Polítiques del reconeixement
La tesi que explícitament resumeix Charles Taylor en limportant assaig «La política del reconeixement» (1992)3 és que la nostra identitat es determina en part a través dun daquests tres procediments: pel reconeixement dels altres, o per la falta de reconeixement, o també pel fals reconeixement: «El fals reconeixement o la falta de reconeixement pot causar dany, pot ser una forma dopressió que empresona algú en un mode de ser fals, deformat o disminuït» (Taylor, 1993: 44). El tret decisiu de la vida humana és el seu carácter fonamentalment dialògic: «Ens transformem en agents humans complets, capaços de comprendrens a nosaltres mateixos i per tant de definir la nostra identitat per mitjà de ladquisició de llenguatges humans per expressar-nos» (Taylor, 1993: 52).
Taylor constata que el discurs del reconeixement ja sha fet familiar tant en lesfera íntima el jo es forma en relació i en pugna amb l«altre significant», citant la categoria de George H. Mead com en lesfera pública, on la política del reconeixement igualitari té cada dia un paper més important, i sinteressa especialment per aquesta segona accepció. Argumenta que en realitat la política del reconeixement igualitari en lesfera pública ha arribat a significar dues coses ben distintes: duna banda, la igualació de drets civils, polítics i/o socioeconomics; i de laltra, el sorgiment del concepte de la política de la diferència, tal com ha proposat Will Kymlicka.
With the politics of equal dignity, what is established is meant to be universally the same, and identical basket of rights and immunities; with the politics of difference, what we are asked to recognize is the unique identity of this individual or group, their distinctness from everyone else (Taylor, cit. a Nic Craith, 2006: 177).
Taylor coincideix en bona part amb els plantejaments de Kymlicka el qual defensa en circumstàncies de desavantatge per a determinades comunitats culturals la necessitat dassignar-los recursos i drets especials, però li retreu una llacuna important. I és que largument de Kymlicka no integra les demandes reals dels grups en qüestió respecte de la seva meta de supervivència. El seu raonament és vàlid només per a les persones existents, però no justifica les mesures destinades a assegurar la supervivència «a través dindefinides generacions futures» (Taylor, 1993: 64; els subratllats són de lautor).
Un cert tipus de liberalisme, continua al·legant el nostre autor, no tolera la diferència perqué insisteix en laplicació uniforme de les regles que defineixen els drets individuals i desconfia de les metes collectives. Afegeix que hi ha un altre tipus de liberalisme o de societat liberal que entén que lacció política «no és neutral, com per exemple al Quebec, entre els que volen continuar fidels a la cultura dels nostres avantpassats i els que desitjarien separar-sen en nom dalgun objectiu individual dautorealització» (Taylor, 1993: 87). La llengua francesa en el cas del Quebec, per exemple, podria considerar-se com «una riquesa col·lectiva» que les persones voldrien conservar «com ho fem amb laire pur i els espais verds». Ara bé, afegeix, no es tracta només que la llengua francesa estigui a labast dels que la preferirien, sinó dassegurar que «aquí hi haurà en el futur una comunitat de persones que desitjaran aprofitar loportunitat de parlar la llengua francesa» (Taylor, 1993: 88).
En continuïtat amb els raonaments de Taylor, Michael Walzer suggereix que es poden identificar dos tipus de societats democràtiques liberals: un model 1 on el principi universalista «tracteu a tothom com a éssers lliures i iguals» es pot entendre des de la neutralitat de lestat (és el cas, per exemple, de la separació entre església i estat als Estats Units dAmèrica i a altres països occidentals); o un model 2, on aquell principi sentén des de la implicació en determinats valors culturals particulars, per bé que amb algunes condicions, com la protecció dels drets bàsics de tots els ciutadans o la tolerància de ladhesió a altres valors.
Aquesta distinció entre dos liberalismes ens situa en les propostes que des de la ciència política han afrontat el problema del reconeixement dels drets dels grups particulars en lestat nacional democràtic i, més específicament, dels drets de les minories lingüístiques. Com ha examinat Stephen May (2001: 111), els dos principals intents de conciliar els dos pols del problema són el dIris Young (1990), que ha centrat la discussió en la «política de la diferència» que lestat liberal ha darbitrar envers tots els grups socials «oprimits», i el de Will Kymlicka amb la seva distinció central entre minories nacionals i minories ètniques. Per a la nostra argumentació, ens interessa especialment laportació del politicòleg quebequès.
Will Kymlicka és un dels pocs teòrics de la política que sha preocupat, des de la teoria liberal i sovint en oposició a lescola comunitarista, dincloure els drets de les minories nacionals i ètniques en el marc de la nova «ciutadania multicultural». Lobra que resumeix les seves aportacions seminals és ben explícita des del mateix títol: Multicultural Citizenship. A Liberal Theory of Minority Rights (1995). Sense poder entrar aquí en una anàlisi aprofundida de lobra, val la pena de comentar per als nostres propòsits algunes de les seves aportacions crucials al debat general de les minories nacionals, culturals i lingüístiques.
Dentrada, lautor constata que la immensa majoria dels estats són avui culturalment diversos: els 184 estats independents de 1995 contenien més de 600 grups de llengües vives i 5.000 grups ètnics. Recorda que els liberals de la postguerra van oposar-se de forma reiterada a la idea que shauria de concedir als grups ètnics o nacionals específics una identitat política permanent o un estatus constitucional. Però cada dia és fa més evident que els drets de les minories no es poden subsumir sota la categoria dels drets humans. Els estàndards tradicionals vinculats als drets humans són simplement incapaços de resoldre importants i controvertides qüestions relatives a les minories culturals. Qüestions com: quines llengües shaurien dacceptar en els parlaments, burocràcies i tribunals? Shaurien de dedicar fons públics per a escolaritzar en la seva llengua materna tots els grups ètnics o nacionals? Quin grau dintegració caldria exigir als immigrants?
El problema no és que les doctrines tradicionals sobre els drets humans donin una resposta errònia a aquestes qüestions, sinó que sovint no en donen cap. El dret a la llibertat dexpressió no ens diu quina és la política lingüística adequada (Kymlicka, 1995: 5).
No és estrany, doncs, que els drets de les minories hagin aconseguit una posició preponderant en les relacions internacionals (com examinarem en detall més endavant per a les minories lingüístiques). Allò que ara la comunitat internacional considera ineludible és la necessitat de complementar els drets humans tradicionals amb els drets de les minories. Com definir aquests drets?
La innovadora proposta de Kymlicka parteix duna doble distinció crucial. Després de constatar que el pluralisme cultural és un fet generalitzable a la gran majoria dels estats actuals, proposa en primer lloc de distingir entre «estats multinacionals» i «estats poliètnics». Aquesta distinció requereix una segona distinció clara i nítida entre minories nacionals i minories ètniques.
Lexistència de minories nacionals i ètniques en els estats multiculturals es deu bàsicament i respectiva a dos fenòmens històrics: la incorporació, voluntària o forçosa, de grups nacionals minoritaris en la formació de lestat; i lacceptació de grups de la immigració procedents daltres cultures als quals sels permet de mantenir algunes particularitats ètniques. El concepte de minoria nacional requereix precisar què sentén per nació. Kymlicka no té cap dubte a considerar equivalents el concepte de nació i el de cultura:
La innovadora proposta de Kymlicka parteix duna doble distinció crucial. Després de constatar que el pluralisme cultural és un fet generalitzable a la gran majoria dels estats actuals, proposa en primer lloc de distingir entre «estats multinacionals» i «estats poliètnics». Aquesta distinció requereix una segona distinció clara i nítida entre minories nacionals i minories ètniques.
Lexistència de minories nacionals i ètniques en els estats multiculturals es deu bàsicament i respectiva a dos fenòmens històrics: la incorporació, voluntària o forçosa, de grups nacionals minoritaris en la formació de lestat; i lacceptació de grups de la immigració procedents daltres cultures als quals sels permet de mantenir algunes particularitats ètniques. El concepte de minoria nacional requereix precisar què sentén per nació. Kymlicka no té cap dubte a considerar equivalents el concepte de nació i el de cultura:
Com he dit, utilitzo cultura com a sinònim de nació o poble: és a dir, com una comunitat intergeneracional, més o menys completa institucionalment, que ocupa un territori o una pàtria determinada i comparteix una llengua i una història específiques (Kymlicka 1995: 18).
Per tant, en la seva concepció de minoria nacional, el fet de compartir una llengua específica constitueix un tret diferencial al costat dels altres quatre: comunitat intergeneracional, institucions pròpies, un territori viscut i una història específica. Quins drets poden reclamar les minories nacionals o ètniques? El nostre autor defensa la següent tipologia de drets col·lectius: drets dautogovern, drets poliètnics (suport financer i legal a certes prêctiques del grup) i drets especials de representació en les institucions estatals.
Són despecial interès els capítols de lobra mencionada dedicats a les relacions entre llibertat i cultura des de la renovada teoria liberal i entre justícia i drets de les minories. Introdueix el concepte de cultura societal, un procés íntimament vinculat als fenòmens de modernització, com han analitzat per exemple Gellner i Dworkin. Entén per cultura societal
una cultura que proporciona als seus membres unes formes de vida significatives a través de tot el ventall dactivitats humanes, incloent la vida social, educativa, religiosa, recreativa i econòmica, tant en lesfera pública com privada. Aquestes cultures tendeixen a concentrar-se territorialment, i es basen en una llengua compartida (Kymlicka, 2005: 76).
La modernització comporta la difusió en tota la societat duna cultura comuna, que implica disposar duna llengua normativitzada que és la llengua dús de les institucions econòmiques, polítiques i educatives comunes. Això passa per tres raons principals, segons lautor (1995: 76 i s.): és una exigència funcional de leconomia moderna, que requereix una força de treball mòbil, educada i culta; reflecteix daltra banda un alt nivell de solidaritat dintre els estats democràtics moderns: la solidaritat típica de lestat del benestar exigeix que els ciutadans tinguin un fort sentiment didentitat i pertinença comuns, cosa que facilita el fet de compartir una llengua i una història comunes; i en tercer lloc, la difusió duna cultura comuna sembla imprescindible per raó del compromís modern amb la igualtat doportunitats (que es basa dentrada en una educació pública estandarditzada).
Si tota cultura nacional ha daspirar a la condició de cultura societal en el sentit descrit, i per tant, també hi han daspirar les cultures minoritàries en el si de lestat liberal, quina ha de ser la resposta de lestat enfront dels drets de les minories? El nostre autor desplega àmpliament tres dels principals arguments a favor dels drets diferenciats per a minories nacionals i grups. Distingeix els arguments basats en la igualtat, en la història de la minoria i en el valor intrínsec de la diversitat cultural.
3. Centralitat dels mèdia en lecologia de les llengües
El vell mite de la torre de Babel sol ser aplicat avui per donar compte amb una visió altament reduccionista de la complexitat dels fenòmens de la globalització i la seva incidència en les múltiples batalles pel poder lingüístic a escala mundial i a escala local o regional. La perspectiva ecològica aplicada a la comprensió dels fenòmens i processos de contacte i/o de conflicte entre llengües té ja una important literatura científica en lingüística i sociolingüística (per exemple: Haugen, 1972; Bastardas, 1996; Calvet, 1999; etc.). També aquesta perspectiva, sorgida duna productiva metàfora biològica, ha impregnat bona part de la investigació sobre la comunicació des del seu començament: després de precursors com Lewis Munford, Jacques Ellull, Harold Innis i Eric Havelock, en són reconeguts pares fundadors Marshall McLuhan, Neil Postman i Walter Ong (Scolari, 2010). De fet, amb la irrupció de les noves tecnologies i de lera digital, la visió ecològica dels nous fenòmens de les comunicacions humanes, tant a escala micro com macro, sha fet més pertinent encara, i no sols aplicada als mitjans (Jakubowicz, 2009; Corbella, 2010; Scolari, 2012), sinó també a la nova societat i cultura digitals en xarxa (Castells, 1997 i 2001; Lévy, 2002; Latour, 2005).
El nostre interès aquí és argumentar la rellevància progressiva que han adquirit els mèdia en lecologia del sistema de llengües en general i de cada llengua concreta, en particular. La comunicació dinterès públic i la comunicació en lesfera pública tenen dentrada efectes determinants sobre la llengua. I si això és veritat des de la revolució de la impremta, ara també, amb ladveniment de lera digital en xarxa, lesfera privada de les comunicacions està en procés dassolir una rellevància igual o superior.
A part de les òbvies vinculacions entre llengua i identitat nacional i entre llengua i cultura, convé destacar aquí les funcions principals que en el món contemporani satribueixen al sistema de la comunicació pública en relació amb una llengua.
En efecte, la centralitat dels mitjans de comunicació en lactual ordre lingüístic sigui a escala mundial, sigui a escala regional (per exemple, Europa) o local, recolza sobre les funcions que assumeix la comunicació dinterès públic en relació amb lestatus i als usos de les llengües. A efectes dexemplificació no exhaustiva daquestes funcions dels mèdia, en destacarem les següents.
a) Els mèdia són institucions professionalitzades en la producció i difusió de textos. En altres paraules, la funció central dels mèdia és la textualització duna llengua. Els mèdia converteixen en textos disponibles les innombrables aplicacions discursives i narratives que produeixen. En efecte, els mitjans de comunicació treballen amb una matèria primera feta fonamentalment de textos elaborats amb el concurs de diferents codis (escrits, orals, sonors, visuals, iconografics, audiovisuals, multimèdia, hipertextuals). Cert que no tots els llenguatges utilitzats en els mèdia són reduïbles als codis lingüístics, però també és cert que només els repertoris duna llengua (oral o escrita) permeten limitar lenorme polisèmia de determinats llenguatges (per exemple, la imatge, la música, el gest, etc.). Daltra banda, en lactual ecologia de la comunicació i de les llengües, els mèdia assumeixen la missió general de posar a disposició pública en forma de textos la història en present de la humanitat i de la diversitat, dels fets excepcionals i dels fets més casolans, de les frustracions i de les aspiracions dels humans i dels grups i comunitats.