«El resultat és un assaig savi, clarivident, llegidor i escrit amb mestria. Constatem que Calvo és un dels revulsius de lassaig català contemporani: en aquest gènere ha aconseguit alguns dels seus títols més memorables, des de la seva entrada triomfal amb Les interpretacions (Edicions del Salobre, 2006) fins a lèxit de crítica i públic de Linfiltrat (Arcàdia, 2019), passant pel celebrat El meridià de París (Edicions Poncianes, 2016).» JAUME C. PONS ALORDA, Núvol, abril del 2021.
«Aquest viatge assagístic, lautor el fa de la ma dautors com Benjamin, Arendt, Eliot, Hegel, Steiner i Deleuze. No és, de fet, un viatge al passat, sinó una navegació pel present fragmentat, com un camp de ruïnes, per fer-hi aflorar tot de bocins pretèrits que ni sabem reconèixer, però que hi són, i que estan carregats dhumanitat. La tradició, en fi, és sobretot un afer creatiu dels vius.» IGNASI ARAGAY, Ara Llegim, abril del 2021.
LLUÍS CALVO (Saragossa, 1963) és poeta, narrador, crític literari i assagista. En aquest últim àmbit ha publicat Les interpretacions (2006), Baules i llenguatges (2011), El meridià de París (2016, segona edició 2018) i Linfiltrat. Estratègies dintrusió, anonimat i resistència (2018, publicat també a Arcàdia, amb tres edicions), obres saludades per la crítica com a revulsius de lassaig català contemporani.
Ha conreat igualment la crítica literària, amb nombrosos articles sobre literatura i pensament, publicats en obres col·lectives i revistes, amb una especial dedicació a la poesia jove.
Els seus últims llibres en el terreny poètic són Lespai profund (2020), Ancestral (2019), Talismà (2017) i Llum a larsenal (2017), una antologia que recull trenta anys de trajectòria literària, amb més de dinou llibres publicats.
Entre els premis que ha rebut destaquen, entre daltres, el premi Carles Riba (obtingut el 2019 pel llibre Lespai profund), els Jocs Florals de Barcelona, Vicent Andrés Estellés (premis Octubre), Rosa Leveroni, Amadeu Oller, Miquel de Palol, el premi de la crítica Serra dOr i el premi Quima Jaume de reconeixement a la trajectòria literària.
ELS LLEGATS
Una lectura contemporània de la tradició
Lluís Calvo
ARCÀDIA
Amb el suport de
i lassociació
Edició digital: desembre del 2021
Primera edició: març del 2021
© 2021, Lluís Calvo Guardiola, pel text
© 2021, Lluís Calvo Guardiola, per les fotografies de les p. 70, 77, 80, 82, 165, 167 i 169
© 1960, STUDIOCANAL-Argos Films-Cineriz, per la fotografia de la p. 82
© 2021, ATMARCADIA SL, per aquesta edició
Muntaner, 3 1r 1a
08011 Barcelona
www.arcadia-editorial.com
Disseny de la coberta: Víctor García Tur
Composició: LolaBooks
Producció de lePub: booqlab
No és permesa la reproducció total o parcial daquesta publicació a través de qualsevol mitjà, en qualsevol llengua, sense permís previ i per escrit dels titulars del copyright. CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) gestiona qualsevol ús secundari daquesta publicació: www.conlicencia.com
ÍNDEX
PERDRE EL PASSAT, HABITAR LEFÍMER
Lherència esmicolada i la pèrdua del passat
La transmissió elitista. Quan els bàrbars amenacen la fortalesa
¿La tradició és un reducte fòssil? Les lluites, conteses i escaramusses dels llegats
La versió oficial i la trama zombi
Formes de la posteritat
El Walhalla de Ratisbona i els mecanismes de preservació de la tradició
Cementiris decadents i galàxies inconnexes. Un diàleg amb la mort i la tradició
Les clivelles de la transmissió
La redempció del passat segons Walter Benjamin
Astronautes, carrusels i viatgers imprudents. Transitar pel passat sense moures del present
Lexaltació del present i lobsolescència programada de la cultura
El temps actual és un joc de lego
La pèrdua de la memòria i lapogeu del narcisisme
Lautoritarisme dallò idèntic
La posteritat feta a mida (o la desconfiança envers la perdurabilitat)
Un microcosmos sense alteritat
El món és un mirall infinit
LA SENDERA INTERROMPUDA
¿Homer a la deixalleria? Per una mirada antinostàlgica del passat
Lànima bella i lànima lletja: una dicotomia perversa
La fi de la unitat hegeliana a ritme de dancehall
El difícil enforcall de la tradició: a tall de conclusió
ELS RECONEIXEMENTS
BIBLIOGRAFIA
vosaltres: ¡monstres!
esborrar tota tradició
tot passat
[]
perquè tots els ponts havien estat enderrocats
CHUS PATO
Tot el que té valor ho hem rebut
BARTOMEU FIOL
Ja no hi ha cap nosaltres. Tothom sha dispersat
DARYL DIXON (Norman Reedus),
a lepisodi 09×01 de The Walking Dead, de Greg Nicotero i Angela Kang
Queda admirat dell mateix i es contempla immòbil el rostre
OVIDI
El passat dicta el futur
DALE COOPER (Kyle MacLachlan),
a lepisodi 17 de Twin Peaks 3, de Mark Frost i David Lynch
el Passat és una dona que dona de mamar a un nen
BLAI BONET
PERDRE EL PASSAT, HABITAR LEFÍMERLHERÈNCIA ESMICOLADA I LA PÈRDUA DEL PASSAT
¿Què nhem fet del passat? La pregunta pot semblar, dentrada, un exercici retòric. O bé lexpressió dun nou greuge sobre la impossibilitat de mantenir la memòria, de pouar-ne el fons, de refrescar-ne i vivificar-ne les experiències i els continguts. El passat ens arriba amb el somriure dels vencedors i amb la ràbia dels qui han caigut en el combat. I lequilibri sempre és desigual. Prou sabem que tot allò que ens és transferit, ja siguin discursos, formacions, estructures o records, duu lencuny duna normativitat que massa sovint tendim a acceptar com a natural. Els poders saben jugar la partida i amaguen la jugada sota el pes de la tradició, la qual lluny de ser un fenomen inevitable respon a un joc de contrapesos i dictats. Em poso, ja dentrada, en mode benjaminià: tot el passat emmascara un crim. I aquest crim es troba farcit dhistòries particulars i de postulats que neixen en una societat o en unes persones determinades. Cap fet no és idèntic a un altre. Les semblances es percacen, corren i trontollen sovint, però mai no poden justificar lamalgama. Hauríem destar amatents a la idea de transmissió, per tant. Destriar què ens arriba del territori dantany i què resta ocult és furgar en la nafra dels falsos consensos, però també en lús de la barbàrie i la injustícia. Mecanismes funestos. Engranatges corromputs. Un artefacte que obté la seva legitimitat des del seu funcionament sense aturador. Quan la màquina anul·la els discursos aliens, imposa el seu fragor i desactiva la diferència.
Parlar de tradicions comporta, en primer lloc, un exercici de reconeixement cap als oblidats i els ocults. Tot allò que ha restat exclòs de la noció central comença a treure el cap amb timidesa i crea històries paral·leles, que actuen de contrapès, amb el llast de ser titllades de complementàries o bé de marginals. Aquí trobem la cultura underground i una bona part de la cultura popular i de les narracions dels treballadors, del lumpen i dels argots. Això sense parlar de les dones, que han hagut de carregar el pes de la negació, del soterrament, de lexplotació violenta i, ben sovint, de la usurpació de les seves accions i creacions. ¿I els infants? Només els adults nescrivim la història. Com diu Michel de Certeau, la història fa parlar el cos que calla, quan es produeix el desfasament entre el silenci de la realitat que es desitja expressar i el lloc on produeix el discurs, un lloc que sempre està distant de lobjecte que analitza. Posar-se en el lloc de lobjecte o dels éssers històrics és un pas ineludible en lanàlisi; si partim de la consciència, reiterada per Michel de Certeau, que no es poden eliminar les ideologies que penetren el treball historiogràfic.
Les tradicions extemporànies estenen els seus llenguatges i intenten forçar un trencament de les narrativitats oficials. Les víctimes de la història són aquests rebutjats que, des de lluny, intenten fer-nos senyals, que mouen els llavis enmig de la boira i que envien missatges que no sempre arriben a laltra riba. Aquesta constatació sha anat afermant en els últims anys, en què els discursos complementaris proliferen i troben la seva via dexpressió. Tanmateix, ja a partir del segle XX ens arriben ecos duna situació que no deixa de ser una profunda anomalia: estem perdent el passat. No em refereixo pas a la nostàlgia envers un ahir més o menys idíl·lic, talment una conversa davis al banc del si no fos. La qüestió en aquest cas és més greu perquè implica una ruptura amb la continuïtat que el present manté amb les petges dantany. El temps sha trencat, fet i fet, en mans de la immediatesa. ¿Que ha succeït, llavors? Primer intent de resposta: de tant com hem volgut guanyar temps, lhem acabat perdent. Quan lara ja és un nucli de lantany, només resta el present que es trenca en un lapse impossible daprehendre entre el present que és passat i el futur immediat que mai no acaba de complir les promeses del moment. Lapogeu del present és això: viure en linstant sense poder tenir-ne una consciència nítida, viscuda i evident; una consciència que només podria atorgar el sentit de continuïtat. El passat, aleshores, queda massa lluny i el futur és només una hipòtesi, o bé un moment que arriba a partir de lautodestrucció del present. Lactual crisi climàtica és un exemple daquest no pensar en el futur, ja que es forja un present que nega la possibilitat dun avenir dotat dun cert equilibri social, econòmic i ambiental. No future és el crit que proferim, ara mateix, els consumistes contaminadors, enllà de la consigna irada dels punks. Davant daquesta situació angoixant, lindividu contemporani somple, com més va més, de tasques incessants amb lobjectiu de no notar el temps, vacu i inaprehensible, que caracteritza el món contemporani.
Del passat en sabem tantes coses que hem caigut en la desconeixença més flagrant. Ja no es tracta de la sobresaturació, sinó duna llacuna que nega la terra ferma. Un oceà gegantí estén les seves aigües dignorància. La mateixa càrrega dinformació comporta, de manera gens paradoxal, la creació dun monstre que duu tots els atributs de la ignorància en les seves faccions. Es pot dir, com abans, que aquesta és una invectiva típica dels adults una mica desenganyats. I això, en certa mesura, és cert. Polibi, que volia explicar-nos-ho gairebé tot, ja ens advertia que a Grècia la interpretació de la memòria i la predicció del futur eren accions senzilles, perquè descriure el que es coneix no té gaire dificultat. En canvi, reconeix que en el cas dels romans és més difícil parlar del seu món i conjecturar-ne el futur, ja que els grecs nignoraven les institucions pretèrites. I tal vegada en aquest punt es pot situar un dels orígens principals de la tradició europea.
Hannah Arendt ens recorda, per exemple, que hi ha períodes en què els humans són conscients de lherència, bo i identificant-la amb lautoritat. Això succeí, en primer lloc, quan els romans van adoptar el món clàssic dels grecs, la seva cultura i el seu llegat espiritual. Ara bé, la mateixa Arendt assevera que lautoritat ja sha esvaït del món modern, per la senzilla raó que no podem retornar al temps en què existien experiències compartides per tothom. El seu diagnòstic situa la irrupció daquest fenomen en la situació política provocada per les formes de totalitarisme que van enderrocar totes les jerarquies tradicionals. El sistema de partits va perdre, llavors, el seu prestigi i laura del govern ja no era reconeguda, cosa que va ser aprofitada pel caràcter rapaç de les dictadures i dels règims coercitius.
No podem oblidar, però, que lautoritat no és un afer de persuasions ni de consensos, sinó que implica lús de la coerció i de la força. No hem de ser ingenus en aquest sentit, perquè lautoritat comporta tot un seguit dimposicions per tal que sigui efectiva. Malgrat tot, i dacord amb Arendt, el que està en joc amb la pèrdua de la tradició és la dimensió mateixa del passat, el qual correm el perill doblidar. Allò que ens atorgava el poder més o menys acceptat era precisament la sensació de la permanència i la durabilitat que requereixen els humans, des de la seva condició mortal. La tradició, sempre sota el testimoni dels ancestres, tenia un caràcter ininterromput i el dictat era inviolable. Actuar al marge de la tradició, raona Arendt, sense els models acceptats i sense la saviesa dels pares fundadors, era una cosa inconcebible. Som, aleshores, en una cruïlla que fa dècades que es va configurant. I just al centre daquesta cruïlla tenen lloc les lamentacions.