Refent-se de la sorpresa que li havia provocat aquella visió, en Joan va dirigir el cotxe cap a la mansió, on desitjava trobar la tranquil·litat que necessitava per reprendre la novel·la que havia hagut dabandonar a causa de la desgràcia. Com sempre que pensava en la novel·la, li va venir a la ment la Sara Torné. En passar pel costat de larbre on shavien aturat lambulància i els cotxes de policia, els tres homes que havien parlat amb els agents el van mirar igual com havia fet la vella. Quin poble de sonats, va pensar en Joan en el mateix moment en què aturava el Citroën davant la porta del casalot. Abans de baixar-ne, però, va buscar el mòbil sota el mapa arrugat per comprovar si la seva agent lhavia trucat. Res. Laparell continuava en silenci, però ara veia amb satisfacció que dalt del turó sí que tenia cobertura.
Va baixar del cotxe i va mirar la façana de ledifici sense poder evitar posar cara de fàstic. De prop, el lamentable estat de la mansió era encara més patent. La pedra amb què estava construïda era grisa, bruta i gastada, amb clapes de molsa i humitat. Dentre les juntures naixien sense control herbes i plantes i va creure veure, fins i tot, algun bolet. La fusta dels marcs de les finestres estava podrida i els ràfecs de la teulada amenaçaven de caure en qualsevol moment. Una sargantana corria sobre el llindar de la porta, adornat amb un escut heràldic esculpit en una pedra erosionada pel vent, la pluja i el pas del temps. Sota lescut deteriorat es podia distingir un any: 1613. En Joan va imaginar amb disgust que linterior de la casa estaria infestat de rates i altres feristeles.
Es va acostar a la porta, una enorme planxa de fusta plena destelles rematada amb uns grans claus de ferro rovellat. Sobre el pany hi havia un picaporta, també de ferro, que va fer sonar tres cops, tal com havia acordat per telèfon amb qui shavia presentat com el vigilant de la casa, un tal Carles Ossó. Va esperar una estona i, com que ningú no li obria, va empènyer suaument la porta. Al contrari del que sesperava, la planxa de fusta es va desplaçar tot fent grinyolar les frontisses. La porta oberta el convidava a entrar, i així ho va fer. Els seus passos van ressonar uns instants en linterior quan va travessar el portal. Hi feia fred, en comparació amb la temperatura de lexterior. Una certa ferum a alguna cosa indefinible surava en lambient.
Hola? va cridar per fer palesa la seva presència. Senyor Ossó? Soc en Joan Ferragut!
Per resposta només va obtenir el retorn de les seves paraules.
El rebedor estava molt més net del que sesperava. Tot i ser bastant fosc, el terra, cobert amb rajoles blanques, relluïa amb la llum que entrava per la porta principal, com si hagués estat acabat de fregar. Davant seu, unes escales amples daspecte senyorial convidaven a pujar al pis superior. Semblaven de marbre, però intuïa que en realitat no ho eren. A esquerra i a dreta hi havia sengles portes tancades i, al fons, sota les escales, gairebé oculta en una foscor absoluta, va divisar una altra porta més petita que les dues anteriors.
Va tornar a cridar en va el nom de la persona que li havia de donar les claus de la mansió, així que va decidir pujar al pis superior per si en Carles Ossó era allà i no lhavia sentit arribar. Les escales desembocaven en un passadís que recorria la forma quadrada de ledifici i en què hi havia quatre portes més. Una delles, la que tenia més a prop, era doble. Va avançar cap a aquesta porta i va baixar-ne la maneta lentament. Però la porta es va quedar a mig obrir, com si alguna cosa fes força des de linterior per impedir que hi entrés. Laire que en sortia portava olors dhumitat i de solitud. Va haver dempènyer amb ímpetu per poder obrir-la del tot. La fusta va emetre un esgarip agut quan va fregar les rajoles del terra. Es va trobar en una sala ampla amb uns finestrals enormes que deixaven entrar la llum del sol a borbolls. A través dels vidres es veia larbre on havien trobat el mort. En un racó, al costat de les finestres, hi havia una tauleta de fusta corcada. Al seu costat, un llençol blau clar i amb taques de floridura cobria una poltrona. A laltra banda de la sala, al costat de la porta, una calaixera molt antiga semblava que saguantava de miracle. Sobre el moble, penjat a la paret, hi havia un fusell també daparença molt antiga. Dues cadires atrotinades completaven el mobiliari.
A la paret oposada a la poltrona hi havia una llar de foc de mida considerable sobre la qual penjava el retrat dun home vestit de militar del segle xix amb una boina vermella al cap i el pit folrat de medalles. En el petit espai entre el quadre i la paret, unes teranyines denses testimoniaven que la presència humana havia estat absent en aquella sala durant força anys. En Joan, amb el cap tort i amb un mig somriure als llavis, es va acostar al quadre. El militar tenia el cap lleugerament girat cap a la dreta, amb la mirada perduda cap a linfinit per sobre de lespatlla de lobservador. Era una mirada orgullosa i marcial, plena de la seguretat i lorgull que li conferien els bigotis acabats en punxa, perfectament cuidats.
És en Jaume dUrch, darrer baró de Mancamans va dir a la seva esquena una veu desconeguda.
En Joan es va girar com si un dit glaçat li hagués recorregut lespinada. Al llindar de la porta doble shi estava un home duns cinquanta anys, amb camisa de quadres, texans i sabatilles desport, amb la calba perlada de gotes de suor. Un caminet de pèls blancs li naixia a les temples i samagava rere les orelles.
Perdoni, no el volia espantar va excusar-se lhome mentre avançava arrossegant els peus. És que lhe vist entrar a la mansió i he volgut ser el primer a donar-li la benvinguda va afegir tot estenent una mà.
En Joan el va mirar amb desconfiança. Era un dels que lhavien observat en arribar a la mansió, un dels tres homes que havien parlat amb la policia mentre introduïen el mort a lambulància. Finalment, li va encaixar la mà. Va dissimular la sensació desagradable que li va provocar trobar-la calenta i suada.
No es preocupi, no mha espantat va mentir. Vostè és en Carles Ossó?
El visitant va canviar el somriure amable per un rostre seriós.
No. En Carles Ossó ha estat trobat aquesta matinada penjat daquell roure va dir aixecant el braç i assenyalant cap a lexterior a través dels finestrals. Sembla que sha suïcidat.
El cos que sha emportat lambulància era el den Carles Ossó? Però si fa dos dies vaig parlar amb ell per telèfon per acordar la meva arribada... i no semblava...
Aquest és un dels grans pecats de la societat actual va respondre el visitant amb un to solemne. Vivim en un món hiperconnectat: podem saber a linstant el que succeeix a laltra punta del món, però desconeixem què li passa al veí. En Carles Ossó patia una depressió greu i ningú no ho sabia. Fa un any va morir la seva dona, així, de sobte. Se la va trobar sota el roure, blanca com la cera i amb la mirada de vidre cap al cel. La nit passada ell va decidir posar fi a la seva vida just a larbre on ella va morir. Potser el fet que es tanqués entre aquestes quatre parets, aïllat de tot i de tothom, ens hauria dhaver fet sospitar que no havia pogut superar la mort de la seva dona i que necessitava ajuda.
En Joan tenia fixa la mirada en les desgastades rajoles del terra, pintades a mà segles enrere. Però la seva atenció estava centrada en una altra qüestió: qui li facilitaria les claus de la casa que acabava dheretar? El visitant va continuar parlant.
Però bé, ha estat la seva decisió. El poble ha de mirar endavant. Aquest cap de setmana celebrem el quart centenari de la Baronia de Mancamans. Ha vingut per això, oi? Vostè és periodista? El fet és que la seva cara em sona
Però bé, ha estat la seva decisió. El poble ha de mirar endavant. Aquest cap de setmana celebrem el quart centenari de la Baronia de Mancamans. Ha vingut per això, oi? Vostè és periodista? El fet és que la seva cara em sona
En Joan va somriure de satisfacció. Quantes vegades havia sentit aquella frase! No hi ha res com la vanitat per oblidar les penes, i més si aquestes són alienes. Davant la pregunta daquell home, la tràgica mort den Carles Ossó va passar a un segon terme.
No, no soc periodista. Soc escriptor va dir amb un punt dorgull. Em dic Joan Ferragut, i no tenia ni idea que aquest cap de setmana se celebrava el centenari de la Baronia de Mancamans.
Lhome li va estudiar la cara amb atenció. Al cap duns segons va mostrar un ample somriure mentre exclamava:
És clar! Joan Ferragut! Lescriptor de novel·les de terror!
De misteri va corregir en Joan. Però el seu interlocutor no va advertir la puntualització. Semblava que estava posseït per una emoció incontrolable.
He llegit dues de les seves novel·les, com es deien... Ah, sí! Trucada a mitjanit i El forat del bany.
Del pany.
Com diu?
Del pany. El títol és Pel forat del pany.
Ah! Sí, sí Em van agradar molt, de veritat.
Moltes gràcies.
Sap què? Jo també soc escriptor va confessar lhome en veu baixa, com si fos un secret. Bé, encara no he publicat res, però tinc algunes històries escrites. Potser li agradaria llegir-les
Sí, per què no? va contestar en Joan amb més amabilitat que convicció.
Tot i que jo minclino més per la història, sap? Investigo coses que van passar, especialment daquí, de la Baronia, i després en faig algun relat i
Perdoni el va interrompre en Joan. Però vostè és
Ai sí! Ho sento! Quan parlo de literatura membalo i no paro. Em dic Armengol Managuerra i soc el metge del poble. També coordino els actes del centenari va dir inflant-se com un paó.
Encantat de conèixer-lo.
Els dos homes es van tornar a donar la mà.
Així doncs, ha vingut a escriure una nova novel·la?
A intentar-ho, almenys va sospirar en Joan mentre li venia a la ment la cara arrugada de la seva agent literària, emboirada pel fum del tabac.
I per què aquí, a la Baronia de Mancamans?
És un bon lloc per estar tranquil, no? La casa dels meus avantpassats va afegir llançant una mirada al retrat del darrer baró.
LArmengol Managuerra va transmutar el gest del rostre de ladmiració al desconcert. Una ombra se li va posar sobre els ulls, que semblaven haver-se empetitit. Una gota de suor li va néixer a la templa i li va relliscar per la galta. El llavi inferior li tremolava en un tic nerviós.
Vostè és família del baró? va preguntar amb veu tremolosa.
Sí. Potser no directa, però
Perdoni va tallar abruptament lArmengol Managuerra. Hauria de marxar va afegir mirant el rellotge que portava al canell. Sha fet tard. Ha estat un plaer. Benvingut a la Baronia de Mancamans.
I, sense esperar cap mena de resposta, el visitant va marxar arrossegant els peus, però sense fer soroll, com un fantasma, igual com havia entrat. En Joan es va quedar bocabadat uns segons, mirant la porta buida per on havia fugit aquell home. Va moure el cap com si volgués esbandir de la ment la visita insòlita que acabava de rebre, i es va disposar a continuar la inspecció de la mansió tot barrinant com sho faria si no trobava les claus daquell edifici esgavellat.
En el mateix pis superior, adjacent a lestança del retrat del darrer baró de Mancamans que devia servir com a menjador i sala destar, hi havia una habitació igual de gran que la sala anterior. Feia olor a pintura recent i estava perfectament endreçada i neta. Una petita finestra de vidre esmerilat filtrava una llum que il·luminava tènuement lespai. Hi havia un llit vell però perfectament preparat, com si estigués a punt de rebre un hoste. Sobre una tauleta hi havia un gerro de flors de plàstic. En un cantó, un escriptori antic i un armari de grans dimensions. En Joan va suposar que aquella devia ser lhabitació del baró, preparada ara per a la seva arribada; posada a punt, segurament, pel malaguanyat Carles Ossó.
Precisament, lhome trobat mort la nit anterior deuria pernoctar en un altre compartiment, situat també en el pis superior però a laltre extrem del passadís. Era un cubilet fosc, sense finestres, amb només un catre atrotinat sobre el qual descansava rebregada una màrfega daspecte repugnant. La sala estava il·luminada per una bombeta de poca potència que penjava dels cables nus just al mig del sostre. Dues mosques volaven i es posaven contínuament sobre la bombeta amb un brunzit constant. En un racó hi havia una tauleta sobre la qual reposaven una palangana i un parell de llibres vells. La pudor, una barreja dhumitat i brutícia, va obligar en Joan a arronsar el nas. Tot estava desordenat, com si shagués produït una baralla.
Després de comprovar que darrere la quarta porta del pis superior hi havia un petit lavabo reformat, en Joan va explorar el rebedor i la planta baixa. En descendir les escales es va dirigir a la porta que li quedava a lesquerra. Donava a una cuina ampla que encara deixava veure la seva distribució antiga. Al costat de laigüera hi havia apilats en perfecte ordre tot de plats i gots. Semblaven acabats de rentar. En un racó, una petita nevera, daspecte vell, remugava sense parar. El centre estava ocupat per una ampla taula de fusta sobre la qual hi havien dipositat curosament un bol amb fruites que semblaven fresques. Al voltant hi havia tres cadires, també de fusta. Era un espai ple de llum a causa de les finestres que donaven a lexterior. A través dels vidres nets i transparents en Joan veia limmens roure on shavia penjat en Carles Ossó. De fet, va considerar durant uns breus moments que la mansió havia estat preparada a consciència esperant la seva arribada. Massa feina per a un home que pensava posar fi a la seva vida. A través dels vidres de la cuina en Joan també va veure el seu Citroën, observant-lo a ell, al seu torn, amb els fars blancs apagats. Llavors va deixar en Carles Ossó de banda i es va disposar a instal·lar-se en aquella casa.
En sortir de la cuina es va fixar en la porta de laltra banda del rebedor. La va obrir i hi va descobrir un petit rebost ben assortit amb llegums i pots de conserves. Llavors es va dirigir cap a la petita porta mig oculta sota les escales de fals marbre. Aquesta, però, no es va obrir quan va girar el pom. Ho va provar un parell de cops, però va ser endebades. La va observar atentament. Li va semblar estrany que no hi hagués cap mena de pany, res que donés a entendre que estava tancada, així que va concloure que deuria estar obstruïda des de linterior. Es va rendir amb un sospir, pensant que ja tindria temps per desbarrar-la.
Va sortir de la mansió i es va dirigir al cotxe. Va obrir-ne el maleter i va extreuren la bossa desport que portava per tot equipatge, juntament amb un maletí on duia lordinador portàtil i blocs per prendre notes sobre les idees que se li ocorrien per a possibles històries. En retornar a la casa, abans de pujar les escales per acomodar-se a lhabitació del seu avantpassat noble, es va aturar uns segons per observar la porta del fons, la que no havia pogut obrir. Hauré de buscar una palanca, es va dir en veu alta mentre pujava els esglaons de tres en tres.
Va deixar tot el que portava sobre el llit de lhabitació amb la finestra de vidre esmerilat, excepte lordinador, que va voler instal·lar a la sala on hi havia el retrat del darrer baró de Mancamans. Va connectar laparell en un endoll que va trobar rere la poltrona i es va acostar als finestrals per observar el paisatge. Més enllà del gran roure, les cases de pedra negra sestenien per una petita vall coberta de verd custodiada per les altes muntanyes de la serralada. La mansió, aïllada en un turó, connectava amb la resta del poble amb un camí al final del qual en Joan va distingir dos homes que escoltaven atentament lArmengol Managuerra, la persona que havia fugit quan li havia revelat el seu parentiu amb el baró, i que ara assenyalava la mansió acaloradament i amb grans escarafalls.