LLENGUA CANCELLERESCA, NORMA CANCELLERESCA
Llengua cancelleresca i norma cancelleresca no són conceptes equivalents, si bé guarden entre ells una relació molt estreta. Llengua cancelleresca fa referència a la modalitat lingüística culta emprada en els diversos àmbits de les més altes instàncies representatives i administratives dun país: la llengua del monarca, de la cort, de les relacions diplomàtiques, de la màxima autoritat judicial i, doncs, la dels nobles, lletraferits i funcionaris que envolten el sobirà. Es caracteritza per la tendència a la uniformitat gràfica, morfològica i sintàctica i per la preferència per les solucions lèxiques més pròximes al principal centre de poder dun territori, però adopta diverses modalitats en funció dels destinataris. No és igual, per exemple, lestil duna carta diplomàtica, que pot ser molt dúctil i rica expressivament, que el dun pronunciament judicial, que sha dajustar a uns motles i a un llenguatge prefixats. Així, responen al model cancelleresc tant les Ordinacions de la casa reial (1344), del rei Pere el Cerimoniós, com la traducció de les Històries troianes (1374), de Guido delle Colonne, feta pel protonotari reial Jaume Conesa. Norma cancelleresca fa referència, en canvi, als criteris gràfics, gramaticals i lèxics pels quals es regeix la llengua cancelleresca. La norma no admet, teòricament, variació. En tot cas, la restringeix el màxim possible. La llengua cancelleresca és fonamentalment un registre; la norma, un conjunt de convencions lingüístiques pel qual es regeixen les diverses modalitats i estils de la llengua cancelleresca.
El concepte de norma lingüística, en el sentit que lusa la lingüística i la sociolingüística actuals, sha gestat al segle XX i, per tant, és de mal aplicar a situacions anteriors. Tanmateix, els catalanoparlants, tals com han fet els usuaris de les altres llengües romàniques veïnes, han manifestat de diverses maneres (scriptae, tractats de retòrica, gramàtiques, diccionaris, apologies de la llengua, etc.), si més no des del segle XIII, la seua visió dun ideal de llengua oral i escrita. A aquest ideal va fer referència, per exemple, Ramon Muntaner, quan, cap a 1325, reportà al capítol XVIII de la seua Crònica que Roger de Llòria, Corral Llança i altres companys sicilians «nodriren-se tothora ab lo senyor infant [el futur Pere el Gran]; enaixí apreseren del catalanesc de cascun lloc de Catalunya e del regne de València tot ço qui bo ne bell era, e així cascun dells fo lo pus perfet català que anc fos e ab pus bell catalanesc». Per al cronista empordanés, lideal idiomàtic havia de respondre a «tot ço qui bo ne bell era» de «cascun lloc de Catalunya e del regne de València», aprés al costat de «lo senyor infant», és a dir, hauria de reflectir la manera acurada dexpressar-se dels catalans i valencians vinculats a la cort reial. En certa manera, també responen a aquest objectiu les Regles desquivar vocables o mots grossers o pagesívols compilades, abans de 1492, molt probablement per Jeroni Pau per tal dorientar «qui bé vol parlar» la llengua catalana i «usar de bona ortografia» (Ferrando 2011). Més explícitament shi va referir, el 1574, Rafael Martí de Viciana al Libro de las alabanzas de las lenguas hebrea, griega, latina, castellana y valenciana, quan, després de distingir tres possibles «maneras de hablar», assenyalà que «la primera y más principal es la que hablan los hombres de ciencias y letras, porque guarda la propiedad del término, siguiendo la verdadera significación, pronunciación, ortografía y accento». Del Renaixement ençà, sha identificat ben sovint lideal de llengua oral i escrita amb el de llengua culta. Caldrà esperar el segle XX per veure formulada entre nosaltres una autèntica teoria de la norma lingüística. En correspon el mèrit a Pompeu Fabra, que va identificar aquest concepte amb el de llengua literària (Lamuela / Murgades 1984). Doncs bé, a falta dun terme millor per a donar compte de la variada gamma de sintagmes («bon parlar», «bell estil», «manera principal de parlar», «llengua culta», «llengua literària», etc.) amb què al llarg de la nostra història lingüística sha designat aquest ideal de llengua, optem per recórrer al de «norma» (Ferrando 2006).
Si al llarg de ledat mitjana té algun sentit parlar de «norma», aquest concepte escau precisament als criteris lingüístics que simposaven des de la cancelleria de cada reialme. La «norma cancelleresca» ve a coincidir així amb el concepte de «norma oficial», és a dir, amb la scripta i la grammatica que preconitzava el poder i ladministració reials i que, pel seu prestigi, era imitada i seguida pels organismes administratius del mateix reialme i pels lletraferits cortesans.
La formació enjornenca duna norma cancelleresca catalana té a molt a veure amb el procés demancipació del català respecte de loccità, que es precipità amb la desvinculació política de tots els territoris occitans, llevat de Montpeller, dels comtes de Barcelona i reis dAragó, després de la derrota de Muret (1213). Però ja des del segle XII sobserva la tendència del català a emancipar-se de la scripta occitana dels trobadors. Quan el rei Jaume I instituí lArxiu reial de Barcelona, la scripta catalana era un fet consolidat, si bé la pervivència de la poesia cortesana trobadoresca prolongà el record de lantiga comunitat lingüística catalanooccitana. La scripta té una relació molt directa amb el sistema gràfic duna llengua. Per al català, el tema ha estat estudiat concretament per Eduard Blasco (1995) i per Joan Veny (2001). Blasco sha ocupat sobretot destudiar-ne levolució fins que es va consolidar el model lingüístic de la Cancelleria reial. A través de la recollida sistemàtica de textos de caràcter dialectal, Veny ha pogut comparar la varietat de les manifestacions diatòpiques amb la tendència a la uniformitat de la llengua cancelleresca. Laparició, el 2006, del primer volum de lAntologia de textos en llengua catalana de les Illes Balears (seglesXIII-XVI), preparat per Joan Miralles, amb textos dels més diversos registres i nivells de llenguatge, ens ha permés de seguir levolució de les scriptae catalanes a lilla al llarg de més de tres segles dhistòria, però òbviament entre els 33 tipus de text proposats no hi ha cap de cancelleresc. Ara bé, al seu estudi sobre el llibre de cort reial de Montuïri (1357-1360), Miralles (1984: 46-48) hi distingeix quatre registres lingüístics, dos dels quals reben el nom de registre jurídico-cancelleresc i registre epistolarcancelleresc.
La llengua i la norma cancelleresques són supradialectals. Els seus usuaris no deixen entreveure petges dels seus orígens geogràfics. La irradiació de la norma a partir dun centre polític i cortesà es produeix en els diversos reialmes de lEuropa llatina occidental ja des del segle XIII (Lusignan 2004; Cerquiglini 2009 [1991]; Ferrando / Nicolás 2005). Així, són molt reveladores les dades que ens ofereix lestudi de Luis Fagúndez Duarte, Uma scripta en construção. A constituição de uma norma escrita do galego-portugués no seculoXIII (1986), ja que permeten visualitzar, a través de cercles territorials concèntrics, els progressos en lexpansió de scripta cancelleresca dAlfons III de Portugal (1248-1279) a la resta del país.
Ara bé, així com a Itàlia, als dominis dels reis de França i de Castella i als territoris occitans sobserva la coexistència de diverses scriptae cancelleresques, com a resultat de les divisions politicoadministratives i de la diversitat dialectal de cada territori (Tavoni 1992; Lusignan 2004; Cerquiglini 2009 [1991]), a la Corona dAragó la Cancelleria reial reeixí a imposar, malgrat la fragmentació politicoadministrativa i la bipartició dialectal, una sola scripta (Coromines 1971; Blasco 1995; Ferrando / Nicolás 2005; Feliu et alii 2008). Tant és així que és difícil advertir diatopismes ben marcats abans de mitjan segle XV en els documents cancellerescos i en textos literaris cortesans catalans. Ja hem vist que, a la darreria del segle XIII, una obra utilitària com és la versió catalana de les Vides de sants rosselloneses, realitzada a la diòcesi dElna, lluny de Barcelona, tendeix a abandonar els trets regionals per a adaptar-se a la scripta cancelleresca. Com a bons exemples daquest model unitari es podrien adduir la traducció del Valeri Màxim (1396) en «llengua materna valenciana», realitzada pel valencià Antoni Canals, i la de les Paradoxes (1444), de Ciceró, en «vulgar materno e mallorquí», realitzada (1444) pel mallorquí Ferran Valentí. A pesar que ambdós traductors van recórrer als noms particularistes de la llengua, la grafia, la morfologia, la sintaxi i fins i tot el lèxic Emili Casanova a penes ha advertit mitja dotzena de meridionalismes en tot el corpus literari de Canals no permeten deduir-ne la procedència dialectal. Ben mirat, les diferències diatòpiques del català són poc importants en comparació amb les de les altres llengües de lentorn europeu.
A Itàlia no és sinó fins al segle XV, en què els fluxos comunicatius entre els diversos estats fan necessari un procés de convergència de les diferents koinai territorials, que podem documentar la formació duna koiné italiana o llengua comuna, que integra les aportacions dels diversos dialectes territorials (Tavoni 1992; Marazzini 1994). En canvi, en làmbit català ja funciona al segle XIV, i fins i tot abans, una koiné cancelleresca ben unitària, tal com ja va advertir Joan Coromines (1971 [1943]: 277):
No hi ha dubte que a lEdat Mitjana el català era la més unificada de totes les llengües romàniques. Si deixem de banda la poesia, de llengua forastera i artificiosa, la seva literatura en prosa, des de les Homilies dOrganyà i el corpus lul·lià fins a Tirant lo Blanc, al llarg duns tres-cents anys i en una producció diversa i de les més copioses, presenta un llenguatge uniforme, amb molt escassa evolució cronològica; però encara hi crida molt més latenció labsència de variants dialectals, absència que és total si prescindim de minúcies sense cap relleu, i que a més solament poden trobar-se en els brevíssims textos primitius i en algun autor valencià del segle xv. Llevat daixò, impera pertot arreu un idioma idèntic: el llenguatge de la cancelleria reial. A això és referia Muntaner quan deia que de cap poble no hi havia tanta gent duna mateixa llengua com de catalans. Però qui ha estudiat històricament la dialectologia catalana sha hagut de convèncer que sota aquella koinè literària i administrativa, no gaire interessant per al lingüista en la seva uniformitat gens espontània, havia damagar-se una llengua viva més variada, encara que ho fos menys que daltres.
No cal dir que per a lestudi de la formació de la norma cancelleresca són de gran utilitat, tant en les seues premisses teòriques com en les seues aplicacions pràctiques, els treballs, ja clàssics, sobre el pas de la scripta llatina a les scriptae romàniques, de Francesco Sabatini i de Bernard Cerquiglini, i sobre les scriptae de les llengües romàniques i germàniques els estudis de filòlegs com Paul Meyer i François Brunot quant al francés, de Kurt Baldinger i de Ricardo Ciérbide quant al gascó, dAke Grafström quant al llenguadocià i de Peire Bec quant a loccità. El tema és abordat, amb nous enfocaments, en els estudis de M. Boutier, H. Goebel i C. T. Grossen apareguts al Lexikon der Romanistischen Linguistik (1990-1998), editat per Günter Holtus, Michael Metzeltin i Christian Schmitt, i en Écriture, langues communes et normes. Formation spontanée des koinès et standardisation dans la Galloromania et son voisinage. Actes du Colloque de Neuchâtel, septembre 1988 (1993), editat per Dominique Destraz, Pierre Knecht i Zygmund Marzys. Per a comprendre el procés de formació i lartificiositat de la norma cancelleresca ens poden il·luminar treballs com els de Michael Louis Samuels, Some applications of Middle English Dialectology (1989), Norman Blake, Premisses and Periods in a History of English (1992), Anthony Lodge, French: From Dialect to Standard (1993), i els diversos estudis de José S. Gómez Soliño sobre el procés de construcció del Kings English. En aquest sentit, mantenen plena vigència obres com Chancery and the Emergence of Standard Written English in the Fifteenth Century (1977), de John H. Fisher, i La langue dels rois au Moyen Âge (2004), de Serge Lusignan. Tots ells coincideixen a subratllar la precedència cronològica de la norma administrativa sobre els models literaris. Lexcepció és Occitània, on la koiné trobadoresca, ja utilitzada en iniciar-se el segle XI, és probablement un segle anterior al primer document admninistratiu conegut en occità, datat el 1102 (Martel 2001).
Els estudis que shan ocupat de lestructura i el funcionament de la nostra Cancelleria reial són ben útils per a estudiar el procés de redacció de la documentació cancelleresca, el paper que hi tenien els diferents tipus de funcionaris, les relacions entre aquests i els lletraferits cortesans i la tipologia i levolució de la documentació cancelleresca. En aquest sentit, són especialment interessants els treballs de Francisco Sevillano Colom «De la Cancillería de la Corona de Aragón» (1968) i «Apuntes para la historia de la Cancillería de Pedro IV el Ceremonioso» (1950), el de Jesús Ernest Martínez Ferrando sobre «La Cancillería de Fernando el Católico» (1955), el de Josep Trenchs i Antonio Maria Aragó sobre «Las Cancillerías de la Corona de Aragón y Mallorca desde Jaime I hasta la muerte de Juan II» (1983), el dÁngel Canellas i Josep Trenchs «Cancillería y cultura. La cultura de los escribanos y notarios de la Corona de Aragón (1344-1479)» (1988) i el de Beatriz Canellas i Alberto Torra «Los registros de la Cancillería de Alfonso el Magnánimo. Archivo de la Corona de Aragón» (2000). Tanmateix, cap daquests treballs ha prestat atenció al vessant lingüístic. Certament, no ens ha arribat cap manual sobre els criteris lingüístics que havien de seguir els notaris i escrivans de la Cancelleria. Ara bé, és a través de les correccions lingüístiques que observem en no pocs documents que podem deduir algunes pautes de correcció gràfica, gramatical i lèxica que shi aplicaven. Joan Anton Rabella (2000) ja va fer veure lexistència daquests manuals a propòsit de la documentació processal. I així, per exemple, veiem corregits, en els textos barcelonins del segle XV que ell addueix, la confusió dàtones (jutge en lloc de jutga) o la vocalització de les desinències verbals en -ts (vullats en lloc de voleu).