El mapa de les llengües en el món del s. XXI és una expressió meridiana de les relacions de poder entre grups lingüístics. Que la llengua és un fet essencialment vinculat a la posició hegemònica o subordinada que té un grup lingüístic en lactual ecosistema mundial de les llengües, és un pressupòsit àmpliament acceptat per les disciplines que sinteressen per qüestions com levolució de les llengües, lestabliment dels drets lingüístics, les polítiques de protecció de les minories o la gestió de la diversitat lingüística i cultural (Craith, 2006: 57 i ss.). Una de les variables determinants per preveure les oportunitats de supervivència duna llengua és la seva posició al mapa dels estats i de les politiques que cada estat arbitra amb relació als grups lingüístics presents al si de les seves fronteres. És indubtable que ladveniment de lestat modern, adoptant la forma destat nació, i la seva progressiva expansió a tot el planeta, ha estat un factor de pressió vers lhomogeneïtzació lingüística. Des dels seus orígens, lestat modern ha promogut lalfabetització a gran escala de la població i la cultura basada en la impremta, dos fenòmens que impulsen lhomogeneïtzació en la llengua del grup dominant a cada estat nació. Quan llegir i escriure en una llengua esdevenen norma, aquestes habilitats requereixen una important inversió per part de lestat i dels ciutadans, cosa que obliga als grups dominants a economitzar recursos i, per tant, a reduir el nombre de llengües a conèixer i utilitzar. Com sosté De Varennes (1996, cit. a May, 2001), el fet històric determinant és la llengua destat i el concepte de minorització lingüística.
Com han examinat historiadors i teòrics del nacionalisme (Gellner, Anderson o Taylor), lexpansió de lalfabetització ha estat també vinculada a lascensió de fenòmens concomitants a Europa, com el nacionalisme i la democràcia. Un dels components universals del nacionalisme és la consolidació de la llengua del grup majoritari a través de lestat. Els grups majoritaris en cada estat han procurat dassegurar la seva llengua com a llengua de dominació. El triomf de la llengua oficial i leliminació de les llengües potencialment rivals han estat àmpliament estudiats com una de les característiques típiques de la formació de lestat nacional. Per exemple, Pierre Bourdieu estudià el cas del francès i de com arribà a ser la llengua de dominació a la França postrevolucionària (Levy, 2003: 156 i ss.) imposant-se a les altres dues llengües, la llengua doïl i la llengua doc o occità, fins llavors ben vives al nord i al sud, respectivament, de lhexàgon.
El procés de dominació duna llengua sobre les altres en el territori dun estat passa per la legitimació i la institucionalització de la llengua dominant, que li atorguen el màxim estatus polític. Així, laccés duna llengua a la condició de llengua oficial única dun estat nacional representa històricament la victòria política (i potser militar) del grup lingüístic majoritari o més poderós sobre la resta de grups. És el que el mateix Bourdieu (1982) aborda i denuncia quan critica la lingüística formal perquè tracta la llengua com si fos un objecte autònom i homogeni, i oblida o ignora les condicions socials i polítiques que han fet possible històricament la dominació duna sobre les altres.
Levy (2003) sosté que aquesta tendència a la uniformitat i consolidació de la llengua del grup majoritari és característica de les dues categories dels nacionalismes: tant dels que des de lestat fan nació com dels que des de la nació volen tenir estat. En aquesta pugna entre grups lingüístics al si de la sobirania dels estats nació, el grup lingüístic menor es veu obligat, segons constata Levy (2003: 232), a considerar les següents opcions:
1. Invertir temps en ladquisició duna llengua que els de laltre grup ja tenen.
2. Limitar les interaccions o usos de la pròpia llengua dintre la seva comunitat lingüística.
3. Dependre dels intèrprets i traductors, els quals exerceixen un gran poder sobre el grup menor.
4. Abandonar la llengua pròpia i assimilar la del grup majoritari.
5. Migrar fora del territori o àrea de la comunitat lingüística.
Lautor comenta que lopció 2 esdevé cada cop més difícil o menys atractiva, ja que molts opten per les opcions 4 i 5. Així, el declivi i la mort de les llengües es produeixen en contextos de bilingüisme o de multilingüisme. Com escriu Stephen May (2001: 1),
Language decline and language death always occur in bilingual or multilingual contexts, in which a «majority» language that is, a language with greater political power, privilege and social prestige comes to replace the range and functions of a «minority» language.
Segons aquest autor, el procés de substitució passa per tres etapes. La primera es caracteritza per una pressió creixent sobre els parlants de la llengua minoritària perquè adoptin la llengua majoritària, sobretot en els àmbits més formals (educació, esfera pública, administració, etc.): és lestadi que la sociolingüística anomena diglòssia. La segona etapa normalitza un període de bilingüisme: les dues llengües continuen sent parlades en règim de concurrència, però gradualment el nombre de parlants de la llengua minoritària va disminuint, sobretot entre les generacions més joves, i el seu ús va perdent presència en els diversos àmbits públics. La fase tercera i final, que pot culminar en dues o tres generacions o menys, registra la substitució de la llengua minoritària per la majoritària. Aquella pot ser «recordada» per algun grup residual de parlants, però ja no és transmesa entre generacions ni usada com a llengua de comunicació.
Aquest procés de substitució havia estat detallat abans pel prestigiós sociolingüista Joshua Fishman (1991: 81-121) amb la seva «escala» (Graded Intergenerational Disruption Scale) de vuit estadis o fases, on el primer és el més segur per a una llengua minoritària i el vuitè, lestadi final. Els vuit estadis són:
1. Ús de la llenguaminoritaria. (LM) en els nivells més elevats de leducació, el treball, el govern, ladministració i els mèdia.
2. Ús de LM en els nivells baixos del govern i dels mèdia.
3. Ús de LM en làmbit laboral amb interaccions informals entre parlants de LM i daltres llengües.
4. LM és usada com a instrument dinstrucció en leducació.
5. Manteniment de lalfabetització informal en LM a casa, a lescola i a la comunitat.
6. Transmissió familiar intergeneracional de LM.
7. LM continua sent parlada, però la majoria de parlants són dedat madura.
8. Els parlants que queden de LM són vells i amb usos residuals.
El Catalogue of Endangered Languages of the World, promogut per les universitats de Hawai at Manoa i lEastern Michigan University, assigna una puntuació de 0-5 (salvada-estat crític) a les llengües en perill atenent a aquests tres criteris: transmissió intergeneracional, nombre de parlants i àmbits dús de la llengua.2
Democràcia i drets de les minories
El debat general que comença a ser recurrent entre acadèmics, polítics i professionals que sinteressen per definir una política de la llengua en el quadre de les tensions assenyalades entre grups lingüístics en cada estat, se situa en leix dialèctic entre democràcia (liberal) i drets de les minories (nacionals, culturals i lingüístiques). Aquest debat és òbviament multi i interdisciplinari, però ens interessa ara destacar especialment certes aportacions des de la teoria política, la sociolingüística i la sociologia de la llengua.
Democràcia i drets de les minories
El debat general que comença a ser recurrent entre acadèmics, polítics i professionals que sinteressen per definir una política de la llengua en el quadre de les tensions assenyalades entre grups lingüístics en cada estat, se situa en leix dialèctic entre democràcia (liberal) i drets de les minories (nacionals, culturals i lingüístiques). Aquest debat és òbviament multi i interdisciplinari, però ens interessa ara destacar especialment certes aportacions des de la teoria política, la sociolingüística i la sociologia de la llengua.
La teoria política sha interessat poc per la diversitat lingüística. Kymlicka i Patten (2003), per exemple, reconeixen que la teoria política ha tractat àmpliament el debat sobre la diversitat cultural, ètnica o racial, o el pluralisme religiós o la «politics of recognition», i en canvi, ha prestat escassa atenció a la diversitat lingüística. Afirmaven el 2002 que no coneixien una sola monografia que examinés «la qüestió dels drets lingüístics des de la perspectiva de la teoria política normativa». Afegien, tanmateix, que aquesta llacuna sanava superant amb la publicació darticles i capítols sobre les implicacions dels principis normatius de llibertat i digualtat per a les polítiques lingüístiques, al costat destudis sobre les polítiques de la llengua els autors citen expressament els estudis per al cas català de Branchadell (1999) i Costa (2003).
El sociòleg i lingüista neozelandès Stephen May (2001) shi mostrava més càustic. Escrivia que, mentre molts comentaristes de teoria política tenien molt a dir sobre el llenguatge de la política, molts pocs havien tractat sobre la política de la llengua. I aportava diferents raons que expliquen per què els drets de les llengües minoritàries ocupen un «lloc perifèric» en la teoria i la pràctica polítiques. Una raó que creu principal és la distinció introduïda entre llengües majoritàries com a vehicles de modernitat i mobilitat, i llengües minoritàries com a transmissores de cultura i tradició, tot associant la primera a progrés i expansió doportunitats, i la segona, a regressió i pèrdua doportunitats. Una crítica que coincideix amb el diagnòstic que havia fet anys abans leminent sociolingüista Joshua Fishman (1991).
La preservació de les llengües i ladopció de polítiques favorables en aquest sentit han merescut entre politicòlegs i sociolingüistes diferents argumentations. Segons Kymlicka i Patten (2003: 44 i s.), són reduïbles a aquestes quatre:
1. La desaparició de les llengües equival al declivi de la biodiversitat.
2. Valor intrínsec de cada llengua: una llengua és un repositori duna història cultural particular, dunes arts i unes tradicions singulars, etc.
3. La llengua no és sols una eina de comunicació, sinó un tret essencial de la identitat col·lectiva, que implica una «política de reconeixement» (Taylor, 1992).
4. Relacions de la llengua amb la mobilitat social i la igualtat doportunitats.
Lemergència de linterès per la llengua en la ciència política en les dues últimes dècades deriva, segons els autors citats (2003: 16 i ss.), de la centralitat que és atorgada a la «llengua comuna» en el si de dos debats teòrics relatius, duna banda, a la ciutadania multicultural com construir identitats cíviques comunes tot afirmant la diversitat cultural i, de laltra, a la democràcia deliberativa pas de la democràcia vote-centric a la talk-centric.
Els àmbits principals on les opcions de política lingüística tenen conseqüències despecial rellevància segons el parer de Kymlicka i Patten (2003: 16 i s.) són: comunicació interna de les institucions (entre empleats i funcionaris), serveis públics i comunicacions públiques, administració de justícia i cambres legislatives, educació, ús en el sector privat, immigració i nacionalització, i declaracions oficials.
Convé fer notar una absència flagrant en aquesta llista dàmbits on els dos reconeguts politicòlegs situen la rellevància de les polítiques de la llengua: es tracta òbviament dels mitjans de comunicació, públics o privats, com a institucions socioculturals úniques, requerides normativament per a lexercici i desplegament de la democràcia i compromeses en lús i defensa duna determinada llengua.
Igualtat i diferència
Segons Grin (2003), antic director del Centre Europeu per als Temes de les Minories (ECMI), a lhora dabordar el tema de les minories lingüístiques, el paradigma fonamental és el de la diversitat, que és també el dispositiu analític i la meta duna política. Lautor elaborava a principis de lanterior dècada un estat de la recerca sobre temes de la diversitat que resumia en una figura en forma de trèvol de quatre fulles: en una de les fulles sinclou lestudi de les llengües minoritàries i els processos de revitalització o normalització. Defensa una perspectiva integradora dels quatre àmbits sota el concepte de la «gestió de la diversitat», la qual sha dexaminar a tres nivells: filosòfic/normatiu, legislatiu i polític (disseny, implementació i avaluació de polítiques). Com a exemple daquesta evolució menciona la Carta europea de les llengües minoritàries, la qual no tracta de «drets», sinó que proposa un conjunt de mesures pràctiques per a la protecció i la promoció de les llengües minoritàries.
També planteja Grin (2003: 183) una qüestió delicada: si és acceptable des de la teoria política liberal acordar diferents drets formals als usuaris de llengües diferents. Seguint Habermas, lautor sosté que la «política de reconeixement» pot requerir reforçar mesures despecial protecció per als usuaris de les llengües minoritàries. I que tals mesures no haurien dinterpretar-se com a drets especials, sinó com a «condicions per a drets iguals» en aplicació del principi que les persones en una mateixa situació han de ser tractades igualment, i les persones en diferent situació han de ser-ho diferentment.
El problema general aquí suscitat es refereix a com conciliar la perspectiva universalista de la teoria política liberal amb el reconeixement de drets diferenciats de determinats grups socials o culturals. El principi universalista topa amb la defensa de la diversitat que, per definició, comprèn realitats particulars.
Una de les respostes més interessants al problema, amb atenció específica a la llengua, és la de lescola comunitarista (MacIntyre, Sandel, Taylor i Walzer). Des daquesta escola de filosofia política shan plantejat crítiques pertinents al liberalisme igualitarista i shan proposat terceres vies per tal de conciliar democràcia liberal i diversitat cultural. Aquí resseguirem alguns elements aportats al debat pel professor canadenc del Quebec Charles Taylor.
La crítica comunitarista al liberalisme ortodox es basa en un conjunt darguments com: la concepció de lindividu com un jo orientat a la comunitat, el rebuig de lindividualisme asocial, la crítica a la neutralitat de lestat, o lafirmació de la diferència cultural contra lhomogeneïtzació liberal. Taylor defensa que les facultats de raonament moral i pràctic de les persones remeten a marcs qualitatius que només poden adquirir-se i mantenir-se gràcies a la pertinença a una comunitat lingüística. En altres paraules, no existeix un jo independent del context comunitari. La comunitat és una categoria substantiva i narrativa que actuaria com el marc referencial concret i particular de la racionalitat (Pérez Barahona, 2004). Es tracta en tot cas duna racionalitat dialògica, no monològica a la manera de la teoria de la justícia de Rawls, que deriva de la comunitat de sentit o lingüística i que dota didentitat no sols els individus, sinó sobretot els grups. La comunitat lingüística posseeix una identitat pròpia, definida i col·lectiva. Per tant, el que reclama tota comunitat és una política del reconeixement («politics of recognition»).