En Jaume dUrch va somriure satisfet. Llavors va agafar el fusell que havia deixat sobre la poltrona i va sortir de la sala passant pel costat de lhome borni sense mirar-lo. Aquest el va seguir arrossegant el peu dret. El borni va tancar la porta darrere seu molt a poc a poc, com si estigués martiritzant el pintor amb el xerric de la fusta sobre les rajoles. Quan es van quedar sols, va dir:
Si em permeteu, senyor baró, això de la vostra dona
El borni va callar, observant com en Jaume dUrch revisava distretament el fusell.
Continua, Pere el va animar el baró.
Amb tot el respecte, senyor baró. No crec que la baronessa sigui aquí quan tornem de la guerra.
En Jaume dUrch va esclatar en una riallada sonora i va refusar lopinió del borni amb un gest amb la mà.
Ai, Pere! Has estat mai casat?
En Pere Roca sabia que el baró coneixia la resposta a aquella pregunta. Tot i això va contestar:
No, senyor baró.
Llavors no pots saber com és de voluble, lhumor de les dones! La seva voluntat és lleugera com laire i molt sensible als canvis del clima. Ho vaig llegir fa poc en un llibre dun doctor alemany. Ara no recordo com es deia... Klaus no-sé-què, crec. Segons aquest expert germànic, el caràcter de les dones no és com el nostre, el dels homes, que és ferm com les muntanyes que ens envolten va explicar assenyalant cap a lexterior de la mansió, sinó que és molt volàtil. Però sempre es mantenen a labast de la mà que les alimenta, les vesteix i les protegeix. Tu saps més que ningú la quantitat de cops que ha amenaçat de marxar, i encara continua sota aquest sostre. Malgrat totes les seves rebequeries, tasseguro que la baronessa serà aquí quan tornem triomfants.
Ha omplert tres baguls amb les seves pertinences, senyor baró. Crec que la intenció dabandonar-vos ara va de debò va respondre el borni.
En Jaume dUrch va mutar el somriure per un rictus seriós. Mirava el rostre den Pere Roca sense saber què contestar. Es va sorprendre observant amb inquietud els petits saltirons nerviosos de lúnic ull daquell home. Laltre estava cobert per un tel lletós. El nas li recordava una patata grillada i la boca torta semblava la cicatriu dun cop de destral. És ben bé lhome més lleig del món, va tornar a pensar el baró.
En aquell moment, de la planta baixa van arribar crits. Dues persones, un home i una dona, semblava que discutien acaloradament. De cop i volta les veus van callar i, al cap de poca estona, es va sentir un fort cop de porta i unes passes que pujaven les escales apressadament. Un dels criats més joves de la mansió es va aturar als darrers esglaons, panteixant i amb la cara enrojolada per la intensitat de la baralla.
Què passa, Ossó? va preguntar en Jaume dUrch amb severitat.
És la cuinera, senyor baró va dir el noi amb desesperació. Ha marxat! Ha dit que si la baronessa us deixa, ella també!
En Jaume dUrch va mirar al sostre amb desesperança i va respirar profundament. Era la tercera serventa que deixava la mansió en quinze dies. Va estar-se una estona observant les teranyines que creixien entre les bigues mig podrides i el vol erràtic de les partícules de pols. Després va dir, tot baixant les escales i esquivant el criat esvalotat:
Anem, Pere. Tenim una guerra a fer.
II
DIVENDRES, 4 DABRIL DEL 2014
En Joan Ferragut va donar un cop de ràbia al volant. Feia hores que conduïa el vell Citroën per una carretera secundària sense trobar el que buscava. Totalment desesperat, serrava les dents amb força i respirava feixugament. De tant en tant deixava anar un renec mentre mirava de biaix un mapa de la zona que havia comprat en una gasolinera de lautopista i que descansava, desplegat i arrugat, al seient del copilot. Va llançar un improperi quan va comprovar, un cop ja en ruta, que el poble on anava no apareixia en el plànol, ni tan sols una mínima referència. I en aquella carretera per la qual circulava, perduda de la mà de Déu entre altes muntanyes i boscos de vegetació exuberant, encara no havia trobat ningú a qui preguntar. Ni un ciclista ni un passejant ni tampoc cap altre cotxe. Res.
On coi deu ser aquest poble maleït? va remugar en veu alta.
Començava a creure que aquell lloc no existia, que tot havia estat una broma de mal gust. Ell, un escriptor dèxit en hores baixes, hereu duna mansió situada en un poble el nom del qual no havia sentit mai? Va somriure amb amargor mentre pensava com nhavia estat, dingenu. Sense cap mena de dubte algú shavia burlat dell, shavien aprofitat de la seva debilitat i ara devien estar cargolant-se de riure en algun lloc molt lluny don es trobava. Però si era allà errant per aquells paratges també era per culpa de la Sara Torné, la seva agent literària, la persona que lhavia ajudat a esquivar els esculls cruels que el destí, Déu o qui fos li havien posat al davant, i qui lhavia empès a emprendre aquell viatge.
Evocar la imatge de lagent sexagenària li va fer pensar en el mòbil. Ella el podia trucar en qualsevol moment. De fet, lhavia amenaçat de trucar-lo sovint per saber com portava la nova novel·la que havia descriure en aquell poble. Va buscar laparell sota el mapa i el va mirar per enèsima vegada. Continuava sense cobertura. Estava perdut i aïllat. Si en els deu minuts següents no trobava cap senyal del poble, donaria mitja volta i tornaria a Barcelona.
De sobte, una ambulància sorgida del no-res se li va enganxar al darrere amb les sirenes taronges llampeguejant i li va fer llums perquè sapartés. Va alentir la marxa i es va arrambar al voral tot el que va poder. Lambulància el va avançar i es va allunyar uns metres, no gaires, perquè al cap duns segons el vehicle va frenar, va encendre lintermitent dret i va enfilar un trencall de la carretera ocult per les bardisses. En Joan va mirar en aquella direcció com si shi hagués amagat un unicorn. Gairebé ocult per les branques dun arbre espès hi havia un senyal metàl·lic oxidat on es podia llegir amb dificultat el nom del poble que buscava: la Baronia de Mancamans.
Per fi! va exclamar amb una barreja dalegria i alleujament.
Va seguir aquell camí darrere lambulància. Era una mena de pista forestal, ampla i plena de sots que van fer patir en Joan pels amortidors del Citroën atrotinat. Mentre saltava a linterior del vehicle com si estigués en una atracció de fira, va tornar a penedir-se dhaver-se desplaçat fins aquell poble desconegut per tothom i apartat de tot. I si la mansió no existia realment? I si havia estat víctima duna trampa cruel? Per sort, el trajecte va ser curt. Al cap duns cinc minuts de circular per aquell camí de sorra, la vegetació frondosa que flanquejava els marges va donar pas a una extensa vall envoltada per enormes muntanyes de cims blavosos.
La vall estava ocupada per una sèrie de cases disperses de pedra amb teulades de pissarra. Els habitatges, de formes i mides similars, sestenien arreu aparentment sense cap mena dordre ni planificació. Estaven connectats entre ells per camins de terra enfangada. Només un grup duna desena dedificacions estava concentrat al voltant dun espai rectangular, com si fos una plaça central, cobert totalment de males herbes. Dentre el grup dedificis que envoltaven aquest espai destacava una església amb un campanar no gaire alt al qual li faltava la campana. Lesglésia i algunes de les cases reposaven a la falda dun turó, i sobre daquest es mantenia dempeus un casalot desmanegat.
En Joan va interrompre bruscament la contemplació de la Baronia de Mancamans per culpa duna ovella. Lanimal era al mig del camí per on circulava el Citroën, buscant mandrosament alguna cosa per menjar. En Joan va aturar el cotxe al costat de dues cases separades per un espai on amb prou feines hi cabria una persona. Davant dell, el camí continuava recte uns metres i després es bifurcava. Cap a la dreta es dirigia al grup de construccions amb lesglésia entre elles i es perdia més enllà. I cap a lesquerra selevava sobre el turó al cim del qual hi havia la casa, de planta quadrada i daspecte senyorial, que dominava la vall. Just al mig del camí del turó, sota un arbre enorme, hi havia aturada lambulància al costat de dos cotxes dels Mossos dEsquadra. Dos agents mantenien a una distància prudencial un grup duna desena de persones que miraven encuriosides el que passava sota larbre. Allà, uns altres dos agents prenien nota del que els explicaven tres homes. Si la casa del turó era la mansió que havia heretat, en Joan hauria desperar que marxessin lambulància i la policia per arribar-hi. De totes maneres, en aquell moment tampoc no hi hauria pogut anar. I és que lovella solitària que havia aturat la seva marxa shavia multiplicat. En qüestió de minuts, tot el camí i lespai on sagrupaven lesglésia i les altres cases shavia omplert daquests animals, que pasturaven tranquil·lament.
Resignat a esperar, en Joan va sortir del cotxe i va observar la mansió, situada just sobre lesglésia: el seu campanar semblava que lassenyalava com el dit índex duna mà. Més que una mansió, era un casalot desmarxat. Des de la distància, feia la sensació que portava molt anys deshabitada, tot i que ledifici desprenia un aire de nostàlgia de temps més esplendorosos. No es va voler ni imaginar com devia estar linterior. El va envair una sensació de decepció, pensar en les reformes que hauria de portar a terme per fer-lo mínimament habitable i poder-lo vendre, que era la seva veritable intenció quan es va assabentar del que havia heretat.
Un gos va passar corrent pel seu costat i, a força de lladrucs, va obligar algunes ovelles que shavien allunyat massa a acostar-se al grup principal, situat a tocar duna petita agrupació darbres. Els animals van obeir alhora que feien dringar sorollosament els esquellots. El gos, gran i pelut, dun color blanquinós, es movia frenèticament per entre les ovelles bordant les seves ordres. Llavors, de darrere en Joan va arribar un xiulet agut i prolongat que va ser seguit per un crit sec. El gos es va aturar mirant en direcció a lorigen daquells sons i va seure sobre les potes del darrere movent la cua amb impaciència. Un noi duns vint anys va passar amb parsimònia pel costat del Citroën. Portava un bastó travessat a les espatlles, per darrere del clatell. Les mans hi penjaven com fulles seques. Portava uns pantalons texans negres amb els camals molt estrets i una caçadora de cuir, també negra, sota la qual sentreveia una samarreta amb el logotip dAC/DC. Els seus cabells foscos i llargs, semblants als del gos, es desbordaven al serrell per sobre dunes ulleres rodones. El noi va esquivar el cotxe aturat enmig del camí i es va situar a pocs metres den Joan observant amb desgana les seves ovelles escampades per la plaça rectangular. El gos el mirava amb impaciència. El pastor va tornar a xiular, aquest cop amb un so més curt. Lanimal, com si hagués rebut una ordre militar, va tornar a córrer per entre les ovelles i va provocar que el soroll dels esquellots selevés per les muntanyes barrejat amb bels de protesta.
El pastor va mirar cap al camí de la mansió observant en silenci com introduïen dins lambulància una llitera amb alguna cosa, tapada amb una manta blanca, que tenia la forma dun cos humà. Quan linfermer va tancar les portes de lambulància, el pastor va moure el cap amb un gest de disgust a la cara, com si li sabés greu el que veia, com si conegués la persona que semportaven.
Perdona. Què ha passat? li va preguntar en Joan assenyalant cap al grup de gent aplegada sota larbre.
El pastor sel va mirar amb sorpresa, com si no lhagués vist fins aquell moment. Llavors va tornar a dirigir la vista cap on era lambulància i els flaixos blaus de les sirenes dels cotxes policials. Els agents estaven entrant als seus cotxes.
Han trobat un mort va dir amb indiferència, com si fos la cosa més normal del món.
Un mort?
Sí va respondre el noi arronsant les espatlles.
Sota aquell arbre? va insistir en Joan.
El jove pastor sel va mirar amb desconfiança.
És periodista, vostè?
No.
I policia?
Tampoc.
El pastor se li va acostar i, en un xiuxiueig, va dir:
Llavors li ho puc dir. Penjat de larbre. Diuen que sha suïcidat, però jo crec que lhan mort.
El noi es va allunyar unes passes mirant en Joan amb un somriure estrany. No va saber si la ganyota del pastor era per la seva pròpia cara destupefacció o pel que devia ser una broma macabra. En aquell moment les ovelles van belar inquietes i van córrer en totes direccions, com si fugissin dun depredador aparegut dimprevist, fent sonar els esquellots en un recital descompassat i provocant el desconcert del gos pelut que bordava desesperat. Els animals sallunyaven del grup darbres deixant una companya estesa a terra que estremia les potes amb el cap sagnant. El pastor va deixar anar un exabrupte i es va apressar a socórrer lanimal ferit. Més enllà, prop don el gos provava sense èxit de tornar a agrupar el ramat, una altra ovella va caure a terra, belant de terror, amb una ferida al llom. Quan lanimal va intentar aixecar-se, una pedra ploguda del cel li va colpejar al cap i lovella es va desplomar inconscient.
Adrià! va cridar el pastor mirant al seu voltant. Prou!
Un riure estrident es va solapar amb els lladrucs del gos. De la copa dun dels arbres propers va saltar a terra una figura alta i espigada. Era una silueta humana, una persona que emetia un riure embogit mentre sallunyava de les ires del pastor. Tots dos devien tenir aproximadament la mateixa edat, però lagressor de les ovelles era molt més alt. Vestia uns pantalons de pana marrons i una samarreta blanca. El cap, poblat amb uns cabells abundants i desordenats tot i que amb unes entrades pronunciades, era desproporcionadament més gran que la resta del cos. Lagressor va desaparèixer emportar-se el riure diabòlic, i el pastor va quedar-se atenent els seus animals ferits.
En Joan va dubtar un moment si ajudar-lo o no. Una llum fugaç, com una mena de llampec ataronjat, va decidir per ell. Eren les sirenes de lambulància. El vehicle ja marxava pel mateix camí per on havia vingut i precedia els dos cotxes dels Mossos dEsquadra. En Joan va entrar al seu Citroën, el va engegar i el va apartar per deixar passar aquella comitiva mortuòria. Un cop va tenir via lliure, va voler enfilar el camí cap a la mansió, però una altra cosa li ho va impedir. Una dona gran, vestida de negre i amb els cabells molt blancs i esvalotats, passava davant del cotxe amb pas lent, tal com havia fet lovella uns minuts abans. Quan va ser just al mig del camí, la dona es va aturar i va mirar en Joan. La vella tenia la cara molt arrugada, amb dues escletxes en el lloc on haurien dhaver-hi els ulls, i amb una protuberància informe en la posició del nas. La vella sel va mirar en silenci durant uns segons que a en Joan se li van fer eterns. Després es va girar, va seguir el seu camí i es va perdre en el carreró estret que formaven les dues cases on havia aturat el cotxe.