La selecció documental realitzada per Jaume Riera i editada per Mateu Rodrigo respon a aquest darrer criteri. Sha evitat així la dificultat dhaver de recórrer a les diverses modalitats de prosa originades al si de la Cancelleria i dhaver de seleccionar una quantitat molt més nombrosa de documents. Certament, el preu a pagar ha estat sacrificar a favor daquest objectiu la variació i la riquesa de recursos lingüístics i expressius que podria haver proporcionat la consulta de la més variada tipologia documental cancelleresca. Per això Joan Coromines (1971: 277) ens advertia que la «koinè literària i administrativa» de la nostra Cancelleria reial no era «gaire interessant per al lingüista», a causa de «la seva uniformitat no gens espontània». Tanmateix, si no és gaire interessant per al filòleg, sí que ho és per a lhistoriador de la llengua, a qui forçosament ha dinteressar el procés de construcció de la norma cancelleresca en tots els seus vessants (lingüístic, sociolingüístic, ideològic, etc.).
Ara bé, si volíem comprovar levolució daquesta «norma», calia assegurar una representació mínima de documents per cada un dels talls sincrònics amb què sha estimat convenient distribuir la documentació triada. Ja he dit que el tall cronològic que vaig considerar més pràctic va ser el duna dècada (1291-1300, 1301-1310, etc.) i que el mínim de documents reials a reproduir per cada dècada no podia ser inferior a 70. Només seguint un criteri així es podia cobrir sistemàticament i equilibradament tota aquesta primera part del diplomatari que ara sedita (1291-1420).
Finalment, per a ledició dels 1.003 documents seleccionats calia adoptar un sistema de transcripció filològica rigorós. El sistema adoptat, que Mateu Rodrigo explicita minuciosament, sajusta molt als criteris dedició actuals de la collecció «Els Nostres Clàssics», de lEditorial Barcino. En la selecció dels textos shan prioritzat els inèdits i els que aportaven una informació lingüística i historicocultural rica.
La reproducció daquesta quantitat tan notable de documents, amb una calculada seqüenciació cronològica, permet seguir el procés de construcció, de perfeccionament i de fixació de la norma cancelleresca. En conéixer la cronologia dels canvis lingüístics, podrem datar amb major precisió les obres literàries i no literàries sense cronologia segura, si es tracta de textos produïts a lentorn àulic, ja que devien seguir molt fidelment les pautes lingüístiques que marcava la Cancelleria reial. I podrem avaluar millor la incidència de la llengua cancelleresca en la prosa literària darreu del domini lingüístic català. Així, de la mateixa manera que podem advertir els canvis estilístics llatinitzants que shi produeixen a partir de 1380 aproximadament, també hi podem resseguir, per exemple, el procés dhispanització lèxica del català a partir de les primeres dècades del segle XV.
La comparació de la llengua cancelleresca amb la prosa administrativa daltres institucions dels regnes de la Corona dAragó i amb la prosa literària i no literària en general resulta molt útil per a valorar limpacte que hi va tenir la norma cancelleresca. En fer aquesta valoració, no podem menystenir la influència dels criteris cultistes que hi van aplicar tant els curials de la Cancelleria reial com els de les altres institucions de la Corona dAragó, singularment la dels ben formats escrivans de la Sala de la Ciutat de València a partir de la darreria del segle XIV i, sobretot, amb els primers Trastàmara (Ferrando 1980; Rubio Vela 1985; 1995). I no podem oblidar que ben sovint els documents estesos en català tenien la seua correspondència en aragonés, una situació que permet contrastar en paral·lel levolució del model cancelleresc en ambdues llengües i les influències recíproques (Colón 1989; Lleal 1997). En tot cas, la informació que ens proporciona aquest repertori documental ens permet deduir els criteris de correcció lingüística i dornamentació estilística que eren observats al si de la Cancelleria i, doncs, levolució dels usos més prestigiosos.
Un examen de les correccions incorporades pels escrivans en la documentació de la col·lecció que ara sedita ens il·lustra a bastament sobre aquests criteris. La major part de les correccions correspon a distraccions o errors de còpia advertits, que Mateu Rodrigo indica en nota, com ara super predictis pel correcte sub predicta (nota 11), Burges per Brusques (nota 31), emparàssets per empetràssets (nota 53), terra nostra per armada vostra (nota 56), provocar per revocar (nota 58), tramettats per tramettets (nota 1727), nostres per vostres (nota 1755), execucions per exaccions (nota 1774), pujen per puxen (nota 1799), etc. Però són moltes les que corresponen a esmenes de tipus gràfic, morfològic, sintàctic i lèxic, com ara mercadés corregit en mercaders (nota 1722), aquestas en aquestes (nota 1725), pareguen a nós en nos pareguen (nota 1726), enich en inich (nota 1816), huy en vuy (nota 1881) tot i que huy i vuy alternen ab initio en la col·lecció, metra en metre (nota 1966), maritòria obre en meritòria obra (nota 1973), hàjan en hajen (nota 2211), sen anàs recollir en se anàs recollir (nota 2291), Esgleya en Església (nota 2294). Entre aquestes correccions nhi ha algunes que ens informen sobre els formulismes de redacció, com quan sesmena coses damunt dites en damunt dites coses (nota 154), i daltres que revelen tendències orals, com quan es substitueix la forma velaritzada analògica despenguí per la culta despení (nota 2293). El repertori permet constatar així mateix la preferència gràfica pel criteri etimològic (leuger i no lauger, envides i no anvides, recollir i no recullir, etc.), però també que no sempre es corregeixen les alteracions de vocals àtones (com en mara, nomanats, sancera, personas, aconsaguir, vezcomta, laxets, cullir, cubrir, aculliment, etc.). I ens permet observar levolució de certs fenòmens morfològics, com ara el procés de substitució dels plurals masculins en -es per -os, o la progressiva incorporació dels més diversos connectors i de nous recursos sintàctics (Feliu / Ferrer / Iglésias 2008: 237-245). I també confirma labsència de palatalització de s davant consonant velar, que solem trobar en tota mena de textos valencians del segle XV (Colón 2003). La preferència pel sufix en -esa té alguna excepció remarcable, com pereosos, que observem al doc. 893, datat a Barcelona el 1408. Larticle és sempre el literari i no apareixen exemples de formes verbals incoatives en -isc. Lopció per certs mots o variants formals generalment té a veure amb la semàntica, com quan utilitza aplegar en sentit marítim («aplegam a Nàpols», doc. 41, datat a Nàpols el 1299), o menejar en el sentit de moure, bellugar, remenar, (doc. 929, datat a Barcelona el 1413), i molt sovint es pot explicar per la procedència geogràfica de les informacions que arriben a la cancelleria, com quan es parla dalqueries (doc. 118, datat el 1308 a València) o de la marjal (doc. 821, datat el 1398 a Mallorca) o quan es recorre a acurtar (doc. 952, datat el 1415 a València), si bé apareix sota la fórmula «abreujat o acurtat» en la ploma del secretari aragonés Pau Nicolàs. La presència creixent de secretaris i escrivans darreu del domini lingüístic es traduirà en una incorporació cada vegada més perceptible de preferències lèxiques inhabituals a Barcelona. La llengua cancelleresca es beneficiava així dels recursos daltres parlars diferents del de Barcelona. A més a més, les relacions preferents de la Corona dAragó amb Itàlia van ser un factor decisiu en la conformació duna llengua àulica llatinitzant des del punt de vista gràfic, sintàctic, lèxic i estilístic. Ja hem vist que aquest darrer aspecte és el que més atenció ha rebut per part dels estudiosos de la prosa cancelleresca.
Tot plegat permet constatar que aquest repertori documental serà de gran utilitat per als diferents estudiosos de la llengua i de cultura medievals. Així, els especialistes en gramàtica i lexicografia històriques podran disposar de linventari i de la datació precisa dels trets lingüístics, de les paraules i de les accepcions que sofereixen; els historiadors de la llengua obtindran una informació precisa sobre la relació entre el procés de constitució i evolució de la koiné cancelleresca i el projecte de construcció duna comunitat lingüística i política superadora de la fragmentació administrativa; els historiadors de literatura podran contrastar la prosa àulica amb els més diversos registres literaris; els historiadors de la cultura, de la política, de la economia, de la societat, etc., agrairan lexhumació de nombrosos documents desconeguts; els especialistes de la cultura escrita també agrairan la presentació sistemàtica de la tipologia documental cancelleresca i les noves aportacions sobre la comunicació escrita; els romanistes veuran enriquides les seues perspectives amb les solucions catalanes que shi documenten; i els especialistes en gramàtica i en lexicografia extrauran, com ja va fer Pompeu Fabra, nombroses dades per a lestudi de qüestions candents actuals de sintaxi i de lèxic.
CONCLUSIONS
Si examinem la llengua dels registres de Cancelleria des duna òptica purament lingüística o literària, és obvi que ens trobem davant un gènere escassament generós quant a recursos expressius. La rellevància daquests documents no descansa en el vessant filològic o estètic, sinó en lhistoricolingüístic, ja que són lexpressió del procés de construcció i fixació de la norma lingüística que servirà de pauta per als usos institucionals i socials més prestigiosos. Les millors pàgines de la llengua cancelleresca no les trobarem en els registres més formals de Cancelleria, sinó en altres documents de naturalesa reservada o confidencial (les lletres familiars íntimes, les instruccions domèstiques, etc.), elaborats en lentorn reial, com són els que publicà Coroleu (1889). Aquests són els documents més pròxims als productes literaris cortesans, que conformen la major part de la producció escrita catalana amb ambició estètica dels nostres segles baixmedievals.
La llengua cancelleresca aspirava a la uniformitat, però no per això deixà de manifestar una evolució històrica que es projectava en el conjunt de la llengua escrita. En efecte, la llengua cancelleresca es modificà cronològicament no sols dacord amb unes pautes devolució interna (per exemple, el pas de perfet fort al perfet feble), sinó també, especialment en laspecte sintàctic i lèxic, dacord amb els nous corrents culturals (introducció de lhumanisme) i amb el canvi de centres de poder (Barcelona, fins a les primeres dècades del XV, i València, des de lèpoca del Magnànim). I, encara que amb un pes considerable del barceloní culte, la llengua cancelleresca es beneficià de la tasca delaboració lingüística que van generar els notaris i els escrivans de les principals institucions dels territoris de llengua catalana. La solidesa de la norma cancelleresca només es va veure afectada a la darreria del segle XV pel canvi polític que va comportar labsència quasi permanent de Ferran II dels seus dominis privatius, cosa que facilità les interferències castellanes, tal com sobserva en la prosa cancelleresca de Joan de Coloma. La introducció de la impremta en terres catalanes a partir del 1473, que afavorí la preservació dels usos cultes de la llengua, compensà en certa manera el paper de referent lingüístic que havia tingut fins aleshores la Cancelleria reial.
La formació llatina dels notaris i escrivans al servei de les diverses administracions públiques va gestar unes orientacions lingüístiques similars arreu de la catalanofonia. De fet, una bona part de prosa literària catalana dels segles XIII, XIV i XV va ser elaborada en el marc de la cort reial pels funcionaris de la Cancelleria. Però no es poden confondre prosa cancelleresca i prosa literària: aquesta es beneficiava daquella quant a les pautes gràfiques, morfològiques i sintàctiques i quant a certes innovacions lèxiques, però també adoptava els recursos expressius que aporta el geni creador de cada escriptor.
El rigor en la selecció i en ledició del corpus documental que ara es publica és la millor garantia per a aprofundir en el coneixement de la llengua literària de lèpoca, però lestudi del caràcter convencional de la norma cancelleresca només podrà ser satisfactori quan disposem daltres repertoris documentals que recullen la variació diatòpica, diastràtica i diafàsica de la llengua i permeten, per tant, de comparar les diferents scriptae en joc (Veny 2001).
ANTONI FERRANDO FRANCÉS
Universitat de València
BIBLIOGRAFIA
ALART, Bernard-J., Documents sur la Langue Catalane des Anciens Comtés de Roussillon et de Cerdagne publiés par B.-J. Alart. París, Maisonneuve, 1881.
ALBERT, Ricard i Joan GASSIOT (eds.), Parlaments a les corts catalanes, Barcelona, Barcino, Col·lecció ENC 19-20, 1928.
AMETLLER Y VINYAS, José, Alfonso V de Aragón en Italia y la crisis religiosa del sigloXV, obra póstuma de J. A. y V., revisada y dada à luz por Jaime Collell, 3 volums, Girona, P. Torres, 1903-1928.
ARAMON I SERRA, Ramon, «Ledició de textos catalans medievals», en Antoni M. Badia, Antoni Griera, Frederic Udina (eds.), Actas del VII Congreso Internacional de Lingüística Románica (Barcelona, 7 al 10 de abril de 1953), Barcelona, Universitat de Barcelona, 1955, pp. 197-266.
«Problèmes dhistoire de la langue catalane», en Antoni M. Badia Margarit i George Straka (eds.), La linguistique catalane, París, Klincksieck, 1973, pp. 27-80.
BADIA MARGARIT, Antoni M., «Calcs lingüístics en les lletres reials escrites per Johan de Coloma, secretari de Ferran el Catòlic de 1483 a 1510», Homenaje a Jaime Vicens Vives, vol. II, Barcelona, Universitat de Barcelona, 1967, pp. 41-54.
BARCELÓ, Maria, Documents cabdals del Regne de Mallorca, Palma, Parlament de les Illes Balears, 2003.
BELENGUER CEBRIÀ, Ernest, Col·lecció documental del regnat de Ferran II i la ciutat de València (1479-1516), Barcelona, Fundació Noguera, 2011.
BLASCO FERRER, Eduardo, «Katalanische Skriptae / Les skriptae catalanes», en Günter Holtus, Michael Metzeltin, Christian Schmitt (eds.), Lexikon der Romanistischen Linguistik, vol. II/2, Tübingen, Max Niemeyer Verlag, 1995, pp. 486-512.
BURNS, Robert Ignatius, Society and Documentation in Crusader Valencia, Princeton, Princeton University Press, 1985 [Traducció catalana: València, Tres i Quatre, 1988].
CALMETTE, Joseph, «Les documents épistolaires darchives et lhistoire de la langue», en Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906), Barcelona, 1908, pp. 545-549 [Reedició: Barcelona, Vicens Vives, 1985].
CALVERAS, Josep, La reconstrucció del llenguatge literari català, Barcelona, Balmes, 1925.
CANELLAS, Ángel, «Las cancillerías catalano-aragonesas: estado actual de la cuestión», Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, LVIII, 1982, pp. 351-394.