LLENGÜES DE LA CORONA, LLENGÜES DELS REIS
Abans de la unió dinàstica entre el regne dAragó i el comtat de Barcelona (1137), els dominis daquest darrer ja eren lingüísticament duals, si considerem loccità una llengua diferent del català. En tot cas, amb la unió, el català i laragonés van esdevenir llengües dels reis i de la seua cort i, almenys a partir del segle XIII, també llengües de la Cancelleria reial, juntament amb el llatí. La Cancelleria reial de Jaume I va tenir un paper fonamental en el procés de desoccitanització de la scripta catalana. En canvi, la dualitat lingüística romànica dels dominis dels reis dAragó, que sincrementarà al segle XV amb la incorporació de Sícilia (1409) i de Nàpols (1442-1458), explica la persistència i la gran presència del llatí a la Cancelleria reial al llarg de tota la baixa edat mitjana, a diferència del que ocorre al regne de Castella (Fernández-Ordóñez 2011).
Conscients de la seua doble condició de reis dAragó i comtes de Barcelona, els monarques del casal de Barcelona respectaren els usos lingüístics institucionals de cada territori i, encara que tots adoptaren la llengua catalana com a llengua familiar o més habitual no debades esdevingueren també reis de València i, majoritàriament, reis de Mallorca, territoris que compartien amb Catalunya la mateixa llengua, tots aprengueren laragonés i en feren ús no sols al regne dAragó sinó també amb els nobles valencians dascendència aragonesa. Una de les proves més evidents que el català va ser la llengua habitual del casal de Barcelona és que els seus llibres de comptes sempre sestenien en català. Sha intentat justificar lús de laragonés en boca de linfant Pere, el futur Pere el Gran, en adreçar-se al seu pare, Jaume I, el 1273, en demanda de perdó com una citació literal procedent duna hipotètica crònica en aragonés. No cal recórrer a aquesta explicació en clau nacionalista. Probablement va ser un recurs de lhereu de la Corona per a manifestar un distanciament respectuós davant el seu pare, catalanoparlant però que tenia com a primer títol el de rei dAragó. També sha dubtat de la llengua habitual de Jaume II (Colón 1989: 245) pel fet que emprà preferentment laragonés amb les seues filles Maria, Blanca, Constança i Violant, però aquesta opció lingüística té una explicació fàcil: les dues primeres eren monges de Sixena (Aragó) i les dues segones estaven casades amb un castellanoparlant i amb un aragonesoparlant respectivament. En canvi, a Isabel, reina de Romans, casada a Àustria, i als seus fills, Jaume i Alfons, sadreçava normalment en català, i al seu fill Joan, arquebisbe de Toledo, en llatí. Les tries lingüístiques de Jaume II en relació als seus fills depenien sobretot de situacions contextuals. Però el fet que Jaume II sadrecés en català als seus dos fills successivament hereus, Jaume i Alfons, indica ben clarament que aquesta era la seua llengua preferida. Fins i tot Pere el Cerimoniós, educat inicialment en un ambient aragonés, es convertí en un catalanoparlant i catalanoescrivent molt actiu, com es posa de manifest en la seua redacció de les Ordinacions de la casa reial i de la Crònica; això sí, mantenint sempre un respecte escrupolós pels trilingüisme cancelleresc en iniciatives institucionals com ara la Crònica dels reis dAragó e comtes de Barcelona, o el Ceremonial de la consagració e coronació dels reis dAragó, amb versions en llatí, català i aragonés (González Ollé 2009: 89).
Una altra manera dels nostres reis de manifestar institucionalment la seua doble condició inicial de reis dAragó i comtes de Barcelona va ser lalternança en el tractament de don i en en els documents en català, si bé aquell en proporció minoritària. No es difícil deduir-ne la justificació: el títol de don, que a penes trobaríem en documents privatius de Catalunya, València i Mallorca, va lligat al rang reial dAragó. Curiosament, abans de lentronització dels Trastàmara, és en la documentació cancelleresca de Joan I i de Martí lHumà, aclaparadorament en català, que es troba el major nombre dexemples de lús de don (Colón 1989: 249).
En les corts conjuntes dels regnes de la Corona es plantejà en més duna ocasió lús de les dues llengües, no tant com a conflicte dintel·lecció sinó com a reivindicació dels drets de cada territori. Així, en les corts generals de Montsó de 1362-1363, la discussió acabà amb lacord que el rei Pere el Cerimoniós faria la proposició reial en català i que els braços dAragó se li adreçarien en aragonés. La situació es tornà a repertir a les Cortes generals de Montsó, de 1382-1383 (González Ollé 2009: 90). Com bé reconeix aquest mateix autor, la solució va ser favorable al català, «puesto que éste se identificaba así como la lengua propia del poder real, con todo el prestigio e influencia consiguientes que confiere la decisión». Quan, el 1416, el rei Alfons el Magnànim sadreçà en castellà a les corts de Barcelona, la seua actitud fou censurada per les ciutats de Barcelona, València i Saragossa. En aquest cas, els representants de les tres capitals rebutjaven no tant lús del castellà com la vulneració dels usos lingüístics que avui en diríem «oficials» dels diferents estats de la Corona dAragó. Aquesta resistència davant les tendències cesaristes dels Trastàmara ja no es produirà amb Ferran II, que sadreçà indistintament en català i, en menor grau, en castellà als consellers de Barcelona i als jurats de València, sense que això hi provoqués cap oposició (Ferrando / Nicolás 2011: 146).
Després de lincident de 1416, lestatus lingüístic dual de la Corona va ser observat pels Trastàmara (1412-1516). Una cosa ben diferent va ser la seua praxi familiar: tots els reis de la casa de Trastàmara i les seues esposes respectives foren de llengua castellana i així sexpressaren sempre, com ho testimonien les subscripcions que figuren en molts documents cancellerescos del temps del Magnànim (Mandingorra 2008). Només linfant Ferran, fill natural dAlfons el Magnànim, el futur Ferrante, rei de Nàpols (1458-1494), tingué el català com a llengua materna i com a més habitual durant gran part de la seua vida. El rei Ferrante, que mai no dominà bé litalià, no hi deixà dusar el català com a llengua cancelleresca, tot i que cada vegada menys, fins al 1480 aproximadament. Al regne de Nàpols, la llengua emprada en les cartes del Magnànim i del seu fill sol ser indicativa de la llengua habitual dels destinataris, encara que no sistemàticament (Venetz 2009). A les cancelleries de Nàpols i de Sicília alternaren el llatí i litalià i, a molta distància, el català i qualque vegada el castellà.
Cal fer notar que la llengua aragonesa emprada en la documentació cancelleresca al segle XV, sobretot a partir de mitjan segle, es castellanitzà notablement (Pottier 1952). Tant era així que laragonés Gonzalo García de Santa María advertí, en Las vidas de los sanctos religiosos (Saragossa, 1486-1491), que, «porque el real imperio que hoy tenemos es castellano [...], deliberé de poner la obra presente en lengua castellana. Porque la fabla comunmente más que otras cosas sigue al imperio». Si la introducció de la casa dels Trastàmara repercutí en un increment de lús dun aragonés ja relativament castellanitzat, la unió dinàstica entre Castella i la Corona dAragó perjudicà tant els usos cancellerescos daquest com els del català.
Cal fer notar que la llengua aragonesa emprada en la documentació cancelleresca al segle XV, sobretot a partir de mitjan segle, es castellanitzà notablement (Pottier 1952). Tant era així que laragonés Gonzalo García de Santa María advertí, en Las vidas de los sanctos religiosos (Saragossa, 1486-1491), que, «porque el real imperio que hoy tenemos es castellano [...], deliberé de poner la obra presente en lengua castellana. Porque la fabla comunmente más que otras cosas sigue al imperio». Si la introducció de la casa dels Trastàmara repercutí en un increment de lús dun aragonés ja relativament castellanitzat, la unió dinàstica entre Castella i la Corona dAragó perjudicà tant els usos cancellerescos daquest com els del català.
Una manifestació clara de la consciència que tenien els reis de la Corona dAragó que shavia de respectar la dualitat lingüística del nucli constitutiu dels seus dominis és la forma en què es distribuïen els usos del català i de laragonés en les cartes trameses a lexterior (Sevillano 1950; 1968): si no eren en llatí, les lletres adreçades als països de làrea mediterrània, fins i tot a Armènia, i als països de lEuropa occidental solien ser en català, mentre que laragonés, si bé molt influït pel castellà, era preferit en les lletres dirigides a Navarra, Castella, Portugal, Granada i Marroc. En els tractats amb els països àrabs hom solia usar làrab en la versió original i laragonés castellanitzat en la còpia que es registrava a la Cancelleria.
De cara a linterior, si les cartes reials anaven adreçades a persones, poblacions o institucions de territories de llengua catalana i de llengua aragonesa, sen feien còpies en les llengües respectives (Colón 1989: 251-252). Sense eixir-nos de la col·lecció documental ara editada per Mateu Rodrigo, podem adduir-ne diversos casos. Així, el 1357, el rei Pere el Ceriomoniós, de Saragossa estant, sadreçà a diverses poblacions de la frontera valenciana i aragonesa per a advertir-les del perill bèl·lic castellà. La carta registrada (doc. 516) «fuit missa als feels nostres lo justícia, jurats e prohòmens de la ciutat de Xàtiva», però tot seguit es fa constar que, «a los fieles nuestros todos e cada unos officiales, jurados e hombres buenos» de Terol, Calataiud, Daroca i Borja sels envià «similes infrascriptis universitatibus in idioma Aragonie». El 1386, linfant Joan adreçà una carta als «consiliariis Barchinone» (doc. 726), però a continuació «similis fuit facta iuratis et probis hominibus civitatis Valentie. Et etiam alia in vulgari aragonensi iuratis et probis hominibus Cesarauguste». De lèpoca dels Trastàmara són la carta que, el 1416, Ferran I envià «als amats e feels nostres los consellers de la ciutat de Barcelona» (doc. 963), davall la qual es fa constar que «alia similis littera fuit expedita directa als amats e feels nostres los jurats de la ciutat de València» i «alia similis littera, in vulgari aragonensi, fuit expedita directa a los amados e fieles nuestros los jurados de la ciudat de Çaragoça». El 1418, Alfons el Magnànim sadreçà «als amats e feels nostres los consellers de la ciutat de Barcelona» (doc. 979), i tot seguit llegim que «alia similis littera fuit expedita directa iuratis civitatis Cesarauguste in linga (sic) aragonensi» i «alia similis fuit expedita directa iuratis civitatis Xative».
La documentació cancelleresca, quan vol singularitzar el català i laragonés, recorre exclusivament a les denominacions de «llengua catalana» i de «llengua aragonesa», fins i tot si sadreça a valencians i mallorquins o si és redactada per secretaris i escrivans daquesta procedència. Bastarà un exemple per a demostrar-ho. Al peu de còpia de la carta que el Magnànim envià a la seua esposa, la reina Maria de Castella, signada a Gaeta el 21 de juny de 1443 i redactada pel secretari reial Joan Olzina (Ametller 1928 III: 655), figura la subscripció següent: «Sub simili forma fuit scriptum officialibus infrascriptis videlicet in Aragone in lingua aragonensi et aliis [Catalunya, València, Sardenya, Sicília i Nàpols] in lingua cathalana».
Cal observar, però, que, al regne de València ja shavia estés abans del segle XV la denominació de «llengua valenciana», tal com observem en la dedicatòria de la traducció del Valeri Màxim (1396) als consellers de Barcelona (Ferrando 1980). És per això que en les actes del procés de Casp (1412) susa aquesta denominació privativa en referir-se a la llengua pròpia de la ciutat i regne de València (1412). Així, quan, el 28 de maig de 1412, els compromissaris, «omnes unanimes et concordes nemine discrepante», acorden enviar als parlaments dAragó, Catalunya i València una missiva en què sels comunica la pròrroga de les sessions fins al 28 de juny, aquesta shi reprodueix en aragonés, però a continuació es fa constatar: «Sub simili forma et sub sigillo reverendissimi domini Archiepiscopi Terrachone, in idiomate cathalano seu valentino, fuit scriptum parlamentis generalis Regni Valencie et Cathalonie Principatus» (Ferrando en premsa).
LEVOLUCIÓ HISTÒRICA
DE LA LLENGUA CANCELLERESCA
En la història de la llengua cancelleresca catalana medieval es poden distingir dos períodes, la línia divisoria dels quals podem situar convencionalment lany 1344, data de la promulgació de les Ordinacions de la casa reial, de Pere el Cerimoniós, o, més exactament, el 1355, en què el rei Cerimoniós crea lofici de protonotari, abans exercit pel notari tinent los segells, i latorga a Mateu Adrià. Ja hem vist que el protonotari era el funcionari que sencarregava de la forma externa de la documentació, de la bona llengua i del bon estil. Poc després es creava lofici de lloctinent de protonotari per poder atendre diligentment el volum de documentació que sorgia de la Cancelleria. Conscient del poder de la paraula escrita (Gimeno 2006; Martínez / Rodríguez 2011), Pere el Cerimoniós també reglamentà minuciosament els usos lingüístics que avui en diríem oficials.
És cert que abans de 1344 sadverteixen unes pautes lingüístiques en la documentació cancelleresca, però és només a partir de les Ordinacions del rei Pere i de la creació de la figura del protonotari que sintrodueixen i sapliquen sistemàticament els formulismes i unes orientacions lingüístiques explícites de la Cancelleria reial, que afecten fins i tot als productes literaris o paraliteraris generats al voltant de la cort, com és la historiografia. I és sota el regnat del Cerimoniós que comencen a destacar en el camp de les lletres alguns dels seus funcionaris més enlairats, com és el protonotari Jaume Conesa.
Posseïm molt poca informació sobre el punt de partida de la norma cancelleresca, que només podem endevinar gràcies a les escasses mostres de prosa cancelleresca en català dels regnats de Jaume I, Pere el Gran i Alfons el Franc i, indirectament, a través de textos jurídics com els Furs de Valencia (1261), els Costums de Tortosa (1272) o el Llibre de Consolat de Mar (principis del s. XIV). La scripta daquests textos, ja clarament alliberada del llast occitanitzant (com es constata en lopció per les formes anats, temets, partits en lloc danatz, temetz, partitz), es caracteritza, entre altres trets, per la distinció entre les vocals a i e àtones (com fa el català occidental), per labsència de reflexos gràfics de la centralització de la e tònica derivada de la E tancada del llatí vulgar (pròpia del dialecte oriental), per la preferència absoluta de larticle literari (en lloc del salat, tret oral prou generalitzat entre els catalanoorientals, que alguna vegada deixen entreveure els seus escrits) i per ladopció del sufix incoatiu esc/eix (en lloc de la variant en isc/ix, característica del català occidental). Unes pautes que oculten la varietat de la llengua oral i les preferències de la llengua local. Ja hem dit que la Cancelleria reial degué ser un factor decisiu en el procés de desoccitanització de la scripta catalana (Ferrando / Nicolás 2011). Ho observem ben clarament en el repertori publicat per Guinot (2010).