Per una altra banda, la relativa abundància de readings referits de forma exclusiva a la sociolingüística, ha esdevingut una prova més si voleu, prosaica de lautonomia de la disciplina i de la configuració progressiva dun paradigma, a lentorn del qual comença a articular-se un corpus teòric i un cabal dinvestigacions cada cop més destacable. És a dir, que hom comença a arribar a un consens dialèctic sobre quins són els objectius de la sociolingüística, que permet de servir-se duna terminologia i daplicar una metodologia a la investigació empírica i a la interpretació del món real. Tot plegat, contribueix a rescatar-la, de forma irreversible, daquell calaix de sastre en què Saussure col·locà la lingüística externa i a destacar la profunda imbricació existent entre les estructures lingüístiques i les estructures socials.
La sociolingüística emergent, però, no és una disciplina homogènia sinó que ofereix alternatives ben diferenciades, com les proposades pels psicolingüistes, els seguidors de Labov o els sociòlegs del llenguatge. Acceptant, com suara vèiem, el punt de vista de la profunda imbricació entre les estructures lingüístiques (E.L.) i les estructures socials (E.S.) com a tret distintiu i bàsic de lorientació sociolingüística, ja trobarem no menys de quatre alternatives decisòries (GRIMSHAW, 1971) que determinen orientacions ben diferenciades:
Les E.L. ocupen una posició determinant.
Les E.S. ocupen una posició determinant o esdevenen una variable independent.
Les E.L. i les E.S. són codeterminants.
Les E.L. i les E.S. són determinades per un tercer factor (la ment humana, per exemple).
Per tant, les orientacions sociolingüístiques són diverses, no només perquè ens trobem amb orientacions molt influïdes i provinents del camp de lantropologia, la psicologia o la psicologia social, sinó també en funció de les combinacions diferenciades que admet el binomi llengua/societat i que sacaben desmentar, la qual cosa configura un ampli ventall darranjaments possibles.
Finalment, cal destacar la freqüència duna lleugera confusió derivada de lús majoritari, entre els especialistes catalans, del terme sociolingüística, fins i tot quan es refereixen o ens referim inequívocament a lorientació que els británics i nord-americans denominen, a partir de Fishmann (1971), sociology of language, en el sentit de tendir a considerar lestructura social com una realitat més àmplia que lestructura lingüística. Es tracta, però, dun afer circumstancial relacionat igualment amb els riscs de la traducció que obliga a postular, de forma gairebé absoluta, que en català, lopció sociolingüística/sociologia del llenguatge o de la llengua (a pesar del predomini del primer terme) esdevé quasibé irrellevant, en contrast amb lalternança, significativament important, de la parella sociolinguistics/sociology of the language, en la investigació anglòfona.
En síntesi, doncs, és difícil de determinar exactament labast de la revolució sociolingüística encetada en la segona meitat daquest segle i més difícil resulta encara avaluar la solidesa del paradigma subsegüent, però els indicis exposats permeten dafirmar que sha iniciat un camí pel qual seria molt difícil de tornar enrere. Daltra banda, la hibridació i la interdisciplinarietat estan esdevenint més i més consubstancials a la ciència moderna i això provoca una interrelació cada cop més fluïda entre els paradigmes respectius.
1.2.Lespecificitat de la sociolingüística dins el conjunt dels estudis lingüístics i la seva doble responsabilitat
La concentració dels interessos de la sociolingüística en lestudi i la descripció sistemàtica dels fenòmens de lús lingüístic constitueix el principal tret definitori daquesta disciplina, especialment si la comparem amb el conjunt de les que integren els curricula del estudis lingüístics i que socupen essencialment de lexploració de lestructura lingüística. Certament, aquesta divergència no únicament sestableix en relació amb la filologia clàssica, sinó també pel que fa a les orientacions de la lingüística posteriors a Ferdinand de Saussure.
La incorporació lenta de la sociolingüística als plans destudi de les universitats de la comunitat lingüística catalana i a les seves ofertes paral·leles ha estat relativament recent i sha esdevingut sovint de forma no explícita i gràcies a la sensibilitat de professionals encarregats de disciplines diverses, colpits per la coherència i la bonesa de lenfocament sociolingüístic i/o cada cop més convençuts de líntima connexió existent entre el passat i el futur de la llengua catalana i la anormalitat de les seves condicions dexistència. Certament, avui per avui, resulta cada cop més freqüent de trobar lingüistes professionals i fins i tot sociòlegs i psicòlegs disposats a acceptar el valor o linterès de lorientació sociolingüística. Levidència reconeguda que la recessió del català, per exemple, no era deguda a cap mena dinferioritat o mancança intrínseca de lestructura de la llengua i la perplexitat desvetllada per les poderoses tensions disgregadores que els arguments filològics no podien exorcitzar de cap manera, han contribuït de forma notable al reconeixement de la importància i la seriositat de lenfocament sociolingüístic.
En els darrers anys, hem assistit a una relativa popularització dels temes i els termes de la sociolingüística catalana, popularitat que ha contagiat no únicament els mitjans de difusió i una part dels nostres plans destudis sinó, fins i tot, les primeres mostres legislatives de les comunitats autònomes respectives. Aquesta popularitat, però, no sempre ha resultat positiva i si bé ha contribuït a esbandir mites nefands com el del bilingüisme no és menys cert que ha consagrat nocions ambigües si més no, en el context de la comunitat lingüística catalana o desviadament considerades, com és el cas del gran èxit que el concepte diglòssia ha assolit en el nostre país (vid. PUEYO, 1989).
De fet, en la història de lensenyament a lEstat espanyol són freqüents els casos de plans destudis inacabats i ambiciosos, en contrast amb una realitat més aviat mancada daspiracions i recursos, de tal manera que ja des del segle passat, els planes alternaren amb els arreglos i ambdues paraules esdevingueren gairebé sinònimes, la qual cosa no desentonava gens de larrelada tradició hispànica del bunyol.
En aquest context, per tant, resulta difícil i ja veiem que es tracta duna dificultat històrica concebre els nostres plans destudi com un tot harmònic i coherent, a pesar dels esforços dels que poden fer alguna cosa, de tal manera que, sovint, la concepció del lloc que ocupa o hauria docupar la sociolingüística en el conjunt dels nostres estudis lingüístics, es caracteritza forçosament per un voluntarisme i una bel·ligerància notables.
De moment, si prenem en consideració lentorn real i immediat dels estudis de Ciències Humanes i Ciències Socials veurem com la desproporció entre lesforç acadèmic dedicat a les disciplines consagrades a lestudi de lestructura de la llengua i a les que es refereixen a lús lingüístic, resulta abrumadora, en benefici de les primeres. A això cal afegir el desconeixement gairebé absolut i total, per part dels estudiants, dels rudiments metodològics i terminològics de la sociologia de la llengua i les ciències socials, en contrast amb els coneixements adquirits, en letapa pre-universitària, sobre les disciplines estrictament lingüístiques, sigui quin sigui el nivell realment assolit.
Per tant, és evident que els estudiants tendiran a acumular una informació sincrònica i diacrònica sobre múltiples aspectes de lestructura de la llengua o de les llengües i sobre les seves funcions més elaborades i menys ordinàries (la literatura, per exemple), però és possible que ho desconeguin tot o gairebé tot sobre lobservació sistemàtica de lús lingüístic en la realitat que estudien i pretenen descriure. Com que, daltra banda, els estudiants són sobretot i abans que res usuaris duna o més llengües i viuen, per tant, les múltiples experiències désser-ho i com sia que les tensions de lús lingüístic, profundament interrelacionades amb les tensions polítiques i socials, ocupen un espai important en els debats contemporanis (a nivell del mass-media, del debat polític i del carrer mateix), pot ocórrer ben bé que tendeixin a expulsar de lesfera del raonament científic els problemes de lús lingüístic i a sublimar-los a través de la seva emotivitat.
A conseqüència daquesta situació, ens trobem que una comunitat lingüística com la catalana viu una situació tensa i conflictiva però que, de forma absolutament contradictòria, no és capaç dorganitzar cap altre mitjà per afrontar-la, des dun punt de vista metodològic, que lapassionament i la bona voluntat, en contrast absolut amb el tipus de formació dels planificadors lingüístics que promouen altres comunitats. En el nostre cas, si a aquest desconeixement afegim un cert auge i difusió del que podríem dir-ne una sociolingüística ad usum Delphini, basada especialment en els sobreentesos i les complicitats i en una apel·lació constant al sentiment, els resultats esdevenen encara més preocupants.
Així doncs, sobre la sociolingüística recau una doble responsabilitat: la dexplicar-se a ella mateixa i la de propagar per inundació una perspectiva diferent dels fenòmens lingüístics, no necessàriament antagònica de la de la lingüística estricta, però sí ben diferenciada i forçosament més àmplia, amb tots els avantatges i inconvenients que això suposa Per sort, aquesta tasca no ha de recaure necessàriament sobre el professor de lassignatura. Sovint, són els professionals daltres branques de la docència els qui tendeixen a presentar als estudiants una visió més polifacètica dels fenòmens lingüístics. Al capdavall, del que es tracta és descapçar globalment el reduccionisme maliciós daquell calaix de sastre que hom batejà amb el nom de lingüística externa i que duu a considerar lobservació de lús lingüístic com una simple qüestió de dermatologia filològica.
2.ALGUNES CONSIDERACIONS PER A LA DOCÈNCIA DE LA SOCIOLINGÜÍSTICA
2.1.La sociolingüística, entre la lingüística i les ciències socials. Aspectes teòrics i metodològics
El terme sociolingüística fou encunyat i usat per primer cop per linvestigador nord-americà Haver C. Currie, en un article publicat al Southern Speech Journal, lany 1952, amb el títol A projection of socio-linguistics: the relationship of speech to social status (vid.VALLVERDÚ, 1980: 7). Més enllà de la seva història, però, la sociolingüística ha estat definida extensament per Joshua A. Fishman:
the sociology of language focuses upon the entire gamut of topics related to the social organization of language behavior, including not only language usage per se but also languages attitudes, overt behaviors toward language and toward language users. (FISHMAN, 1971: 217)
Des del punt de vista de la sociolingüística, doncs, la llengua no és més un simple vehicle neutral de continguts, sinó que constitueix ella mateixa un contingut, un referent de lleialtats i animadversions, un indicador del nivell social i de les relacions humanes, un marc situacional i temàtic i un escenari carregat de valors dinteracció. Per tant, lobjecte destudi de la sociolingüística el constitueix lús lingüístic, definit com el conjunt de les connexions i interaccions que sestableixen entre les estructures lingüístiques i susceptible désser observat i explicat de forma sistemàtica i científica (ARACIL, 1982).
Com hem vist adés, un dels principals temes del debat sobre el desenvolupament de la sociolingüística contemporània el constitueix lavaluació del grau dautonomia científica que ha assolit, com també la discussió sobre si la consolidació dun paradigma científic nou és un resultat imminent i previsible o no. Així mateix, la sociolingüística una disciplina explícitament i volgudament interdisciplinària ha de definir-se no únicament per ella mateixa, sinó que es veu obligada a delimitar el seu territori específic, en contrast amb la lingüística i la sociologia, que són les dues disciplines amb les quals manté unes relacions de veïnatge, afinitat i procedència històrica més intenses.
En relació a la lingüística estricta, la diferència fonamental és que així com aquesta sinteressa preferentment i de forma explícita i pràcticament exclusiva per lestudi de lestructura lingüística, la sociolingüística centra inequívocament el seu interès en la consideració de lús lingüístic. Ladscripció de la lingüística a lanàlisi del sistema o estructura i lexclusió de qualsevol referència a les condicions dús no és privativa, però, de la gramàtica tradicional, sinó que la comparteixen els corrents més innovadors del post-estructuralisme, de tal manera que segueixen conservant una diferència fonamental en relació als objectius de la sociolingüística. Lluís V. Aracil (1982) ha establert certes correlacions entre la lingüística, la taxonomia i lessència duna banda i la sociolingüística, lecologia i lexistència, de laltra. Pot ésser, sens dubte, una analogia expressiva, per bé que no sempre es pugui dur fins al límit.
En definitiva, la diferència profunda entre la sociolingüística i la lingüística és una diferència radical denfocament: ubicatiu i extensional, en el primer cas; descriptiu i intencional, en el segon (ARACIL, 1982). Malgrat que no sigui enterament rebutjable la visió asocial (HUDSON, 1980) dels lingüistes que mantenen una posició més bel·ligerant, certament resulta cada cop més criticable i hom observa una tendència segura, per part de molts lingüistes, a acostar-se a les condicions socials en què sactualitzen els recursos de les estructures que sestudien.
La relació entre sociolingüística i sociologia és estreta, sens dubte, però admet una gradació dafinitat ben diversa: molt íntima, en el cas de la sociologia del llenguatge ja que hom considera determinant lestructura social (GRIMSHAW, 1971) i bastant més difusa en orientacions com la sociolingüística laboviana. És possible que la millor referència per valorar el grau de proximitat la constitueixi linterès preferent per les conductes variables o per les conductes invariables. Segons Fishman (1971), la lingüística sha interessat tradicionalment per la conducta invariable (un SN és sempre un SN; /b/ és sempre un fonema oclusiu), mentre que la sociologia sha inclinat decididament per la conducta extremadament variable (el suïcidi, la delinqüència, el canvi social). Enmig daquests dos extrems, es podrien anar escalonant les diferents orientacions, en un sentit i en un altre.
La mateixa hibridesa positiva de la sociolingüística planteja no únicament problemes conceptuals o paradigmàtics, sinó també daltres que són díndole metodològica. Per a un estudiant de Ciències Humanes i Ciències Socials, per exemple, aquesta inter-disciplinarietat pot plantejar problemes derivats del fet que sovint se li ha de suposar un desconeixement absolut, no únicament de les eines estadístiques la qual cosa, al capdavall, no seria tan greu sinó, fins i tot, de tècniques tan bàsiques en la pràctica investigadora dels científics socials com lús de les escales dactituds o els sistemes de registre de la conducta no verbal o de la fluïdesa, que són de gran interès àdhuc per a la investigació lingüística.