Lelaboratio lingüística dels curials catalans recorda molt la dels trobadors occitans, però amb dues diferències notables: els català era un parlar molt més unitari que loccità i els catalans comptaven amb un centre polític important, Barcelona. És cert que el parlar de Barcelona influí notablement en la gènesi de la norma cancelleresca, com sobserva en les preferències lèxiques (així, guineu i no rabosa) o en el decantament per les formes incoatives en -esc (patesca i no patisca), que tanmateix són duna extensió que ultrapassa els límits de la modalitat oriental, però la scripta cancelleresca adoptà solucions que no hi coincidien o que eren absolutament artificioses. Així, davant la diversitat formal i diatòpica, la norma cancelleresca optà per la grafia etimologitzant ab per a una preposició que solia pronunciar-se [am], [an] i fins i tot [en]; adoptà la grafia híbrida dimarts per a un mot que en català oriental es pronunciava amb ensordiment de la [t] i en català occidental amb ensordiment de la [r]; davant lafebliment de la -a final en la modalitat oriental, preferí el sufix -esa a -ea (bellesa i no bellea); resolgué la variació preposicional ad / an davant demostratius en favor de a; es decantà per larticle literari, i no pel salat (la porta i no sa porta), molt viu al segle XIII en la major part del català oriental. Com veiem, algunes daquestes convencions coincidien amb les preferències del parlar de Barcelona, però altres, no.
Així doncs, des del punt de vista gràfic, morfològic i sintàctic, els curials cancellerescos van elaborar una koiné lingüística que no coincidia amb cap varietat parlada. Un model que tenia en compte el sermo urbanus acurat de Barcelona, però també les aportacions dels escrivans darreu del domini lingüístic. Aquells curials reeixiren a integrar-les en un model uniforme i únic, de manera que, segons comentà Martí de Riquer, «molt sovint ens és difícil de localitzar un text o sia, afirmar que és escrit per un català, o per un mallorquí, o per un valencià, o per un rossellonès si no ens ajudem de dades extralingüístiques». Tot plegat convertí la Cancelleria reial en el vehicle per antonomàsia de la cohesió idiomàtica de la Corona dAragó, ja que, per la seua funció dòrgan administratiu dels sobirans, imposà unes pautes lingüístiques unificadores, en les quals es reconeixien tots els usuaris de la llengua escrita. O, per dir-ho en paraules de Riquer (1964: 336), aquesta llengua esdevingué «el que avui diríem una llengua acadèmica, car és la llengua en què són escrits els documents que signa el rei, the Kings Catalan, i a això es deu el seu prestigi i la seva incondicional acceptació en tot el domini lingüístic. El dia que el català de la Cancelleria serà estudiat seriosament i amb atenció tasca llarga i difícil [...] sens dubte arribarem a conclusions curioses i sorprenents. Puc avançar, amb tota mena de salvetats, que de vegades mha semblat que, en certs moments, els escrivans deixen demprar una forma determinada per usar-ne una altra com si obeïssin una consigna o com a resultat dun canvi dimpressions que els ha moguts a introduir una variació lingüística».
Efectivament, el procés de redacció i còpia de les cartes reials garantia la unitat de la norma cancelleresca. Dacord amb Sevillano Colom (1968: 478-480) i amb Trenchs / Aragó (1983: 57), aquest procés passava per les etapes següents:
a) els consellers del rei o dun membre de la família reial, després dhaver-lo informat sobre un determinat afer i de conéixer la seua decisió, criden a un secretari o a un escrivà de manament, preferentment el més relacionat amb la matèria de què es tracta o amb el destinatari, i li donen oralment les instruccions pertinents per a la redacció de la carta reial;
b) el secretari o escrivà de manament triat passa lesborrany de la redacció al canceller, o al vicecanceller o a la persona que ha rebut lencàrrec reial docupar-se de lafer, perquè nexaminen el contingut i el fons jurídic, i anota, si és el cas, les observacions que se li fan en presència de testimonis. Una vegada introduïdes les esmenes oportunes, el secretari (que generalment signarà amb la fórmula «dominus Rex mandavit mihi») o lescrivà de manament (que generalment signarà amb la fórmula «mandato regio» o «mandato domini Regis») tornarà a passar la carta al canceller, al vicecanceller o a la persona que ha rebut lencàrrec reial;
c) el protonotari (que solia ser auxiliat pel lloctinent de protonotari), després de corregir la carta en el vessant formal, lingüístic i estilístic (calia que estigués redactat en «bella retòrica e bon llatí»), i després de sotmetre-la a la sanció del rei o del membre de la família reial que lhavia manada fer (que a vegades podia afegir una anotació autògrafa), comprova la correspondència entre la còpia que sha de registrar i loriginal de la carta que senvia al destinatari, les porta a signar, ordena a un escrivà del registre que la còpia, degudamet segellada, siga registrada a lArxiu reial, i fa cridar un portador perquè trameta loriginal al destinatari. La sanció del rei no es limitava a la mera signatura dels documents. Ben sovint, els feia llegir i corregir davant el seu consell (Péquignot 2002: 468-469), procés que podia arribar a generar una nova versió final.
No cal dir que els protonotaris i els escrivans de manament havien de ser persones instruïdes en la ciència gramatical, en el maneig de les artes dictandi i en el domini del llatí, del català i de laragonés. Gràcies al control lingüístic i institucional daquestes cartes, tenim la garantia que sajustaven fidelment no solament als formulismes i als tecnicismes propis de la prosa curial, sinó a les pautes lingüístiques de la Cancelleria, és a dir, ens donen en cada moment la «norma» cancelleresca.
LA LLENGUA CANCELLERESCA I LA PROSA LITERÀRIA
La dedicació quasi monogràfica de Martí de Riquer a la literatura catalana medieval el dugué a plantejar-se en diverses ocasions la importància de lestudi de la prosa cancelleresca per a explicar les característiques de la llengua dels nostres escriptors. Nés una bona prova latenció que li dedica en el capítol «Prosa parlamentària i cancelleresca» del volum II de la seua monumental Història de la literatura catalana (1964). En efecte, Riquer, després de constatar limpacte cancelleresc en la prosa lul·liana, atribueix la relativa uniformitat lingüística de la literatura catalana medieval a la influència de la Cancelleria reial, especialment dençà de la profunda reestructuració a què la va sotmetre el rei Pere el Cerimoniós. Ja hem vist que per a Riquer (1964: 336) la «llengua de la Cancelleria, sens dubte bastida sobre la modalitat dialectal del barceloní, era la dels funcionaris àulics, la dels cortesans, i per tant acceptada sense cap mena doposició, ans de bon grat, per tots els escriptors com una mena de forma supradialectal dexpressar-se en prosa».
Per a Riquer, doncs, la llengua cancelleresca es caracteritzaria per la base lingüística barcelonina, lacceptació social generalitzada i el caràcter supradialectal. Certament, quan parla duna base lingüística barcelonina hem dentendre un sermo urbanus culte, i no la parla col·loquial de la ciutat, que reflectia els hàbits fonètics i morfològics propis del dialecte oriental. Lacceptació social generalitzada és inherent al prestigi de la llengua del rei i de la seua cort. Encara que majoritàriament procedents de làrea oriental abans del segle XV, els curials barcelonins van heretar la tradició dun model lingüístic supradialectal que se sobreposava als seus hàbits particulars. No podia ser daltra manera si els seus destinaris eren, ja des del segle XIII, els diversos reialmes de llengua catalana.
Des duna perspectiva sincrònica, el llenguatge cancelleresc era, o aspirava a ser, uniforme, però des del punt de vista diacrònic variava, i no tan escassament, amb el transcurs dels anys. Ja ho hem vist a propòsit de les dues còpies conservades més antigues del Llibre dels feits. La llengua evolucionava i els responsables de la Cancelleria reial, encara que sempre amb criteris conservadors, no deixaven de reflectir en els seus documents aquests canvis. Uns canvis que no solament afectaven els escrits de la Cancelleria, sinó que eren imitats arreu de làmbit lingüístic català tant en els usos administratius com en els literaris. No deixem, però, Riquer (1964: 348), que en aquell mateix capítol sobre la prosa cancellesca remarcava: «La història de la Cancelleria als segles XIV i XV és, repetim-ho, un element imprescindible per a lestudi de levolució de la prosa catalana post-lul·liana, important aspecte on, provisionalment, es podrien assenyalar algunes fites o etapes». Una daquestes sinicia vers lany 1381, en què «hom adverteix als documents de la Cancelleria un estil nou [...], que retrobarem a les obres en prosa de Bernat Metge», caracteritzat per lús prou sistemàtic del cursusplanus, els cultismes, les amplificacions i els períodes llargs i que podria denominar-se humanístic. «Són uns quants milers de lletres, redactades en un català precís, elegant i puríssim, que contribuïren, un dia darerra laltre, a imposar per tots els dominis de la llengua una prosa exemplar i bellíssima».
En un altre estudi, Riquer (1978: 14-15) insisteix en les repercussions que va tenir entre els usuaris de la llengua culta el model cancelleresc tant pel que fa a les grafies com a la cadència de la frase. En concret, per a provar la incidència del model gràfic cancelleresc en la transmissió de textos literaris, Riquer adduí dos exemples. En el primer, compara les grafies dunes cartes autògrafes de Francesc Eiximenis, que deixen entreveure els trets del seu dialecte gironí, amb les grafies de les còpies més acurades de les seues obres, que sajusten a les convencions gràfiques de la Cancelleria. En el segon exemple, Riquer compara les irregularitats gràfiques que sobserven en les poesies del cançoner autògraf de Joan Berenguer de Masdovelles amb lobservança de les convencions cancelleresques en les còpies que en feren, dalgunes delles, altres escrivans.
Seguint les pautes encara vigents a lèpoca, Riquer sinteressa sobretot per la prosa cancelleresca del temps de Bernat Metge i considera que la guerra civil del Principat (1462-1472) hauria provocat «el derrumbamiento de la influencia estilística de la Cancillería». Aquest judici pressuposa que la prosa de la Cancelleria reial hauria continuat tenint sota el Magnànim la mateixa influència sobre la prosa literària que en temps de Bernat Metge. Certament, sota el Magnànim van brillar il·lustres secretaris, però aquesta tònica ja no va continuar sota Joan II ni sota Ferran II. La documentació cancelleresca daquests regnats no exercí el mestratge literari que abans havia tingut la prosa de la institució. Ben mirat, sota Joan II i Ferran II es produeix un cert divorci entre lestil de la prosa cancelleresca i el de la prosa literària artitzada, lanomenada «valenciana prosa» usada sobretot pels escriptors valencians Joan Roís de Corella, Miquel Peres i Bernardí Vallmanya i imitada per alguns escriptors principatins com Francesc Alegre, que es produeix al marge de la Cancelleria.
Gràcies a Joan Ruiz i Calonja (1956) i a Jordi Rubió i Balaguer (1957), coneixem alguns aspectes de la llengua cancelleresca de lèpoca dels primers Trastàmara. Tots dos autors es fixen sobretot en la sintaxi i en el lèxic de la prosa cancelleresca, que es beneficia de la creixent influència de la prosa humanística en llatí, especialment en el context de la cort napolitana del Magnànim. Però aquella prosa també es mostra receptiva davant el procés dhispanització lèxica de la llengua i levolució de certs aspectes gràfics i morfològics. Coromines (1971: 140-141) ja va cridar latenció, per exemple, sobre la presència creixent, ja a partir dels anys vint del segle XV, de la preposició composta per a, més característica dels parlars occidentals i valencians. Jo mateix (2010a: 209) he assenyalat que la tendència al canvi sistemàtic en la representació gràfica de les desinències verbals en -ats, -ets i -its per les formes vocalitzades en -au, -ei i -iu es consolida a la Cancelleria en la dècada dels quaranta, potser per imitació de la praxi de lescrivania municipal de la ciutat de València, que tendeix a prioritzar les formes vocalitzades ja abans dels anys 40.
Si la prosa cancelleresca de Joan de Coloma, estudiada per Badia Margarit, és representativa de la llengua cancelleresca posterior a la guerra civil del Principat, simposa la conclusió que ha perdut la volada estètica dels temps anteriors i que trasllueix limpacte castellanitzador que van comportar, arran de la unió dinàstica del regne de Castella i la Corona dAragó, els contactes de part de la noblesa i del funcionariat àulic autòctons amb els nobles i curials castellans. Aquesta prosa cancelleresca tindrà més semblances amb alguns dels productes literaris generats a la darreria del segle XV, com és la versió del Paris e Viana publicada a Barcelona i Girona el darrer lustre del segle XV, que no amb la prosa artitzada conreada per Corella i els seus imitadors.
EL PRESENT CORPUS DE DOCUMENTS DE CANCELLERIA REIAL: CRITERIS I INTERÉS LINGÖÍSTIC I CULTURAL
Ja hem insistit que lelaboració dun corpus representatiu de documents de Cancelleria reial dels tres segles baixmedievals era una condició prèvia per a adquirir un coneixement precís de la formació, els criteris i levolució del Kings Catalan, és a dir, del català «oficial». Per a Riquer el treball hauria dimplicar la publicació dels més diversos tipus de documentació de Cancelleria reial, des de les cartes sobre afers institucionals a les lletres sobre afers familiars, passant per les instruccions a ambaixadors, els informes secrets, els tractats de pau o fins i tot els contractes, ja que són les diverses manifestacions daquesta prosa les que degueren inspirar la llengua literària de Bernat Metge i, en general, la dels escriptors àulics. Ara bé, si el que pretenem és conéixer el procés de formació i de consolidació de la norma cancelleresca catalana, sembla més adequat cenyir-se a les cartes reials i als documents de caràcter diplomàtic redactats en llengua catalana que conté la sèrie de registres de Cancelleria, ja que es tracta de textos del màxim rang i formalitat institucional, sempre sotmesos a un rigorós procés de control estilístic i lingüístic abans de ser sancionats pel rei. En no poques ocasions, el rei confirmava autògrafament el caràcter «oficial» i imperatiu daquesta mena de documents cancellerescos amb subscripcions com aquella tan coneguda dAlfons el Magnànim, de 1446, adreçada a Guillem de Vic, Mestre Racional de València: «Avetla como si fuese de mi mano e desto no vos aya más de escrivir» (Mandingorra 2008).