Senyals - Jaume Salinas

Jaume Salinas

1.ª edició: abril del 2003

© 2003 Jaume Salinas i Ferraz Portada: RS Diseny

©Taranna/edicions

Tel./fax 932800390

e.mail: info@taranna.es

Internet: http://www.taranna.es

Reservats tots els drets. El contingut daquesta obra està protegit per la Llei, que esta-bleix penes de presó i/o multa, a més de les corresponents indemnitzacions per danys i perjudicis, pels qui reprodueixin, plagiïn, distribueixin o comuniquin públicament, en tot oen part, una obra literària, artística o científica, o la seva transformació, interpretació o execució artística fixada en qualsevol tipus de suport o comunicada a través de qualse-vol medi, sense autorització.

El meu més sincer agraïment a Àngela, Àngels, Begoña, Conchi, Emilia, Francesc G., Francesc S., Jaume,

José Miguel, Margarida, María Jesús,

Meritxell, Montse, Núria E., Núria K,

Roger, Sílvia, Sira, Teresa i Toni.

Sense les seves vivències o les dels seus cone-guts aquest recull no hagués estat possible.

Pròleg

He de confessar que vaig acabar de llegir aquest volum dhistòries invisibles en un notable estat de perplexitat. I no pas per la mena dhistòries que en Jaume Salinas ha volgut recollirhi. Ans al contrari, per manera de ser, per educació i per formació, sempre he tingut els meus dubtes sobre la naturalesa del món on vivim, i dels sentits que ens el permeten copsar. Penso que no sols no vivim en el millor dels móns possibles, sinó que ni tan sols podem estar segurs de viure on ens creiem que vivim. Bé, però seguir per aquest camí fóra ficar-me en el terreny de lautor, cosa que no és ni la meva intenció ni, en aquest moment, la meva feina. Ja mestà bé com tracta en Salinas aquesta part difusa i ambigua del coneixement, on algunes coses funcionen com si no acabessin destar sotmeses a les inexorables lleis que regeixen el món físic.

El que mha causat perplexitat és descobrir, de sobte, inesperadament com aquell que sadona que té un àngel a la voraoque el baixant de la mort no és com sempre ens ha descrit la tradició judeocristiana on ens hem educat, que un personatge, que tenia perfectament ubicat en el meu paisatge laboral, i que per a mi tenia una entitat personal estretament lligada als quefers diaris duna gran empresa, sem despenjava amb una personalitat completament nova, inesperada i sorprenent. De fet, ja hi comptem que els companys de feina tenen una altra vida més enllà dels límits precisos i exactes de loficina, la fàbrica o la botiga. Fins i tot acceptem que la personalitat dalgú amb qui convius quaranta hores setmanals o més i tot, pot ser molt diferent lluny del marc laboral. I quan sescau que podem travessar aquesta barrera de vegades fàcilment practicable, de vegades infranquejable que separa la vida de la feina, ens podem trobar amb meravelles inesperades, sorpreses i contrasentits de difícil explicació. Daltres vegades no, és clar.

Això és el que mha passat amb en Jaume Salinas. Durant molts anys lhe vist i lhe tractat com un professional eficient i competent, i tot de cop sem despenja com un escriptor tan eficient i competent com ho és en el camp professional. Perquè en Salinas, en aquest llibre, ha fet una tria literària complicada i arriscada. Sacara amb una mena dhistòries poc convencionals i no gens fàcils dexplicar de la manera que ho fa ell: amb la distancia he estat a punt descriure la neutralitat suficient per tal que els seus arguments no contaminin la prosa que els transporten, i amb lacostament indispensable perquè tinguin un punt descalfor humana contrastant amb la fredor de linconegut: aquell petit tremolor de misteri que té tot allò que saparta de lordre natural de les coses. I tal com he dit, sen surt amb eficiència i eficàcia, duent amb pols ferm el tremp de la narració realista fins a les últimes frases, en les quals salta linesperat, lirreal, i tot pren una altra dimensió.

Si les persones que fa anys que coneixem sens poden mostrar tan diferents i canviants en un tancar dulls, què no ens podrà reservar el món on vivim de manllevat? Ja ho deia el Pedro Navaja: La vida te da sorpresas, sorpresas te da la vida.

PEP ALBANELL

Presentació

Si ens parem a pensar una mica en moltes de les coses que ens han passat a la vida, desproveïdes de qualsevol lògica racional, recordarem que en els moments immediatament posteriors als fets concrets, ens vàrem quedar perplexos per la situació viscuda. En algunes ocasions, sobretot quan més forta i incongruent era la situació, amb més fermesa vàrem voler trobar una solució que ens deixés satisfets a nosaltres mateixos i a la nostra estructura racional, que justifiqués o ens ajudés a trobar una explicació que ens tranquil·litzés, per tal de poder tornar a la nostra normalitat vital. Altres vegades, quan la situació era de poca entitat, com ara un somni o un pressentiment, ens quedà vagament el record com una anècdota sense importància, una més de les moltes dintranscendents que solem acumular al llarg de la nostra existència. Algunes daquestes vivències poden ser poc creïbles perquè ronden el que sovint anomenem això no és possible o el no mho crec. Senzillament desafien el que es considera que és racional i lògic. Moltes daltres, en canvi, les trobarem més familiars, perquè segurament se semblaran a alguna que el lector haurà viscut, si bé lhavia arraconat en la seva memòria. Més dun lector en llegir aquestes vivències li quedaran curtes amb la (o les) que ell mateix va tenir. És més, estic ben segur que tothom nha tingut o en tindrà alguna al llarg de la seva vida. Una altra cosa és que en sigui conscient i la valori com a tal, o la menyspreï per ridícula o irracional.

No sóc un cronista, ni molt menys un historiador, més aviat em considero un col·leccionista dhistòries i vivències personals. En aquest sentit, el recull que a continuació presento ha estat realitzat al llarg de dos anys, durant els quals manaven arribant de forma continuada tot un seguit dexperiències estranyes, de distintes persones amigues i conegudes meves, moltes de les quals un cop han vist la seva vivència, negre sobre blanc, lhan valorat molt més i els ha servit, fins i tot en alguns casos, per descobrir una dimensió nova de la seva vida i de la seva existència. Això em va fer valorar també un parell dexperiències personals i recuperar una vivència de la meva àvia, també inclosa en aquest recull, que mhavia explicat moltes vegades quan jo era encara un marrec i que durant molts anys sempre la vaig valorar com una història sense cap ni peus, pròpia duna persona antiquada i supersticiosa.

Sóc conscient que és difícil emmarcar aquesta obra (aquesta mania que tenim els humans destablir classes i categories, per poder fer-ne després valoracions!), però de ben segur que no magradaria que se la catalogués com de paranormal o altres qualificatius similars, per la càrrega pejorativa que pressuposa i perquè fàcilment són termes propicis a crear i creure en fantasies, molt allunyades de la realitat. Atès que són vivències úniques i molt personals, les he titulat Senyals: històries invisibles quotidianes, perquè així són als ulls dels que envolten els seus protagonistes.

Hi ha un total de trenta narracions, i cadascuna és representativa del tipus de vivències que van tenir els protagonistes. El criteri dagrupació és totalment subjectiu, però amb el fons comú de lespecial sensibilitat dels qui les protagonitzen, sense que cap apartat tingui un pes específic concret respecte dels altres, malgrat el número de relats de cada apartat. Les presento en forma novel·lada i amb els noms canviats, per tal de respectar la intimitat personal. Enla major partde les històries utilitzo la primera persona a lhora de narrar la vivència, tal com me la va transmetre qui la va tenir. En les restants utilitzo la tercera persona, perquè qui me lha explicat coneix personalment a qui la va viure. Vull evitar allò de vaig llegir una vegada un cas dun home que vivia a les afores de Bòston... i altres de similars. Daquesta forma la història somple de credibilitat.

No hi ha cap finalitat proselitista ni molt menys espiritual, malgrat que algunes tinguin una forta càrrega despiritualitat. Personalment em considero un creient-agnòstic, perquè crec que totes les religions són vàlides ja que ens parlen del mateix, però amb llegendes i símbols diferents, propis de cada cultura, per tal daproximar-se al seu origen. En altres paraules, valoro més el sentit de la religiositat que no pas la religió, ya que entenc aquella com una actitud i una predisposició de connectar-nos (relligarnos) amb la nostra pròpia dimensió superior.

Aquest conjunt dhistòries són més aviat com una espècie de senyals. Senyals que només són perceptibles i interpretables per a qui no es conforma només amb la nostra realitat física ordinària i està obertireceptiu a altres aspectes de la realitat. Senyals que somplen de sentit i marquen el camí correcte, com quan caminem per la muntanya i de tant en tant trobem alguna indicació que ens diu que anem en la bona indicació.

El que he intentat, més aviat, és plasmar la diferència entre els fenòmens físics dels reals. El que fins fa ben poc era considerat com a experiències casuals, ridícules o supersticions, per qui només accepta com a existència vàlida i única la nostra realitat física, cada cop és més acceptat com a factible en determinats camps de la física. En aquest sentit, les investigacions de Rupert Sheldrake poden anar en aquest camí (p.e. els camps mòrfics), de Jung amb les sincronicitats, així com les aportacions de filòsofs com Ken Wilber, quan ens parla de les dimensions superiors, a les quals només es pot arribar a través de la nostra ment; o més recentment, i a partir dels treballs del neuròleg Olaf Blanke, en què si bé sha identificat la regió cerebral la girus angular que té una importància decisiva en els fenòmens de desdoblament corporal els anomenats viatges astrals no es pot explicar ni comprendre els seus mecanismes ni la seva finalitat, exclusivament des de la vessant física.

En definitiva, aquestes experiències poden ser interpretades també com a senyals duna altra realitat. Uns senyals invisibles o irreals per a qui només vol veure la realitat material, però reals per a qui conscientment ha viscut aquestes experiències. Una aportació més en la línia de la dita den P. Eluard: Hi ha altres móns, però tots estan en aquest.

LAUTOR

El nou ajudant

Quan hi pensa encara se li posa la pell de gallina i la veu se li trenca, no solament per lexperiència que va viure, que podia haver acabat en tragèdia, sinó pel desenllaç dallò més inexplicable. Però anem als fets... Es diu Joan, té cinquantaset anys, està casat, té dues filles i una delles lacaba de fer avi. Té una botiga, a la barriada de Collblanc, que va heretar del seu pare, on exerceix el seu ofici que és de fer, posar i arreglar persianes, tant de les antigues, enrotllades, com de les modernes que van dins duna guia.

Farà cosa duns sis anys, una veïna de lescala del costat de la botiga li va demanar que si li podia arreglar una persiana de les noves, que no feia gaire li havia col·locat i que se li havia travat a lhora de baixar-la, quan estava quasi del tot enlairada, si bé les quatre darreres barnilles no havien pogut entrar dins la caixa i estaven una mica guerxes, sense poder anar ni amunt ni avall.

Aquesta senyora era vídua i feia cosa dun parell danys se li havia mort un fill, el segon de quatre, a conseqüència dun accident de moto, a ledat de 27 anys. Aquest era lúnic fill que vivia amb ella, ja que dels altres tres, dos estaven casats i laltre se nhavia anat a treballar a Tarragona. Arran daquest fet luctuós, la senyora, Rosa és el seu nom, va quedar molt afectada i va negar-se a tornar a la normalitat de la vida quotidiana, fins uns quatre mesos abans dels fets que narraré que ha tornat a fer vida normal per ajudar a la seva germana Eulàlia, que és més gran que ella, i no fa gaire va tenir un atac de feridura.

A causa daquesta circumstància, la senyora Rosa no estaria a casa quan en Joan anés a fer la reparació, per la qual cosa li va deixar la clau del pis, ja que li tenia força confiança. Viu en un tercer pis i pel tipus de reparació que shavia de fer no va creure oportú endur-sen el seu ajudant.

Va aprofitar un dimecres, poc després de lhora de dinar, cap allà les quatre o dos quarts de cinc de la tarda, que tenia un forat a la seva agenda dencàrrecs i reparacions.

Un cop al pis, va comprovar que efectivament la senyora havia marxat, com cada dia, a casa de la seva germana. En aquell habitatge regnava un gran silenci, que en aquella hora duna tarda del mes de juliol encara era més evident, ja que es notava que part del veïnat havia marxat de vacances i el trànsit del carrer era una mica escàs.

Va anar cap a la finestra on estava la persiana travada i va creure que en un tres i no res tindria solucionat el problema, perquè a primera vista semblava que una barnilla, la que justament estava entrant dins la caixa, shavia desplaçat una mica fora de la guia. Es tractava de donar-li un cop per tal de forçar-la a tornar al seu lloc i problema solucionat. En cas contrari hauria dobrir la caixa de la persiana i aleshores el problema se li complicaria, ja que li duria molt més temps fer la reparació, i faria retardar linici de lencàrrec que tenia a les cinc de la tarda.

No volia entretenir-se gaire i va posar la directa. Va obrir la finestra per donar un cop dull des de fora i comprovar que no hi hagués cap obstacle exterior.Aparentment tot estava en ordre. Va anar a buscar una escala de tres esglaons que tenia la senyora Rosa a la cuina, va enfilar-shi, posant un peu a la plataforma de lescala i laltre al marc de la finestra, i va començar seguidament a estirar la barnilla travada cap avall. Com sigui que allò no donavacap resultat positiu, i sense canviar de posició, va treure el cap enfora novament, per veure si des daquella posició més propera veia alguna cosa que abans no hagués vist, al mateix temps que balancejava el cos cap enfora.

Tot va ser qüestió de dècimes de segons, va notar com el peu que tenia en el marc de la finestra relliscava cap a dins, al mateix temps que lescala també es desplaçava de cop, i perdia laltre punt de suport. Només recorda que va tenir temps de dir un renec al mateix temps que donava un cop a les barnilles travades amb la intenció instintiva de voler-se agafar a un lloc segur, si bé el resultat va ser que sen van trencar dues i van caure al carrer. En aquells moments decisius estava ben segur que també se nanava avall amb les barnilles, quan no sap com, ni crec que mai ho arribi a saber, es va trobar al terra de lhabitació de la casa.