LLENGÜES EN CONTACTE
EN LA COMUNITAT
LINGÜÍSTICA CATALANA
BIBLIOTECA LINGÜÍSTICA CATALANA
Dirigida per A. Ferrando i A. López García
LLENGÜES EN CONTACTE
EN LA COMUNITAT
LINGÜÍSTICA CATALANA
MIQUEL PUEYO
UNIVERSITAT DE VALÈNCIA
I.S.B.N.: 978-84-370-9367-3
Edició digital
Servei de Publicacions
Universitat de València
Disseny portada: Tomás Burgos
Fotocomposició: Servei de Publicacions de la
Universitat de València
ÍNDEX
PRESENTACIÓ
PRIMERA PART LA SOCIOLINGÜÍSTICA COM A PARADIGMA CIENTÍFIC I COM A DISCIPLINA ACADÈMICA
1.INTRODUCCIÓ
1.1.A la recerca dun paradigma científic per a la sociolingüística
1.2.Lespecificitat de la sociolingüística dins el conjunt dels estudis lingüístics i la seva doble responsabilitat
2.ALGUNES CONSIDERACIONS PER A LA DOCÈNCIA DE LA SOCIOLINGÜÍSTICA
2.1.La sociolingüística, entre la lingüística i les ciències socials. Aspectes teòrics i metodològics
2.2.Objectius immediats i derivatius en la docència universitària de la sociolingüística
SEGONA PART LLENGÜES EN CONTACTE
1.LLENGÜES EN CONTACTE
1.1.Necessitat històrica i història de la necessitat
1.2.Uriel Weinreich: els fonaments científics
2.BILINGÜISME
2.1.Bilingüisme i bilingüismes
2.2.Algunes precisions metodològiques sobre el bilingüisme
2.3.El bilingüisme a examen
2.4.Crisàlides i papallones: les valoracions del bilingüisme escolar
2.5.El component mític del bilingüisme
3.DIGLÒSSIA
3.1.Diglòssia a la catalana
3.2.Els orígens: Jean Psichari
3.3.La diglòssia segons Charles A. Ferguson
3.4.La revisió de Joshua A. Fishman. Usos i abusos
4.CONFLICTE LINGÜÍSTIC
4.1.La definició de Lluís V. Aracil
TERCERA PART LA COMUNITAT LINGÜÍSTICA CATALANA
1.COMUNITAT LINGÜÍSTICA
1.1.Difícils definicions
1.2.Existeixen comunitats lingüístiques bilingües?
2.LA COMUNITAT LINGÜÍSTICA CATALANA
2.1.Situació del català dins el conjunt europeu
2.2.Conflicte lingüístic i disgregació
2.2.1.La fragmentació de la comunitat lingüística catalana
2.2.2.Unitat filològica o unitat sociolingüística?
REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES
PRESENTACIÓ
Miquel Pueyo ha pouat, en aquest llibre, en una transcendental i primerenca aportació dUriel Weinreich el títol mateix és, en part, un homenatge per analitzar rigorosament els conceptes de bilingüisme, diglòssia i conflicte lingüístic. En el primer cas, realitza una severa revisió dels seus elements mítics i proposa una interpretació suggerent de les claus que expliquen levolució de les valoracions científiques i ideològiques del bilingüisme, des de la Conferència de Luxemburg (1928) fins a lactualitat. Pel que fa a la diglòssia, a banda delaborar una síntesi ordenada i crítica de la història i levolució dels usos del terme Psichar, Ferguson, Fishman, Vallverdú, Aracil, Ninyoles no sestà de criticar la funció anestèsica que el seu ús imprecís ha jugat en la interpretació científica de la realitat sociolingüística catalana, al mateix temps que argumenta i defensa ladequació de la teoria del conflicte lingüístic a la comprensió daquesta mateixa realitat.
A partir daquestes premisses, lautor afronta lanàlisi de la situació actual de la comunitat lingüística catalana no sense debatre, abans, una sèrie dinterrogants bàsics en la teoria general de la linguistic community i satura, molt especialment, en lespecificitat de la problemàtica de la disgregació, en les relacions daquesta amb la situació conflictiva i en el caire que prenen els processos de fragmentació.
Sens dubte, a causa de la seva experiència i el seu interès per la docència universitària, Miquel Pueyo no ha desaprofitat locasió dincorporar una primera part daquest llibre, plenament dedicada a avaluar quin és el grau de consolidació dun paradigma sociolingüístic i a suggerir algunes consideracions per a la docència daquesta disciplina.
És per totes aquests raons que la Biblioteca Lingüística Catalana es complau a presentar aquest volum que, sens dubte, desvetllarà interès en el marc de la sociolingüística catalana i esdevindrà una eina eficaç en el panorama universitari de la comunitat lingüística.
València, setembre de 1992
PRIMERA PART
LA SOCIOLINGÜÍSTICA
COM A PARADIGMA CIENTÍFIC
I COM A DISCIPLINA ACADÈMICA
1.INTRODUCCIÓ
1.1.A la recerca dun paradigma científic per a la sociolingüística
És evident que la sociolingüística constitueix un dels temes en expansió dins lestudi del llenguatge i això la duu, cada cop més, a ésser reconeguda com a matèria integrant dels curricula acadèmics, centre dinterès en la investigació científica i objecte freqüent datenció i debat, fins i tot més enllà de la cleda acadèmica. La seva història, però, és una història recentíssima, els orígens de la qual se situen en la dècada dels 60, als Estats Units. En els anys 60 i 70, una concepció menys unificadora del melting-pot i més preocupada per lestudi objectiu dels grups minoritaris desafavorits moguda, això sempre, per una voluntat integradora i plena doptimisme pel que fa als beneficis de leducació, unida a lassignació de recursos a la investigació sobre aquests temes, propicià una florida destudis empírics i una àmplia discussió sobre els conceptes teòrics subjacents.
La necessitat dinterpretar els conflictes duna societat moderna emergent propicià lacumulació destudis a lentorn de dos conceptes claus bilingüisme i diglòssia i consolidà loperativitat duna línia danàlisi que havia estat brillantment anticipada per Uriel Weinreich, en la seva obra Languages in contact (1953). Els anys 60, doncs, foren anys dintensa activitat en la definició de lenfocament sociolingüístic, als Estats Units: creació del SSRC Committee on Sociolinguistics, que promogué diversos cursos i conferències; publicació de col·leccions i readings sobre sociolingüística; increment dels articles especialitzats, apareguts en revistes de sociologia (GRIMSHAW, 1971: 93-95).
No és aquest el moment dembarcar-se en un resum històric del desenvolupament de la sociolingüística com a disciplina científica ni tan sols del naixement duna sociolingüística catalana, especialment arran del VIIIè Congrés Mundial de Sociologia, celebrat a Toronto lany 1974 però sí que caldrà demanar-se modestament quin és el seu status dins el conjunt de les disciplines científiques i quin grau de consolidació epistemològica i metodològica ha assolit, fins al moment present. I tanmateix, dos aspectes fan especialment difícil que es pugui donar una resposta definitiva a aquest interrogant: la jovenesa mateixa de la sociolingüística i la seva condició profundament i necessàriament interdisciplinària, la qual cosa la posa contínuament en perill de no ésser considerada més que com una auxiliar, derivació o apèndix de disciplines més consolidades i reconegudes.
Deixant a banda la recerca delements dinspiració sociolingüística (centrats en lús) en el pensament lingüístic modern i pre-modern que hi són, efectivament i que tenen una importància gens menyspreable considero molt positiva, a lhora davaluar el grau de consolidació de la sociolingüística, la temptativa de Lluís V. ARACIL (1977), que ha proposat la consideració de dos conceptes capitals per a la ciència: revolució científica i paradigma científic, encunyats per Thomas S. KUHN (1962), en la seva obra The Structure of Scientific Revolutions.
Segons Kuhn, un paradigma científic consisteix en un conjunt de realitzacions i teories i de les seves aplicacions conceptuals, instrumentals i dobservació que la comunitat científica reconeix, durant un cert temps, com a fonamentals per a la seva pràctica. Els elements integrants dun paradigma donat (el de la física, les matemàtiques o la psicologia) es trobarien revelats en els llibres de text, les conferències, els experiments de la comunitat científica. En canvi, una revolució científica que té, segons Kuhn, molts paral·lelismes amb les revolucions polítiques es desvetlla, en una de les subdivisions de la comunitat científica, quan un paradigma deixa de resultar efectiu en la investigació dun aspecte de la realitat. Que Copèrnic o Einstein forçaren grans canvis i laparició de nous paradigmes de gran transcendència posterior és ben reconegut, fins i tot pels profans, però no es poden oblidar, tampoc, revolucions científiques més petites com lacceptació dels raigs X, sorgides sempre del convenciment que alguna cosa no anava bé en la investigació normal.
Lesclat duna revolució científica i el seu progressiu decantament fins a la consolidació dun paradigma ben estructurat i coherent es pot resseguir, a través de múltiples exemples que la història de la ciència ens proporciona En el cas de les ciències socials, fou el Comte de Saint-Simon el primer a reaccionar contra les insuficiències de la història i la filosofia, a lhora denfrontar-se a una anàlisi científica de les relacions socials. Saint-Simon sinspirà, en la seva recerca dun coneixement positiu de la societat, en el mètode de les ciències físiques, primer, i en el de la fisiologia, després, i deixà oberta una via a través de la qual August Comte iniciaria la constitució dun paradigma científic per a la sociologia.
És evident que la sociolingüística sha desenvolupat també com una reacció, com una revolució científica, enfrontada a la incapacitat de les ciències clàssiques del llenguatge de donar resposta a una sèrie dinterrogants i contradiccions que la realitat social llançava furiosament a la cara dels investigadors. Per tant, no és destranyar ni el lloc ni el període en què, com hem vist, la sociolingüística inicià el seu trajecte. A partir daquesta constatació, la pregunta a fer-se és, necessàriament, la següent: ¿es troba encara la sociolingüística en la seva fase revolucionària o ha començat a produir un paradigma científic equiparable al daltres disciplines ben consolidades?
Certament i no només als Estats Units, sinó també a la Gran Bretanya, França, Alemanya i en petites comunitats com la nostra la sociolingüística ha començat a acumular resultats díndole terminològica i metodològica i sha aproximat a la fixació de determinades lleis regulables i comprovables el language planning nés un bon exemple a imatge daltres disciplines amb una història més dilatada. Difícilment shagués pogut produir el boom dels estudis i les publicacions sociolingüístiques ni la incorporació de la sociolingüística als curricula acadèmics si aquesta disciplina no posseís ja, almenys, una rudimentària formulació paradigmàtica, a pesar de la seva jovenesa i la seva interdisciplinarietat. Tant és així que fins i tot els filòlegs i sociòlegs més reacis a atorgar-li la condició de disciplina científica individualitzada, han acabat dialogant-hi necessàriament, amb major o menor entusiasme.
Segons Lluís V. Aracil (1977) que justament presentà, en el Congrés de Toronto, el paper que aquí sesmenta, el principal interrogant de la sociolingüística és justament de saber si lorientació seguida pels seus especialistes està començant a definir un autèntic paradigma científic que la delimiti com una disciplina qualitativament diferenciada de la resta dels paradigmes científics actualment en vigor o si es tracta, tot plegat, duna senzilla insurrecció, més que duna autèntica revolució científica. La resposta donada per Aracil a aquest interrogant és la següent:
La sociolinguistique naccédera même pas à lexistence () si ses adeptes actuels ny jouent que par opportunisme et la considèrent comme un snobisme utile à leur promotion personnelle. (ARACIL, 1977: 15)
La resposta té un to més aviat ètic, la qual cosa no sembla pas forassenyada, si es consideren alguns episodis de la investigació moderna i el caire que sovint ha pres la sociolingüística oficial en el nostre país, però és evident dacord amb la bibliografia completa i la trajectòria investigadora dAracil que creu en la viabilitat duna sociolingüística autònoma, capaç, fins i tot, dinfluir positivament en el conjunt de les ciències socials. Lobjecte fonamental destudi de la sociolingüística el constituiria lús lingüístic, la qual cosa la diferenciaria absolutament de la filologia clàssica i la lingüística moderna, dedicades ambdues per complet a lestudi de lestructura lingüística.
Per una altra banda, la relativa abundància de readings referits de forma exclusiva a la sociolingüística, ha esdevingut una prova més si voleu, prosaica de lautonomia de la disciplina i de la configuració progressiva dun paradigma, a lentorn del qual comença a articular-se un corpus teòric i un cabal dinvestigacions cada cop més destacable. És a dir, que hom comença a arribar a un consens dialèctic sobre quins són els objectius de la sociolingüística, que permet de servir-se duna terminologia i daplicar una metodologia a la investigació empírica i a la interpretació del món real. Tot plegat, contribueix a rescatar-la, de forma irreversible, daquell calaix de sastre en què Saussure col·locà la lingüística externa i a destacar la profunda imbricació existent entre les estructures lingüístiques i les estructures socials.