Primera edició: novembre de 2020
© Copyright de lobra: Ernest Prunera Aledo
© Copyright de ledició: Angels Fortune Editions
Depósito legal: B-18321-2020
Código ISBN: 978-84-122606-2-5
Código ISBN digital: 978-84-122606-3-2
Correcció literaria: Núria Farràs i Giol
Maquetació: Celia Valero
Edició a càrrec de Ma Isabel Montes Ramírez
©Angels Fortune Editions www.angelsfortuneditions.com
Drets reservats per a tots els països
No es permet la reproducció total o parcial daquest llibre, ni la compilació en un sistema informàtic, ni la transmissió en qualsevol forma o per qualsevol mitjà, ja sigui electrònic, mecànic o per fotocòpia, per registre o per altres mitjans, ni el préstec, lloguer o qualsevol altra forma de cessió dlús de lexemplar sense permís previ per escrit dels propietaris de drets dautor. «Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació daquesta obra només pot ser realitzada amb lautorització dels seus titulars, excepte excepció prevista per la llei»
I
Matinada del divendres,
4 dabril del 2014
Era impossible apartar la vista de lhome mort, del balanceig hipnòtic dels peus descalços penjats a un metre de terra, des de la branca més robusta del gran roure. El tenia molt a prop. Si hagués estirat el braç podria haver tocat les cames fredes. Però no shi va atrevir. Va continuar ajupida, embolcallada per un silenci només trencat pel cruixit cadenciós de la soga i ludol del vent que baixava a ratxes dels cims de la serralada que envoltava la vall. Oculta entre la densa vegetació que creixia a lentorn del roure centenari, la nena esperava.
Una franja de llum començava a divisar-se per sobre de les muntanyes que sabocaven sobre la Baronia de Mancamans. Aviat seria de dia, però el poble continuaria sent per a ella un pou dombres sinistres. Des del seu amagatall, situat a la part elevada dun turó, podia abastar tota lextensió del poble: una desena de cases de pedra robusta esquitxades aquí i allà, sense un ordre aparent, com si fossin les fitxes dun joc datzar que algú hagués deixat allà oblidades. Les branques del roure sestenien sobre un curt camí de terra compacta que connectava la vall amb el cim del turó en el qual serigia, com un gegant patètic, la mansió del baró, el lloc on ella havia viscut fins al dia anterior.
La silueta quadrada de ledifici es retallava sobre la serralada a penes banyada per la dèbil llum de lalba. La nena va mirar amb tristesa les formes encara indefinides de la vella casa. Lamentava que, a partir de llavors, aquell casalot estaria buit i abandonat, i el secret que amagava, a mercè dels assassins de lhome que penjava de larbre. Això si ella no ho impedia abans. Mentre observava ledifici es va sentir cansada, com si de sobte el pes daquella construcció reposés literalment sobre les seves espatlles. Era conscient que tot estava, ara, a les seves mans i es va sentir defallir.
Un gall va cantar a la llunyania. La Baronia de Mancamans començava a despertar-se.
Un soroll, provinent de la part baixa del camí, va esbandir els pensaments funestos de la nena. Semblava que algú sacostava. Es va ajupir tot el que va poder, fins a gairebé estirar-se, i va absorbir lolor de la terra humida desitjant que el seu petit cos es mimetitzés amb els matolls que lenvoltaven. No volia que fossin ells, tot i que sabia que tard o dhora tornarien. Se sentia el cor bategar tan fort que va témer que les palpitacions revelessin el seu amagatall. Va aguantar la respiració amb la ingènua idea daturar el martelleig de linterior del pit. Però va respirar alleugerida en comprovar que la figura que es distingia en la penombra era la dun gos. Era una bèstia escarransida i famèlica que es va acostar cautelosament al penjat i li va olorar els peus. Va llepar-ne els dits amb fruïció, com si sabés que aquell festí inesperat sacabaria dun moment a un altre. La nena va observar el delit del gos amb sentiments contradictoris. Dubtava si espantar-lo perquè no profanés el cadàver o deixar-lo fer i esperar que estigués satisfet i se nallunyés per pròpia voluntat. Però, i si lanimal provava darrencar algun tros de carn? I si mutilava el cos? Va decidir, finalment, foragitar el gos amb un moviment brusc, però llavors lanimal va deixar de llepar i va aixecar el musell per ensumar laire. Tenia tenses les orelles i la mirada clavada a la part baixa del camí per on havia arribat. Es va quedar en aquesta posició durant uns instants, atent a algun brogit que només ell sentia o a algun moviment que només ell distingia. Després va fugir a través del bosc deixant anar uns gemecs aguts, com si lamentés haver dabandonar aquell banquet insospitat.
En quedar-se de nou sola, només acompanyada per la presència inerta del penjat, la nena va aguditzar loïda, immòbil en el seu amagatall de malesa. La llum del sol ja llepava les teulades de pissarra del poble. La mansió del baró estava tenyida dun color vermellós, com si fos una premonició dels dies que vindrien. De primer va tornar a sentir el cruixit de la soga de lhome mort, que havia augmentat el ritme del balanceig a causa de lacció del gos. Però després, a poc a poc, es va anar imposant una remor compassada que pujava pel camí. Eren les passes sobre la sorra compacta dun grup de persones que sacostaven al gran roure. Ja eren aquí, tal com havia suposat. Els qui havien penjat aquell home ara tornaven per admirar la seva obra criminal a la llum del dia. Aquest cop no va patir perquè els batecs del cor la traïssin, ja que va tenir la sensació que lòrgan shavia aturat aterrit per la presència daquelles siluetes.
Aquí el tenim!
La nena va tremolar quan aquella veu autoritària va tronar. Lhavia sentida més vegades, aquella nit, i massa a prop. Arraulida entre les herbes altes va distingir quatre figures humanes. Malgrat que la frondosa vegetació no li permetia veuren les cares, sabia perfectament qui eren aquelles persones. Les coneixia totes. Els seus noms, les seves feines, el que havien fet amb lhome que penjava del roure.
Les figures caminaven lentament, com si tinguessin por del que estaven a punt de veure, i es van quedar palplantades al mig del camí observant el penjat en silenci. Una delles es va avançar al grup i es va col·locar a poca distància del mort. Era un home gras, vestit de manera elegant. Era el mateix que havia pronunciat les paraules que la nena havia reconegut. El rostre daquest home no tenia cap expressió. Es mirava el penjat amb uns ulls buits de tota emoció, col·locats dins un cap quadrat i allargassat que acabava en una papada similar a les de les iguanes. La resta del grup es mantenia en silenci i amatent, com si de la boca inerta del mort hagués de sortir algun so en qualsevol moment. Finalment, algú va dir:
Hauríem de trucar a la policia.
La proposta va sorgir dun home vestit totalment de negre que es va persignar en acabar de pronunciar la frase. Lhome gras i elegant es va apartar del penjat i va treure alguna cosa duna butxaca dels pantalons. Era un mòbil. Es va separar del grup mentre mantenia laparell enganxat a lorella. La resta dhomes va continuar mirant el cos del penjat com si volguessin assegurar-se que ja no li quedava ni un bri dalè. Al cap duna estona, una altra de les figures es va acostar al cadàver. Vestia una camisa de quadres i pantalons texans amb doblec al final dels camals. Unes gotes de suor diminutes li feien brillar la calba com si estigués recoberta per una fina pel·lícula de plàstic transparent. Va mirar el penjat amb pena, com si realment lamentés la mort daquell home.
No creieu que lhauríem de baixar? va dir amb una veu planyívola.
Els altres dos es van mirar en silenci, dubtant, incapaços de prendre la decisió.
Sí va contestar el gras quan va acabar de parlar pel mòbil. Ja saps el que has de fer va ordenar al quart dels congregats.
Es tractava dun noi esquifit i més alt que la resta que es va enfilar al roure amb agilitat emetent uns xiscles aguts similars als del gos famèlic. La nena va reconèixer aquells sons: eren les rialles histèriques dun boig, els esgarips incontrolats dun dement. La figura es va arrossegar per la branca que sostenia lhome mort. La llum matinal va arrencar un espurneig dalguna cosa que sostenia a la mà. Era una navalla, amb la qual va començar a tallar la corda al mateix temps que el seu riure diabòlic anava en augment.
Silenci! li va ordenar lhome gras.
El noi va callar i va continuar realitzant la seva tasca en complet silenci.
I què passa amb la mansió? va preguntar lhome calb de la camisa de quadres.
Ja ens en cuidarem va respondre el gras fent tremolar la papada en parlar. Ara tenim tot el temps del món.
Els tres homes van observar en silenci com el noi acabava de tallar la soga. Finalment, el cadàver va caure a terra amb un soroll sec que va aixecar un lleuger polsim. Els peus li havien quedat estesos sobre el camí, mentre que la part superior del cos havia caigut sobre la vegetació que envoltava el gran roure i on era la nena, qui va haver de tapar-se la boca per contenir un xiscle dhorror i no revelar, així, la seva presència. El cor se li va accelerar en veure el rostre moradenc del cadàver, els ulls de súplica, completament oberts i a punt de sortir de les òrbites. Lhome tenia la boca mig oberta, com si shagués mort a mitja frase. Lúltima cosa que va veure la nena abans de desaparèixer al bosc va ser una mà col·locant una peça de roba sobre el rostre desfigurat del seu pare.
BARONIA DE MANCAMANS,
13 DE MAIG DE 1872
A través dels finestrals de vidres trencats sescolaven les veus de les persones congregades a la plaça i també un ventijol fred que feia moure els extrems alçats del bigoti del baró. En Jaume dUrch aguantava estoicament el pessigolleig de les puntes dels pèls a les ales del nas. Sentia un formigueig al clatell i tenia les cuixes adormides. Feia hores que era dempeus enmig de la sala, amb el cos encarcarat, però amb posat marcial. Del pit de luniforme apedaçat penjaven medalles rovellades. Amb la mà dreta aferrava el canó dun antic fusell amb la culata recolzada a terra. La mà esquerra sostenia uns guants negres de cuir. Una boina vermella, estudiadament col·locada, li cobria la coroneta.
Unes passes davant dell, el pintor feia els darrers retocs al retrat. Treia el cap constantment per sobre de la tela, buscant algun detall per polir. Es quedava una estona mirant fixament la figura del baró i després tornava a amagar-se rere la seva obra, amb els ulls migs clucs i el front arrugat en un gest de concentració. En Jaume dUrch donava molta importància a aquell quadre, el retrat que limmortalitzaria, que el perpetuaria en la memòria de les futures generacions. Imaginava amb orgull com, anys a venir, la població de la Baronia de Mancamans i de la resta de la comarca explicaria amb emoció les seves gestes i observaria amb admiració la seva figura plasmada en aquella tela.
El baró va despertar de lembadaliment quan es va obrir la porta sense que ningú ho esperés, amb un grinyol profund a causa de la fricció de la fusta podrida sobre el terra enrajolat. Un home rabassut, coix i borni va entrar a la sala. El pintor va rondinar amb veu baixa, potser perquè lensurt de la visita imprevista li havia provocat una pinzellada errònia. O potser, simplement, per lespant de veure aquell home malgirbat, que vestia una casaca fosca, foradada i esquitxada de llànties, faixa negra i espardenyes esfilagarsades. De lespatlla esquerra li penjava un trabuc desfasat i sobre el cap portava una boina vermella gastada similar a la del baró. Lhome més lleig del món, va pensar en Jaume dUrch captant de reüll aquella figura.
El nouvingut va avançar dues passes i va dir solemnement:
Tot és a punt, senyor baró.
Les medalles van dringar lleument quan en Jaume dUrch es va moure per deixar el fusell sobre una poltrona. Ignorant la presència del borni, va anar cap als finestrals i va netejar amb una mà la pols acumulada en un dels vidres que encara es mantenien miraculosament sencers. Va fixar la vista al final de la baixada que comunicava la mansió amb el poble. Des dallà podia veure els caps de la gent que lesperava a la plaça. Va intentar comptar els homes, però li va ser impossible. Va recitar una curta pregària perquè en fossin suficients per a la missió que shavia imposat a si mateix. Mentre resava va mirar el roure que creixia ferm al marge del camí i que havia fet plantar el seu avi. Les branques es van moure amunt i avall, com si li estiguessin dient que sí, que la seva empresa reeixiria. Es va senyar discretament i es va girar. El pintor i el borni el miraven expectants.
Encara sense obrir boca, el baró va travessar tota lestança per dirigir-se cap a una còmoda atrotinada situada en un racó, al costat de la porta per on havia entrat el borni. Va intentar obrir un dels calaixos, el de dalt de tot, però li va ser impossible. Semblava que estava encallat. Ho va provar diverses vegades, cada cop amb més força, fins que finalment el moble va cedir als seus desitjos i el calaix es va obrir. Amb lesforç, però, va moure també la còmoda sencera; només uns centímetres. Va guardar dins el calaix els guants negres i amb una empenta va provar de col·locar de nou el moble al seu lloc. Li ho va impedir una rajola solta que topava amb una de les potes de la còmoda. El baró va haver dabraçar la còmoda i aixecar-la mig dit per poder-la posar en el seu lloc dorigen. Llavors es va tombar amb solemnitat i es va acostar al pintor mentre es col·locava bé luniforme i seixugava dissimuladament la suor del front.
En Jaume dUrch va observar durant uns segons el resultat de les hores dencarcarament a què shavia sotmès voluntàriament les darreres tres setmanes. Allisant-se les puntes del bigoti va admirar el posat orgullós, la glòria que irradiava de cada peça de luniforme, la solemnitat del seu gest, però també la bonhomia de la seva mirada, que es perdia per sobre de lespatlla de lobservador. Realment, aquell pintor li havia captat lessència, havia vist a través dell per plasmar el seu esperit.
Magnífic! va exclamar finalment. Ja està acabat?
Sí... No... bé, encara falten alguns detalls. Però els puc pintar en la vostra absència, senyor baró va dir el pintor acompanyant les paraules amb una reverència exagerada.
Perfecte! Quan estigui acabat, digueu-li a la baronessa que el pengi aquí mateix, sobre la llar de foc, presidint la sala.
El baró va estendre un braç per abastar la paret on volia el quadre. Era la que el pintor tenia a lesquena, una superfície irregular, amb taques dhumitat i amb clapes de guix que deixaven veure la pedra nua.
Sí, senyor baró va contestar el pintor tornant a fer una inclinació de respecte desmesurada.
En Jaume dUrch va somriure satisfet. Llavors va agafar el fusell que havia deixat sobre la poltrona i va sortir de la sala passant pel costat de lhome borni sense mirar-lo. Aquest el va seguir arrossegant el peu dret. El borni va tancar la porta darrere seu molt a poc a poc, com si estigués martiritzant el pintor amb el xerric de la fusta sobre les rajoles. Quan es van quedar sols, va dir: