els vencedors arribaren amb lEsglésia i aquesta hi veié la millor forma docupar el lloc de domini i poder que la modernització de la societal espanyola li havia disputat durant breus anys. La «rentrée» de lEsglésia és vertaderament espectacular, aclaparadora.
«El dia 31 en un altar improvisado en la Plaza del Caudillo, dijo el P. Comesaña una Misa a la que asistieron los generales Orgaz, jefe del Ejército de Levante, Aranda y Martín Alonso, y una innumerable multitud que oyó con gran unción el Santo Sacrificio.»
A partir daquesta primera missa quasi diàriament se succeïen els actes religiosos amb el propòsit decidit de convertir la ciutat en un elefant de pietat. A tots ells assistien els generals victoriosos; o bé són actes civils i militars que lEsglésia sacralitza amb els seus ritus. El dia 2 hom celebrà dues misses de campanya, i el dia 9, gran Pontifical a la Llotja. Cal tenir en compte que del 2 al 9 ningú no va estar inactiu: el 6 i 7 eren Dijous i Divendres Sant, per la qual cosa no hi hagué missa, però sí cerimònies solemnes. El 13, missa de campanya a lAlameda per a posar-li una medalla al general Orgaz. El 17, nou Pontifical a la Llotja amb motiu de la festa de Sant Vicent, amb tot lEstat Major. El 23, a lAlameda pels caiguts i amb desfilada final. Si, després de locupació, París era una festa, com digué Hemingway, València shavia convertit en una missa contínua. Pel que es veu, París bé valia una missa; València, dotzenes, ja que la cosa no acabà ací. El 2 de maig arriba Franco a la ciutat i el 3 oeix missa des del balcó de lAjuntament, i presencia a continuació el «Desfile de la Victoria». Dalt està el més «granat» del generalat: Dávila, Cervera, Kindelán, Saliquet, Queipo. A peu desfilen Varela, Moscardó, Muñoz Grandes, Aranda... Lasfixiant història sagrada no sols ateny les fites més importants. La seua pretensió és envoltant, sense deixar cap escletxa. El dia 7 se celebra un acte solemne per a imposar la medalla militar al caporal José Ríos, personatge que suposem de reconegut valor, i hi ha, és clar, missa de campanya. Però no cansarem el lector amb aquest Via Crucis dolorós, car lempatx enrojola fins i tot el creient. En aquest ambient no és estrany que la premsa salude joiosa lordre donada als «serenos» que canten les hores amb el tradicional «Ave María Purísima». Tornàvem a posar els rellotges a lhora.
Aquest acompanyament de ritus religiosos en tots els actes públics i solemnes del Règim no és quelcom que shaja de descobrir com una novetat. Ha estat una constant de lactuació del dictador i els «gerifaltes de antaño». El que hem volgut fer notar amb labundància de la dada és que no sols apareix des del primer moment, sinó que juga com a element bàsic en la configuració ideològica del Nou Règim. Per això convé que assenyalem els diversos flancs en què la ideologia del nacionalcatolicisme serveix de suport al sistema alhora que assenta el seu poder.
En primer lloc santifica lacció dels vencedors i la seua desorbitada passió. La pretensió daquests de desqualificar els seus enemics, encobrint lautèntic significat de la Guerra, troba en lEsglésia laliat ideal. Els vençuts no han estat els treballadors i el poble, sinó una contesa entre assassins i subvertidors de lordre i els defensors de la família, la moral i la pàtria: «Como bomba asoladora explica Mn. Melo en la seua primera pastoral, la revolución contra Dios y contra la Patria pasó devastando el suelo español, arrasando vuestros feracísimos campos valencianos, asesinando sacrílegamente venerables Prelados y Sacerdotes, segando la vida de hombres honrados... Pero Dios suscitó como enviado del Cielo al Caudillo invencible, le empeñó en una nueva y sagrada Cruzada... Loor y agradecimiento al Caudillo y al Ejército que con indefectibles aciertos han defendido una causa universal, han triunfado en ella.»
El que té de més original aquest apocalíptic discurs, en què no falta «la fera satànica» vençuda i degollada, és que el tòpic habitual de la «Cruzada» és ampliat per a oïdes valencianes amb el paral·lelisme entre moros-rojos, Jaume I - General Franco.
Però el que hem apuntat no era prou. Potser algun ingenu podia pensar que el problema quedava resolt arrossegant per davant només els tocats pel virus. No era així, com hem pogut veure en apuntar lamplitud de la repressió. La labor de sanejament que es proposava el «Nuevo Estado» no tenia fronteres previsibles. La pastoral de Mn. Melo donava mostres dhaver-ho entès i rellançava la idea, tan familiar al pensament cristià, de la culpa i lexpiació: «en sus inexcrutables designios, Dios ha permitido, indudablemente, que fuéramos víctimas de tanta desolación, para que asistidos por Él, purificáramos nuestras almas de las innegables culpas en que habíamos caído».
Indubtable i innegable: els vencedors eren el braç de Déu justicier i purificador. Els afusellaments, després de judicis sumaríssims, els empresonaments de centenars de persones pel sol fet dhaver lluitat en laltre costat, té aquest caràcter, més propi duna religió assíria que de lEvangeli. LEsglésia els permet i beneeix com la cosa més natural i lògica. A la «fiera satànica» només se li pot oferir el consol i loportunitat de penedir-se abans de morir. Preferim no transcriure narracions dels triomfs i confessions, obtinguts en aqueixa hora terrible pels capellans castrenses. Caldria llegir-los a linrevés i endevinar la suprema dignitat dhomes que, malgrat la coacció física i moral, es resistien a trair la seua consciència i que en la narració oficial apareixen com a contumaços. Mn. Espasa ens ha contat que a la seua casa arribà un dia un daquells capellans castrenses plorant i negant-se a assistir a cap altra execució. Però casos així no podien ésser més que una excepció, perquè tot sajustava a una lògica de la qual era difícil desprendres. Hom estava tan convençut de lexemplaritat del càstig que en alguns pobles (Xàtiva, per exemple) es portava en formació els «Flechas», xiquets de dotze i tretze anys, perquè els presenciaren. Lobsessiva convicció que la revolució que intentava el poble anava encaminada a extirpar la religió i carregar-se els capellans santifica la venjança. Com si açò, en cas désser cert, no hagués estat motiu més poderós perquè lEsglésia oferís la seua mediació indulgent. Però no és així. Sadopta com a fórmula inapel·lable de lajustament de comptes el «caídos por Dios y por España». La rabies theologica enfervoreix els qui tenen més sòrdids motius.
Que abans hi hagué persecució religiosa és evidentment cert. No repetirem ací les raons que ja han estat donades pels historiadors i que no la justifiquen, però la situen en els seus justos termes. En la diòcesi de València, segons dades dAntonio Montero (Historia de la persecución religiosa en España) hi havia 1.200 sacerdots. Foren assassinats 327, que donen un percentatge (27,2 %) prou semblant al de Madrid (29,8 %) i Barcelona (22,3 %). Els excessos sagnants duna revolució, igualment nombrosos i bàrbars en la zona nacional, es polaritzen, com és lògic, en les persones adinerades o amb terres, o significades políticament. Si el clericat caigué dins del remolí fou certament perquè es trobava molt lligat al poder, en alguns casos, a la riquesa, i en tots, al sistema dopressió i injustícia. Així i tot no pot amagar-se lerror de lesquerra didentificar massa estretament la lluita social amb el problema religiós. John Connelly, en el seu magnífic estudi sobre la Setmana Tràgica de Barcelona, ja féu notar la instrumentació de la fúria anticlerical per elements reaccionaris amb el propòsit dapartar el poble dels seus vertaders objectius. Açò mateix sha dit alguna vegada de lanticlericalisme blasquista, vertadera cortina de fum de la seua manca dideologia. En el cas present els sacerdots morts proporcionaven una inacabable coartada per a una dreta que en necessitava moltes en el seu premeditat pla de reinstaurar la injustícia.
Laspecte expiatori justifica, com hem dit, la repressió sobre la qual sassentarà el sistema. Però resulta excessivament masoquista. Cal introduir un concepte pont, de doble tall: el de restauració. La restauració permet tenir sempre presents, per una part, els danys causats i qui els féu, i obliga, per altra, a fixar latenció a reconstruir el passat. Un passat que cal buscar molt més enllà del que es coneix, en segles dor idealitzats. Amb això el Règim se situa fora de la història i el seu procés. Larbitrarietat injustificada que suposa tota dictadura no sols requereix mantenir el dictador intocable (teories del cabdillatge) i justificar-lo a part de la racionalitat, sinó que exigeix també situar tot el procés històric que sintenta imposar, fora, a part, com un bloc que se sosté sobre ell mateix. LEsglésia és la institució més dotada de passat, aquella en què el passat no sols sha conservat, sinó que sha convertit en tradició normativa. Dací que siga linstrument més idoni per a portar el Règim a aqueix terreny en què tot és sant i on ningú no li pot demanar comptes. Una volta allí el sistema ha de cedir quelcom a canvi que la reestructuració dels valors de l«Orden Nuevo» reste a càrrec de la pròpia Església. De seguida veurem en quines condicions.
LEsglésia cerca en primer lloc restaurar el seu patrimoni. LAjuntament en la seua primera sessió decideix ajudar a la reconstrucció del temple de la Verge. És només una anècdota. Després vindrà la sagnia a aqueix ens creat especialment per al favoritisme, com altres molts: «Regiones Devastadas». Més tard, la construcció de Seminaris. La restauració es justifica en quelcom comú a Església i Estat: haver estat víctimes de «la horda». LEsglésia té cura daquesta escenografia i en els primers mesos, després de la victòria, podem assistir a la santificació de la Catedral, del Cementiri, de les parròquies i restants llocs profanats. Els privilegis que lEsglésia rep a canvi dels seus serveis ideològics ocupen una llarguíssima llista més pròpia del «Boletín Oficial» que daquesta crònica. Unes concessions són de tipus econòmic (retribució al clericat, exempció de la contribució territorial aplicable als béns de lEsglésia), unes altres duen a parcel·les de poder en zones que tindran una importància decisiva en la configuració de la societat: obligatorietat de lensenyança religiosa, capellanies castrenses, censura de llibres, espectacles. Així, poc abans diniciar-se el curs hom reuneix tots els mestres al Teatre Principal amb la finalitat dorientar-los ideològicament. En aquests cursets lEsglésia està present. No caldrà recordar que el Magisteri és un dels cossos o instàncies públiques que ha patit un control eclesiàstic més fort.
Com es va veient totes aquestes disposicions no queden sobre el paper, sinó que lEsglésia sapresta a materialitzar-les sobre el terreny. El control ideològic i social per part de lEsglésia va amarrant tots els caps fins al punt que hom bé pot dir que es crea una psicosi col·lectiva de simulació i entusiasme davant el món religiós. Un falsejament total de les consciències, constretes pel poder civil a combregar amb rodes de molí, i en molts casos a combregar stricto sensu. El ritme de la societat en totes les seues manifestacions sadapta a una concepció eclesiàstica i, naturalment, a la més reaccionària. La mínima secularització aconseguida després desforços als segles XVIII i XIX en lluita contra el control clerical és escombrada dun cop. El restabliment de les festes i els costums, després del col·lapse de la guerra, es carrega de contingut religiós: els «Gloriosos» i els «Miracles» són les primeres que se celebren. Poc després hom restableix la benedicció de les espigues i dels camps en solemnes vigílies. Lalcalde demana que les barraques posen una creu en la teulada i la Corporació decideix restablir les creus de terme. La Guàrdia Civil vigila perquè no es treballe als camps els diumenges, costum freqüent al camp valencià, no per especial desig de profanació, sinó per lestructura daquest. Són molts els jornalers que tenen el seu trosset i es veuen obligats a conrear-lo damagat. La coerció amb què lEsglésia implanta els seus capriciosos designis arriba a multiplicar aquests ignominiosos cartells contra la blasfèmia (que encara poden veures en els trinquets de molts pobles), o a controlar en els hotels el plat de vigília dels divendres, o a obligar a entretancar les portes els Dijous i Divendres Sants. En els primers mesos podem assistir a un desplegament de pràctiques que es convertiran en normes: els distints Cossos dExèrcit celebren els seus patronats celestials (Santa Bàrbara, Loreto, Immaculada...). Però no són només ells: sinstaura el dia de la «Madre» (dia de la Immaculada) i de la «Juventud» (Sant Ferran)... Hom sacralitza els esdeveniments diaris.
En alguna ocasió els falangistes purs, o autèntics com ara sanomenen, han dit que tot açò fou una maniobra del franquisme per a clericalitzar el seu foc paganitzant i doblegar el seu ímpetu. Sens dubte és cert que Franco buidà la Falange del seu feblíssim contingut, però, per altra banda, malament hagués pogut mantenir-se per si mateixa. Quan hom llegeix notícies com que la «Sección Femenina» organitza en els Salons de lAjuntament una exposició de casulles, capes i dalmàtiques no pot evitar-se la impressió que la milícia «azul» i femenina ha quedat molt aviat reduïda a la missió de xiques del rober o senyoretes dAcción Católica. El canvi, però, no és fruit de la seua domesticació ideològica, ans de la seua composició social. Les aguerrides donzelles meitat monges, meitat xiques dauxili social són en realitat les xiques bé, de les millors famílies de la ciutat. Veiem Aurora Aymat, Maruxa (diu Maruxa, en homenatge al gallec potser?) Trénor, María Luisa Aranda (filla del general), Irene Castells, etc. donar als cavallers mutilats els 15 banderins que han brodat. La imatge duna Falange copada per la burgesia es confirma. Aquestes mosses, que segurament brodaren en «rojo» la camisa, perquè lesvelt Adolfito Rincón de Arellano se la posàs al «Sol», no estaven per a models a lestil Eva Riefenstahl, sinó perquè algú els digués quant de bé es pot fer al proïsme essent rica, pietosa i de bona família. Lordre diví té previst aquests problemes de les classes socials fins i tot millor que la vaporosa ideologia nacionalsindicalista. Precisament si el Règim recorre a lEsglésia és perquè és la que millor solucionat té ideològicament el problema del lloc de cadascú en la societat. Un lloc que se santifica amb el bon exemple dels de dalt: alla van en Setmana Santa les autoritats, en Corporació, a visitar els Monuments. I amb lobediència dels de baix, a qui sels obliga, a més, a portar la civera.
ELS BONS COSTUMS
Una de les virtualitats de laparell ideològic és que no opera directament i de la mateixa manera sobre tot el cos social. Per més que lEsglésia intente convèncer els pobres i desheretats que en el nou ordre volgut i santificat per Déu, en el «Nuevo Estado», tenen un lloc preferent, mentre sàpiguen harmonitzar pacientment els seus interessos amb els dels dominadors, per més que la seua coerció no permeta escletxes, i menys per la part de baix, lEsglésia sap bé que té molt poc a dir-los. La ideologia religiosa té dos fronts privilegiats: la justificació dels de dalt i el convenciment dels denmig. La ideologia sarticula com a totalitat, perquè les classes mitjanes es creguen en el centre. I es presenta amb objectius de distracció, perquè aqueixes classes mitjanes no vegen que es tracta de justificar la seua pròpia misèria, amagant-la. Per això lassentament dels valors religiosos com a valors de la nova societat pretén abans de res donar coherència a aqueix conjunt gelatinós que ocupa el centre, oferir-li seguretat. LEsglésia dels anys quaranta reconstrueix el teixit social amb la finalitat de donar consistència ideològica a les classes mitjanes. Loligarquia sap que en aquesta visió de món no li toca perdre res i sadapta. Les classes populars no accepten lopi de la resignació cristiana. Aquest mecanisme marxista ens sembla massa simple. El que accepten és una societat resignada, sotmesa, reprimida en una conjuntura que els és adversa, arribant a prendre-la com a pròpia. Aquesta ideologia és la que subministra lEsglésia.